Skip to content


Entrevista: Marc Egea

Escrit el 09/07/2008 per German Lazaro a la categoria Entrevistes a músics.
Tags: .

Nat 45 jul_08 German Lázaro

Horitzons per descobrir. (Un recull d’idees).

Violista de roda, però també multiinstrumentista, compositor amb un món força personal i transgenèric, improvisador i cercador de sonoritats, Marc Egea (Barcelona, 1973) és un dels músics amb més projecció que tenim actualment. Dues coses caracteritzen la seva feina: l’autoexigència i la provatura constant de formats musicals. El darrer treball seu que ens ha arribat ha estat en el si de Kaulakau (Bernoiver, 2008), un quartet que formula una assolida proposta en la que es combinen diverses formes folk, jazz, i aspectes de la música contemporània. A banda de tot això, es la classe de persona –i d’artista– que es sol fer les preguntes adequades.

Idea:

Sempre hi ha una idea de fons, un horitzó, i sempre l’has d’anar perseguint. Facis el que facis, si no tens un horitzó, plega. Perquè sinó entraràs en una espiral d’interessos i et mouràs per uns principis que no tenen cap mena de vàlua. Perquè si alguna cosa té l’art és que pot ensenyar perspectives d’allò que es desconegut. Sembla un tòpic, però és així. I per perseguir això cauràs moltes vegades en un forat, en un pou, en una crisi personal. Però s’ha de sortir i tirar endavant.

Crisi:

La viola de roda és l’instrument que més he usat fins ara per expressar les idees que he tingut. Em vaig enamorar d’aquest instrument. Però, al cap de quasi 10 anys de tocar-lo em veia molt limitat. La viola de roda és un instrument modal i harmònicament tenia ganes de provar altres coses. Semblava que havia tocat fons i que no tenia més eines per continuar endavant. Vaig sortir d’aquesta crisi, en part, gràcies a la improvisació lliure, no genèrica, que em va permetre posar la viola de roda en altres contextos musicals. Però, també, aprenent a tocar altres instruments, com ara el duduk armeni. Quan estàs en crisi amb el teu instrument no hi ha res millor que aprendre a tocar un altre per tornar al primer. Igual que per fer sortir a un estil del seu encasellament no hi ha res millor que prendre’n coses d’un altre.

Valentin Clastrier:

Les possibilitats de cada instrument són les que li sàpiga donar el músic que el toca. I en Clastrier es una bona mostra. És el gran mestre de la viola de roda moderna. Primer va aprendre a tocar-la molt bé, posant-se de seguida al nivell dels més grans. I desprès va començar a inventar coses: va afegir-li cordes, la va amplificar, va modificar les tècniques interpretatives per poder interpretar tot tipus de música, i en tan sols 20 anys va aconseguir treure la viola del seu reduït àmbit de la música tradicional per projectar-la sobre qualsevol gènere o estil modern, augmentant enormement les seves possibilitats musicals i expressives. Ell em va ensenyar que amb la viola de roda es podia tocar qualsevol cosa i, per descomptat, rock i jazz. Una altra cosa és que desprès la gent ho accepti o no.

L’instrument:

Em cansa tot el que està relacionat amb ella i amb els seus fetitxes. Si només escoltés discos de viola de roda seria un músic molt pobre, penso. Primer, és un instrument com qualsevol altre, o al menys és el que pretenc que sigui. I, desprès, que puc escoltar, per exemple, a violinistes solistes per trobar coses que m’interessin, perquè tinc ganes d’arribar allà, malgrat que sé perfectament que hi ha coses d’un instrument que no es poden fer amb un altre. Però el que sí pots es tenir idees. Perquè un violinista fa coses que tu també pots tenir al cap. I així és com evolucionen els instruments.

Estils:

M’interessen molts estils i formes de fer música diferents. Per mi són eines. Fins ara, el que he fet ha estat veure quins estils m’interessen i veure com treballar a partir d’ells amb la viola de roda, partint de la base de que el que faig s’ha d’adreçar a la combinació estilística. Així que no sóc especialista en cap estil però d’alguna manera intento comprendre’ls el màxim possible. Per una altra banda, penso que totes les músiques tenen la seva importància, i qui em vingui a dir que una òpera de Wagner és més important que un blues, doncs està molt equivocat. El que em preocupa molt és per què entre els músics dels diferents gèneres i estils no hi ha comunicació? Hauria d’haver-ne. És molt important que hi hagi aquest contacte, aquesta relació.

Tradicional:

Les bases sempre les tens a prop. I qui negui això no sap per a on navega. M’han dit que moltes de les meves melodies sonen catalanes. És clar! Sóc d’aquí i s’ha de notar d’alguna manera. Ara bé, per què no faig música tradicional? Doncs perquè penso que hi ha moltes maneres de fer música i no una de sola. L’interessant de la música tradicional és que un cop s’ha consolidat en l’imaginari col·lectiu ja pot començar a esdevenir personal. La cosa és, si estigués fent música tradicional únicament, quines serien les portes que em conduirien a no repetir-me? Sobre tot a no repetir-me, que és la meva gran por. És allò de la Ode to the Death of Jazzde l’Edward Vesala: preguntar-se què es pot fer a partir d’aquí? Busquem. Hi ha maneres, segur que hi ha maneres.

Independent.

Ens ho fa el fet de que siguem músics que perseguim un ideal, sigui quin sigui, és igual. Llavors, si tu tens aquest ideal i crees música, perfecte. Però, si intentes posar-te al servei d’una mena de màquina que pretén que amb allò ha de fer algun negoci al marge de tu, l’has pifiat. Ha de venir de tu, l’esforç. Si pretens recolzament, on el trobaràs si es tracta de quelcom tan personal? Tot ha de ser una invenció. Ha d’haver-hi esforç i sacrifici. És com una llei bàsica, això. De vegades costa i de vegades no funciona, això és cert. I si veus com un projecte que has creat amb tota la il·lusió s’enfonsa, doncs és dur. Però, és igual, llavors has de crear un altre projecte.

Bellesa:

El de la bellesa s’aprèn amb el temps. Un professor d’estètica que vaig tenir deia que hi havia bellesa i hi havia lletgesa. Que la bellesa era bellesa en si, i la lletgesa, lletgesa en si. Que quan alguna cosa es lletja és perquè és lletja, i quan alguna cosa és bella és perquè és bella. Bé, això és el típic esquema simplista i una barbaritat en el fons. Però, realment, tot i que relativitzis les dues coses, arriba un punt en què t’adones que sí que hi ha una mena de canons, o més aviat unes percepcions. T’adones que allò, no saps per què, és una cosa molt maca o bé molt lletja. I va per moments, també. Per moments del dia, fins i tot. Jo penso que és una qüestió d’intuïció purament. Ho pots perseguir mitjançant unes tècniques o uns criteris objectius si vols, però bàsicament és intuïció.

Ligeti:

Va trobar unes quantes maneres d’expressar-se que no sé d’on collons li venien, imagino que pel fet de ser de Transilvània. Però aquelles cadències que feia, aquelles harmonitzacions, els sobreaguts barrejats amb els sota greus, tot allò ho va estar experimentant amb moltes formacions perquè ell tenia la percepció, crec, que hi havia moltes maneres de dir-ho: amb orquestra, quartet de corda, violí sol, piano, concert per violoncel i orquestra, amb clavicèmbal, amb orgue. Cada un d’aquests instruments o formats està expressant aquella fórmula que ell va trobar i que per a ell era la bellesa, o la seva percepció de la bellesa. I de cop i volta notes que aquella bellesa és totalment diferent, sigui amb orgue o amb orquestra. Perquè havia de prendre camins totalment diferents segons si volia expressar aquella idea d’una forma o d’un altra. Però Ligeti sempre va perseguir un horitzó, una idea, i va arriscar molt per tal d’assolir el que s’havia proposat. I hem agrair-li a Kubrick que el descobrís al gran públic.

DISCOGRAFIA

  • D’aquí, d’allà i de més enllà [Tecnosaga, 2001]
  • Les ratlles del món [amb Francesc Ten; Àudiovisuals de Sarrià, 2003]
  • Melanocetus [Producciones efímeras, 2005]
  • Karagöz & Hacivat [Petxina/Gliptoteka Magdalae, 2005]
  • Helionora [Costellam, 2008]
  • Amb Kaulakau: Bernoiver [Discmedi, 2008].

0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...
  • Ángel Suso Calvo.: Aupahí. La estamos ensayando para incluirla en nuestro repertorio. Ya están “paseo con la...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )