Skip to content


Música i religió

Escrit el 11/06/2008 per Oriol Pérez i Treviño a la categoria Articles "Idees per la música".
Tags: .
  • Aquest article és part del llibre “La música més enllà del comerç”. La resta del llibre i descàrrega en pdf aquí

Per Oriol Pérez i Treviño

Musicòleg i assagista. Coordinador de la Xarxa de Músiques a Catalunya. Director adjunt del Festival de Músiques de Torroella de Montgrí

A G. R. M. que, potser sense saber-ho, em va ensenyar que tot està per fer i que tot és possible.
A Víctor Nubla, principes musicae

Abordar les relacions que la música ha mantingut, manté i mantindrà amb tot allò que encasellem amb el nom de religió i, per extensió, a elements i fets antropològics —com ara les cultures ancestrals, les tradicions, les institucions, la fe i les creences, les escriptures, la història, els ritus, les experiències místiques, les litúrgies i les oracions— no és, en absolut, una tasca fàcil. No ho és perquè, en primer lloc, la diagnosi espiritual de la nostra època —el nihilisme— ha calat d’una manera tan punyent que qualsevol referència als transcendentals provinents de la tradició (el bellum, el bonum, el verum) és considerada, en el millor dels casos, com un pueril joc lingüístic o metafòric. Instal·lats còmodament a casa, també ens hem anat ubicant progressivament en una espècie d’autoservei on tot sembla que només ha de respondre a les necessitats immanents del jo. Potser és per això que, si hem de ser sincers, el fenomen musical i el religiós en la nostra societat, tot i que majoritàriament no es veuen com a antagònics, si que es perceben com a poc interrelacionats.

Res més lluny, però, d’allò que ha estat tradicionalment. Com molt bé ha assenyalat Walter F. Otto, de totes les antigues divinitats, les Muses són les úniques de les quals s’ha conservat el nom i és necessari fer-hi referència per designar l’univers del so, la música:

Nosaltres pronunciem la paraula música sense ni tan sols pensar-ho, només com el que roman en la paraula vulgar com a música, però hem de recordar que la màgia del to a través d’aquest nom era considerat com un do de la deïtat, fins i tot com la seva veu sagrada. *

D’altra banda, s’ha deteriorat la paraula “religió”, que s’ha empobrit fins al punt de vincular-la amb l’origen dels mals de la humanitat o, fet encara més habitual, s’ha associat només a una organització religiosa com és l’Església Catòlica. No obstant això, també és molt rica l’etimologia del mot religió (del llatí religare o re-legere), que ens porta no només a relacionar-la amb un sistema compartit de creences i pràctiques articulades a l’entorn de la naturalesa de les forces que configuren el destí dels humans (definició de G. Lenski) sinó també amb la manera que té l’home de vincular-se amb la realitat més immediata i de rellegir o reinterpretar aquesta realitat.

A les portes del segle XXI, tot i que encara no ens hem sabut desprendre de les conseqüències del moviment romàntic, la música ens segueix desafiant i colpint. És tan gran la intensitat de les experiències produïdes a través de la música que, fins i tot en la popular contemporània —que té un paper imprescindible en la vida cultural dels nostres dies, un paper que no té l’anomenada música culta, concepte que per a l’autor d’aquestes línies no existeix— es continua parlant de la manifestació musical com l’expressió artística més inefable i indefinible. És a dir, dos adjectius que, associem ràpidament amb la idea de divinitat.

La música, d’ençà del Romanticisme, es continua associant a la porta d’entrada dels grans misteris i, en graus extrems, a experiències colpidores que només es poden comprendre a través del subjecte que les ha experimentat. Quan el subjecte ha intentat explicar aquesta experiència de l’àrreton(el que és inefable, indefinible) continua trobant en la divinitat l’explicació de la seva peculiar experiència. I és que, encara avui, malgrat el triomf del pragmatisme, del materialisme o, si voleu, de les conseqüències de la mort de Déu (anunciada profèticament per Friedrich Nietzsche a l’aforisme 125 de La Gaia Ciència), la música és allò que entreobre nous aspectes i dimensions de la realitat fins al punt que ha passat a ser, en alguns casos, religió. Com es poden comprendre, per exemple, els “peregrinatges” al cementiri de Pere-Lachaise —a París— per veure la tomba de Jim Morrison? L’acte de la visita és només una atracció turística més del París del segle XXI o, en realitat, molts dels seus visitants el que fan és expressar el seu acte de fe, la creença en un líder (guru) que els ha ajudat a trobar sentit a la seva existència i a donar transcendència i explicació al món, a l’univers i a tot allò imaginable?

Sense endinsar-nos en la polèmica antropològica sobre si les manifestacions religioses només són les que materialitzen la definició de Lenski esmentada anteriorment o, al contrari, hi ha altres aspectes i manifestacions humanes que també l’assoleixen, podem afirmar sense contemplacions que la música resta implícita i associada a antics misteris, forces secretes que l’actual humanitat ha perdut per complet o bé manté guardades amb un gran secretisme.

De la tríade mitològica relacionada amb el poder extraordinari de la música, dos dels seus tres mites —Amfió, Arió i Orfeu— són especialment rellevants per començar a corroborar l’es- treta vinculació entre religió i música, i també perquè ens adonem dels efectes i conseqüències màgiques que comporta implícitament la música. Ho veiem en la següent adaptació del mite feta per Robert Graves:

Amfió i Zet, fills bessons de Zeus i Antíop, van ser criats en secret, com molts altres herois, per eludir les forces malignes que volien destruir-los durant la infantesa. Mentre es feien grans entre pastors a la muntanya de Citeró, Amfió va ser afavorit per Hermes amb el present d’una lira. Zet, el més pràctic dels dos, se’n reia de la devoció que el seu germà sentia per l’instrument i que li impedia dedicar-se a qualsevol cosa útil. Però anys més tard, quan els germans van haver conquerit Tebes i s’ocupaven de fortificar la ciutat, qui reia era Amfió. La música de la lira feia que les pedres llisquessin sense esforç cap al lloc que els pertocava mentre Zet intentava aixecar-les amb totes les seves forces. Així fou com les muralles de la Tebes de les Set Portes van ser erigides gràcies al poder de la música.**

Però és sobretot una invitació als misteris i al poder de l’art musical en la natura, que trobem en el vincle que va tenir el culte a Orfeu (orfisme) amb la mateixa figura de Jesús de Natzaret. Sabem que en els primers anys d’implantació del cristianisme, aquesta religió es va establir molt més fàcilment en els territoris on ja havien existit cultes òrfics en segles anteriors. La similitud entre les figures de Jesús de Natzaret i el mateix Orfeu és gran i, per exemple, en la tradició ortodoxa, l’església bizantina, encara avui es commemora la jornada del dissabte, la jornada de l’anunci de la salvació i en què Jesús va baixar als inferns a la recerca d’allò que més estimava: el primer home, Adam. Orfeu, segons la tradició, va anar a la recerca d’allò que més estimava, Eurídice. Però només per això? Per resoldre aquesta qüestió, serà bo que ens deixem emportar i seduir de nou per la genealogia i etimologia dels noms d’Orfeu i Eurídice. Orfeu sembla la substantivació d’or/phonos, el so bell i bonic, que va a la recerca d’Eurídice (eu/iudicum), o sia, el nom del judici profund, el nom de la veritat que roman amagada en el nostre interior i que només es pot descobrir a través de la música.

Els dos mites estableixen les bases segons les quals la música ja no només posseeix una dimensió espiritual, esotèrica i religiosa sinó que també té unes propietats màgiques que, en els nostres dies, situem en el terreny de la paraciència. Tant si creiem en aquestes experiències sobrenaturals —com ara que els grans blocs de pedra es puguin moure i vèncer la força de la gravetat amb l’aplicació d’unes sonoritats— com si no ho fem, tothom estarà d’acord que sembla que en els temps antics la humanitat tenia a l’abast unes forces secretes que actualment ha perdut completament.

En qualsevol cas, els vincles i afinitats entre el mite d’Orfeu i la figura de Jesús de Natzaret ens permeten comprendre per què la música ha estat la llengua de l’inefable i ha estat l’escollida per a la celebració de la manifestació litúrgica per excel·lència de l’església catòlica: la missa. Fins al Concili del Vaticà II (1962-1965) la missa era cantada, i amb el cant i la música es feia totalment present l’aspecte mistèric, inex- pressable i heteròclit de la celebració litúrgica. Amb les disposicions d’aquest concili, en què es va suprimir en bona part la dimensió musical de la celebració, s’ha ajudat a fer quallar la idea que la música té poc a veure amb experiències vinculades als conceptes de tremendum i de misteri.

Si les bases mitològiques vinculen la dimensió espiritual i l’art dels sons, també són clars els fonaments de la tradició filosòfica d’Occident. Pitàgores, segons el seu biògraf Porfiri, va ensenyar als seus deixebles a curar a través de la creació de sons. Plató, sense arribar als extrems del pitagorisme, estava totalment convençut de la relació que s’establia entre els modes escoltats i la personalitat d’aquells que escoltaven la música. Amb poques paraules: tenia la convicció que la música pot incidir i transformar la realitat, a part, és clar, d’accedir a nous estats de coneixement que, sense la música, mai s’haurien assolit. És des d’aquest punt de vista que hem de situar els coneguts casos d’alteració de la consciència esdevinguts en alguns religiosos de l’Edat Mitjana en el precís moment d’escoltar determinades composicions. I és que, precisament, era amb el cant litúrgic que es podien assolir visions extàtiques, aparicions que només es feien presents amb determinades composicions o, simplement, sons. També podia passar en el moment de la revelació de músiques celestials, produïda per àngels i esperits i en què el compositor, de vegades, es limitava a transcriure allò que li dictaven aquestes entitats provinents del més enllà.

Avui aquestes experiències ens queden absolutament llunyanes. De ben segur va ser el Romanticisme el darrer període en què alguns “escollits” —creadors musicals— van vincular la seva experiència creadora amb la divinitat. Un dels compositors canònics de la música occidental, Johannes Brahms (1833- 1897), no dubtava a afirmar que quan componia s’abocava a la feina mogut per les seves forces anímiques i il·luminat per l’Esperit del Totpoderós. La contundència i transparència de les seves paraules ens fa incloure el següent fragment:

Com Brahms es posava en contacte amb Déu:
— Dr. Brahms —vaig preguntar— com us poseu en contacte amb el Totpoderós? La majoria dels homes el senten molt lluny.

— Aquesta és la gran qüestió —respongué Brahms. No ocorre solament per la força de la voluntat sobre el pensament conscient, que és un producte del desenvolupament d’abast físic, i que mor amb el cos. Només pot passar per mitjà de les forces internes de l’ànima, a través del vertader Jo, que sobreviu a la mort corporal. Aquestes forces són inoperants per al pensament conscient si no estan il·luminades per l’Esperit. Jesús ens ensenyà que Déu és esperit, i deia: “Jo i el Pare som u” (Joan 10:30). Poder reconèixer, com Beethoven, que nosaltres som u amb el Creador és una vivència meravellosa i venerable. Hi ha molts pocs homes que arribin a saber-ho; és per això que es troben tant pocs compositors i esperits creadors en tots els camps de l’esforç humà. Sobre tot això sempre hi penso abans de començar a compondre. És el primer pas. Quan sento dintre meu aquesta pruïja, en primer lloc em giro directament cap al Creador i li faig aquestes tres preguntes, que són tant importants per a la nostra vida en aquest món: d’on, per què, cap a on? Immediatament sento unes vibracions que m’envaixen. És l’Esperit, que il·lumina les forces internes de l’ànima. En aquest estat d’èxtasi veig clar el que en els meus estats d’ànim habituals és fosc: aleshores em sento capaç, com Beethoven, de deixar-me inspirar des de dalt. Durant aquests moments, em faig càrrec de l’enorme importància d’aquella revelació suprema de Jesús: “Jo i el Pare som u”. Aquestes vibracions prenen la forma d’unes imatges psíquiques determinades, després d’haver expressat el meu desig i decisió referent a allò que vull, o animi la humanitat amb quelcom de valor perdurable. A l’instant flueixen les idees directament de Déu. Veig, no solament uns temes determinats en el meu Ull Espiritual, sinó també la forma exacta com estan abillats: l’harmonització i l’orquestració***[…]

Si, d’alguna manera, en el Romanticisme quedaven alguns vestigis convençuts de l’estret vincle entre música i divinitat, ja no només entre els creadors sinó també en els receptors, actualment aquest lligam sembla més confós. Componem, cantem, escoltem i llegim sobre música sense que aquest art ens suposi un interrogant.

En un moment de la història —a les portes de la posthumanitat, segons pensadors com ara Fukuyama o Sloterdijk— en què tenim una infinitat de possibilitats pel que fa a noves formes de comunicació, no ens hem sabut desprendre, encara, de la necessitat de la cançó. La cançó o, si ho voleu, aquest corpus que vol emmotllar en una sola unitat el so i la paraula, situa els homes i les dones d’avui dins del gran misteri de la recerca d’una unitat perduda que sembla que en èpoques pretèrites existia. Segons un conte oriental, en un principi els homes quan parlaven ho feien cantant. Això vol dir que música i paraula eren una sola cosa i que mai s’havien plantejat la possibilitat que la música pogués “sonar” sense una lletra o bé que la lletra no anés embolcallada per la seva música corresponent. El mateix conte explica que un dia, però, algú va dir —és a dir, cantar— una mentida i en aquell mateix moment es va produir l’esquinçament absolut entre la música i la paraula. A partir de llavors la música instrumental va sola i cerca la veu interna que li és pròpia i la poesia busca la seva música o musicalitat. Encara avui, però, quan volem expressar o dir justament la veritat més amagada i oculta ens decantem per la poesia o per la creació formada per text i música. No és inquietant?

Tot això succeeix en un moment de la història en què, si hem de ser sincers, la música juga un paper totalment secundari. Estem lluny del temps en què la música era un dels pilars de les nostres vides. Paradoxalment, com més possibilitats tenim d’accedir a grans quantitats de música, menys significa per a nosaltres. No és, com en altres temps, una necessitat prioritària, de manera que ocupa un paper absolut d’ornament. No ens enganyem, a la vida preferim la comoditat que no la intensitat o els interrogants implícits en l’experiència musical. D’aquesta manera, s’han anat creant progressivament murs i fronteres que fan que la dimensió religiosa o espiritual i la dimensió musical es vegin separades tot i que, com hem comprovat, són d’allò més concomitants. Tant si veiem clara la seva interrelació a partir d’allò que ens han dit els fonaments mitògics i de la filosofia occidental com si no, penso que una petita aproximació a la constitució de l’experiència musical ens podrà ajudar a revelar alguna cosa més. Una experiència musical, amb independència de la nostra visió del fet musical o de les nostres preferències estètiques o estilístiques, implica dos aspectes. D’una banda, un món material i objectiu en el qual les persones toquen o canten. Aquestes persones, cantants o instrumentistes, fan vibrar l’aire i els timpans dels qui escolten amb la veu o els instruments i una sèrie d’impulsos elèctrics acaben actuant en el cervell dels oients. De l’altra, un món subjectiu d’emoció musical, imatges i pensaments racionals.

A ningú se li acudirà de pensar, però, que el segon aspecte és la causa i la conseqüència lògica (racional) d’una experimentació del primer. Si fos així, tothom sentiria el mateix davant d’una mateixa cançó i sabem perfectament que una de les riqueses més grans que ens ofereix la música és que d’un tema únic es puguin generar tantes i tantes respostes emocionals i també intel·lectuals. Fins i tot, com sabem, respostes que ni el propi creador s’esperava o coneixia. On vull anar a parar amb tot això? M’agradaria arribar a la consideració que els dos aspectes són bessons d’un mateix esdeveniment amb una realitat d’ordre mental, no pas material, i força inacessible per a les ciències físiques. Aquesta inaccesibilitat ens porta, per se, a una lectura metafísica que, òbviament, no nega ni l’existència del cervell ni de l’esperit. Ambdós existeixen com a parts d’un mecanisme que presenta el pensament del món a la consciència i, encara molt més, a l’ànima. I és a l’ànima a qui pertany pròpiament la música. En una època tan remota com és el segle X, la comunitat musulmana dels Ikhwan al-Safa (Germans de la Puresa) ja apuntava:

La matèria que constitueix el tema de cada art que es practica amb les mans està composta per cossos naturals i tots els seus productes són formes físiques, a excepció de la matèria que conforma el tema de l’art musical, que està compost exclusivament de substàncies espirituals, les ànimes dels oients, que també tenen com a efectes manifestacions espirituals. Efectivament, les melodies formades per notes i ritmes produeixen una impressió a l’ànima similar a la de l’obra de l’artesà en la matèria que constitueix el substrat del seu art.

La música, la generació de matèria sonora —des de la simfonia fins a la cançó pop, des del quartet de corda fins a l’ús dels plats per part dels scratchers— és una invitació als misteris i als secrets de la vida. I, per tant, una invitació al gran misteri (terme provinent del grec mystiké) que, per analogia al món judeocristià, ha acabat per associar-se a una experiència d’allò diví, de l’element sobrenatural. La composició musical, la mateixa audició, és una recerca dels elements més profunds del nostre interior i que tenen a veure amb una experiència d’allò que les religions anomenen Déu o, si ho voleu, amb una experiència de tot el que és autèntic, vertader, bo i bell.

* Otto, Walter F., Die Musen. Und der göttliche Ursprung des Singens und Sagens(traducció castellana Las Musas). Madrid: Ed. Siruela, 2005, pàg. 25.

** Godwin, Joscelyn, Armonias del cielo y de la tierra. Barcelona: Ed. Paidós, 200, pàg.15.

*** Abell, Artur M., Converses amb compositors famosos. Reus:Ed.Atur Martí i Gili, 1992, pàg. 69-70.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...
  • Ángel Suso Calvo.: Aupahí. La estamos ensayando para incluirla en nuestro repertorio. Ya están “paseo con la...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )