Skip to content

Carregant

Reportatge: La rentrée musical local: Altaveu, Bam i Mercat de la Música Viva

Nat 12 set_03 Jordi Oliveras

Tornar a començar el curs i mirar el que passa en aquests tres caps de setmana seguits que ocupen l’Altaveu, a Sant Boi, el BAM, a Barcelona, i el Mercat de Música Viva de Vic, ja és tota una tradició, si més no per aquells que treballem en la música o per molts interessats inquiets. Una tradició que ja pot tenir 15 anys si tenim en compte que el Mercat i l’Altaveu, ja arriben a la seva quinzena edició. I una tradició que, com totes les cites periòdiques, ens permet considerar com evoluciona aquest petit xiringuito que és la música a Catalunya. Si analitzem amb atenció el que passa en aquests espais, i encara més, si hi assistim, podrem detectar els canvis que es van produint en aquest sector.

Sens dubte, els directors artístics d’aquests aconteixements, poden ser uns bons mèdiums, tant per a introduir-se en aquests esdeveniments plagats de noms, com per detectar coses que es belluguen en aquest entorn nostre, on hi passa força mes coses que aventuretes de pirates i policies.

CONVERSA AMB ALBERT PUIG (Director artístic de l’Altaveu)

Principals novetats d’aquesta edició de l’Altaveu.

La principal novetat des de que estic jo, -aquest és el segón any que faig de director artístic-, és la recuperació de la producció pròpia i exclussiva de l’Altaveu, que es lo del concert “15 altres veus” que s’ha fet coincidir amb els 15 anys de l’Altaveu. L’any passat pel pas de no haver director artístic a tenir-ne, la producció artística no es va poder fer. Per la resta, es manté el mateix format del festival de l’any passat: tres dies, un dia a Can Massallera i dos dies a la Pça de l’Ajuntament.

Ens pots explicar una mica aquesta producció?

Quinze anys d’un festival en aquest país és per llançar coets, no? Es mitja xifra rodona, però valia la pena celebrar-ho. A l’hora de plantejar una cosa especial per aquesta cel.lebració i una producció pròpia, ens va passar pel cap agafar quinze artistes que fossin del país i que d’una manera o altra haguessin passat pel festival al llarg dels quinze anys i que interpretessin o re-interpretessin versions d’altres artistes que també hagin tingut alguna vinculació amb el festival. En una sola nit, fer un recorregut per aquests quinze anys amb els artistes de casa nostra. La idea bàsica també era agafar quinze artistes catalans, independentment de que cantin en anglès, en català o en castellà i barrejar-los tots, que deu ni do la complicació. Hi ha gent que ve de Mallorca, del País Valencià,… n’estem molt satisfets.

Altres coses que vulguis destacar

Destacar lo de can Masallera. L’Auseron, però amb una superbanda: Jorge Pardo, Chano Dominguez, una col.laboració del Miguel Poveda, Jordi Bonell, Javier Colina,… una cosa que només s’ha fet a San Sebastián al festival de Jazz, que té ferum de Fòrum o de Grec, i que l’hem pogut pillar. Ja saps que la competència amb aquests festivals, a vegades, és molt difícil. I una altra cosa que a mi personalment em fa molta il.lusió és portar l’Antonio Vega. Pensant que l’Altaveu és un festival que recolza la cançó d’autor, crec que és un dels tios que havia de passar per aquí. Com que és una incògnita aquest senyor, que mai saps que pot passar amb ell, i sabent que ara mínimament hi ha garanties, que el vem veure al Bikini i està en forma, doncs em feia una il.lusió bàrbara tenir-lo.

Relació de l’Altaveu amb el seu territori. Tant amb la ciutat com amb l’entorn metropolità.

Es té en compte el fet que l’Altaveu sigui per als santboians. El que passa és que a les grans ciutats com Sant Boi és molt difícil saber quin tipus de gent hi ha. A lo millor hi ha un sector de gent jove que segueix un tipus de cosa, però a lo millor els trentanyeros segueixen un altre tipus de rollo. Sempre ho tenim present. Per exemple, tots sabem que a les ciutats de l’extraradi de Barcelona hi ha molta immigració, i per tant certa afició al flamenc. Aquest any amb el Poveda,… tenim també la Maite Martín amb les quinze veus. Però són coses difícils de definir. Amb els tretze anys que vaig passar a Cerdanyola tampoc ho vaig veure clar. Al festival assisteix gent de Sant Boi, però també és cert que és un festival que atreu gent de fora. Bàsicament pel cartell. La gent s’acaba movent pels noms. Com que es fan concerts a la plaça de l’Ajuntament, que és un lloc de pas i gratuït, jo crec que hi ha molta gent de Sant Boi.

I en relació amb l’entorn metropolità,… jo crec que és un festival que té molt de prestigi. Tot i així, penso que és un festival que podria tenir mes repercussió. La gent el coneix, però no tothom hi ha anat. No hi ha un gran gruix de gent que s’hi ha acostat. També és complicat, eh? Jo reconec que si no ets del Baix Llobregat, és un territori com difícil,… La relació és aquesta: de prestigi i de que falta que la gent s’hi acosti mes.

Com veus l’evolució de l’Altaveu Frontera. En edicions anteriors ha estat mes indie, tot i que sempre ha tingut un afany eclèctic.

Evoluciona en el tipus de grups i en el jurat. Hi ha una cosa que es vol plantejar, que és una renovació del jurat. Però va molt vinculat a les propostes que arriben. Les propostes que arriben són les que fan evolucionar el Frontera. Jo em dono compte que molts grups independents que abans de presentar-se en un concurs ja es presenten a una discogràfica o munten la seva discogràfica. Segons per quins grups no acaba de ser interessant.

CONVERSA AMB ALBERT SALMERON (Director artístic del BAM)

Principals novetats d’aquest BAM

Semblava que no es podria utilitzar la Plaça del Rei. Vam insistir en fer alguna cosa simbòlica i tindrem la plaça un dia amb un grup que és la Bollywood Brass Band, una banda índia que interpreta temes de pel.lícules de Bollywood. Temes per banquets, bodes i tot això a la manera índia. Acabaran, després d’un recorregut que faran per carrers del barri gòtic, a l’escenari de la Plaça del Rei. De fet hi ha dues marxing bands. L’altra és a l’Ska Circus, una proposta d’un col.lectiu que fa músiques del Carib que munten una nit a la Plaça Reial, -espai que recuperem al BAM per una nit- i tenen l’Ska Circus Marxing Band que abans de que comenci el concert, farà una mica de recorregut marxing band.

Això obeeix a alguna voluntat de canvi de línia del BAM?

La idea del BAM és apostar per la diversitat musical, això seria una de les premises bàsiques, al mateix temps pel risc i per la innovació, i al mateix temps donar un sentit lúdic al conjunt, per què no oblidem que és part d’unes festes de la ciutat i per tant hi ha d’haver una part lúdica molt popular. No és un festival a l’ús i ha de funcionar d’una altra manera. I aquesta barreja d’escenaris gratuits i de pagament a un preu molt popular, fan que la gent funcioni amb una altra dinàmica.

Virtuts i defectes d’aquesta relació del BAM amb les festes

Es part de l’essència del festival i la relació que hi ha és d’imbricar el festival amb les festes. Està absolutament determinat per aquest fet. Evidentment hi ha condicionants positius i negatius, com tot. El que s’ha de fer és treure el positiu que hi ha aquí i portar el festival a aquest terreny, el de ser part de les festes. Aquest any el BAM també s’adhereix a la nit del ball, que habitualment es fa el 23, amb dues propostes de revetlla popular contemporània, una és la de la Plaça Reial i l’altra és la de la Catedral, amb Dusminguet i Barxino.

Passem d’un BAM amb entitat pròpia a un BAM mes integrat en les festes. Com ha influit en això l’evolució dels altres festivals?

El moment en el que neix el BAM no té rès a veure amb el d’ara, uns anys després. Quan neix el BAM, en aquest pais no hi ha pràcticament rès d’aquests caire. Crec que s’havia fet una edició de l’Esparrago, que pot tenir certa connexió, però no hi ha ni benicassims ni doctormusics, ni, aquí a la ciutat, un Sónar o un Primavera Sound, que apareix molt mes tard, ni festivals petits que ara hi ha, tant a tota Espanya, com aquí la ciutat, durant tot l’any. No és el BAM qui ho canvia, està clar, però si que aporta alguna cosa. Contribueix a que aquesta situació que es vivia el 93, 92, 91, inclús en els anys previs, vagi canviant a poc a poc. De fet el BAM suposo que sorgeix d’un caldo de cultiu. Començava a haver-hi una nova escena, diferent a la que hi havia els anys vuitanta, i el BAM es fa ressò d’això. I al fer-se ressò contribueix a que comencin a aparèixer altres idees. I es plantegen a Barcelona que precissament és on passa el BAM.

Ara, ens trobem amb que el panorama és molt diferent al dels inicis. Hi ha festivals molt consolidats. Festivals privats, amb grans apostes econòmiques, Els pressupostos en alguns casos multipliquen per 15 o 20 el del BAM, que són multiplicacions molt grans. El paper del BAM s’ha de resituar. No pot competir amb aquests festivals.

El paper del BAM, des del principi, no era portar grans estrelles, portava artistes que en aquells moments eren molt mes difícils de veure. En aquests moments tot aquest món alternatiu i independent, té una presència al llarg de l’any a Barcelona. Tan sols, per les gires. Les gires que es produeixen ara no són les que es produien fa deu anys. Ara pràcticament ve tothom. I, a part, hi ha tota una sèrie de festivals i events que porten aquests artistes pagant bé.

Aquí es resitua el paper del festival. Com dèia abans, portant gent que no ha vingut mai, aportant esperit lúdic, i apostant per la diversitat. Seria el nou paper, la nova reubicació. I d’alguna manera, potser és una tornada a la normalitat. Una iniciativa de l’Ajuntament, per la qual es fa una programació musical de luxe dins les festes. Difícilment trobarem una altra ciutat a Espanya, inclús a Europa, amb una programació com aquesta.

Relació del BAM amb les organitzacions musicals de la ciutat.

Quan jo entro, la fira ja fa dos anys que no es realitza. Afrontem el tema, fem contactes i veiem que no hi ha un gran interès per part de la petita industria. Potser tenen altres fòrums on aparèixer. No hi ha un gran entusiasme. De fet, mai havia acabat de funcionar bé. La gent de base, els segells, que són qui haurien de tirar endavant la fira, no estan especialment interessats en el tema. De fet, abans no havia estat el festival qui havia tirat endavant la fira sinó que havien estat organitzacions de base, com podia ser la DIBA en el seu moment. Diguem que uns anys després els segells han estat mes desorganitzats que uns anys anteriors. En aquest sentit la fira perd el seu sentit.

Què canviaries al BAM amb mes diners.

El pressupost que hi ha és el que hi ha i amb aquest pressupost s’ha de fer. Seria molt mes còmode treballar amb mes diners. No m’ho plantejo. Seria fer ciència-ficció que tampoc té cap sentit. Treballem amb el que hi ha.

Destaca alguns artistes en la programació del BAM.

Destacaria per exemple Benjamin Biolay, que és el primer cop que vé al nostre pais. Un artista molt especial, que probablement en aquest moment sigui el mes important que hi ha a França i podriem dir a Europa dels cantautors moderns. Beu molt de l’herència d’un geni com era Serge Gainsbourg. Veurem que ens depara el directe, però els seus dos discos són molt interessant. Una altra cosa, Spritualized, un grup que estrenarà àlbum el setembre. Un clàssic del pop-rock més o menys alternatiu. Els Residents, una actuació molt especial i interessant, un clàssic de l’avantguarda, que no es sap ben bé qui són, i que han influit en molta gent, amb una posada en escena molt espectacular. Lee “Scratch” Perry, que bé acompanyat per Mad Professor i The Robotiks, que és mes o menys el grup titolar. Potser el tio mes influent del dub i de la música jamaicana dels darrers trenta anys. Molt boig, molt especial i que, amb aquesta conjunció amb Mad Professor i Robotiks pot ser molt interessant. N’hi ha moltes mes que podriem destacar.

Com queda reflectida l’escena barcelonina al BAM? Com la veus en general?

Hi ha un reflex important. Gairebé és el 50% de la programació. En els darrers anys, potser no estan sortint coses super-genials, però sí que hi ha un nivell molt bò i un bon nombre de bandes molt interessants. I això s’ha anat reflectint al festival. Aquest any hi ha bandes que tenen albums mes o menys nous i que estan tenint bona repercussió, com els Unfinished Sympaty o Love of Lesbian. 12Twelve, que presentaran àlbum al BAM. Els Sidonie, que potser és la banda que ha tingut mes repercussió i mes èxit i que presentaran un àlbum que haurà sortit una setmana abans, editat per Sony, amb un gran llançament. Després de l’èxit del seu anterior àlbum, que ni ells s’esperaven, i que fins i tot al Tentaciones, els lectors no el diari, els triaven com grup revelació nacional de l’any. I hi ha moltes altres bandes, Camping, 08001,… potser unes 30.

CONVERSA AMB JORDI TURTÓS (Director artístic del Mercat de Música Viva de Vic)

Quin balanç fas de la idea afirmada l’any passat que el Mercat havia de fer un gir cap a ser mes mercat? Teniu algun feed-back sobre aquesta idea de Mercat?

La qüestió del feed-back es converteix en pregunta continuament. Petronia Martínez va actuar a Vic per primera vegada en tota la seva vida fora de Colombia. I sortint d’aquella actuació va signar contracte, va signar discogràfica, va signar de tot. Si Maria del Mar Bonet ha fet una gira per EEUU, és per alguna cosa: per què quan va venir a Vic hi havia una sèrie de programadors nordamericans que per primera vegada sentien una jota marinera, i preguntaven: què és això?, i quedaven fascinats per aquella dona. Ojos de Brujo acaben d’actuar a Colombia, curiosament és Rafael Ramos qui els contracta, un personatge que ve cada any a Vic on no només ve acompanyant a Petronia Martinez o Cholo Valderrama i aquest any a Los Veteranos del Caribe sinó que sempre està dins del Mercat, observant, escoltant i mirant,… El Mercat està plè de gent que contracta. Ara bé, podriem dir que la gent que ve de fora fa mes mercat que nosaltres, ens ensenya a fer mercat. Nosaltres encara sóm botiguers que muntem la nostra industria i esperem a la porta a que vinguin els compradors. Poc a poc està canviant això, i hi ha gent que ho fa al revés i ja sap sortir. Són els mes joves. Aquells que han agafat internet o altres sistemes per arribar a mercats, per arribar a compradors, a distribuidors, a ventes…

Com creus que funciona el sector?

El sector privat és petit. Però jo crec que evoluciona. Hi ha diferents tipus d’empreses. Estan les mes independents o pròximes a la sensibilitat del pop-rock independent –B-Core, Cosmos, Producciones Animadas, So Dens- que saben treballar molt bé el seu mercat per què coneixen molt bé el terreny que trepitgen. Bellugant-se en aquests tipus de dimensions, fent des de les pròpies possibilitats. I jo crec que aquí està el futur. Del que ens hem d’oblidar és del model multinacional. Hi ha una part del mercat que coneix el seu sostre, sap on estan les seves vendes, sap on està el límit de la seva facturació i movent-se aquí, no només sobreviu, a més aporta novetats.

Igualment, crec que gent com Discmedi funciona perfectament, també dins les seves capacitats, sobretot per què ha trobat un bon camí dins del món de la distribució i això els ajuda a poder editar el que vulguin defensar. El mateix passa amb Global, una empresa petita que ha sapigut apuntar i apostar per una certa renovació del panorama.

I després el que necesitem en aquest pais és vertebrar tota la industria. Una industria que també impliqui els altres sectors. El mercat no només és el discogràfic, també és el de programació, el del management, el de la gestió cultural, el de la producció,… en general, les arts escèniques. Les arts escèniques haurien de vertebrarse. Jo crec que el futur no ens porta a cap altre camí.

Al Mercat també hi té una presència important del sector públic, programadors d’ajuntaments. Quina evolució hi observes?

El sector públic és el que avança mes. El sector privat és un sector limitat per què arrisca uns diners que o els recupera o s’en va a fer punyetes. I, no ens enganyem, el nivell cultural musical a casa nostra no és molt alt i per tant el risc és enorme des del punt de vista privat. I jo crec que sobre el sector públic s’han de dir moltes coses, cara al futur. El sector públic està cada vegada mes atent a les qüestions musicals, però calen gestors que controlin el tema musical. Crec que hi ha molta falta de coneixement musical per part de molts programadors que amb tota la bona intenció del món programen però que són molt mes experts en altres àmbits de les arts plàstiques, del teatre, dels espectacles, que no pas de la música. Per què evidentment la música és la mes oblidada de les arts escèniques a casa nostra. El que trobo a faltar és programadors més especialitzats, més capacitat d’anàlisi, amb més criteri, mes capacitat de risc a l’hora de programar. Però està clar que el sector de la programació musical pública és el que mes ha crescut.

Com es relaciona el mercat amb la comarca?

Jo crec que la gent de la comarca cada vegada utilitza millor el Mercat. Per exemple, des de l’any passat hi ha un off festival molt interessant, tant o mes interessant que el Mercat. I això és una reacció i una resposta de la gent de la comarca, de diferents bars de Vic que generen el seu festival. Es mes aquest any, hem començat a obrir que el Mercat presenti coses al llarg de l’any. A la Festa Major, vem tenir l’actuació de l’Orquestra Popular de Cambra del Brasil, una actuació que el Mercat va fer conjuntament amb la regidoria de cultura de l’Ajuntament de Vic.

Finalment parlem amb en Jordi Turtós de la programació, i la llista de referències és immensa. En recollim una part.

La filosofia de programació del mercat es caracteritza per ofertar coses que són desconegudes però que jo crec que en un any estaran al mercat amb mes o menys importància. Coses com Squad Massi, que fa tres mesos, quan la programàven era una desconeguda, ara, ja es mes coneguda i probablement d’aquí tres mesos mes sigui una estrella.

El petit format és una cosa que cada vegada m’interessa mes per què crec que és dels que té mes mercat, mai millor dit. Són produccions barates, econòmiques, molt assequibles per a molts tipus de programadors i per locals petits. Estan aquí des de Dani Nel.lo, amb el seu espectacle, fins la Banda Inaudita, que és una autoproducció d’aquestes que han passat per la FNAC, o Leo Minax, que és un cantautor a descobrir, brasiler, dins la sensibilitat del Vinicius Cantuaria.

Espero que d’una vegada per totes acabem per descobrir l’escena que tenim a casa nostra. Aquest any tenim a Madee, a Mishima, Abús, Jan, Sesamo, Refree,… Una escena del pop-rock, no només indie per què sí, sinó del rock i el pop mes arriscats, que està mirant cap endavant, que prova coses, que és experimentadora, que és inquieta, que és curiosa. Aquest tipus d’escena és esplèndida i ja fa temps que la tenim. Està consolidant-se. A mí no em costa rès treure trenta noms realment de nivell. Insisteixo, la programació de l’Orfeó és una programació que vull destacar.

Tenim una Nit especial La Colifata, una aposta que faig amb tota la confiança del món per què es una proposta esplendida de mestissatge nou. No és el de sempre sinó que hi ha una mica més de personalitat. Aquesta personalitat l’aporten els argentins que estan establerts a Barcelona, que estan donant-li al mestissatge altres aires, altres colors i altres maneres.

Per últim destacar la programació de música popular i tradicional. En aquest escenari, tenim coses com Jalil, Son de Madera, una banda de música mexicana, pura i senzilla, Paxariño i Los Veteranos del Caribe, una formació que ve de Colombia, de iaios que practiquen el porro, un dels estils mes populars de Colombia però mes oblidats, ja que a partir del 60 va deixar de fer-se. Una espècie de Buena Vista Social Club a la colombiana.

Hi ha moltes propostes. Totes tenen el seu interès, per això les programem.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )