Skip to content

Carregant

Activistes: Enric Palau

Nat 09. Maig_03. Xavi Guillaumes

Sempre que he anat al Sonar, segurament amb un interès més tafaner que musical, m’he trobat una mica fora de lloc, envoltat per tot tipus de pentinats i comportaments d’allò més “cosmopolites”. Però a les oficines del Sonar, situades al Poble Nou entre tallers, magatzems i restaurants de menús a 7 euros, tot sembla força més tranquil. L’Enric no porta el cabell verd, ni tan sols un piercing a l’orella, i em pregunto per quina raó els “activistes” solen ser sempre aquells que menys pinta en fan. Les Palau és un entusiasta de la música experimental, amb un passat i una cultura musical sòlida.

De res em serveix mostrar els meus dubtes sobre la teòrica modernitat de la música electrònica recordant que Kraftwerk van compartir generació amb el punk, si l’Enric em pot parlar de que Luigi Russolo als anys vint ja experimentava musicalment amb aparells electrònics. Sí noi, fa un segle ja parlaven de futurisme i, ves per on, la música de guitarres, ara considerada “rància”, encara havia de començar a revolucionar el món de la música…

A mitjans dels anys vuitanta, l’Enric va deixar la seva Osona natal per venir a Barcelona, ja que els Hidràulics, el seu primer grup “va generar una certa simpatia entre la gent de la ciutat, a més de guanyar un concurs de rock que concedia l’Ajuntament de Barcelona”. Un concurs de rock?! Bé, de fet ell no és gaire amic de les etiquetes: “Els grups que tenen personalitat acaben destacant per sobre de les etiquetes, i pop-rock és una espècie de calaix de sastre on hi van a parar artistes que tenen la desgràcia de que els hi pengin aquesta etiqueta, que per a mi és una certa lacra”. Hidràulics aviat van agafar camins experimentals “la música que fèiem i la nostra actitud ens vinculava més fàcilment amb gent com Víctor Nubla –em diu mentre dona un cop d’ull al número 3 de Nativa on el creador de Macromassa és el protagonista d’aquesta mateixa secció– que no amb altres escenes més rockeres que podien haver a la ciutat en aquell moment, com la encapçalada per gent com Loquillo. Fèiem cançons, però la sonoritat que buscàvem volia fugir dels clixés de la música pop rock”. La interacció entre música i altres disciplines artístiques com la dansa o les arts plàstiques i audiovisuals van ser l’altra prioritat del grup.

Anys després, Humo va ser el resultat de la trobada amb Sergi Caballero. “Amb Humo vàrem treure un parell de maxis, però ens vàrem dedicar principalment a fer bandes sonores per a espectacles de dansa contemporània, audiovisuals o curts com el d’en Marcel·lí Antúnez –un dels primers membres de La Fura dels Baus–. L’any 92 vàrem col·laborar en l’espectacle El Palacio de la Memoria de l’Art Futura. Teníem un estudi en bones condicions on fèiem tant música pròpia com encàrrecs, a més de la producció artística de discs com el de Peanut Pie o col·laboracions amb Macromassa o La Fura dels Baus”. Aquesta activitat els va permetre contactar amb gent amb el suficient pes institucional com per rebre l’encàrrec de la direcció artística de les bandes sonores del pavelló d’Espanya a l’Expo 92. “Una mica és en aquest moment que comença a gestar-se el Sonar, en veure que a Espanya hi havia mancança d´un espai que fos una plataforma de les arts experimentals, no tan sols sonores o musicals, també d’altres disciplines com el multimèdia. Feia falta un aparador, un punt de trobada, així que vàrem gestar aquest projecte a partir de l´any 92 i es va fer realitat per primera vegada l´any 94”.

El Sonar s’ha convertit et tot un esdeveniment ciutadà de primer ordre i això ha comportat també una pausa en l´activitat creativa del nostre protagonista “Vàrem intentar compaginar les dues activitats, però d’alguna manera en els últims anys, la feina i la mecànica d’organitzar un esdeveniment com aquest ha fet que pràcticament jo hagi deixat de banda la creativitat musical. La vida dona voltes i m’ha portat cap a aquí, encara que organitzar un festival com el Sonar també és una activitat creativa, ja que amb el pas dels anys tampoc s’estandarditza i intentem renovar-lo amb la cerca constant de coses per oferir al públic, i això et permet un contacte directe amb el que és l’escena artística i amb els artistes”.

Fa un any l’Enric Les Palau va participar en un debat a La Bàscula sobre l’estat de la música a Barcelona, i si bé es va mostrar optimista, va comentar que a la música electrònica d’aquesta ciutat li falta personalitat. “Lo de la personalitat ho deia potser pel que fa a l’electrònica més popular, al contrari del que pot passar a ciutats més actives com Berlín”. Jo parlo des de la ignorància, però no sembla que a Barcelona tinguem grups d’electrònica que siguin un referent a nivell internacional, però en canvi tenim un dels festivals més importants d’Europa. Potser Barcelona és una mica així, amb més “activistes” que “artistes”. Potser Barcelona no mereix un Sonar… “És positiu que Barcelona tingui aquest motor d’engegar iniciatives. Hi ha una actitud que afavoreix això a la ciutat, però no hauríem de queixar-nos de tenir-la perquè a nivell creatiu ens faltin, com dius tu, artistes que agafin un cert pes dins l’escena, això tampoc és nou. Paris o Berlín són de les poques ciutats on es generen de tant en tant grans artistes de pes, però a Barcelona es fan coses interessants. A més, últimament s´està produint un fet que normalitzarà d’alguna manera l’escena, com és l’aparició de discogràfiques com Foehn, Alku o Spark que no depenen tant de formes d’actuar empresarials, sinó que són segells que tenen al darrera un o més artistes. Això és habitual en altres capitals, i a més és molt interessant, encara que parlem d’una música propera a l’experimentació que no podrà tenir mai una gran repercussió”

Ara que jo em pregunto on es fica la resta de l’any la gent que els dies del Sonar omple totes les activitats, per molt experimentals que siguin, perquè aquests segells crec que pocs discs venen. “La qualitat i l’interès de les coses no l’has de buscar en l’impacte que tingui en xifres. Lo important és que aquests projectes posen al carrer la seva música, o la d’altra gent, amb un concepte i una idea al darrera, i la fan circular molt. Grups d’Alku no s’han mogut malament per l’escena experimental europea, i això, que és admirable, no es transmet en unes xifres enormes ni de públic ni de vendes, però es que aquests grups no busquen un segell que els llanci a l’èxit, sinó que han assumit la feina de treballar per aconseguir fer arribar el seu projecte al públic. De fet el Sonar no va néixer del no res; ja hi havia una tradició de música experimental a Espanya, no tan sols a Barcelona, i ara mateix encara hi ha força activitat, amb el LEM, el Festival de Músiques Contemporàneas, programacions en espais petits i últimament també a secció musical del festival OFF. El Sonar es converteix en un esdeveniment cultural que no atreu tan sols a un públic especialitzat, també el fan seu gent interessada per la cultura i per un esdeveniment que reflecteix noves tendències. Gent que no ve expressament a veure què fa aquell artista polonès que hi haurà aquest any, però que sap que al Sonar sempre ha descobert alguna cosa. Això fa que ara mateix tinguem un públic divers, pel que fa a edat i nacionalitat, que un cop a l´any vol venir a veure què passa en un esdeveniment com el Sonar. Això no s´ha de veure des de un punt de vista negatiu, perquè aquesta afluència de públic és positiva per a tots, per als artistes i per a tota la indústria vinculada a la música electrònica multimèdia. A més, el festival ha servit per a posar en contacte grups de fora amb grups d’aquí, i això també ajuda a tenir a la ciutat una programació bona i estable”.

La veritat és que si una cosa es pot dir del Sonar, és que s’ha convertit realment en una “marca” que omple per sí mateixa ”Es tracta de fer una proposta artística interessant i que el públic agafi el costum i la confiança per anar al Sonar a descobrir. Crec que el 80% de la programació d’aquest any estarà formada per grups totalment desconeguts per a la majoria de públic. Volem oferir coses que tenen interès en aquest moment actual o per una retrospecció històrica, com amb els Suicide, que la última vegada que varen venir a Barcelona els van anar a veure 100 persones. La música avançada no es defineix com avançada comparada amb un altre estil, sinó com la música que avança al mateix temps que avança la tecnologia, i ara el festival s´ha obert encara més i busca presentar propostes de gent que imprimeix una personalitat a la seva música, de vegades més enllà dels instruments que utilitza. Per això portem a Yo La Tengo, Sigur Ros o Sonic Youth, per posar només alguns exemples de formacions més aviat rockeres però que tenen una personalitat pròpia i una capacitat de risc que els ha portat a sonoritats personals. No és avançada perquè sigui més moderna o futurista”.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )