Skip to content


Reportatge: Barcelona, ciutat d’oportunitats musicals?

Escrit el 05/10/2002 per Xavier Guillaumes a la categoria Reportatges de Nativa.
Tags: , , , , .

Nat 2 oct_02 Xavi Guillaumes

Moure’t pel panorama musical de la nostra ciutat vol dir moltes vegades percebre com la gent que en forma part activa sol caure en un desencís, o en un complexe d’inferioritat, força manifest. Per a molts, a qui no negaré certa solidaritat, parlar d’una escena barcelonina sembla gairebé un acudit.

Els programadors diuen que aquí ningú va a concerts si no és a veure hypes forans, alguns crítics pensen que la majoria de grups natius son simples còpies d’originals sorgits a milers de quilòmetres de casa nostra, i la majoria de grups defensen que no aconsegueixen més reconeixement i qualitat perquè no disposen ni de públic ni de bones infraestructures dedicades al món de la música. Per contra, existeix un altre punt de vista, que no sé si encara em fa més por, el de la gent que pensa que Barcelona és el centre de la modernitat, on les noves tendències musicals troben l’acolliment més efusiu i on sales i festivals amb programacions exquisides tenen un públic fidel i entès. Per això, diuen, milers de joves europeus fan de Barcelona la seva residència (sí, tots aquell guiris rossos i alts que omplen els bars de moda situats a barris fa poc plens de iaies, ionquis i freaks).

Bé, segurament no som el cul del món però, no ens enganyem, tampoc una referència musical cabdal, si més no, més enllà de les fronteres de l’estat que ens acull. Per als grups que neixen a l’àrea metropolitana, Barcelona és potser una ciutat plena d’oportunitats, però s’ho han de treballar molt.

Més que a altres llocs? Per saber-ho hem parlat amb qui, tot i venir de més enllà de les nostres fronteres, viu i crea a Barcelona. Potser ells ens donaran algunes claus, aliens com son a la vital dicotomia de maleir la pròpia ciutat pel nombre d’experiències negatives que a la força s’apilen a la memòria, però alhora de ser capaços de defendre-la sense paliatius si ens hi posem.

L’Andrè (brasiler), Ray (australià), l’Àlex (americà), David (anglès) i “Don Quicote” (anglès d’origen irlandès) son els nostres interlocutors.

Quina opinió teniu del que en podem dir “infraestructures” musicals de Barcelona?

André: La cosa no està gaire bé per un motiu bàsic: no es pot fer soroll a quasi cap lloc. Hi ha pocs locals amb una programació estable, com pot ser el Harlem, que te una bona programació i bon públic. Els locals petits tenen problemes d’insonorització o espai, i si el teu grup porta bateria, ho tens complicat. Per altra banda, les sales grans fan concerts importants o tenen Djs.

Ray: En general Barcelona no disposa de bones infraestructures per la música ni perquè s’hi pugui desenvolupar amb normalitat una bona cultura musical. Els grups no disposen ni de facilitats ni d’oportunitats professionals.

Don Quicote: Locals d’assaig n’hi ha una pila, i botigues de guitarres encara més. De tot allò que faciliti l’estudi n’hi ha de sobres, però al final el que realment volen és que no et dediquis a la música i et quedis a casa practicant sense fer soroll. Pots tocar a llocs on la música forma part del “decorat”, però les veritables sales de concerts funcionen tan sols si portes els teus amics. La gent no surt a veure concerts.

David: Barcelona és una ciutat de jazz. Si fas jazz tindràs un parell de bolos cada setmana, però si no…. Una vegada vaig tocar a una sala que programa habitualment jazz, però que volia fer una nit al mes de música d’altres estils. Ala setmana següent hi havia cartes a la revista que edita la pròpia sala en que es queixaven de que havia tocat un grup de música celta… Era el primer dia i ja s’havia acabat l’experiència.

Creieu que Barcelona és una ciutat musicalment activa i creativa?

André: És veritat que hi ha molta moguda en al camp del jazz llatí. Crec que hi ha músics catalans que fan molt bona música d’estils que no son tradicionals d’aquí, com el jazz. Conec un grup de Barcelona molt bo de música brasilera, i això que la noia que canta no en té ni idea de portuguès, però sobre l’escenari sembla brasilera! Ara bé, les discogràfiques es centren molt en el pop-rock, no sé si és el que es ven més, però per a publicar un disc, tocar a la ràdio o la tele, tens que fer pop-rock. Si fas fusió, instrumental o coses així, ho tens complicat.

Ray: Des del punt de vista creatiu Barcelona treu bona nota, ja que els grups s’han d’esforçar moltíssim si volen tirar endavant i això els porta a superar-se constantment. Aquí hi ha molt bons músics !!!!

Don Quicote: Hi ha coses interessants fetes per gent que passa per aquí, molt emigrant, però funciona a un nivell força underground. Pel carrer veus a gent impressionant, però a nivell oficial no es recolza el talent, i la premsa, que n’hi ha molta, sempre parla dels mateixos grups.

Alex: Coses bones n’hi ha, però a un nivell molt petit. A l’escena gran, el que podem trobar sobre els escenaris grans de la ciutat, hi ha poca cosa que valgui la pena.

Us ha enriquit musicalment el fet de viure a Barcelona?

André: Trobo a faltar més flamenc… És curiós, però a Barcelona veig més música brasilera que flamenc. Aquí he evolucionat molt com a músic, perquè m’ha motivat veure el nivell dels músics. Al Brasil potser també n’hi ha, però al estar a casa, anava a tocar sempre amb els meus amics, i tots teníem el mateix nivell, però aquí he vist molts bons músics, i d’una varietat de procedències increïble, cosa que no passa al Brasil. Porto dos anys a Barcelona i ja he tocat amb un noi de Moçambic, anglesos, americans,….

Ray: Musicalment no ha canviat el meu estil,  però sí les meves cançons, ja que són un reflex de la relació que tinc amb el meu entorn. I a Barcelona m’han passat moltes coses!!!

Don Quicote: Es curiós, però la màxima influència que he trobat aquí és la pròpia música celta. Jo vaig marxar d’Anglaterra per separar-me del meu entorn celta en el sentit més brutal, el familiar, i per arrelar-me en un altre lloc, i al final he descobert la música celta… Segurament és el símptoma de l’emigrant.

Compareu l’escena musical de la vostra ciutat d’origen amb la de Barcelona.

André: Sao Paulo és enorme… Hi ha molta vida nocturna, una mateixa nit pots trobar sis o set locals grans amb grups de rock en directe, sis més de jazz, sis més de samba… A més, a cada bar hi ha un noi amb una guitarra. Això és el que trobo a faltar aquí, més motivació per a la música en directe. Els Djs i la música electrònica estan molt bé, però no veig bé que reemplacin a la música en directe, perquè ser músic és una professió, no una broma, com pensen alguns. Aquí els músics estan molt mal pagats, pots cobrar 50 euros per tocar una nit, i això és una vergonya. A Amsterdam, per exemple, pots cobrar-ne 300 d’euros. Ara, no sé què cobra un Dj aquí….

Ray: Principalment en la cultura musical de Melbourne els meus companys i jo ens reuniem per escoltar música en un pub, o veure actuacions en directe als Clubs. Què això allí és el més normal. A Melbourne, Sydney, Adelaide etc… és fàcil que en qualsevol Bar, hi hagi una tarima i una banda tocant!.(Potser els permisos de locals musicals són més fàcil d’obtenir al meu país!!! Les sales de concert sempre estan plenes independentment del grup que toqui, la  gent hi va i ja està!!! També he notat una diferencia molt gran entre la música que s’escolta a Melbourne i la que s’escolta aquí. Al meu país no arriba res d’Espanya (ni cantat amb espanyol ni amb anglès). I pel contrari aquí arriben moltes influències: europees, llatines, americanes,…

Alex: Mira, ara a Los Ángeles jo estaria tocant en un grup de Heavy Metal i amb una melena fins els genolls, sense cobrar i treballant a una gasolinera. No tan sols m’ha influït musicalment haver vingut aquí, sinó que a Los Ángeles era una puta merda, i aquí encara he pogut fer alguna cosa. Allà jo no tenia cap possibilitat, hi ha massa de tot i, a part, aquí, a Catalunya, la música celta està més ben tractada.

Don Quicote: Nosaltres vàrem arribar en un bon moment, l’impuls olímpic va portar un “boom” cultural a la ciutat, encara que ara estem vivint més durament la caiguda. Els grups ara no ho tenen tant fàcil, però està clar que aquí, qui estigui disposat a tocar per quatre cèntims, tindrà el seu bolo. A d’altres llocs, per bé o per mal, la cosa està més controlada, amb sindicats o coses similars. Aquí és “¡Sálvese quien pueda!”

ANDRÉ SALMERÓN (NEGOKBÇA)

L’André va deixar Sao Paulo fa dos anys per venir a Barcelona, i ben aviat ja buscava gent amb qui tocar. El Dj Roberio Pitanga i el cuiner Rafael Xiboca, percussionistes, van ser els primers a unirse al seu baix elèctric. El cantant Daniel Arruda, el guitarrista Emiliano de Castro i el bateria Paulinho Batera van completar fa poc la formació del grup de “forró” NEGOKBÇA.

L’André s’emociona quan, després de L’André s’emociona quan, després de sonoritzar a uns clònics de Bon Jovi que han tocat al centre comercial on treballa de tècnic de so, li pregunto què és això del “Forró”. M’explica que és una música tradicional del Brasil nascuda als anys 20. Segons em diu, alemanys i anglesos instal.lats al Nord del Brasil durant la construcció del ferrocarril, organitzaven unes festes on un trio format tradicionalment per acordió i percussió tocava diversos estils (baiao, xotel, maracatu, xaxado,…) per ballar en parella. A la porta hi col.locaven un rètol que deia que era per a tothom, “forall”, i els brasilers, poc acostumats a l’anglès, aviat en van dir “forró”. Segons sembla tenen força éxit a Barcelona i, amb naturalitat, l’André em parla d’omplir la sala Sidecar, on han estat tres mesos fixes un dia a la setmana. + info: negokbça@hotmail.com

RAYMON (MYOWNGRAVITY)

En Ray es va plantar aquí fa quatre anys perquè havia enviat maquetes del seu antic grup SURDO a tota Europa, i de les ofertes que va tenir, li va atraure més venir a Espanya. El bon rollo que va tenir per telèfon des del primer dia amb l’A&R de Barcelona els va portar a signar contracte per 5 anys, tot i que en Ray ens diu que al final l’experiència ha estat penosa… Després de SURDO, que es va desfer als dos anys de contracte, va estar buscant gent nova per començar una altra història, però la cosa no acabava de funcionar i va decidir aturar-se un temps per dedicar-se a escriure temes nous i treballar en un estudi com a productor i compositor. Poc a poc va anar coincidint amb gent que tenia els seus gustos i influencies musicals i d’aquí va sortir Myowngravity, grup de pop-rock amb tendències psicodèliques i electròniques que troba bons referents en els Pixies, Jane’s Addiction o Primal Scream. Amb la seva maqueta “Reverse”, autoeditada l’any passat i que aviat serà disc oficial, varen guanyar el concurs de maquetes Rock & Classic, cosa que els va portar a tocar al Senglar Rock d’enguany. + info: www.myowngravity.com.

ALEX CÚRRUTON, DAVID HOLMES I “DON QUICOTE” (LOS STOMPERS)

Americà de Los Àngeles el primer, anglès sense determinar el segon i “iro-anglès” de pares Irlandesos (sense que tampoc em vulgui dir la ciutat materna) el tercer, aquests tres músics porten dotze anys a Barcelona, i actualment formen part del grup LOS STOMPERS, amb tres discs publicats a casa nostra pel segell El Ventilador, l’últim d’ells, “Belmondo Café” (El Ventilador, 2001). Una mica esbojarrats, Los Stompers fa més de cinc anys que es mouen pels escenaris de la ciutat fent el que ells en diuen “Barcelona Irish Sound”, música  irlandesa per al canvi de segle feta fora de casa, o el que és el mateix, demostren com sona la música celta a la vora de la mar Mediterrània. Més moderna, diuen ells, al afegir baix i bateria, però que em mataran si poso que fan “rock-celta”.  + info i cançons: www.losstompers.com

“JO HE TINGUT LA MEVA OPORTUNITAT A BARCELONA” HÉCTOR XIQUÉS (NO NEO)

No Neo han passat en menys d’un any de fer el seu primer concert a un “Banc de Proves” de La Bàscula a tocar a festivals com el de Benicàssim o BAM, i a fitxar pel segell barceloní Strange Ones. “Barcelona és en teoria tan cosmopolita, moderna, supercool i ultrafashion… Tenim el Sonar, el BAM, el Primavera i el què vulguis. No em considero “dins de l’escena”, però sóc barceloní, sens dubte tinc aquest punt esnob. De totes maneres, no veig, com passava fa uns anys, que existeixi cap moviment homogeni molt connectat entre sí. Potser el post-rock últimament, i abans hi havia tots aquests grups mods. En el nostre cas hem estat prou afortunats com per no poder-nos queixar de les oportunitats que dona Barcelona. Hi ha publicacions, concursos, sales municipals, però això tampoc vol dir més del que sembla. Els grups aquí ho tenim complicat gairebé sempre a l’hora de tirar endavant i tenir grans aspiracions. Pel que fa a les infraestructures, hi ha un munt de grups, i a un de nou que es formi li costarà una miqueta de trobar local d’assaig, és una mica com buscar pis a Barcelona, però els locals d’assaig són un negoci, i per això el tema funciona. En canvi, una sala que programi concerts es més difícil que sigui un bon negoci. Crec que la qüestió aquí, està en que l’interès del públic és limitat de cara a la inquietud per veure música en directe.”

“JO ESPERO LA MEVA OPORTUNITAT A BARCELONA” SERGI (ONE OF THEM)

En Sergi porta casi deu anys tocant en diferents grups (Manneken Pees, Freak-fank, i en fa dos que One of Them és el seu principal projecte). Maquetes i concerts n’ha fet un munt, i espera aviat una bona oportunitat. “A Barcelona hi ha força moviment i de qualitat a tots els nivells, sobretot de grups i discogràfiques. D’alguna manera, la inquietud que no es percep en el públic sí es percep en aquest nivell creatiu. Sempre surt alguna moda i un tipus de grups que tenen el seu moment, però això no vol dir que es deixin de  banda els grups que no la segueixen. Simplement es tracta de fer música i treballar dia a dia; moure’s molt i si hi ha una mica de qualitat, és fàcil que algun dia t’arribi el moment. El públic de Barcelona sol ser bastant acomodat, per la majoria de gent no hi ha inquietud per descobrir i si no troben totes les facilitats del món, és difícil fer que et vinguin a veure. En general no és difícil  trobar llocs per assajar o tocar, però les condicions en las que ho has de fer son bastant deficitàries. Referit a les sales per tocar, n’hi ha força, però les condicions són pèssimes, t’has de portar tu la gent perquè normalment no hi va ningú i t’emportes un percentatge mínim de l’entrada… Total, que no surt a compte fer concerts ni econòmica ni promocionalment, i únicament ho fas perquè t’agrada la música i necessites tocar”.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...
  • Ángel Suso Calvo.: Aupahí. La estamos ensayando para incluirla en nuestro repertorio. Ya están “paseo con la...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )