Skip to content


Entrevista: The Linn Youki Project

Escrit el 05/12/2003 per Xavier Guillaumes a la categoria Entrevistes a músics.
Tags: .

Nat 15 des_03 Xavi Guillaumes

En Marco fa relativament poc que viu a Barcelona però, a més de contestar l’entrevista en un català perfecte, està força al dia sobre l’escena musical de la ciutat. Serà per la seva feina de tècnic de so, per ser el baixista d’un conegut grup de la ciutat o per tenir entre les seves amistats algunes de les persones més inquietes de la ciutat. Sigui com sigui, de la seva barreja de tradició indie americana, ganes de jugar amb els instruments i amb l’electrònica, i recerca constant de noves sonoritats tancat en la intimitat de casa seva, n’ha sortit un d’aquells projectes musicals que ràpidament troben el respecte i suport d’aquells que sempre estan atents a noves formes d’interpretar el tradicional concepte de cançó. The Linn Youki Project publiquen aquest mateix mes el seu primer CD/DVD editat per Cydonia Records.

Fins ara t’havíem conegut per ser el baixista de grups com Glissando*, però de cop una maqueta teva ha aparegut pel món i has deixat força entusiasmat a més d’un….

Porto deu anys fent maquetes a casa, però els seus únics destinataris eren els amics més íntims, la família o la nòvia. Ho feia, perquè m’encanta tocar a casa, experimentar i gravar. M’avorreixo ràpidament dels sons i necessito sempre coses noves. Em costava trobar algú mínimament seriós i entusiasmat com per plantejar-se participar en un projecte d’experimentació com el meu, així que un dia em vaig comprar un sampler per fer loops i tocar a sobre. També em va animar el fet de trobar un baix dels anys seixanta fet especialment per a nens, amb el màstil més petit que els normals. Jo li vaig posar unes cordes més fines i li vaig canviar l’afinació. Va quedar un instrument que, per entendrens, està entre un baix i una guitarra, i és diferent d’una guitarra baritono. De fet, quan tocava la guitarra sempre trobava a faltar un so més greu, i quan tocava el baix, trobava a faltar un so mes agut, així que considero que és un instrument fet al meu gust.

Com passes de gravar maquetes per als amics a gravar un cd per Cydonia Records?

Vaig enregistrar una maqueta seguint el camí i les fórmules d’una anterior més desfasada i improvisada. També tenia que ser tan sols per als amics, però les bones paraules de gent com el Marc Lloret (Felicidadblanch, Mishima) després d’escoltar-la, em van animar a fer-la sortir i fer-ne fins i tot algunes presentacions en directe, acompanyat del Jordi Llobet (Fine!, Dephasers) i del Xavi Caparrós (Enter, Shiba), una formació més o menys estable de dos baixos, bases i bateria. Encara ens va animar més la possibilitat de col.laborar amb la gent de la revista Ojodepez, que ens va demanar que féssim la banda sonora de la seva presentació al MACBA i un espectacle de fotos de la revista sincronitzades amb la nostra música. També va estar força bé el concert al Razzmatazz amb Camping, on vàrem utilitzar dibuixos animats de l’Albert Aromir sincronitzats amb nosaltres. De fet, som força freds sobre l’escenari, així que està molt bé portar projeccions, perquè així la gent mira a la pantalla seguint les històries dels dibuixos!

Què en penses de Cydonia, aquesta espècie de miracle en forma de discogràfica que en poc temps ha editat un munt de coses i sempre força interessants?

Crec que la gent de Cydonia fa bé arriscant-se, tothom s’hauria d’arriscar. És la seva manera de trobar un camí propi dins del mercat discogràfic. Té bandes de hardcore, però també a nosaltres o Le Petit Ramon i Terrorista que som més experimentals. Tant de bo totes les discogràfiques fessin el mateix que Cydonia i donessin tanta importància a la personalitat per sobre de l’estil.

Tot ha anat també una mica ràpid per a TLYP, no creus?

Amb Cydonia va ser tot molt ràpid. Li vaig passar la maqueta al Ramon (Cydonia records, Madee) perquè m’agradava la idea de telonejar Madee algun dia, i  l’endemà em va trucar per dir-me que volia editar-nos un CD i un DVD amb les animacions. La veritat és que m’he animat molt per les bones crítiques. No sé si l’escena de Barcelona funciona així, però he flipat molt. Estic content perquè una cosa que va començar com una espècie de teràpia per a mi mateix i que no tenia cap altra intenció que transmetre’m coses a mi mateix, en menys d’un any ha arribat més lluny i arribarà a altra gent a la que potser li agradarà. Estava acostumat a l’escena del Sud d’Itàlia on si no fas versions de U2 o Nirvana ho tens molt difícil per tocar ni que sigui en el bar més petit i desconegut. Crec que a Barcelona, si t’ho curres, tens bones possibilitats de fer uns quants concerts a l’any i trobar algú interessat en editarte un treball.

El món visual està molt present en tot el que feu, desde la portada de la maqueta a les projeccions de les que em parles.

De fet, la idea era fer la banda sonora per a uns dibuixos animat creats pel Jordi. Però si bé és cert que The Linn Youki Project ha nascut, com a concepte,
 per a fer música per a dibuixos animats, la música de moment ha passat al davant. Però si hi ha mes sentits involucrats sempre millor. 
La relació amb els dibuixos animats és força intensa en tots els sentits. El nom del grup ve d’una sèrie de dibuixos animats que jo veia quan tenia vuit o nou anys a Itàlia El protagonista era un personatge que es deia Linn Youki, un noi feliç que anava sempre en patins i amb auriculars. Una espècie d’heroi que la resta de la vida se la passava escoltant música. Recordo més que res la sensació que em van deixar aquests dibuixos, de lo feliç i content que es veia el noi escoltant música.

El Cd tindrà, com la maqueta, una presentació especial?

Bé, en aquest cas el disseny del disc l’ha fet un admirador del grup que es va oferir a fer-nos tota la imatge gràfica, des de la web a la portada. Ha treballat molt i ha fet una cosa molt xula, encara que surt força del que és el nostre concepte. Així que pots agafar el disc com dues interpretacions totalment diferentes d’una mateixa cosa, per un costat el disseny gràfic i per l’altra la nostra música i les nostres animacions.

Com aconseguiu aquest so tan especial?

A la gravació no hi ha cap guitarra. Hem utilitzat dos baixos, un d’ells el piccolo bass del que t’he parlat, samplers de bateries, de veus i de sorolls, i bateria tocada. El ssode baix no te res a veure amb la utilització típica de l’iinstrument ja que el passem per un munt de filtres i el meu està tocat amb un ampli de guitarra, un Fender Twin Reberb magnífic dels anys setanta que hi havia als estudis del Jens Neumaier (12Twelve). Fins fa quatre anys odiava la música electrònica, però desde que estic aquí a Barcelona he descobert grups com Boards Of Canada, The Notwist, Múm o Dj Shadow que m’han impactat. No vull dir que hi hagi res d’aquests grups a TLYP, però sí que m’han animat a utilitzar més el sampler i la caixa de ritmes. De totes formes, encara que no em molesta que em diguin que faig música elecrònica, crec que la base dels temes son dos baixos, i és tot molt humà. De fet, els ritmes son loops de bateries tocades realment. Potser si hagués de comparar-nos a alguna cosa, diria que tenim una mica d’actitud indie i de post rock. Potser alguna cosa de Neu!, de kraut, potser fem post-kraut! De totes formes, a mi sempre m’ha agradat l’indie rock americà, el lo-fi, Pavement, Sebadoh, Polvo, Sonic Youth…

No et fa por parlar de música experimental, de tancar-te a un públic més reduït al definir-te així?

Allò que més m’agrada és buscar  sons, melodies i ritmes que expressin el meu estat d’ànim del moment. M’agrada experimentar. Per res del món sacrificaria l’estil d’aquest projecte només per tenir més públic. A més, estic convençut que a Barcelona ni ha molt de públic per tot. El problema és que d’alguna forma li hem de comunicar que existim i capturar la seva atenció. Es difícil que tothom se n’assabenti. Si a qualsevol grup de post-rock o experimental de Barcelona li féssin una bona promoció multimilionaria i original, triunfaria i crearia modes de massa a tot el món.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...
  • Ángel Suso Calvo.: Aupahí. La estamos ensayando para incluirla en nuestro repertorio. Ya están “paseo con la...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )