Skip to content


Article: L’era drònica.

Escrit el 09/07/2008 per admin a la categoria Articles "Nativa".
Tags: .

Nat 45 jul_08 Xavi Tort

L’era drònica. Una visió còsmica sobre la música.

Dron significa “brunzit”, encara que en el camp musical s’aplica a un concepte que cerca l’extensió del so en el temps amb micro-variacions harmòniques a partir d’un pedal continu. Potser on més clarament trobaríem la utilització del dron seria en la música hindú, els raga de la qual es desenvolupen en suspens a partir d’un continu marcat generalment per la tampura, i completat harmònicament –per exemple– pel sitar mitjançant variacions sobre una mateixa escala (raga).  A grans trets podríem dir que el cant gregorià –l’origen del qual es remunta a l’Orient Mitjà– de l’Edat Mitjana pot equivaldre al mantrabudista, per l’additiu comú de la vibració corporal mitjançant l’emissió de la veu per assolir així estats meditatius especials o estats modificats de consciència. El mateix fenomen podem observar en els cants diafònics dels mongols de la regió de Tuva, així com en els mateixos acompanyats de percussions de les tribus africanes, denotant així que la utilització del so –en les més diverses variants– de forma continuada i repetitiva produeix efectes psíquics i orgànics d’abast molt més profund que el que pot provocar la “mera música”.

No cal dir que l’esmentat concepte de “percepció” pura del so, autònom ja de per sí i més enllà de qualsevol tipus d’elaboració estructural externa amb la fi de cercar la mera sensació, i ja en un àmbit més pròpiament occidental, el podem albirar en el moviment impressionista dels últims anys del s. XIX en alguns passatges d’obres de Debussy, i més tard i més explícitament en obres de Varèse, Scelsi, Stockhausen, etc. Juntament amb aquest últim, mitjançant així i tot,  diferents paràmetres, i ja en l’època del serialisme, el compositor francès O. Messiaen tractà el so com a tal, incorporant de forma conscient els harmònics generats per l’orgue en algunes de les seves peces –avançant-se així a una tendència que sorgiria més tard (mitjans dels 70’s) en els àmbits acadèmics que es denominaria música espectral– i d’una forma més extensa en la seva extraordinària simfonia Turangalila, en la que s’insertaven les Ones Martenot –de caràcter electrònic– en el context de l’orquestra simfònica amb una clara preocupació tímbrica i expansiva. A aquest mateix compositor s’atribueix la inclusió en l’orquestra occidental de sonoritats característiques de les hipnòtiques orquestres gamelan, provinents principalment de Bal·li i Java. Similarment podríem dir del músic alemany K. Stockhausen, la investigació del qual en el camp dels sons anava més enllà de la mera especulació formal musical, dotant als rígids principis serials d’insospitats recursos mitjançant l’experimentació simbiòtica entre l’electrònica i els instruments tradicionals de l’orquestra clàssica amb un ampli sentit del temps i de l’espai, així com la inclusió en el camp escènic de ses òperes d’elements presos del “Teatre No” japonès i les danses balineses, a la fi d’assolir així “un tot” intuïtiu i fascinador.

Serien molts els exemples a tractar en aquest camp, però tractarem de fer una sinopsi sobre el tema que ens ocupa tot passant cap a altres tendències que apunten millor cap allò que ara ens interessa: el dron com a so, com a fi musical, com a aportació oriental o no-occidental a occident; i per això serà necessari citar a John Cage, músic nordamericà que fart de la densa especulació serial acadèmica de la seva època (40’s) es destacà per la introducció de l’atzar en les seves obres mitjançant l’I Ching o Llibre dels Canvis –oracle mil.lenari xinès –, així com també portat pel pensament budista Zen. Amb tot es dedueix la seva aversió cap a la indumentària i la superficialitat, així com qualsevol noció determinista dotant al so d’autonomia en si, creant paradoxalment un bell univers en el que del temps els sons creen el silenci i l’espai constitueix una totalitat.

Més tard, i ja en la dècada dels 60, portat pel mateix esperit “anti-serialista” sorgí el que es denominà minimalisme, terme provinent del món de les arts plàstiques que s’oposava al recarregat expressionisme abstracte del període d’entreguerres. El caràcter més intimista del minimalisme defensava la creació a partir de mínims recursos en l’elemental i la repetició o variació d’idèntiques cèl·lules en l’estructural. Amb el temps aquest moviment anà prenent diverses formes donant lloc a distintes tendències tant pel que fa al mètode com per la intenció, doncs mentre procedien uns per mètodes més acadèmics (P. Glass, S. Reich) d’altres ho feien pels més populars (T. Riley) i, en el desenvolupament de les quals a causa d’innombrables influències ambientals (pop, jazz, avantguarda…) foren progressivament difuminades les fronteres que delimitaven el terme. Això últim es degué a un multi-estilisme que poc més tard seria emmarcat com a pos-modernisme, que amb el temps donà lloc a una forma de mestissatges merament estètics i en conseqüència un tant superficials.

Es pot dir que és en els orígens del minimalisme on amb més propietat es manifesta el que ve a denominar-se dron: però situem-nos. Allà cap els darrers 50 sorgiren una sèrie de moviments, no directament musicals, que pretenien trencar amb aquelles formes culturals que havien format part a èpoques marcades per radicals totalitarismes causant dues greus grans guerres. En conseqüència, els citats moviments cercaren formes més obertes, més col.lectives i “democràtiques”, debades duent fins al paroxisme la noció de que qualsevol podia ser artista, així com que qualsevol pot ser factor “actiu” en tota forma d’art. Amb això es pretenia reflexionar envers l’individu i, per extensió, qüestionar els seus límits respecte al col.lectiu. La desvinculació dels dictats acadèmics fou radical, apostant per llur aniquilació de dogmes i centrant el seu camp en la col·lectivització i l’acció com a fi en si mateixos evitant així qualsevol “vici” elitista: podríem parlar del happening dins el marc del corrent Fluxus. Un dels seus representants fou l’ideòleg i artista Joseph Beuys que, amb amplis coneixements sobre comportament humà i xamanisme, integrà en les seves accions elements simbòlics perennes i ancestrals.

Paral·lelament a això es gestava des dels anys 40 als Estats Units un corrent literari que posteriorment se’l denominà beat generation. Es tractava d’un grapat de bohemis (J. Kerouac, A. Ginsberg, L. Ferlinghetti, N.Cassady, G. Corso… ) i viatjants errants que directament influïts per filosofies orientals tals com el taoisme i el budisme, qüestionaven l’aleshores proclamat somni americà defensant la idea de que la vida humana és alguna cosa més que mercaderia i patrimoni. Conseqüència d’això era el fet de que es deixaven dur per l’impuls vital derivat de l’atzar, l’encontre incidental i el jazz be-bop, precisament la música que caracteritzà el ritme estilístic en les seves obres literàries: d’aquí beat, cop. D’un dels artífex d’aquest moviment, W. S. Burroughs, sorgeix la inquietud pels estats especials de percepció –ja tractats per intel·lectuals dis-tòpics i visionaris com A. Huxley o G. Orwell – mitjançant la construcció de l’anomenada Màquina dels Somnis juntament amb el seu amic i artista plàstic Brion Gysin. Aquesta màquina conferia els esmentats estats per la rotació cíclica continuada de llums disposades de determinada forma i a una adequada freqüència de rotació de les mateixes.

Queda clar doncs fins aquí que el rumb cultural des de mitjans del s. XX virà cap a senders més oberts, expandint-se molt més enllà de l’estretor material i utilitarista que occident portava a terme des d’èpoques immemorials, i que en conseqüència desembocà en llurs desastres bèl·lics durant la primera meitat del citat segle. I ho féu de distintes formes encara que entorn a un nexe comú: el d’un renovat interès envers els orígens essencials de l’home, ja mitjançant tradició xamànica (M. Eliade, C. Castaneda…) o mitjançant tradició filo-oriental (Swami Prabhupada, Rajneesh Osho…) –per no citar llur influència en àmbits purament teosòfics i filosòfics occidentals ja en el passat tant per escoles místiques com nihilistes –, però sempre sota una òptica crítica respecte a l’home i l’individu en el context de la civilització moderna. A això últim, encara que d’una forma més visceral i directament contestatària sota formes llibertines estimulades per la catarsi produïda per l’impacte “sorollista” en el camp musical, respon el rock’n’roll sorgit pels albors de la postguerra, prenent alguns dels elements més “ferotges” de les cultures “primitives” de procedència africana i candents dins de les manifestacions populars en el marc dels sectors afro-americans com son el jazz i el blues. Tot això es complementava amb una vitalista actitud que feia ostentació de llibertat mitjançant un estil de vida que rebutjava de forma radical les estereotipades i rígides formes de vida imperants a occident. Tanmateix, ja a finals de la citada dècada i en el panorama del jazz, sorgeix de la mà de l’inquiet Ornette Coleman el moviment anomenat New Thing amb l’aparició del seu disc-manifest Free-jazz. Aquest revelava una actitud absolutament alliberada –encara que en cada cas en diferent mesura– respecte els rígids esquematismes estereotipats als que havia caigut l’esmentat estil: des d’aquest punt de vista, la New Thing senyalava la paradoxa a la que s’havia sumit un estil –el jazz– que davant de tot cercava la llibertat reaccionant mitjançant postulats menys estructurats “acadèmicament” i per tant encara més radicalment lliures, càustics en alguns casos i que, a part d’ésser utilitzada com a reivindicació per a la situació político-social del sector afro-americà, així mateix reflectia les ànsies per a recuperar les seves autèntiques arrels perdudes provinents d’Àfrica. Vàries figures d’aquest estil s’endinsaren en aquest moviment en llurs treballs discogràfics com Albert Ayler, Don Cherry, Cecyl Taylor, Art Ensemble of Chicago… A aquests últims es deu la recuperació dels mites africans mitjançant la utilització de múltiples instruments característics del continent negre i, tanmateix, fent ostentació de certa actitud tribal i ritualista en els seus directes. Menció a part mereix l’extravagant Sun Ra al front de la seva Arkestra. Es diu d’ell que fou l’únic filòsof en el terreny del jazz. Fortament influït per la ciència-ficció, la mística de l’Antic Egipte i descontent del món real, s’erigia en una sort de guru que defensava la tesi de que l’home necessitava tornar a les antigues formes mitològiques per així transcendir el passat, el present i el futur traslladant-ho en el camp musical refusant les marcades tendències estilístiques interpretant-les com a producte integrant de la que ell anomenava com a “gran mentida de la història”. Els seus directes eren autèntiques performances en les que la llibertat i el tribalisme no eren més que l’extensió d’una idiosincràsia que defensava les formes comunals de vida.

Ja entrats els 60 sorgeix un corrent a mig camí entre el “culte” i el popular en el camp musical que du la influència drònica hindú a nivells de repetició i de continuïtat sonora radical –a vegades sostenint una sola nota durant hores- en el context instrumental i harmònic occidental, obtenint durant la seva prolongada execució estats modificats de consciència: inequívocament es tractava de l’embrió de la ja esmentada música minimal. Es tractava de músics generalment sorgits del món acadèmic i que buscaven expandir els seus coneixements cap a formes més obertes, experiencials i així mateix molt d’acord amb les tendències del món de les arts plàstiques i la literatura del moment. Els principals representants d’aquest corrent foren La Monte Young, Tony Conrad i Angus MacLise. Il.lustratives foren les incursions del primer juntament amb el mestre hindú Pandit Pran Nath.

Aquest primer episodi minimalista trobà expansió en el camp de la música popular i el rock, donant lloc, tot i que en terrenys underground, al moviment psiquedèlic representat per bandes principalment anglosaxones com són Grateful Dead, Pink Floyd, 13th Floor Elevators i Jefferson Airplane. L’idiosincràsia dels quals incloïa les substàncies enteògenes o al.lucinògenes (LSD) que, juntament amb la música i l’estímul produït per llums de colors mòbils desenvolupaven una sort de ritual sinestèsic. Fou el líder del grup The Doors qui féu explícita ostentació de la necessària recuperació dels ancestrals modes culturals xamànics, transportant aquests cap al rock erigint-se així com a guru de masses al convertir els seus concerts en una espècie de deliri ritual i cerimonial.

El denominat krautrock, és a dir, la contrapartida europea del citat fenomen psiquedèlic, encara que un xic més tardà, fou representat a Alemanya per grups com Faust, Can, Neu! i Amon Düül, que llur tel.lúrica i progressiva visió de la psiquedèlia recollia recursos de la música culta contemporània, concretament de la música electroacústica proposada per Stockhausen, de qui alguns d’ells foren antany alumnes al conservatori.

Poc després tot això desembocaria de forma massiva cap al tribalisme hippie, moviment fortament influït per la beat generation. Això comportà un interès a nivell popular per les formes espirituals orientals manifestat per la devoció pels gurus –com bé es donà amb els Beatles en el seu mític viatge a la Índia– i la música hindú –de la qual fou ambaixador a occident l’aclamat Ravi Shankar–, així com en general per les diverses tradicions esotèriques en una sort de pseude-gnosticisme proclamant així la fi de l’Era de Piscis (cristianisme) i l’adveniment de l’Era d’Aquari (New Age).

Com a contrapartida d’això no faltaren els que optaven per tendències espirituals negativistes –recordem de passada l’horripilant episodi protagonitzat per Charles Manson– al mitificar al mal interpretat esoterista Aleister Crowley, fent ostentació així –molt erròniament– de la pràctica de la Màgia Negra: un clar exemple d’això el trobaríem en Led Zeppelin o Black Sabbath, formacions d’idiosincràsia rockera més dura. Paradoxalment aviat el moviment hippie derivà en un mer producte de consum més per les masses i un mitjà de manipulació per part del poder que intentava atenuar, mitjançant la posta en circulació de drogues, el xoc social produït per la Guerra del Vietnam. No tardà el dron en ramificar-se en diverses formes, conceptes i contexts estilístics o estètics. A mitjan dels 70, una sèrie de fenòmens intel·lectuals i culturals suposaren, en plena ressaca hippie, la reflexió ecologista i un renovat interès envers la vida espiritual en qualsevol forma i tradició, donant lloc a una certa classe de religió sincrètica en gran part d’influència filosòfica oriental: el New Age. En el camp musical es traduí en formes més meditatives i conciliadores: de l’àmbit del rock citarem el Tubular Bells de Mike Oldfield, el The Dark Side of the Moon d’uns “evolucionats” Pink Floyd, així com demés propostes que posaren l’ull cap a exòtiques referències folklòriques emmarcades en el que vingué a anomenar-se Música Global (S. Roach, Kitaro… ), electròniques, planejadores i progressives –Música Còsmica– principalment de procedència alemanya (Tangerine Dream, Cluster…), tanmateix també referències “cultes” del passat inserides totes elles en el terreny popular occidental ramificant-se així en múltiples tendències, el nexe comú de les quals responia a la recerca d’actituds més serenes i meditatives.

En el camp de dites tendències cultes cal citar l’eclèctic Brian Eno. La seva línia creativa comptava amb influències estètiques de l’impressionisme del s. XIX –concretament la música moble d’ E. Satie–, així com de referències contemporànies –principalment de la indeterminació i l’atzar de Cage i el minimalisme drònic de La Monte Young–, prenent d’aquests diversos processos de treball tant a nivell conceptual com estructural el que ell denominà música ambiental o incidental. Es tractava d’una música principalment electrònica, miniaturista, repetitiva i dilatada en el temps, ensems que atmosfèrica i omni-espacial, sense voluntat d’imposar la seva atenció.

Aviat aquest concepte fou pres com a producte industrial i comercial al estendre’s l’especulació sobre la reducció de l’estrès en l’àmbit “maquinal” i vivencial de la civilització occidental. El fenomen New Age donà a conèixer formes de vida basades en l’equilibri mental i corporal important coneixements del camp de la medicina i salut orientals. A partir d’això s’investigaren distintes formes de caràcter terapèutic adaptant-les a la mentalitat i estil de vida de l’home occidental. Amb això es cercaven mètodes de relaxació produïts per les ones alfa, estimulades en gran part per l’afegit de l’escolta de certes músiques caracteritzades per l’extensió prolongada del ritme, la melodia i les harmonies obertes.

En el camp musical comportà també la fundació de l’empresa muzak, especialitzada en produir de forma industrial productes sonors de caràcter ambiental i idiosincràsia etèria, que ja de per si, era susceptible de controlar el sistema cardiovascular, i per tant implicava un equilibri orgànic i mental adequats per al benestar en els àmbits de treball.

La resposta a això no es féu esperar. En el terreny del rock, en plena voràgine punk la voluntat del qual era tornar al seu esperit primigeni, encara que aquest cop amb una clara i directa actitud anti-social i política, sorgí un moviment anomenat rock industrial, nombre d’un segell discogràfic fundat per l’anarquista britànic Genesis P-Orridge al front del seu grup “sorollista” Throbbing Gristle, i que suposà la ruptura d’aquelles formes “amables” derivades del fenomen New Age denunciant que aquest s’havia convertit en un instrument de caire utilitarista i manipulador dels poders polítics. Els seus concerts, millor dit, performances, eren una escenificació escatològica, caòtica i radical que ben al contrari que la música ambiental –muzak– buscava l’espasme en l’organisme humà, assolint amb això una catàrtica experiència simultàniament estimulada pel soroll extrem produït per maquinals sons electrònics així com de descàrregues d’acobles i distorsió elèctriques.

Ja en la segona meitat de la dècada dels 80 sorgeix l’acid-house dintre del sector de les discoteques Una tendència electrònica caracteritzada per extremes programacions pel que fa al ritme tant per la repetició maquinal com per la intensitat, reforçant l’efecte amb la ingestió de les anomenades drogues –químiques– de disseny. Ràpidament deriven d’això, distintes variants tant en el camp musical com en el químic: la seva evolució corre en paral·lel amb els avanços tecnològics i “farmacològics” de cada moment. La seva pretensió és la del sorgiment d’una moderna forma de xamanisme mitjançant terminologies com cultura tribal o trancefent referència al ball desenfrenat portat per l’artificial consum de fortes drogues especialment dissenyades per això. Cal dir que la figura del Dj s’erigeix com a “xaman”, convertint-se en el mestre que dirigeix la “tribu”.

Amb tot podríem arribar a la conclusió de que a pesar de les puntuals bones intencions sorgides en determinats moments de la història que hem explorat, portats potser per cert grau d’ingenuïtat o per un romàntic somni envers la civilització occidental –en un intent d’inserir-li quelcom que li manca–, tard o d’hora tot plegat ha desembocat sempre en l’excés; doncs és l’excés ja de per si molt propi de la nostra civilització mecanitzada i materialista (disculpin el tòpic), i en conseqüència molt allunyada ja de les nostres arrels culturals ancestrals. Hem vist alguns exemples que mostren molt clarament la nostra incapacitat com a occidentals per a trobar l’equilibri i la mesura; doncs si les dues grans tendències “recuperades” han estat el xamanisme i el pensament oriental, només ho han estat a mitges o bé d’una forma merament simbòlica: debades dut com a reacció contracultural i llibertària, d’altres per pura ignorància personal i tanmateix induïda pels mitjans de comunicació a través de modes i tendències com a mers productes de consum o, fins i tot, com a simple instrument de manipulació per part dels poders. Etimològicament xaman és el que sap, per tant el que cura, guia, integra els individus en el col.lectiu, ensenya i el que s’erigeix en mediador entre les “forces superiors” i les inferiors subministrant, si cap, i depenent de la tradició o la tribu, quina és, per exemple, la quantitat justa i necessària per a cada individu pel que fa a les substàncies embriagadores i enteògenes; tanmateix pel que fa al moviment o la dansa en l’exercici del trànsit –trance–. Equivalent a això és el camp del pensament oriental, que sinòpticament parlant tracta de cercar l’equilibri mental i corporal mitjançant la serena i assossegada meditació en qualsevol de la seves formes, però mai com a filó escapista, és a dir, com a una forma de dependència.

Una cosa si tenim clara: tot plegat, potser, respon a una desesperada necessitat de recuperar un llimb ja perdut en la nostra més llunyana història. Un terreny de ningú que transcendeixi la cultura i que ens retorni les nostres més íntimes intuïcions molt més enllà de la mera lògica racional així com de la nostra noció de judici.



Últims comentaris

  • Adriana de la Osa: Un texto precioso, Marta. Emocionante e inspirador. ¡Me ha chiflado! Gracias, gracias, gracias....
  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )