Skip to content

Carregant

Reportatge: L’ofici d’escoltar

Escrit el 09/03/2008 per admin a la categoria Reportatges de Nativa.
Tags: .

Nat 43 mar_08 Marta Solé

Somnien els ipod amb orelles elèctriques?

Us he gravat un CD. És tan difícil –o més– que escriure un reportatge, quan vols que tot lligui i que sigui tan rodó com la seva forma indica. He preguntat a la gent –previ encàrrec– si grava CD, i de la petita mostra demoscòpica examinada se n’extreu que els que cremen silici i plàstic són els mateixos que s’encomanaven a l’arbre genealògic del senyor TDK quan s’enganxaven les cintes, en aquells temps en què es gravava de la ràdio sense ser conscient de ser un protodelinqüent.

# 1. Tot el que és passat és millor.
N’hi ha que li posen l’etiqueta de “retro” i encara es volen fer passar pel cim de la modernor però, no ens enganyem: Què bones que eren abans les cançons, eh? Sobretot aquelles que es troben a la secció “de la meva època” (posa-li la que et correspongui). El GUILLEM ESPRIU, regidor i educador social sense complexes, tira de la nostàlgia per la vena. “Globalment sóc molt nostàlgic. Vaig mamar fins els 30 anys música de cantautors que escoltava la meva germana, que té cinc anys més que jo, i ara música clàssica a través del meu marit, que és musicòleg”, afirma. JORDI VILA, mecànic, de les músiques que començaven a sonar als pick-up: “Els Beatles, els Rolling, Cliff Richards… La música de la meva època, quan teníem castigat al que posava els discos”. Una mica com la FINA OJADOS, CONFECCIONISTA, amb la diferència que ella va començar a escoltar-les quan anava d’amagat a aprendre a cosir amb una noia “que havia tingut molt bona veu però es va retirar quan va agafar una tisi. Era l’època de la guerra entre la Callas i la Tebaldi, ella tenia molts coneixements i m’ho explicava”. I és que l’EVA PELLICER, continuadora del NEGOCI FAMILIARde l’oci nocturn, observadora des de l’altra banda de la barra —de bar, no ens poséssim simbòlics— ho té clar: “Quan treballo busco la música que als clients els agrada. Si parlen, tranquil·la. Si estan ballant, rumba o música dels 80, que mai falla. Pel que veig al bar, a tots ens agrada el que ens recorda a quan érem petits”. N’hi ha, però, que es desmarquen, com el TONI CABAÑÓ, PROFESSOR DE JUDO: “Només m’agrada la música que és contemporània a la meva vivència. La resta no m’interessa. Led Zeppelin no forma part de la meva vida”. Ni de la meva, més aviat de la del meu pare. Però per contagi ens arriba gairebé tot, fins i tot la música.

# 2. Si a ell li agrada, és que ha de ser bo.
Som confiats per naturalesa. Acostuma a passar que d’una forma completament inadvertida hi ha una música, que no és la teva, però que es va escolant per les escletxes de la teva invulnerabilitat adolescent. I un dia et trobes barrejant Simon & Garfunkel amb Nirvana. Un cop superat això, un es torna més receptiu a les recomanacions, fins i tot a les que no són dels seus col·legues. Trieu bé els vostres amics perquè, segons la nostra petita estadística, el 90% de la música que escoltareu al llarg de la vostra vida us arribarà per aquesta via. “Tinc una bona xarxa d’informadors, que ja em separa el gra de la palla”, explica el Toni. L’EDUARD CABRÉ és PERIODISTA ESPORTIU té el nas ficat a tot arreu gràcies a “un parell d’amics que estan al dia de música i m’informen, i escolto Radio 3 de tant en tant. També sóc lector habitual de Nativa i Mondo Sonoro, així com de la secció de cultura dels diaris generalistes”. Qui té sort, com el Guillem, viu amb un músic i ha arribat a reconèixer les variacions Goldberg, de Bach, cosa que li va fer certa il·lusió. Jo hagués corregut a l’Esmuc a salvar la meva vida de periodista mediocre i renéixer com a músic, antropòleg o comentarista d’Els Matins de TV3.

# 3. Tòpic. Quin tòpic?
Us proposo un experiment: observeu dissimuladament però atenta les persones amb qui us creueu al carrer o al metro; si sou més intrèpids i/o pornogràfics, opteu per algú que conegueu només de vista —per exemple el jefe (escolten música els jefes?), aquella mossa tan simpàtica que us posa el cafè, o el que us ven la vostra revista preferida—. Els teniu? Bé, ara es tracta d’imaginar quina música escolten. Jo conec racistes federats que escolten reggaeton, cúmbia, i fins i tot salsa; cosa que em sembla el súmmum de la contradicció. Entrem al taller mecànic d’en Jordi. Va bé, la tradició del pòster s’acompleix. Passem de la “perniloide” abraçada a un pneumàtic i anem un pèl més enllà: “Vaig anar a veure la Quinta Estación a l’Auditori amb aquest amic meu que em va descobrir la Julieta Venegas. Els concerts tenen una altra connotació. Ha de ser la conya cantar i interpretar davant de tanta gent”. Per definir la seva vida triaria “El meu carrer”, de Serrat. Coincidència generacional: els nascuts a la postguerra tenen tirada a aquest autor a l’hora de triar una cançó, la de l’illa deserta. La generació té més pes que no pas la professió i, mentre la cançó protesta i els cantautors tenen públic a partir dels quaranta, d’aquí en avall, en la música, la introspecció i el mal rotllo guanyen adeptes i noms com Radiohead —i grups que acabin en “head”— s’enduen el premi. O com assenyala l’Eduard, la seva música preferida es el “pop-rock de cantautors molt personals, amb caràcter i de tall “depressiu”, tipus Tom Waits, Nick Cave… Grups com Tindersticks, Radiohead, Wilco…  No menyspreo la música happy però no em posa tant”. És la música un reflex de la societat? M’atreviria a dir que la popular sí. Ara començo a lligar allò de l’estranyesa respecte de la música no contemporània.

# 4. Al principi era la ràdio.
El suport ha desaparegut, però fa molts, molts anys hi havia un aparell anomenat ràdio. Era escàs, misteriós, preuat i aplegava tothom al seu voltant. Pels més antics de la tribu era pràcticament esotèric i em remeto al testimoni abocat per la Fina, que explica la mala estona que passava la iaia Maria quan es reien del que es deia a la ràdio. Sí senyor, què pensaria aquella pobra gent? Quin poc respecte! L’Eva explica que els seus avis ja van posar una primera gramola al Kentucky, que més tard va ser substituïda per la jukebox que fins fa pocs anys encara et cantava tres cançons per un euro. “La màquina era una bona idea perquè la gent podia escollir. Tothom pregunta per ella”. Aquella ansietat per arribar a casa i poder posar el disc, perquè s’havia enganxat la cinta al walkman, perquè s’havien acabat les piles del discman… tot aquest neguit ha estat foragitat per aquest enginy de la tècnica anomenat mp3. D’ús majoritari per menors de quaranta, segons el nostre estudi: desfilen pels nostres carrers exèrcits silenciosos d’ipoides, dit dels individus connectats a un petit dispositiu que emet sons.

# 5. ¿Silencio? ¡Jamás!
En una ciutat on fins i tot els músics al metro passen càsting, seria d’esperar que la qualitat dels muzaks, músiques imposades des de mòbils convertits en lloros, un terme que als anys 80 designava un radiocasset portàtil, i melodies que fan vibrar els utilitaris fos elevada. Bé, elevat és el volum, com convé JULIEN STEINHAUSER, DISTRIBUÏDOR DE VINS, que, vingut del país veí, encara es sobta de la intensitat dels decibels patris. “La música ens persegueix”, explica, “al súper, a la “pelu”, la que ve dels cotxes. Hi ha una imposició de la música”. Tot i així, quan va arribar va descobrir que “la música espanyola em donava bon rotllo, perquè estava lluny de les típiques cançons franceses, que parlen d’amor”. Tot i així, tret del rotund “¿Silencio? ¡Jamás!” de Toni, la majoria de la nostra petita mostra demoscòpica aprecia el silenci: s’associa a moments de recolliment, descans o lleure: “És com submergir-se al mar”, apunta l’Eduard; Luxós com una ampolla de Vega Sicilia. La música pot ser silenci? Sí, o així ho creu l’Eva, per qui passejar en cotxe pel port amb la música a tota castanya és el més semblant a la pau en un mal dia. Música massatge. Música Prozac. Música ambientador.

#  6. Música divan.
Per si no ho sabíeu, resulta que cadascuna de les nostres parts del cos i dels seus corresponents centres d’energia s’activen amb determinats tipus de música. Jo no ho sabia, m’ho ha explicat la MIREIA DARDER, PSICÒLOGA I TERAPEUTA que realitza teràpia a través del moviment: “Faig servir la música per arribar a diferents estats i a diferents zones del cos. Vehicula les emocions. Treballo amb els xacres i cadascun es desperta amb una música diferent”, assenyala. Tots tenim un coneixement intuïtiu de les propietats terapèutiques de la música i l’usem com a bàlsam emocional o bé per exacerbar sentiments: ens tornem com culleretes sota l’influx d’Uri Geller. La MARTA PARDOS, BALLARINAi PROFESSORA DE PILATES, aplica el poder tranquil·litzador de la música per amansir els que juguen amb pilotes de bebè gegant. Si sou dels que us mireu els peus mentre balleu i com a molt bellugueu el cap desmenjadament, comenceu a remenar el cul i la pelvis perquè és on les vostres energies més adormides romanen recargolades com una serp. Els ritmes que lliguen amb “la part de la pelvis i el lumbosacre” són els brasilenys i els africans, explica la Mireia. Lluny d’obscurantismes totes les melodies que fa servir surten de la “música més comercial i popular”, per contra dels “cantautors o la clàssica” que escolta fora de la feina. La música com a catarsi o sublimació de l’experiència continua vigent als nostres dies i continua sent col·lectiva, tot i que no cal posar l’ànima en mans d’un líder messiànic davant d’un micròfon amb 12.000 ànimes més. El fet musical s’independitza de la posada en escena mentre la crisi de les discogràfiques fa multiplicar els bolos que, segons els artistes, són els que els fa pagar l’hipoteca a final de mes. Que canviïn de casa o de professió.

#  7. For your ears only.
Són criatures clonades les que omplen el Fòrum i altres recintes igual d’acollidors en aquesta temporada crònica de festivals? Això o l’estadística és la més demagògica de les arts perquè els concerts fan mandra o, si més no, els macroconcerts. Els actes multitudinaris que apleguen milers de persones suades i pletòriques tenen cada cop menys ganxo, i sinó, que els ho preguntin als Rolling Stones. Als concerts no pots saltar-te cap tema ni pitjar el repeat. Ni tan sols pots programar! “Els directes acostumen a ser molt incòmodes, llargs, són exigents, no tens possibilitats de saltar un tema que no et posa… Ara bé, els millors moments que he passat amb la música han estat en comptats bolos especials, de Portishead, Lou Reed, Tricky, i sobretot als locals d’assaig dels amics músics on hi he passat centenars d’hores flotant, sentint-me part de la música”. El directe s’escapa del control i, a més, és incòmode. Resulta que, a més, hi ha persones que mai no han estat fans de ningú, com l’Eva. I fins i tot persones que no han anat mai a un concert! Per mi, totes dues afirmacions amaguen una tragèdia, cosa que m’haurà d’empènyer com a ciutadana responsable a iniciar una croada personal. La clàssica és un valor en alça. i Bach en concret. El barroc causa estralls en el nostre petit univers de mostra i em sento orgullosa de parlar amb persones que l’apreciïn per més que insisteixin en que el mèrit no és seu sinó dels seus amics. En Julien, escombrant cap a casa, ho compara amb els seus vins preferits, “els lligats a la terra, que són complexes com la música clàssica. Normalment, trobo que la música és bastant pobra i repetitiva”. No li ho dic, però temo que el 90% del que duc a l’mp3 rima amb tintorro.

#  8. Esperanto musical.
“No em sé la lletra de cap cançó”, diu el Toni. “Jo, ja casada i amb fills, m’aprenia totes les lletres”, diu la Fina. “Sí que me les invento, les lletres”, afegeix l’Eva.  “Jo, al meu fill, li canto cançons inventades, ballem i ell també canta i fa anar instruments”, explica l’Eduard. “Jo me les invento amb una facilitat inimaginable”, confessa en Guillem, cosa que contrasta amb el “no m’invento la lletra… però algun arreglillo el fem tots” d’en Jordi. La música és un territori del que ens n’acabem apropiant, la manera en què ho fem és el que menys importa… La frontera lingüística només va existir per aquells que encara tenien respecte per allò que era forani. Per la resta, l’esperanto musical ha estat un idioma tan vàlid com qualsevol altre. Perquè el que importa és la música… O no? Bé, resulta que n’hi ha que es preocupen per la lletra. El missatge ancorat a la paraula. El significat. Per d’altres el més important és el ritme, l’emoció o la sensació. La paraula ha perdut el seu poder?

# 9. Ballar sobre arquitectura.
El ritme. A tots ens fascina però pocs el tenim present quan belluguem el peu al metro, a la cua del supermercat, a la feina… Tret de si la nostra feina persegueix justament això: el ritme del cos en moviment. “M’agrada molt ballar cordes”, diu la Marta. Fora de context la frase és inquietant. Perd misteri si una ballarina ens explica que associa els instruments de corda a la intimitat i els de percussió al dinamisme, i el piano “a les classes de barra de clàssic de la meva infantesa”. “La música és més del 50% de l’espectacle de dansa”, explica, i el 100% del temps del qui hi treballa, “em passo hores a l’fnac escoltant tot el que puc”. Tot i així, Marta afirma que no podria viure sense música. La música i l’amor han de tenir molt a veure: per més que n’abjurem, pocs poden viure sense ells. N’hi ha d’inconfessables, dels que lluïm amb orgull, dels inoblidables, i dels que es circumscriuen exclusivament a discoteques, festivals i festes majors. Prefereixo no treure conclusions ni establir paral·lelismes del fet que tots preferim escoltar-la sols.

# 10. Dictadura folklòrica.
De millor o pitjor qualitat però ara, la música, la podem triar. Podem escoltar en un mes més música que fa un segle algú en tota una vida. Quan només hi havia una ràdio, un partit i un sindicat, només hi havia un estil musical: el folklore pitjor entès. La música és poder? Qualsevol dictadura cultural acaba per anestesiar el més pinxo malgrat que, fins i tot en matèria de dictadors, n’hi ha que tenen més bon gust que d’altres. Gràcies a la Fina m’assabento que el règim no només patrocinava el folklore espanyol mal entès sinó que també cedia minuts d’emissió al del país veí: així ella va conèixer els fados d’Amalia Rodrigues. “Per Setmana Santa, només podíem sentir música sacra, de negació total de la vida. Sardanes, només per Festa Major. El capellà ens ensenyava les cançons i anàvem a cantar caramelles”. Ara al colonialisme musical bufen altres vents, tot i que hi hagi països com França que programin per llei un 40% (!!!) de producció pròpia. Amb l’altre 40% reservat per a la música wasp, poc espai queda per allò tan maco de l’europeisme, la world musici la perillosa etiqueta de “música independent”. “S’han obert les fronteres i hi ha lleis que protegeixen la producció autòctona de cada país, però els resultats són insuficients”, opina Julien. Tanta música i tants
que estem sords com una tàpia!



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )