Skip to content


Entrevista: Mishima

Escrit el 09/03/2008 per Anna Cerdà a la categoria Entrevistes a músics.
Tags: .

Nat 43 mar_08 Anna Cerdà

Anem per feina

Nota prèvia: Jo als Mishima els conec una miqueta, fa més d’un any que treballo amb ells (primer vam dir que seria la seva còmplice, ara ja vaig pel món dient que en sóc la manager). I ara Nativa -on a vegades col·laboro- m’ha encarregat de fer-los una entrevista, amb motiu del seu nou disc, Set tota la vida, però amb la feina com a tema vertebrador.

La feina a banda de Mishima

DANI ACEDO (BAIX): Actualmente me dedico a vender en una tienda el disco de Mishima (entre otros) con una promoción que consiste en que a quien lo compre le sale mi nombre de vendedor en el ticket. Es un buen fetiche, quien sabe si se venderá algún dia en una subasta como los pelos de la nariz de Lennon.

OSCAR D’ANIELLO (BATERIA I RITMES): Formo parte de Facto Delafé y las Flores Azules. Y doy clases particulares a niños.

DANI VEGA (GUITARRA): Llevo uno de los mejores videoclubs de España.

MARC LLORET (TECLATS I VEUS): Sóc programador, manager, periodista i músic. Treballo amb altres grups, fent promoció i contractació. Organitzo un festival amb tu -es refereix a l’entrevistadora-. I feines diverses relacionades amb la comunicació i la música, com per exemple l’encàrrec de fer una entrevista a Mishima per Nativa… marrón que, quan no he pogut assumir, te l’han proposat a tu.

DAVID CARABÉN (GUITARRA, VEU, LLETRES): Bàsicament m’he guanyat la vida en el món de la televisió, fent programes en televisions petites.

La música a la feina

D.A.: Sí,  todo el dia hay un hilo musical con los Estopa, el Bisbal, la Chenoa y la madre que los parió a todos.

O.D.: Escucho música siempre, todo el día, desde hace muchos años. He trabajado en tiendas de discos, en redacciones de revistas, en la radio y de dj, además de tocar en grupos.

D.V.: Al igual que Oscar, he trabajado en tiendas de discos durante mucho tiempo, y escucho música todo el día, de hecho, es lo que más me gusta de todas las cosas, en casa y en el trabajo.

M.L.: Escolto música amb la que treballo, la que busco, la que haig de conèixer.

D.C.: Sí. Escolto música, sobretot quan escric guions o em documento preparant alguna entrevista.

Mishima: la feina que més t’ha durat?

D.A.: Sí, con diferencia es la que más, es que David no para de enviar jamones en Navidad para que no le dejemos solo y, ya se sabe, por el estómago se conquista al hombre.

O.D.: Supongo que es por la amistad que nos une. Me encanta poder quedar un par de veces a la semana con amigos, tomar unas cervezas, hablar del Barça y de nuestros problemas mientras hacemos canciones.

D.V.: Porque Mishima se ha convertido en un proyecto común en el que todos nos sentimos lo suficientemente a gusto, sobre todo nos sentimos por encima de los egos de cada uno, y eso, eso mola!

M.L.: Mishima és el grup que més ha durat. Per què? El David ens ha aconseguit enganyar assaig a assaig, disc a disc. Cada cop ens posa una pastanaga més gran i més lluny davant dels nostres nassos i nosaltres responem cada cop de forma més i més entusiasta. Tots tenim una personalitat i un rol dins del grup que ens permetem desenvolupar. Ens estimem. Ens coneixem bastant… no sé si massa. Treballem amb grans cançons.

D.C.: No només és la feina que més m’ha durat. També és anterior a la meva parella i a algun dels meus amics. I, segons com, li soc més fidel que a la família.

Conciliació de la vida laboral i musical: com t’ho fas?

D.A.: Como puedo, intentando cuadrar mi dia de fiesta semanal para poder tocar en los conciertos y para los ensayos le tengo que robar tiempo a mi querida esposa.

D.V.: Tengo libertad de horarios para los conciertos siempre que quiero. Para los ensayos, pues nos lo montamos entre todos.

M.L.: A la primera entrevista avises i proposes condicions per poder assajar i fer bolos. En altres ocasions, fa anys, he hagut de fer malabarismes, mentir, aprofitar viatges de feina per fer bolos (i al revés).

D.C.: He anat guanyant amb els anys una certa llibertat d’horaris a la feina. Però així i tot vaig sempre de cul.

Mishima et serveix per desconectar de la feina? T’agradaria poder-te dedicar només a això?

D.A.: Creo que el sueño de todos es poder dedicarnos a la música un par de años, como mínimo, pero siendo realista ahora mismo es una vía de escape para tomar unas cañas en el Vinilo y hablar durante dos horas de lo que tenemos que hacer y bla bla bla bla bla….. y cada vez ensayamos menos.

O.D.: …………mmmmmmmmmmmmmissssshima!!!! Es una llave de Karate!

M.L.: Em dedico a la música, tot i que no només com a músic. Viure de la meva música, o de la música de Mishima no és un objectiu ni crec que hagi de ser-ho. En concret Mishima no deixa de ser una excusa per no avorrir-nos, per no deprimir-nos, per no morir-nos de fàstic. És una oportunitat per mantenir un grup d’amics que sense el projecte musical no seria tan intens.

D.C.: Sí. M’agradaria poder-me dedicar només a la música i a les meves altres inquietuds artístiques. Però no prou com per sacrificar l’ambició artística. No voldria que la meva vida i el judici sobre la qualitat de les meves cançons acabessin depenent de si les punxen o no a els 40 Principales o de si m’agafa el telèfon o no un alt càrrec del departament de cultura…

Indie = amateur / Professional = venut? Aquí hi ha trampa, no?

D.A.: Uy, a esta pregunta no sé qué decir pero sí que es verdad que cuando algún grupo que te gusta cuando es independiente luego triunfa, te da un poco de rabia y deja de gustarte tanto y piensas ¡qué vendidos!

O.D.: Sí. A la gente le encanta tener tesoros. Un grupo indie en España es eso. Si te van bien las cosas tu público tiende a pensar en la prostitución que es el oficio mas antiguo. Un respeto para las putas.

M.L.: No crec que la independència artística estigui supeditada a la dedicació exclusiva. La independència entenc que ho és respecte les lleis del mercat. Un grup indie que triomfa i s’instal·la en la fórmula que li ha donat èxit, deixa de ser indie no perquè triomfi, sinó perquè deixa d’explorar les seves possibilitats artístiques. Però la història és plena d’exemples de grups que triomfen comercialment amb un disc excel·lent i fracassen amb el següent tant excel·lent com l’anterior.

D.C.: Tens raó. És una trampa. Però guarda una part de realitat. Fixa’t en la història de la democràcia i en l’evolució de les retribucions als parlamentaris. ¿Creus que és el mateix fer política quan ja has solucionat el teu modus vivendi que fer-la quan te’n depèn el plat a taula? Els primers seran més idealistes i lluitaran per la llibertat, els segons seran més realistes i miraran de satisfer les demandes immediates de la població per mantenir el càrrec. En política és fonamental que convisquin ambdues maneres de fer. Jo crec que en la música, en l’art en general, no ho és tant.

Per acabar, per tu MISHIMA és feina?

D.A.: Sí, para mi es mi trabajo principal: he nacido para esto (para ser popstar), lástima que las notas del bajo no se conviertan en monedas de euro cada vez que las toco.

O.D.: Para mi el trabajo es con lo que te ganas el pan.  Lo demás son inversiones de tiempo haciendo algo con lo que disfrutas.

D.V.: No, es un work in progress artístico, no lo puedo relacionar con la palabra trabajo.

M.L.: És un projecte al que hi dedico bastant temps. I el dedico amb professionalitat i entusiasme. Però no és, ni vull que sigui, feina obligada per ser retribuït i sobreviure.

D.C.: Sí, perquè és una obligació. I no sempre ve de gust. Potser costa d’entendre que una obligació, amb tots els sacrificis que comporta, te la puguis posar tu mateix. Però ho fas perquè bastant immediatament n’obtens beneficis (et regales música) i a la llarga n’arribes a estar orgullós (has fet obra).


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Adriana de la Osa: Un texto precioso, Marta. Emocionante e inspirador. ¡Me ha chiflado! Gracias, gracias, gracias....
  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )