Skip to content

Carregant

El chico con la espina en el costado

Escrit el 09/07/2007 per admin a la categoria Entrevistes a músics.
Tags: , .

L’elitisme és vil

Per Marta Solé

Trobar un bar a Gràcia on la veu de Rubén Pozo Usieto a.k.a El Chico con la Espina en el Costado quedi enregistrada, no és senzill en un vespre de dijous. A més, resulta que no està inspirat. Dues cerveses i unes quantes cigarretes més tard, hem acabat enganxant una paraula amb una altra durant més d’una hora. El Chico no és responsable del resultat, qui signa, sí.

La revista musical de Barcelona va qualificar la música del Chico de “popdrama”. A ell ja li està bé, reconciliat amb allò de la música trista, tot i que no és una persona ídem. Si “totes les cançons tristes són innocents”, el Chico és innocent de tots els càrrecs que se li puguin imputar? “El Chico no, les cançons sí que no tenen culpa de res. Qualsevol persona quan desenvolupa una feina o una activitat artística, s’ha de fer responsable del que està fent. Les cançons no, perquè són ens abstractes. Sí que tinc responsabilitat, però no me’n penedeixo pas perquè la música trista no té perquè ser dolenta”.

Sempre procuro deixar una porta oberta a l’esperança, les lletres completament tancades són molt avorrides.

Amb això estem tots d’acord però durant una època Rubén va acabar un pèl fart de carregar amb aquest mort. I amb la voluntat de fer un disc més optimista va sortir “Sol y Sombra” (Bankrobber ’06): “La intenció era que fos més optimista, més vital, i bé, hi ha alguna cosa que apunta, però no ha sortit.” Segons el Chico, la cosa s’ha quedat a mig camí perquè “quan comences un disc pren vida pròpia i les cançons manen, no les pots reconduir. Cada cançó és una entitat separada, cadascuna és del seu pare i de la seva mare i va lliscant cap a on ha d’anar. Jo he arribat a la conclusió que no en sé, de fer un disc lluminós, optimista i vital”. Li feia gràcia fer-lo “perquè en aquella època em tocava molts els ous que em diguessin que feia música trista. Ara m’és completament igual. Tenia ganes de fer un disc més optimista però no me n’he sortit, i per això li vaig posar “Sol y Sombra”, perquè quedava en un terme mig.” Diu que, en canvi, ha comprovat amb el temps que la música trista ajuda “per e-mails que he rebut i per experiència pròpia. Sempre que estic fotut poso música trista i m’ajuda. I ara la veritat és que no tinc cap remordiment de fer música trista i tampoc és estrictament trista, sempre procuro deixar una porta oberta a l’esperança. Procuro que les lletres no estiguin completament tancades, les lletres completament tancades són molt avorrides”.

Lletres a banda, “Sol y Sombra” ha dut el Chico a llocs ben diferents. Després d’una gira acústica el passat mes de febrer, ha saltat amb tot el grup a diferents escenaris i ho seguirà fent aquest estiu, el més proper un concert a Lleida amb Pantanito: “Em fa molta il·lusió. Fa temps que diem de fer un concert junts i ha sortit per casualitat. És un repte, és un repte”.

A mi no m’agrada pertànyer a cap escena. I quan ja estàs massa involucrat en alguna cosa, t’has de moure.

Rere la gira acústica hi ha més problemes logístics que voluntat: “És molt complicat muntar una gira amb tot el grup per tota Espanya. L’única manera possible de fer-ho és amb la guitarra i s’ha acabat. Ha anat molt bé. Ciutadella va estar molt bé. Madrid molt bé, públic tipus andalús, és un gustàs. Andalusia gloriós, tremendo. Fan palmas amb el Chico, canten les cançons. Aquí només mouen els llavis”. Per aquí, entenem Barcelona, ciutat que en cas de tenir una escena, el Chico la defuig, “a mi no m’agrada pertànyer a cap escena. I quan ja estàs massa involucrat en alguna cosa, t’has de moure”.

De fet, defensa el concepte amateur i manté que no pensa dedicar-se professionalment a la música, tot i que en alguna ocasió s’ha sentit temptat: “amb els bolos em forro i amb els discos trec alguna cosa. Mentre hi hagi coses a dir seguiré i el dia que se m’acabin, pararé. No tinc vocació underground, quanta més gent li arribi, millor. L’elitisme és un concepte molt brut. Fer les coses per a tu i no compartir. Mort a l’elitisme”. De fet, convida el seu públic a descarregar-lo de l’e-mule si no poden comprar el disc. De moment es considera lliure de perill del ‘mainstream’, i si el corregués, “torno a canviar i ja està.  No corro perill i si m’hi apropo tractaré d’allunyar-me, faré discos amb guitarra i veu”.

El bar va omplint-se i el volum de la música m’obliga a repetir “mana?” més vegades de les que voldria. Jo penso en les meves preguntes i el Chico, en les seves respostes. Ell trenca el silenci abans que jo. 1 a 0 a favor del Chico. “Després de donar-li moltes voltes, la gràcia de fer cançons és que és un acte completament irracional. La raó no compta gaire, compta en el procés posterior, quan has d’arreglar, gravar…  Procuro composar només quan en tinc el neguit, quan tinc la necessitat d’escriure alguna cosa. Crec que l’art en general parla de tot allò que no es té, de tot allò que s’anhela. L’art sincer va per aquí. La resta és una altra cosa, que anhela altres coses: fer-se ric, famós o follar molt. Escrius sobre tot allò que no tens”. La meva astúcia em fa pensar que, sent així, el Chico té una vida òptima: “No sóc una persona trista. Però quan escric, em surt. I és curiós, perquè tota la gent que he conegut que escriu cançons tristes no dóna el clixé de persona trista”.

Li llegeixo textualment una d’aquelles coses que els que escrivim sobre música de vegades vomitem: “El chico es un verdadero poeta urbano, joven filósofo inmerso en los avatares de la cosmopolita vida moderna, cuyas consecuencias sufre”. Li pregunto què li faria o diria a qui ho ha escrit: “Una colleja. La poesia m’agrada molt i m’influencia tant com la música, tot i que per a mi la música no és poesia. És diferent. ‘Poeta urbano’… Això sona als anys 80 total!”.

Li recordo que la discogràfica el ven com a cantautor —més que res per veure si hi està d’acord o no— i només matisa: cantautor elèctric. “Ells (Bankrobber) fan la seva feina i jo, la meva. No m’hi fico i ells no es fiquen amb la meva. Quan l’he acabat els la passo. Sempre diuen alguna cosa, però mai no els faig cas.  A més, tenen raó pràcticament sempre. És que són discos artesanals, és l’únic que em queda”. Tan artesanals que estan autoproduïts.  “Tú rompió mi corazón” va suposar un any, “el primer un any, el segon tres mesos, el tercer el vull fer en dues setmanes. Que per cert, el procés de gravació va ser maco també. Em van deixar un estudi a les nits, de set a set, mola perquè et desconnectes totalment del món, però quan vaig acabar ja no sabia ni qui era. Sol amb un gat, que va morir”.

Coincidim en què la potència de la seva veu creix disc rere disc, però així i tot diu que està enfadat amb la seva veu: “Gràcies als concerts vas pillant confiança, perds una mica de timidesa. Tot i que en aquest disc estic molt enfadat amb la veu amb mi mateix perquè no he aconseguit cantar bé però, vaja, per motius tècnics també…”.

L’objectiu màxim a assolir era la conquesta mundial.  Una mica de vocació de canviar el món sí que hem de tenir.

Vull inquirir sobre “la conquesta mundial” perquè, modèstia a part, és un objectiu que comparteixo i més que l’interès periodístic, el que tinc és un interès personal: “No ha avançat gaire encara, l’objectiu és ambiciós, tot s’ha de dir, hi ha moltes coses per canviar, s’han intentat canviar però s’ha de dir que no hem avançat gaire en això de canviar el món. Era una manera de dir que les cançons ja estaven acabades i que eren lliures i podien fer el que volguessin i que l’objectiu màxim a assolir era la conquesta mundial.  Però una mica de vocació de canviar el món sí que hem de tenir. I de fet les cançons són innocents del tot i són incapaces d’aconseguir una cosa així però…”. N’estàs segur, Chico? “Sí, completament. Una cançó, canviar el món? Pot ajudar a canviar consciències, però tampoc són lletres per canviar la consciència de la gent. Són molt més senzilles, més simples. Parlen de sentiments i els sentiments a l’hora de canviar el món importen poc. El món es mou a base d’emocions, està clar, però en les coses que canvien el món, les emocions no afecten: en una decisió política, en una guerra… Si entressin més les emocions tots estaríem millor; hem d’aprendre dels animals”.

Parlem de flamenc i li suggereixo un Chico con los Peines en el Costado, respon: “Em fliparia fer alguna cosa així. Em fa molta enveja quan vaig a un concert de flamenc. Em fa molta enveja el format que tenen, amb dues guitarres i un cajón. Nosaltres amb bateria, que si amplis, no sé què. Ara anirem per aquí…La meva intenció és anar per aquí”. Dit queda.

TRES MOMENTS CHICO

CINTES TROBADES AL CARRER
“Un dia anava pel carrer i és molt rocambolesc i sembla que ho hagi preparat per fer entrevistes, però és completament verídic. Em vaig trobar la cinta d’un grup i estava estirada. La vaig rebobinar tota, la vaig enganxar amb celo, la vaig posar a l’equip i vaig pensar: ‘Hòstia, sonen com els Housemartins!’ I a partir d’allí va començar el meu enamorament amb els Smiths, que ja se m’ha acabat”.

MÚSICS DE CAPÇALERA
“Nacha Pop sí, és dels meus grups de capçalera. Neil Young, Bob Dylan, Lou Reed. Calamaro mai se’m fa pesat, és el maestro, és molt molt, molt gran. Em va a ratxes. Ara estic pillat amb el flamenc. És música molt viva. Van Morrison, Lou Reed, Cat Stevens, Nick Drake… No n’hi ha tants, de mestres”.

BOB DYLAN EM VA SALVAR LA VIDA
“La col·lecció de discos de casa meva era terrible. Era molt xunga. Era una cosa molt austera. Vaig tenir la sort de trobar a una cinta del Dylan i m’hi passava la vida. Em va salvar la vida realment. És l’única cosa que vaig trobar per casa, però tots tenim la ràdio. Amb la ràdio també m’hi passava la vida, amb Radio 3 i em feia cassets i després escrivia els noms de les cançons i dels grups, mal escrits. A casa meva pocs discos: Nino Bravo, Lluís Llach, els discs de folk de la meva mare, poca cosa, Bob Dylan. Un casset dels Smiths, que em vaig trobar un dia al carrer”.

Nat 39 jul_07


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Hara: Iru for precious friend!
  • Montserrat Iniesta: T’aplaudeixo amb les orelles, Ramon. Confio en una nova generació que comença a imaginar...
  • Masnel Gris: Molt necessari. Gràcies, necessitava un article com aquest. Em qüestiono molts dies coses com aquesta,...
  • carme rodriguez: Molt be, Ramón, molt interessant la revisió del concepte obrer, l’extensió del terme vers la...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )