Skip to content

Carregant

Entrevista: Xavier Maristany

Escrit el 09/01/2008 per German Lazaro a la categoria Entrevistes a músics.
Tags: .

Nat 42 gen_08 German Lázaro

“Lo desconocido es casi nuestra única tradición”

Aquesta frase de José Lezama Lima que trobem escrita a l’interior del disc Brou defineix perfectament la carrera d’en Xavier Maristany (Barcelona, 1954), un dels músics més interessants que tenim avui a tot l’Estat.

Des dels anys 80, ha passat pel Laboratori Phonos de música electrònica, per Koniec, l’Orquestra del Caos i diverses bandes del Taller de Músics. Ha sabut, desprès i fins ara, desenvolupar un art musical complex, intel·ligent i compromès amb el seu temps. El seu treball s’ha caracteritzat per una gran capacitat d’adaptació a qualsevol medi (per l’escena, orquestres, arranjaments), pel seu sentit del humor i per un innombrable seguit de referències musicals d’allò més divers. Lluny de les barreges actuals, de les que alguns amb poca punteria en diuen “fusions”, ell ens ha ofert una obra profundament orgànica i personal. Fa 15 anys, abans del “Dogma 95”, ja va escriure un contundent manifest anomenat “Do natural” on feia una lúcida reflexió sobre la tècnica, exposava sintèticament quines eren les seves prioritats com a creador i advocava per posar les cartes sobre la taula. Els seus darrers experiments amb la bandaÈria, que planteja com a intervencions úniques a l’espai públic, encara duent més enllà l’obra d’un músic que podríem qualificar de “total” i al que no li es aliè cap aspecte de la seva feina.

Per començar, una de les coses que destacaria de les teves composicions és la quantitat d’estils diversos que apleguen, com per exemple la música tradicional catalana, i què, malgrat això, mai sonin eclèctiques, ans el contrari, sempre resulten molt orgàniques. Prenent el títol d’un dels teus darrers treballs, són com un brou.
No ho faig premeditadament, ni perquè quedi més modern ni més bonic. Si hi afegeixo instruments catalans, per exemple, és perquè m’agraden i perquè tenen una sonoritat que m’interessa molt. Si hi ha una tradició sonora és perquè tenim una memòria, no ja dins del cap sinó dintre de la panxa, que val la pena preservar. I això és el que fa que no soni com una mera suma de coses, que no és res premeditat sinó que són coses que jo duc a dins. Qualsevol cosa que faci surt abans de l’emoció que de la raó. Això mateix de la tradició catalana, que és evident, tant en quant als instruments com a estructures o melodies que incorporo, jo crec que mai ho he racionalitzat. Ho duc a dins, m’agrada, i crec que ho puc portar per altres llocs. Però no m’ho plantejo mai com si hagués de resoldre un problema o com si em preguntés com puc ser català i universal.

Tu has dit que les tradicions t’interessen però no des d’un vessant històric o metodològic sinó més viu, més vivencial.
Sí, cap integrisme m’interessa, ni el català ni el del rock ni cap. M’interessen les sensacions que jo pugui extreure i transmetre d’aquestes tradicions. Entre altres coses perquè jo no puc anar d’entès en tradició catalana o d’on sigui perquè no ho soc.

Respecte de la compartimentació que existeix entre les diferents músiques i escenes locals, no et sembla que pot ser deguda a una certa por?
Em preocupa molt que dialoguin les diferents cultures musicals de Barcelona perquè no es parlen entre elles: el tradicional català, la música contemporània, l’electrònica, el rock o el jazz, són móns absolutament separats. No he entès mai perquè, però així és. Però, més que por, el que passa és que moltes vegades la gent es posa a fer el que sigui i no es planteja el perquè de moltes coses. I això em sembla un error. Una persona que treballa amb l’art, és a dir que transforma la realitat a cada moment, el que s’ha de plantejar és quina realitat ha de transformar. No pot ser que es conformi en dedicar-se al gènere tal i ja està.

M’agradaria que ens parlessis de la teva relació amb la música escènica, músiques per dansa, teatre, vídeo…, que ve de molt lluny.
Hi ha una cosa que em sembla evident però que sovint oblidem, i és què el moviment genera la música. Si no et mous no pots fer música. La música és una vibració i per tant és moviment. La relació entre música i dansa és molt estreta, estan íntimament lligades. Qualsevol activitat musical és escènica, transcorre en un escenari, et miren, et bellugues i en cert sentit ets un personatge.. Separar la música de les arts escèniques només té sentit amb les músiques acusmàtiques, o amb les músiques electròniques.

I lligant-ho amb això, trobem la preocupació per l’espai…
Sí, és un tema que em té absolutament obsessionat, que surt com a tema a les meves primeres classes i que a les meves músiques –sobre tot les actuals– es veu molt clarament. Penso que s’ha analitzat molt poc la relació de la música amb l’espai que ocupa, i això és bàsic. Cada música té el seu espai i has de pensar-la en funció d’això. Un compositor ha de tenir molt clar l’espai on es reproduirà la seva música. I en aquest sentit, l’escena també la trobo molt enriquidora.

En els darrers anys has anat reconduint la teva feina cap a projectes que són gairebé accions o intervencions en espais públics, oberts, etc.
Atesa la meva relació personal amb la música contemporània, hi ha una cosa que sempre m’ha preocupat i és aquest divorci que existeix entre ella i la gent, i que és culpa de totes dues parts. En molt bona part és culpa de la música contemporània que no sap programar-se, obrir-se, ensenyar-se, fer-se més atractiva. I això ho vaig unir a una altra qüestió clau per mi, que es la de treure les músiques de les seves escenes convencionals, del que són escenaris, sonoritzacions, frontalitat i aquestes coses.

Què és la bandaÈria amb la qual estàs tan ficat ara?
La bandaÈria és un grup d’instruments de vent que toquem a l’espai públic. De vegades treballem sobre algun beat però normalment el que ens interessa són les músiques contemporànies i l’improvisació al carrer, encara que també acceptem fer col·laboracions puntuals amb altres bandes o grups o, fins i tot, participar en una cantata com tenim previst fer i estrenar l’any que ve. Tenim varies característiques que ens diferencien. Primer, no hi ha cap obra que es repeteixi, no tenim un repertori o un patrimoni. Les formacions també van canviant i cada actuació i cada peça és única, irrepetible i específicament pensada per cada ocasió i atenent les peculiaritats de cada indret. És a dir, tot un ventall de variables amb les que la bandaÈria hi juga i que estan plantejades per trencar tot un seguit de condicionaments: la frontalitat amb el públic, els silencis reverencials, la diferenciació entre músic i espectador, el factor diners ja que actuem a l’espai públic… A més, resulta una bona manera d’acostar la música contemporània a la gent, encara que el que principalment m’interessa no és tant aquest component didàctic com, una altra vegada, la qüestió de l’espai i pensar cada música en funció d’aquest. El 80% del que fem no són partitures. Està escrit a mà i són indicacions de com s’han de moure els músics per l’espai o senyals predeterminades que marquen certs moments. La notació musical a la bandaÈria s’està anant en orris entre d’altres coses perquè m’interessa molt més que els músics assimilin què està passant, que assimilin bé el concepte de bandaÈria i que sàpiguen improvisar en relació a l’espai i, sobretot, al moment.

Això estaria molt en línia amb el que apuntes al teu manifest “Do natural”.
Sí. No es que estigui en contra de la tecnologia, jo faig i n’he fet servir molta però el que no pot ser es que en depenguem d’ella. És a dir, s’ha d’aprofitar però s’ha de fer sempre des de la idea del compositor. Per això el compositor també ha de ser conscient del què està fent i saber quin és el seu destí i finalitat. La música en un sentit romàntic de música aïllada de l’espai i del temps és un error.

www.xaviermaristany.com

Manifest “Do natural”:
www.xaviermaristany.com/do%20natural.htm

DISCOGRAFÍA

Amb Koniec:
1984 Senza parole
1992 Ad Livingstone (+ Big Ensemble Taller de Músics)
1993 Silenci en bla

Amb AA.VV:
1993 Músiques x coreografies
1994 Els quatre camins
2004 Nuevas músicas para big band latino vol. 1

Amb en Joan Saura:
1999 Cuerpo de sombra y luz
2000 Litúrgia de somni i foc

En solitari:
1999 Mondo lirondo
2001 Abissínia
2003 Brou nou


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Hara: Iru for precious friend!
  • Montserrat Iniesta: T’aplaudeixo amb les orelles, Ramon. Confio en una nova generació que comença a imaginar...
  • Masnel Gris: Molt necessari. Gràcies, necessitava un article com aquest. Em qüestiono molts dies coses com aquesta,...
  • carme rodriguez: Molt be, Ramón, molt interessant la revisió del concepte obrer, l’extensió del terme vers la...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )