Skip to content

Carregant

Sónar

  • Aquest article és part del llibre “Idees per la música. Una mirada sobre 12 experiències de Barcelona”. La resta del llibre i descàrrega en pdf aquí.

Festival de Músiques Avançades i Art Multimèdia

  • Directors: Enric Les Palau (programació), Ricard Robles (gestió econòmica), Sergi Caballero (imatge i producció tècnica)
  • Personal Estable: durant la temporada baixa, 17 persones. Durant el festival, 40.
  • Equip total per a la realització del festival: unes 600 persones.
  • Som més amants de la música que empresaris, però totes dues cares no es poden separar. El festival no és cap broma, si no te’l prens com a empresari el somni dura una nit d’estiu.

El Sónar és una realitat tant palpable, consensuada i exitosa que és com una part més de la família. I com la família, només resulta valorada quan desapareix. Al marge de lloances puntuals, el Sónar corre el perill de perdre l’atenció dels mitjans de comunicació i de l’administració perquè ja funciona, ja té la seva realitat consolidada i triomfa tant que fins i tot fa una mica de ràbia. Tot i semblar un comentari trivial, l’èxit aclaparador de la seva existència pot girar-se contra el mateix festival, no tant per la gestió que dels seus responsables, sinó més aviat per la consideració que es tingui de l’esdeveniment des de l’exterior.

Un dia de gener a les oficines del Sónar s’hi respira una tranquil·litat insòlita, especialment si s’està acostumat a fer preguntes als seus responsables quan el festival està en marxa. Fora de temporada, a Advanced Music, l’empresa que gestiona el festival, hi treballen ben just 10 persones en un ambient de tranquil·litat insòlit. I és que de vegades pensem que els festivals només existeixen quan desenvolupen les seves activitats públiques.

REIVINDICACIONS

La major part de les ajudes institucionals estan adreçades a dues realitats: la de la gent que comença, a la qual s’ajuda de manera més o menys misericordiosa i la de les grans empreses amb estructures molt desenvolupades. No tenim models d’ajut que estiguin formulats per ajudar empreses d’una grandària mitjana i amb moltes especificitats, com és la nostra. L’especificitat més singular és que la nostra empresa té una punta de feina anual. Això comporta  una sèrie d’aspectes que mai no es consideren.

Quan ens adrecem a l’administració no és tant per demanar subvencions, sinó per reivindicar principalment que l’administració s’assegui amb el sector i pugui fer un diagnòstic de la seva situació. No es tracta de fer misericòrdia, sinó de tenir una idea clara de les necessitats del sector i planificar una intervenció meditada.

En aquests moments, segons quina sigui l’administració a la qual demanem ajuts resulta més viable demanar un crèdit al banc que justificar el total del pressupost del festival per rebre una subvenció de poc valor.

El problema bàsic que tenim davant l’administració és que no perceben el sector de la música com a tal. No hi ha cap mena de consciència del fet que, a part d’aspectes culturals, el sector de la música és un sector econòmic.

No tenim por a canvis polítics en cap administració. Vist el que hem vist, no ens preocupen els canvis, ni a la Generalitat ni a l’Ajuntament.

MODEL

No imaginem el festival sense la dualitat entre nit i dia.

La filosofia del festival és evitar models repetitius i la complicació de buscar nous formats i nous continguts. No és una cosa que comercialment funcioni d’una manera fàcil, la fórmula no és la d’un festival i/o concert tradicional: un artista que ven molts discos, el programo aquí, ve a veure’l molta gent  i fi del misteri, perquè no hi ha misteri.

Els continguts són nous cada any en un percentatge molt elevat. Busquem coses noves, propostes que indiquin per on va el mercat i la creativitat dels artistes. És cert que els grans noms que portem de manera regular són una costant, però no representen el gruix de la programació. A més, continuen agradant al públic i no veiem perquè els hem d’evitar. A més a més, representen l’equilibri pressupostari.

No hi ha aspectes intocables en el model de festival que seguim des de fa uns anys (1), però seria absurd suprimir la nit del dissabte, que és quan la gent que treballa pot sortir. El dijous l’hem reinventat. El que més costa és trobar nous espais urbans per ampliar activitats diürnes sense perdre la vinculació del festival al Raval.

La finalitat del festival no és més que aglutinar i presentar les propostes perquè el públic en pugui tenir una opinió.

El que no hem volgut fer mai, i ho podríem haver fet, és organitzar tres Sónar a Espanya. Però aquest no és el nostre model.

INTERNACIONALITZACIÓ

Si féssim tres Sónar a Espanya amb el mateix format ens avorriríem, entraríem en un cicle de rutines i ens cremaríem. Les coses ens porten per altres camins. Si no et mous per l’estranger mai passa res. Si no ensenyes el que fas i no organitzes activitats no t’arriben propostes singulars. Per exemple, el fet que Riuychi Sakamoto només fes dos concerts al món amb la Yellow Magic Orchestra i un d’ells fos al Sónar es va produir perquè nosaltres van anar a Tokyo a muntar un acte.

Hem anat al Brasil, a Saõ Paulo, i hi vam organitzar un Sónar molt semblant al de Barcelona. No només ens va servir per expandir la marca, sinó també per veure què és cou al Brasil, com son, quines propostes tenen més enllà de Vinicious.

En aquesta línea de pensament hem acceptat portar la programació electrònica d’un festival, Sziget Festival, que es fa a l’agost a Budapest. El que fan és tancar una illa del Danubi i organitzar-hi un dels esdeveniments més concorreguts d’Europa. No hem acceptat aquesta feina per diners sinó per descobrir noves propostes i al lloc on es fan.

En tots aquets plans d’exportació del Sónar i d’aprenentatge i apropament a altres realitats, el festival de Barcelona és central. Tot acaba passant pel Sónar, que és l’epicentre.

Ara ens en anem a Buenos Aires a fer un dia de programació com a Sónar. Per què no podem intentar ser un referent a l’Amèrica Llatina?

PÚBLIC FORÀ AL SÓNAR

Al començament pensàvem que el Sónar havia de ser profitós i útil per a la industria i el professional.

A partir del tercer o quart any vam veure que es podia treballar amb el públic estranger si treballàvem bé. L’edició de la Marbella va marcar un punt d’inflexió i vam comprovar que necessitàvem vendre el festival a fora.

Pel que fa a la difusió externa del Sónar, teníem dues opcions. La primera era la tradicional: posar publicitat a les revistes adequades. La segona era aconseguir rellevància treballant amb líders d’opinió i revistes que ens han permet guanyar una solvència que ara ens avala. És un sistema molt més lent però dóna bons resultats i és molt més econòmic que la publicitat.

Aquest any ja hem venut més entrades a Anglaterra que a la resta d’Espanya sense comptar Barcelona i l’àrea metropolitana.

La BBC només treballa en un festival fora de la Gran Bretanya i és el Sónar. Per a ells el nostre festival és un camp d’observació dels panorames musicals als quals no arriben. Venen i enregistren coses que ningú més enregistra i després van donant sortida a tot aquest material segurs d’oferir una àmplia panoràmica del que està passant al món de l’electrònica i les músiques avançades. Radio One troba concentrat en un sol festival tot un producte al qual d’una altra manera hauria d’arribar per vies més complexes i costoses.

És veritat que als anglesos no els pots explicar res de la seva música. Però també és veritat que molts clubbers anglesos han descobert SuperColllider i Christian Vogel al Sónar. De fet, si no ho fan ells ho fa el DJ Magazine i explica que ho ha descobert al Sónar.

(1) Aquest model és definible en els següents termes. Òbviament, l’organització del Sónar no acceptaria una definició tan simple.
Una nit d’aforaments no massius per presentar noves produccions: nit de dijous.
Una nit encapçalada per estrelles de l’electrònica més o menys pop o rock: nit de divendres.
Una nit de les estrelles del techno com a caps de cartell: nit de dissabte.
Programació diürna de propostes arriscades i de l’entorn multimèdia.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )