Skip to content

Carregant

Reportatge: L’escena oberta. Tot per fer.

Escrit el 09/01/2008 per Xavier Guillaumes a la categoria Reportatges de Nativa.
Tags: , , .

Nat 42 gen_08 Xavi Guillaumes

«A Catalunya promocionem el que ja està promocionat»

Fa anys, jo feia un fanzine. Rebia decenes de cintes amb maquetes de so encantadorament cutre que encara són a casa dins de capses perquè em sap greu llençar-les, tot i que cap d’aquells grups ha aconseguit l’èxit suficient perquè les cintes tinguin més valor que el d’una C-60. Alguna vegada m’atrevia a entrevistar a algun d’aquests grups amb la meva gravadora, també de cassette. Sovint em quedava sense piles, sense cinta o sense preguntes per a uns músics als que jo admirava quasi més que als que tenien discs a les botigues. Moltes vegades també m’adonava que jo posava més il·lusió en el meu fanzine que els grups en les seves cançons. I això em fotia molt; com algú amb tant de talent podia desaprofitar-lo tant? Jo hauria matat per la meitat del talent que tenien, i sense cap mena de dubte hauria enviat el fanzine a pastar fang per dedicar-me a tocar on fes falta i enviar milers de maquetes a freakies com jo.

L’ESCENA OBERTA: TOT PER FER

Així doncs, l’encàrrec d’entrevistar els tres grups que havien participat a l’Escena Oberta del Festival Hipersons va despertar en mi certes emocions oblidades. I també molta curiositat sobre com s’espavilen els grups que comencen en un món ple d’emules i myspaces. De fet, jo havia sentit la música dels tres grups a internet i em vaig presentar amb la meva enregistradora d’mp3 que em permet gravar deu hores i sense piles!

Em preguntava com s’ho deuen fer ara per gravar les maquetes. He vist ordinadors que fan la feina de grans taules de so i he escoltat demos que sonen millor que la majoria dels discs que tinc a casa. “Aquesta és una discusió que a vegades tenim, si al nostre CD li hem de dir maqueta o disc” em diu l’ISARD. Però una cosa sembla no haver canviat: “Si t’ho vols fer tu, la qualitat és pitjor; o algú en sap, o la gravació no queda bé. Així que el que has de fer és pagar, i això és el que vàrem fer” em diu el GERARD picant un puny sobre l’altra mà repetidament, el símbol de la pasta! Els diners encara equivalen a qualitat. No sé si em tranquilitza o tot el contrari, especialment veient com el mateix Gerard no em vol ni explicar els problemes que van tenir, tot i afluixar molts calers.

Però què s’en fa, d’aquestes maquetes? Què en queda, d’aquells enviaments massius de cintes que feien tan feliços els senyors de Correus? “Nosaltres hem fet un parón de visibilitat de sis anys, i en tornar ens hem trobat que si Myspace, que si internet” comenta el Gerard “la gent no vol cds, digue’m el Myspace, ens demanen”. El MARTÍ m’explica que ells sí que han fet cent còpies de la seva maqueta (que va ser finalista a l’últim Sona 9) “però al final tan sols unes 40 estaran dedicades a la promoció, perquè les altres han anat a parar a amics o família”. Això abans era normal. L’extrany era sortir d’una entrevista sense una maqueta o dos, els grups te la donaven volguessis o no. L’altre dia vaig tornar a casa sense res… No, els grups ja no porten la seva maqueta a sobre, la tenen “penjada”. “Són moments de canvi, i tampoc sabem com funcionaran les coses. Ens encantaria que vingués una discogràfica per a fitxar-nos, però ara hi ha nous canals. El cantant del nostre grup està molt content perquè gràcies al Myspace ha parlat amb gent de bandes que ell adorava. S’obren moltes portes que abans no hi eren i que fan que el futur sigui incert. Potser no seràn la solució a res, però sí que les formes per donar-te a conèixer poden començar a canviar” explica l’Isard.

De fet, diuen que el futur de la música està en els concerts. L’altre dia llegia al diari que ara es venen més entrades que mai. Però ho deien a un article sobre els dos multitudinaris concerts del “Boss”… Per als qui no son estrelles “és complicat tocar a Barcelona, i els concerts s’aconsegueixen perquè hi ha algún col·lega del grup que t’ofereix la possibil·litat de fer-ho” diu l’EDGARD. “Hi ha mancança de sales, i si vols tocar, has de respondre sempre a la pregunta de “cuantos me traerás?” Aquesta idea de co-gestió del concert entre el grup i la sala és ridícula”, protesta el Gerard. “El que volen ells és guanyar diners. Fas un concert i si tens sort, amb les entrades pagues el lloguer de la sala. Has de portar a tots els teus amics –explica el ROGER però t’adones del que li costa a la gent pagar una entrada de cinc euros, per després veure com es gasten cinc vegades aquesta pasta en begudes”. En aquest moment el Martí recorda que coneix la sala ideal: “A Badalona hi ha Els Genis, hauria d’haver autocars gratuïts per anar-hi! L’entrada és per als grups, sona bé i l’ambient és bo”. On és aquesta bicoca!!? “Has d’accedir-hi per una porta una mica amagada i pujar amb un ascensor; si no ho coneixes és complicat arribar-hi. És com La Bàscula, també és difícil accedir-hi, però tracten molt bé als grups. Algú hauria de potenciar sales com aquestes”. Però, qui ho ha de fer això? “Ha de posar la pasta el que te la pasta, la nostra pasta: L’Ajuntament, la Generalitat, les institucions” insinua el Gerard, que se’ns mostra com el més combatiu. Potser té raò, o potser espera de les institucions quelcom que no els pertoca. O potser és que, com constata l’Isard, “aquí hem fet la fórmula dels grans festivals. Molts recursos econòmics van als grans festivals, però no hi ha festivals mitjans. O són molt grans o són minúsiculs. I als grans, de grups d’aquí en trobarem pocs”. En aquest moment entrem en un diàleg sobre el que costa per a un grup d’aquí anar a tocar per les Espanyes. En Martí explica com la única solució es fer “intercanvi” d’amics. Tu toques aquí i amb les entrades dels meus amics et pagues el viatge, i a la inversa. “El que pasa és que acabes tocant a Madrid per als amics de l’altre grup” diu en Martí, que també m’explica divertit com a una sala de Barcelona van tenir totes les facilitats del món “perquè vàrem dir que buscàvem data per a un grup de Madrid!”.

En aquest moment de “no hi ha sortida”, apareix per la retaguarda l’ANDREU (Nativa), que demana als grups més esforç, més convicció i no esperar una mà miraculosa que els  tregui del forat. En Gerard però, creu que no és questió tan sols de l’energia que posin els grups en el seu projecte. Si bé és cert que el seu grup anterior es va disoldre perquè “pensàvem que per la cara bonita, arribaríem a alguna cosa”. El que la gent d’un grup pot fer “arriba a un limit, i en aquest moment, o algú et dirigeix una mica i t’obre camins, o d’aqui no pases. Nosaltres ens trobem molt sols. Penses que no hi ha interés per la música, o que potser ets dolent i no ho saps”. La solució? “No la sé, però tampoc hi ha un espai que permeti la visibil·litat dels grups, un circuït de sales, de mitjans de comunicació”. I és que no tan sols es tracta d’ aconseguir un cert ressò, “els grups han d’anar creixent per mantenir la il·lusió i l’esforç” sinó, explica l’Edgard, “passa el que ha passat amb algunes bandes de Badalona -d’on son ells- que han aconseguit un cert nivell d’éxit, però al final s’han separat per estar anys sense passar d’un sostre”. En Martí ens explica per la seva part un cas de constància i esperit: “El Pau Vallvé és un músic reconegut al que se li encarreguen sintonies, però un dia va decidir crear un personatge nou a casa seva. Tot sol va gravar un disc, va pagar la masterització i Ii van editar. Però tot i tenir un disc publicat i ser conegut, ell mateix ha d’estar i està cada dia al myspace promocionant-se i lluitant”. Està clar que cada dia menys, una discogràfica serà la mà salvadora dels grups.

Les meves preguntes ingènues es perden escrites a una llibreteta, per entrar de ple en una conversa de cafè. “A Catalunya promocionem el que ja està promocionat. En Roger i jo –explica en Martí- sempre comentem les taules de cortertulians del programa El Club de TV3, amb el Gerard Quintana, el bateria dels Pets i la Beth parlant del tema que sigui. O fixeu-vos en la Fira de Frankfurt i aquell espectacle amb la Sol Picó; la gran ballarina, el gran escriptor,… Segur que hi ha altra gent que fa coses interesants!”. El Gerard replica que “amb la situació nacional de Catalunya, s’ha d’estar en competició directa amb el  que suposa un Estat a nivell cultural. Si fem el salt d’anar de guais i promocionar allò que no coneix ningú, Catalunya no pintaria res. A certs nivells et jugues altres coses a part del benestar de les noves fornades, et jugues desaparèixer del mapa”. Comentari que provoca de l’Edgar un “ja hem desaparegut culturalment” que em deixa tocat. Després torna la Beth a escena “els canals de distribució per a la nostra música han d’empènyer una mica i no ser tan endogàmics. El que deia el Martí de la Beth passa també amb altres artistes”. Em quedo amb les ganes de saber de qui parla, tot i que m’ho imagino. Potser d’aquest “star system” indie que, d’alguna manera, tots ajudem a mantenir. Perquè de fet, tots necessitem uns referents, també nosaltres, els undergrounds més alternativillos. I per cert, m’he informat i la sala Els Genis de Badalona la trobareu a La Rambla 11 i haureu de pujar al primer pis amb l’ascensor.

INTERLOCUTORS:

Els tres grups que van participar al concert “Escena Oberta” del Festival Hipersons que pretén, a través d’una convocatòria prèvia, que bandes poc acostumades a tocar a grans sales tinguin l’oportunitat de fer-ho.

TRIULET tenen des de fa ben poc el seu myspace a www.myspace.com/triulet, on diuen que fan “progressive” i “rock”, tot i que podrien convertir-se en uns dels millors grups de post rock de la ciutat.

Als FUNKILLJAZZ els trobareu a www.myspace.com/funkilljazz, i diuen que fan “funk”, “psychedelic” i “fusión”, i realment la seves cançons sonen contundents.

Els MANEL estàn a www.myspace.com/gatmanel, i defineixen la seva música com “alternativa”, però tenen un imperant toc d’autor que els fa únics.

A l’entrevista xerrem amb en Gerard (Triulet), l’Isard i l’Edgart (Funkilljazz), i el Martí i el Roger (Manel).



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )