Skip to content


Entrevista: Arianna Savall

Escrit el 02/09/2006 per admin a la categoria Entrevistes a músics.
Tags: , .

Nat_ 34 set_oct_06 Marta Solé

“LA MÚSICA ANTIGA ÉS MOLT MENYS ELITISTA QUE LA CLÀSSICA”

Entra al segon semestre de l’any amb tota la feina feta i preparant un nou treball en solitari pel 2007. Nuovi Musica (SM), de la mà del guitarrista noruec Rolf Lislevand, recupera la nova música italiana del XVII. Com explica l’Arianna, “en Rolf ha agafat aquest terme per dir que fem música antiga com música moderna. Utilitzem instruments barrocs: ell toca la guitarra barroca, el llaüt, la tiorba però amb una gran imaginació i fent música nova”. Melpomen (Harmonia Mundi), editat a principis de 2006, recupera la música antiga grega amb instruments reconstruïts per oferir la sonoritat del segle VI aC.

Deixem córrer allò de les etiquetes. Amb la música d’Arianna Savall esdevenen cromos que no diuen res. És una intèrpret de música antiga —medieval, renaixentista, barroca, i encara més enrere— que defineix la seva feina com una combinació equilibrada de molta disciplina i improvisació. Com casen aquests conceptes? Gràcies al fet que la música antiga, per contra de la clàssica, no treballa amb una partitura tancada. És per això que la defensa com una proposta menys elitista que la clàssica, com una música emocional, fresca i, sobretot, nova i moderna.

L’ànim experimental del Nouvi Musica busca un públic més majoritari?

Tota obra és una porta nova i potser tot el públic que compra discos de jazz o de música tradicional pot sentir-s’hi atret. És el que ha passat molt amb el disc de família que vam fer, Músiques del Temps i de l’Instant, que té el mateix principi.

Com s’acull aquesta feina des dels sectors més puristes?

El disc del Rolf pot molestar els més puristes per aquest excessiu atreviment de transformar un material que ve del barroc en modern. En el cas del disc dels meus pares, és més difícil d’atacar-ho perquè es respecta el que és antic i el que és nou ho és de zero.

Com sorgeix la idea de fer un treball conjunt tota la família?

La veritat és que és molt espontani i gairebé sempre ha sorgit en els concerts. És on provem les coses. La música antiga sí que la treballem junts però amb les que hem anat creant ha estat tot molt espontani.

Hi ha moltes maneres d’entendre la música, per exemple, com un joc. Com jugues tu amb la música, Arianna?

Això de jugar m’agrada perquè en alemany, francès o en anglès es diu “jugar” la música. La veritat és que la música és una cosa que sempre està amb mi. De petita hi jugava i és una pena fer-se gran perquè vas perdent aquesta facultat. La sort que tenim amb la música antiga i la d’improvisació és que et permet conservar una frescor, i en aquests moments sí que jugues, sigui amb un company teu, el teu germà o els teus pares… En música antiga hi ha un baix obstinat, que és com al jazz. Hi ha un baix xifrat, hi ha un tema però després hi ha variacions d’aquest i aquí sí que hi ha molts moments que et permeten jugar. Però també hi ha moments molt seriosos…

Observant la teva agenda que, a banda de pleníssima, és variada… Com es sobreviu a l’esquizofrènia musical?

Jo això ho puc fer perquè no sóc mare encara. Ara són uns anys en què m’ho puc permetre. Hi ha molts programes que els repetim i que són molt agradables perquè els has de mantenir però no és el mateix que començar a preparar tot un programa de zero, cosa que requereix una energia impressionant. A l’any sí que faig programes que comencen de nou, que em prenen molta energia però alhora me’n donen molta perquè és molt emocionant realitzar un somni.

Què és la música antiga?

La música antiga no és música clàssica. És un altre món. El que diu molta gent després dels concerts és que la música antiga té quelcom molt fresc, molt directe, molt espontani que la música clàssica depèn de com pot tenir, segons l’intèrpret, però no en general perquè a la clàssica hi ha molts convencionalismes. Amb la música antiga sempre s’ha creat un contacte molt més directe amb el públic.

És més emocional?

Sí. I com hi ha la part creativa d’improvisar té una connexió amb la música moderna i per això, finalment, a la música antiga hi ha molta gent que ve del jazz. Conec tants guitarristes que fan guitarra barroca, llaüt, tiorba i que vénen del jazz! I és molt maco veure aquesta connexió. Per això per a mi és tan natural fer música antiga i alhora fer música moderna, fer projectes de música contemporània o crear temes.

Tu toques i cantes, treballes amb més d’un instrument. Amb quin d’ells et sents més còmoda?

Cantar m’encanta i tocar l’arpa també. Molta gent em pregunta: “Algun dia deixaràs l’arpa pel cant?” I jo crec que no deixaré mai cap dels dos perquè per mi són importants i complementaris. La veu és l’instrument més expressiu perquè tens el so i la paraula. El timbre de la veu sempre passa una emoció molt especial perquè tu ets l’instrument. Quan toco l’arpa l’instrument està fora de mi i puc fer coses que
amb la veu no pots fer: tota la riquesa polifònica i harmònica amb els cinc dits. Són experiències totalment diferents però que per a mi van molt lligades, es complementen molt. En el cas de l’arpa i la veu, et sents molt recolzat amb una arpa, més que amb una guitarra perquè té més ressonància. En el meu cas, que faig arpes medievals, renaixentistes i barroques, tens una varietat d’estils que puc comptar amb un repertori infinit.

En l’àmbit musical en què treballes hi ha molts o pocs músics treballant en aquestes línies? Hi ha suport als projectes?

(Riu) Aquest és un tema una mica no descoratjador però sí una mica trist perquè és veritat que estem en un país que té músics fantàstics i poc valorats. Parlo, per exemple, dels meus pares. Ells tenen molt més èxit i concerts a fora que aquí. Tenim la sort de que aquesta música arriba molt a França, Alemanya, Itàlia, Àustria, Bèlgica, als Estats Units, a tota Amèrica, al Japó, … I és una música que té molt públic i un públic molt jove. Estem fins i tot impressionats que vingui tanta gent jove als concerts. Aquí el problema no és el públic que no vulgui sinó la mentalitat dels que ocupen els alts càrrecs i pensen que la música antiga és una música elitista, quan ho és molt menys que la música clàssica.

Llavors podríem dir que la vostra proposta és popular…

Molt. Això no vol dir que ens puguem comparar a música pop o rock. És una música molt intimista i, de vegades, molt subtil. Per això s’ha de fer en espais reduïts. Si la fas en espais molt grans perd el seu caràcter essencial. Va molt bé en esglésies, en sales que no siguin molt grans.

Parlem del disc Melpomen, editat a principis d’aquest any.

També es tracta d’un projecte experimental. De música grega antiga no ha quedat res. Tenim alguns fragments, moltes pintures i la llengua grega que ja té una rítmica fraseig. Després han quedat certs instruments en alguns museus d’El Caire, el British Museum i a Berlín. Conrad Steinmann és un gran coneixedor de la música grega que els ha investigat 20 anys amb un constructor per recuperar-los. Ell toca l’aulos, que és aquesta flauta doble típicament grega. Ha estat un projecte molt maco perquè ell ha fet una reconstrucció.

Pura arqueologia musical!

Sí, sí, exacte. Ell ha agafat els texts de Safo i Anacreont: jo canto texts de Safo, canto en grec antic i toco la lira. Hi ha un altre cantant que és contratenor que canta Anacreont. Hi ha un percussionista i l’aulo. És una música que és entre antiga i contemporània, perquè ell ho ha rescrit tot. Està tot tocat amb instruments del segle VI aC. Molt lluny no ens podem quedar. És una gravació molt nua, molt forta, i els textos són preciosos.

N’estàs satisfeta.

Sí, aquest ha estat un projecte que per a mi ha estat molt emocionant perquè ha estat el meu primer projecte de música contemporània, després he gravat amb el Rolf (Nuovi Musica). Ara acabo de gravar amb una compositora estoniana que té la meva edat, molt interessant, que està en la línia del compositor Arvo Pärt. Està molt inspirat en la música antiga i medieval, cosa que a mi m’interessa molt perquè obre noves portes, alimentes nous registres i això enriqueix molt.

Bella Terra va ser el teu debut en solitari. Què va significar per tu?

Va ser el meu primer bebè, ja fa tres anys! Tota la música és meva excepte els textos –Martí i Pol, Papasseït, Espriu, Machado, populars–, amb els que encara no m’atreveixo. La llavor d’aquest projecte va començar de molt petita: la meva professora de piano es va adonar que a mi m’agradava molt improvisar i crear petites peces al piano i em va animar a portar-li temes i variacions. Quan vaig passar a l’arpa als 10 anys vaig seguir fent el mateix. Als 25 anys tenia molt material i això és una selecció del que havia anat fent, una cosa que sempre havia anat en paral·lel als meus estudis de música.

Què escoltes quan estàs a casa?

M’agrada molt el jazz, els discos d’SM, la música brasilera, és molt dolça… El portuguès és molt diferent del català però a mi m’ha inspirat molt la bossa nova per fer aquestes cançons. També sento molta música antiga, músiques del món –de Pèrsia, de la Índia, del Japó–. Quan viatgem m’agrada molt mirar discos estranys. El pop també m’agrada, sóc una gran fan de l’Sting. I el country, la Norah Jones, la Dolly Parton.

T’interessa la música tradicional?

Molt, perquè està molt a la vora de la música antiga. S’ha mantingut al llarg de segles. És clar que s’ha anat modificant però la font és la mateixa. Com a intèrpret de música antiga, crec que és molt important estar obert a la música tradicional.

Què en penses, de la seva situació aquí i ara?

Penso que s’ha fet molta cosa i que es continua fent. És un treball que van començar una mica els meus pares tot i que abans d’ells hi havia gent, com l’Enric Gispert, que arranjava cançons catalanes que cantava la Victòria dels Àngels. Però els primers en donar importància i projecció internacional a la música catalana crec que han estat els meus pares. Ara hi ha molta gent que ho està fent, per sort.

En què estàs ficada ara, Arianna?

Estic preparant un segon disc tipus Bella Terra, que possiblement sortirà el 2007.

Per últim, què diries a les persones a qui els fa por el concepte “música antiga”?

Que vinguin a un concert i crec que al cap de cinc minuts ja estarien gaudint-lo. Crec que tenim molts prejudicis. Si vénen veuran que ho fem amb una naturalitat, que és un gest tan autèntic, que no podran quedar indiferents.

Hi ha molta generositat i molt d’amor en la posada en escena.

Sí, sempre, perquè fer música és una gran sort i poder-ne viure, encara més. F er un concert és el moment més maco de les tournées perquè acostumen a ser molt cansades. El concert és el moment més tranquil en què ho dones tot, tot, tot, tot.



Últims comentaris

  • Adriana de la Osa: Un texto precioso, Marta. Emocionante e inspirador. ¡Me ha chiflado! Gracias, gracias, gracias....
  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )