Skip to content

Carregant

Reportatge: Autoproducció

Escrit el 05/02/2003 per Marc Lloret a la categoria Reportatges de Nativa.
Tags: , , , .

Nat 8 feb_03 Marc Lloret

Tal i com està el pati l’opció d’autoeditar-se un treball s’ha convertit, en els darrers anys, en una de les opcions més interessants a tenir en compte. En qualsevol cas, no estem parlant del camí més fàcil, és una opció que té els seus avantatges i desavantatges, que té els seus riscos però també els seus aspectes positius. Des d’aquí volem oferir una breu visió de què vol dir això d’autoproduir-se un disc i què cal per plantejar-s’ho. Quedi clar que això no és un manual de l’autoproducció, és senzillament el recull d’una realitat prou significativa que, com a idea, cal conèixer.

Com està el pati?

Com es diu col·loquialment “la cosa está mu mala”. Les pàgines dels diaris s’estan fent ressò de manera obsessiva i alarmista del moment tan crític que pateix la indústria: una indústria que ha estandaritzat el sò dels grans èxits i que ha capitalitzat les tendències per convertir-les en producte de consum ràpid i sense esforç; una indústria que està fulminant la diversitat fent-la seva; una indústria que ens queda molt lluny. En un àmbit més domèstic la cosa també “está mu mala”.

Hi ha vàries posicions a prendre: opció a, queixar-se i cagar-se en tot, la indústria està fatal i ser músic és un drama; opció b, tancar els ulls i continuar esperant al local a que vingui un senyor, descobreixi la nostra música i vulgui apostar per nosaltres; opció c, plorar, que és similar a la opció a, però sense caràcter i desenvolupant l’aspecte dramàtic: opció d, d de desistir, resignar-se, renunciar; opció e, cagar-se en tot, plorar el just i continuar treballant amb l’objectiu d’enregistrar cançons i autoeditar-les.

Què és l’autoproducció?

L’autoproducció és una de les múltiples maneres de materialitzar la màxima punk “do it yourself” (fes-t’ho tu mateix) en el terreny musical. El grup es finança l’enregistrament i en gestiona la fabricació i l’edició del disc per donar sortida comercial a la seva música. És una alternativa viable a l’edició convencional d’un disc, al marge de la dinàmica de la indústria. El grup passa a ser propietari dels seus discos i té el control total del seu treball.

També és important tenir en compte que l’autoproducció no vol dir posar a la venda una maqueta en CD amb una portada “molt currada” i un sò molt underground. Cada grup ha de saber quin és el seu objectiu com a músic i s’ha de fixar un nivell d’autoexigència a l’alçada de les circumstàncies.

Com s’hi arriba? I per què?

Segurament s’hi arriba per la barreja d’una actitud i una necessitat desatesa. L’actitud de voler demostrar que no calen grans mitjans ni tanta parafernàlia per publicar cançons i la necessitat desatesa per part dels segells discogràfics que no volen/poden apostar per bandes que mereixen ser editades. És bàsic que el grup estigui convençut del fet que no hi ha ningú millor que ells mateixos per treballar amb la seva música, el seu sò, la seva imatge…

Com dur-la a terme?

Si es compta amb la possibilitat de fer una mínima inversió, és bastant viable. Enregistrar els temes en un estudi (si no es compta amb un estudi domèstic), fer el disseny de la coberta i fabricar 500 ó 1000 còpies en CD, es pot traduir en una quantitat una mica superior al mig milió de les antigues pessetes. Però, al marge de les qüestions pecuniàries, cal tenir molt en compte la part legal. Hi ha moltes opcions de sortir al mercat sense haver de constituir-se com a empresa i sense haver de pagar impostos, però potser la més utilitzada és la de contactar amb una editorial amb distribució que faciliti la seva plataforma legal perquè el treball pugui estar a les botigues amb totes les de le llei.

AVANTATGES I DESAVANTATGES

Tot té la seva cara…

Un dels grans avantatges és el de la satisfacció personal: una sensació que retroalimenta i fa sentir orgullós per haver pogut controlar un procés que és molt menys complicat del què aparentment sembla.

Pel que fa als diners, si no s’ha invertit cap barbaritat és relativament probable recuperar una bona part de la quantitat. La discogràfica és el propi grup i no gaudeix d’un ridícul percentatge de royalties, si no que rep la quantitat íntegra de venda a la distribuidora, a la botiga o al públic. En última instància, si l’objectiu del grup és ser fitxat per un segell discogràfic amb possibles, l’edició d’un disc i la sortida al mercat d’un grup pot facilitar ser descobert.

I la seva creu…

La distribució dels discos en les botigues és una lluita molt més crua per un segell amb una referència; sense l’ajuda d’una distribuidora que recolzi mínimament el projecte, és una tasca difícil. I el mateix pot arribar a passar amb alguns mitjans de comunicació, que estan bastant acostumats a treballar amb els departaments de promoció de les discogràfiques. També es tradueix en més feina. Això no ha de ser estrictament negatiu, però, ja se sap, “los músicos son unos vagos”.

VEUS AMB EXPERIÈNCIES

L’autoproducció potser és quelcom més que una oportunitat tecnològica. En Carles, del grup Juliusmonk i en David, de Mishima, ambdós exemples de grups que s’autoprodueixen, ens demostren en aquest “mano a mano” virtual que hi ha moltes idees darrera la seva opció.

1.- Perquè us auto-produïu els discos? Com hi arribeu?

Carles Juliusmonk: A la gent li agrada dir que és per tenir el control total sobre el producte final; això només pot ser un factor si has estat abans sotmés a una disciplina o limitacions imposades per una discogràfica. En el cas de primers discos, jo diria que la raó és que ningú et fa cas i no obstant creus que és un material que mereix ser publicat. En el nostre cas, és gairebé inevitable per la nostra forma de treballar, gravem, mesclem i masteritzem en els nostres home studio i per tant el resultat és un master, no una maqueta, i no cal que algú altre el produeixi.

David Mishima: Potser la pregunta que se li hauria de fer a un músic, atenent a les possibilitats tècniques d’avui dia, és per què deixa que algú altre li produeixi els discos. Pitjor encara, per què deixa que algú que no té res a 
veure amb la música i que l’únic que vol és fer calers assumeixi la última 
responsabilitat sobre la seva música…
L’evolució de les tècniques d’enregistrament en els darrers anys ha fet que 
la qualitat de les produccions domèstiques hagi augmentat molt. Però és que 
encara que això no hagués estat així, si partim del simple fet que el Pet 
Sounds de Beach Boys (segurament el millor LP de la història de la música 
pop) va ser gravat en un quatre pistes, els pidolaires ploramiques que 
perden el temps esperant que algú els descobreixi fa anys que no tenen 
excusa.

2. Avantatges i desavantatges

CJ: El principal desavantatge que tens és psicològic: és bo que algú extern
 aposti per la teva música, i fins i tot estigui disposat a deixar-hi esforç
 i diners. Si no, corres el risc de tenir la impressió que tot és un pur
joc d’egocentrisme. A vegades aquest paper de suport extern el pot jugar 
el distribuidor o gent que et faci la promo. 
Imagino que l’avantatge principal és que vas al teu ritme, i que no hi ha
 filtres (per exemple, no tens a ningú durant la gravació que et vagi donant
 consells), la qual cosa pot facilitar una major autenticitat en la proposta
 i un creixement més sòlid. Però, per estar segur, hauriem de viure el que
 és estar amb una discogràfica. Personalment, crec que tot depèn de amb qui
 treballis. Qualsevol comentari que et faci un amic també pot influir en
el resultat final, i no per això et sents limitat.

DM: Els avantatges i desavantatges són difícils de calibrar per nosaltres. Mai 
hem treballat al servei de grans segells i no podem comparar-nos-hi. El que 
hauria de ser evident és que els equips amb que treballen son molt més 
potents i que tenen pressupostos astronòmics, no només per produir els seus 
discos, sinó també per distribuir-los i per promocionar-los.
 Quant a la promoció, nosaltres només podem confiar amb l’ètica professional 
dels periodistes musicals: si els agrada el que senten parlaran de 
nosaltres. Si no, res de res. O pitjor, en parlaran malament. Pel que fa a 
la distribució, exactament el mateix, hem de confiar que hi haurà alguna 
distribuidora que es fixarà exclusivament en la qualitat de la música i no 
només en les possibilitats econòmiques del disc. 
Amb tot, si tenim en compte que en primera i última instància estem aquí per 
fer música, de desavantatges no en veig ni un. Ben al contrari, si tenim les 
cançons, i sovint creiem que les tenim, tot són avantatges.

3. Quina visió tens de la indústria musical, des de la perspectiva d’algú 
que s’autoedita els seus treballs?

CJ: L’art en general no hauria de ser concebut merament com producte. En aquest
 sentit, crec que hagués estat millor poder parlar de la pseudo-indústria
 musical. El fet és que actualment és una INDÚSTRIA amb majúscules, i pateix
 problemes similars als que poden afectar a qualsevol altre sector. En particular,
 l’estandarització de la producció per satisfer expectatives creades ha
 esdevingut un camí sense sortida, i l’errònia associació “qualitat de sò”
 a “qualitat musical” ha situat progressivament a grans corporacions amb
 accés a equips i estudis d’alt nivell a gran distància de petites iniciatives
de més risc, i ha permés que qui té diners coli com “bona música” allò que
és trivial. No vull amb això exaltar les independents, que, tot i els seus 
innegables mèrits, sovint es comporten com si fossin grans empreses però
a petita escala.
 El factor més crucial és que els discos que es llencen estan massa subjectes
a les modes que imposen els mitjans de comunicació (pel mainstream) o la
crítica (per l’esfera alternativa; a vegades em fa la impressió que els
mateixos crítics són presoners de la seva pròpia dinàmica i pateixen per
 estar al dia) i cada cop tenen una data de caducitat més propera, en lloc
de ser objectes per tota la vida. Com qualsevol altre fungible, el seu valor
 pel comprador és per tant limitat i el preu estàndar en resulta, en comparació,
 car. Això, que només hauria d’afectar a determinats subproductes, s’estèn
per mimetisme a la resta.
 Són probablement les mateixes empreses i artistes els que menyspreen el
seu treball amb presses i fugacitats, canvis de nom i/o grup, ofertes i
promocions, regals i extres, booms que després son bluffs i viceversa. Inclús
 he après que la duració total en minuts té una influència en el preu final
 d’un disc (!), cosa que em recorda els quadres d’escenes de caça que es
venien a metres pels menjadors. És una voràgine a la que tots ens veiem
 arrossegats, a vegades sense saber perquè. Amb raó, la gent es desorienta 
i s’ha anat acostumant a que la música és cada cop més un ENTRETENIMENT
 que un ART, i l’entreteniment massa car ja no és divertit. 
Crec que un no hauria d’entrar al món de la música per fer-se milionari
o famós a costa de pervertir i maltractar un dels elements més preciosos
que tenim a la vida. Quant aquesta idea equivocada es fa massiva, el món
 de la música es torna confús i superficial, i perdem tots.

DM: La indústria musical es nodreix de consumidors esporàdics de música. Gent 
que es compra un o dos discos l’any perquè “hi surt aquella cançoneta 
enganxosa que no em treuré del cap fins que em cansi de sentir-la”. Son ells 
qui fan saltar les vendes d’un disc de 2.000 còpies a mig milió… És gent que 
utilitza la música per passar l’estona, per entretenir-se, per no 
avorrir-se… Ho trobo molt bé. De fet, moltes vegades utilitzo la música de 
la mateixa manera. Però és que la majoria de vegades, i en això incloc 
aquestes dues mil persones que compren discos regularment, no accedeixo a la 
música per passar l’estona, sinó per viure. Perquè per mi, com per aquestes 
escasses dues mil persones, la música és quelcom vital, fonamental per 
entendre l’existència. Succeeix exactament el mateix amb la indústria 
cinematogràfica, amb l’editorial, amb la de l’art i, en general, amb totes 
les indústries que es fan i es desfan.
Hi ha qui entén que la música és un luxe, un rínxol de la vida i, per poc 
que pugui, sempre anirà acompanyat de bona música. Hi ha qui entén que la 
música és un caprici, com un Ferrero Rocher, i només de tan en tan, quan se 
senti porc, se’n concedirà una mica. Nosaltres treballem pels primers.

CJ: L’autoedició té una virtut: és una expressió sincera d’algú que creu amb
 el que fa (sigui bo, regular o dolent) i ho vol donar a conéixer. La gent
 de la indústria prefereix el laberint de filtres, contractes, relacions,
 favors i venjances personals que ha esdevingut el seu hàbitat natural, i
que dóna resultats irregulars i sovint injustos amb els mèrits purament
artístics. En general, els autoeditats no tenen més que el resultat de
la seva feina per defensar-se, i això és un aspecte a valorar i no a menysprear.
L’autoproducció en sí no té trampa; pot no ser “professional” en comparació
als estàndars establerts, i lamentablement es segueix veient més com quelcom
de segona divisió que com el treball romàntic d’un outsider; però té el
 potencial de permetre una relació més directa i íntima entre artista i públic,
 i això es farà cada cop més necessari en un món musical edulcorat i insubstancial.

EL CASO OJOS DE BRUJO. Por Javi Zarco

Sobre la autoproducción se habla mucho ahora. Como siempre el hombre reacciona por necesidad: como la industria discográfica se cae, pues, que remedio, háztelo tu mismo. Así comienza una pila de gente a buscarse la vida, encontrándose con el laberíntico entramado burocrático de la legalidad que nos acota la existencia, la falta de experiencias cercanas y/o públicas, amen de los problemas económicos o técnicos.

Desde La fábrica de colores, sello del grupo Ojos de brujo, nos lanzamos a la autoproducción, por la falta de entendimiento con la discográfica Edel, que editó el primer disco del grupo. Se negoció la carta de libertad, y a por el segundo disco: Barí.

Tampoco sirve como ejemplo, ya que el grupo tenía un camino recorrido en el mercado discográfico, el de el directo, por todo el estado español e internacional, y los medios de comunicación conocían el trabajo de la banda. En cualquier caso, fue una apuesta por hacer un trabajo fino, con muchos detalles, desde la grabación hasta el diseño y la estética, pero sobre todo por la manera de presentar el trabajo al público, los medios y el mercado del disco. La apuesta era sencilla: apostar por lo que tu crees, a pie juntillas, defendiendo tu terreno.

Claro que, insisto, ya se había andado mucho tramo. Iniciativas como las de la Plataforma de Autoeditados, o las de la Fnac del cajón de auto producidos, etc., son más que necesarias, pero faltan mas. Sobre todo el reconocimiento y ayuda de las administraciones, y sobre todo un cambio en las absurdas y monopolistas prácticas de la SGAE. En mi opinión, hay que hacer las cosas de la manera mas independiente posible, es la manera de evitar interferencias en el guarrimundo del chow bissness. Salut.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )