Skip to content


De la cultura musical a la cultura del so en la societat tecnològica

Escrit el 24/09/2008 per admin a la categoria Articles "Nativa", Música i tecnologia.
Tags: , .

Nat 46 sep_08 Xavier Serra

(Aquest article és un extracte de la ponència que va realitzar en Xavier Serra al II Congrés Internacional de Música, organitzat pel Consell Català de la Música)

La creixent facilitat en l’accés i ús de les noves tecnologies de la informació i de les comunicacions està propiciant molts canvis en la nostra societat. Actualment, la comunicació humana està completament mediatitzada per la tecnologia i la comunicació sonora més que d’altres. Gran part dels sons que escoltem diàriament estan produïts, o reproduïts, per dispositius electrònics, dispositius que tenen usos musicals i que integren tecnologies i funcions comunicatives molt diverses. Sols cal pensar en l’ordinador o en el telèfon mòbil, en la varietat d’usos comunicatius que tenen i en com poden manipular  text, imatge, vídeo, veu, so, música, … Però les tecnologies per elles mateixes no poden provocar un canvi cultural, és la facilitat en l’accés i ús d’aquestes tecnologies el que realment està produint canvis profunds en la cultura musical de la nostra societat occidental. Al llarg de la història, molts avenços tecnològics han tingut un impacte important en la distribució i consum de la música, per exemple la impremta o la radio varen permetre l’accés a la música a nous col·lectius socials. Però per a la creació musical, per expressar-se amb sons, sempre s’ha necessitat d’una formació molt específica, almenys fins fa poc.

Introducció

Qualsevol fenomen cultural està condicionat pel context social en el que es desenvolupa i el context social en que vivim avui en dia és molt diferent al de qualsevol període històric anterior. No tenim la perspectiva temporal per poder entendre i explicar el que està passant i és segurament impossible basar-nos en relacions causa-efecte del passat per estudiar la relació entre el context social i les músiques actuals. De totes maneres, no hi ha dubte que els nous mitjans de comunicació i les noves tecnologies de la informació són un dels factors fonamentals per poder entendre les cultures actuals i les músiques que estan sorgint.

La societat ha anat incorporant i assimilant tot un seguit de tecnologies que es van inventar i desenvolupar al llarg de la segona meitat del segle passat. Avui en dia una part important de la població occidental té accés a les tecnologies electròniques i les utilitza d’una forma normalitzada, fins i tot inconscientment. El desplegament i normalització de l’ús d’Internet i el Web són exemples clars de la rapidesa en l’assimilació social d’una tecnologia i el mateix podríem dir de la telefonia mòbil o dels dispositius MP3.

Podríem posar molts exemples de tecnologies que han incidit en els diferents processos que intervenen en la comunicació musical, és a dir, en la composició, la interpretació, la difusió del so, l’escolta i també en la comprensió de la música. Els instruments musicals desenvolupats al llarg de la historia són exemples de tecnologies aplicades a la interpretació. La impremta va ser una invenció que va permetre a amplis sectors de la societat accedir a partitures, i  tant la radio com el fonògraf varen convertir la música en una cultura accessible a tothom i a tota hora. Els darrers invents tecnològics, com Internet i les tecnologies digitals desenvolupades en els darrers 50 anys per enregistrar, manipular, intercanviar i reproduir sons, han modificat fonamentalment la relació que la gent té amb el so i la música.

Crisi de la Cultura Musical al segle XX

El segle XX va ser un període de moltes revolucions dins de la tradició cultural de la música clàssica. Les diferents avantguardes que van anar sorgint al llarg de tot el segle posaren en crisi molts dels conceptes musicals establerts i donaren lloc a músiques molt allunyades de la tradició clàssica. A partir del impressionisme i del post-romanticisme de principis de segle, músiques que encara mantenien els elements fonamentals de la tradició clàssica, es van anar succeint moviments, com el dodecatonisme, serialisme, minimalisme, música concreta, música electrònica, i molts d’altres, que amb més o menys impacte cultural i social, trencaren amb la tradició. Compositors com Luigi Russolo (Russolo, 1913), Erik Satie, Arnold Schoenberg, Anton Webern, Edgard Varèse (Varèse, 1936), John Cage (Cage, 1961), Pierre Schaeffer (Schaeffer, 1966), Pierre Boulez, Murray Schafer (Schafer, 1977), La Monte Young o Karlheinz Stockhausen, cada un d’ells de forma diferent, ho posaren en crisi pràcticament tot. Proposaren canvis profunds en l’ús de la melodia, ritme i harmonia com elements bàsics de la música. També replantejaren els rols del compositor, intèrpret i oient dins la comunicació musical, i fins i tot posaren en crisi el mateix concepte de la música com a forma d’expressió humana.

La música popular va néixer en el segle XX lligada als mitjans de comunicació de masses i per tant parteix d’un context nou. Incorporant tradicions de la música tradicional i de la música clàssica, la música popular ha buscat arribar a molta gent i aconseguir èxit comercial. Però també ha anat més enllà, ja que ha creat nous espais de comunicació i ha eixamplat els usos i funcions de la música. Una part d’aquesta música ha entrat en espais ocupats anteriorment per la música clàssica i de ella també han sorgit moviments que han explorat tota mena de camins artístics, no sempre limitats per les lleis del mercat de consum. Músics com els Beatles, Jimi Hendrix, John Coltrane, Miles Davis, Weather Report, Sun Ra, Brian Eno, Velvet Underground, Frank Zappa, Pink Floyd, Throbbing Gristle, Kraftwerk, o Public Enemy, en un aspecte o un altre, són referents d’experimentació. Tots ells han explorat nous camins i han tingut un impacte cultural més gran que moltes de les avantguardes sorgides de la tradició clàssica (Miller, 2008; Cox i Warner, 2004).

En realitat hi ha molts exemples de músics que s’han mogut entre tradicions diverses, barrejant estils i experimentant amb nous conceptes i mitjans. Per exemple dins la música dita independent, que rep el nom per la seva independència respecte a les grans discogràfiques, trobem músiques experimentals que es nodreixen de totes les tradicions que els mitjans de comunicació de masses han posat a l’abast de tothom. També la cultura DJ, sorgida a mitjans dels 1990, és un exemple d’una música que parteix de diverses tradicions i que defineix un nou espai creatiu, alterant la naturalesa de la creació musical, obrint nous canals de difusió i activant noves formes d’escolta.

La tecnologia va jugar un paper fonamental en les músiques experimentals del segle XX. El magnetòfon, els sintetitzadors, l’ordinador i altres desenvolupaments tecnològics varen permetre concebre, realitzar i reproduir la música de maneres molt diferents a com s’havia fet anteriorment. Aquestes eines van ajudar a trobar noves formes de creació i de comunicació que trencaven amb les tradicions. La tecnologia va ajudar a explorar nous llenguatges però també va anar trencant la divisió entre les diferents cultures musicals, unificant conceptes i públics. Quan parlem de música electrònica o música experimental difícilment podem establir fronteres entre les diferent tradicions musicals. La música de compositors sorgits de la tradició clàssica com Iannis Xenakis, Karlheinz Stockhausen, o Pierre Henry no és tant diferent a la música sorgida d’altres tradicions i creada per músics com  Kraftwerk, Brian Eno, Bjork, o Laurie Anderson.

En els inicis del segle XXI ens trobem en un context social i musical nou. Ja no té sentit utilitzar els conceptes que es feien servir al segle passat per parlar de la música. Segurament les propostes ja s’havien fet durant el segle XX però és realment ara quan veiem les conseqüències d’aquells escrits, crisis i experimentacions. Ara tenim un context que permet que moltes de les revolucions musicals del segle XX tinguin un impacte social.

El so digital en la societat actual

La majoria de les tecnologies de la informació i de les comunicacions que actualment tenim al nostre abast es van inventar i desenvolupar al llarg de la segona meitat del segle passat.  Però no ha estat fins fa poc quan realment estan a l’abast de molta gent.

Al llarg del segle XX les tecnologies per l’enregistrament i reproducció musical varen ser fonamentals pel desenvolupament de la música popular. Invents com l’amplificador, el magnetòfon o el tocadiscs varen definir el context tecnològic de la música popular i varen permetre el seu èxit social. L’ús d’aquestes tecnologies tant pels músics com per la societat en general va anar canviant la relació que la societat tenia amb la música i alhora va donar lloc a músiques molt diferents, impossibles de fer-se sense aquestes tecnologies.

En els anys 1960 i 1970 alguns pocs músics varen tenir accés, en el context de laboratoris de recerca o centres especialitzats, a eines digitals de producció, possibilitant-los noves formes de crear i d’interaccionar amb el so i la música. Als anys 1980 aquestes eines ja es podien trobar en molts estudis professionals i també a nivell d’estudis personals. Però a part de la disponibilitat d’aquests equipaments, la dificultat més gran era que la seva utilització requeria d’una educació avançada en informàtica i en tecnologia en general, uns coneixements que molts pocs músics tenien. A partir de mitjans dels anys 1990, i especialment en els primers anys d’aquest segle, els canvis que s’han produït han estat espectaculars. El so digital ja és a tot arreu.. Per exemple la major part d’electrodomèstics i tots els ordinadors, telèfons mòbils, o reproductors de música. El so electrònic és omnipresent i forma part del nostre paisatge sonor quotidià. Però s’està produint un canvi, que per la discussió d’aquest article, encara és més rellevant; una part important de la societat occidental no sols té accés a les tecnologies digitals, també les sap utilitzar i sap crear sons amb elles. L’alfabetització tecnològica i especialment la informàtica està augmentant molt ràpidament. La gran expansió d’Internet ha estat decisiva. Mai cap desenvolupament tecnològic s’havia assimilat tant ràpidament a la societat. Una part cada vegada més gran dels usuaris d’ordinador, sense tenir una formació específica, tenen la capacitat d’expressar-se a través del so digital. Aquests usuaris saben crear, editar, emmagatzemar, publicar i distribuir sons i música a través d’Internet.

L’alfabetització informàtica i la convergència de les eines de tractament dels continguts multimèdia han estat fonamentals per produir el canvi. Els conceptes darrera el tractament de la música i del so són semblants als conceptes utilitzats per a tractar imatges, vídeo, o en general qualsevol contingut digital. En el procés de desenvolupament de les tecnologies digitals s’han anat estandarditzant formes d’interacció i de representació dels continguts, tant a nivell d’interfícies com dels conceptes que s’utilitzen. Ja no cal estudiar els manuals per utilitzar la major part de dispositius o programes informàtics. Els mòbils, els MP3, el programes multimèdia dels ordinadors, els videojocs, … tots ells comparteixen les mateixes metàfores d’interacció. Havent assimilat els fonaments de la interacció amb aparells digitals, qualsevol persona és capaç de realitzar tasques per les quals fa uns vint anys calia haver cursat estudis universitaris especialitzats.

La tecnologia i el seu ús segueixen avançant molt ràpidament. La recerca i la innovació en les tecnologies de la informació i en particular les que tenen a veure amb els continguts musicals, estan donant molts resultats pràctics. A partir d’aproximacions que combinen disciplines tècniques amb altres de les ciències socials i de les humanitats s’està aconseguint que molts aspectes de la música es puguin analitzar i descriure automàticament. La possibilitat d’extraure dels enregistraments digitals, de forma automàtica, informació perceptual i semàntica sobre sons i música està facilitant el desenvolupament d’aplicacions més potents i alhora assequibles per a la creació, distribució i consum de la música. A més, en el món d’Internet, en molt poc temps els resultats d’una recerca acadèmica es poden incorporar i posar a prova en aplicacions o serveis disponibles al Web, accelerant encara més la millora de les tecnologies.  Molts d’aquests avenços encara no estan a l’abast de tothom però vist el progrés actual està clar que l’impacte social d’aquestes noves recerques està molt a prop.

La nova cultura del so

Al llarg del segle XX diversos compositors i moviments artístics proposaren noves formes d’expressió que reivindicaven l’especificitat del so i s’allunyaven de les tradicions musicals. Luigi Russolo en el seu manifest (Russolo, 1913) ja proposava la substitució de la limitació dels timbres sonors dels instruments de la orquestra pels timbres dels sorolls que es podien generar amb les tecnologies del moment. John Cage (Cage, 1961) entenia la música com una incursió en el nostre entorn sonor on tots els sons són vàlids i on no existeix un ordre predeterminat. Pierre Schaeffer (Schaeffer, 1966) trencava amb el procés de creació musical tradicional proposant  començar amb sons enregistrats i manipular-los electrònicament per apartar-los del seu context original. Murray Schafer (Schafer, 1977) també trencava la relació entre el so i la seva font sonora i proposava experiències sonores allunyades del context musical tradicional. Fruit d’aquestes i de moltes altres propostes realitzades al llarg del segle XX, actualment existeix una cultura de músics, compositors, artistes sonors, investigadors i oients que presten atenció al material sonor, al fet de l’escolta i a les possibilitats creatives de l’enregistrament, reproducció i transmissió del so (Truax, 1984; Cox i Warner, 2004; Rocchesso i Fontana, 2003). En el context de l’art contemporani el terme d’Art Sonor s’utilitza per a descriure formes de creació artístiques com instal·lacions sonores, música acusmàtica o música experimental, que tenen el so com a principal element d’expressió (LaBelle, 2006; Toop, 2004).

De totes maneres quan parlem d’Art Sonor, de Música, o fins i tot d’Art seguim dins les tradicions culturals i el canvi al que ens estem referint va molt més enllà. La nova cultura del so es nodreix d’aquestes tradicions però realment s’ha alliberat de molts dels seus llasts. Els referents i conceptes en els que s’ha basat fins ara l’educació artística ja no són els únics vàlids per aprendre a expressar-se amb els nous mitjans digitals (Jenkins, 2006). Tampoc són suficients els conceptes de distribució i consum cultural del passat i la crisi del que s’anomena indústria musical (Kusek i Leonhard, 2005) és una de les conseqüències d’aquests canvis.

En realitat no podem parlar de crisi ja que estem en un moment de gran vitalitat tant des del punt de vista artístic, com industrial i de recerca. Les noves formes de producció, distribució i consum musicals que estan sorgint al voltant d’Internet són l’exemple més clar d’aquesta vitalitat. Són tantes les noves propostes en tots els àmbits que es fa molt difícil tenir una visió global del que està passant. Però almenys podem identificar algunes tendències.

A nivell de producció sonora ja hem dit que el gran canvi s’ha produït gràcies al fàcil accés a les eines digitals de creació. Moltes músiques actuals són el resultat de re-mescles d’altres músiques i de processos de creació col·laboratius i això també ajuda a que l’expressió sonora estigui a l’abast de molta més gent que mai.

A nivell de distribució la revolució d’Internet ha propiciat l’aparició d’una enorme varietat de canals i formes de distribució musical. S’han eixamplat els canals tradicionals, com les ràdios o les botigues de discos, però sobre tot s’han creat noves formes d’accés sols possibles a Internet. Sistemes de compres digitals amb tot un seguit de noves funcionalitats (ex: iTunes), sistemes basats en la subscripció a serveis (ex: Napster), entorns d’intercanvi (ex: μTorrent), o comunitats socials que permeten compartir músiques (ex: Last.fm). Els canals tradicionals de distribució han quedat obsolets en el nou context tecnològic i s’està experimentant amb nous models de negoci que han de substituir les indústries musicals que varen néixer de contextos del passat.

A nivell de consum hi ha un canvi cultural fonamental. Ha desaparegut la preponderància del tocadiscs com a mitjà d’escolta musical i està desapareixent el disc com a objecte musical físic. La desmaterialització dels enregistraments musicals i la facilitat d’accedir-hi amb els nous canals de distribució, canvia completament la relació que tenim amb la música. Fa pocs anys per escoltar un enregistrament primer havíem de comprar el disc en una botiga i ara tenim accés pràcticament de forma gratuïta i immediata a milers de cançons en el nostre MP3, mòbil, ordinador, o a través d’Internet. Aquest fet fa que no siguem tant selectius com abans i que escoltem músiques molt més diverses. Amb aquests nous suports digitals el procés de selecció i escolta és molt més interactiu, molt més actiu que escollir un CD, posar-lo en l’estèreo i escoltar-lo sencer. La relació que tenim amb els enregistraments emmagatzemats en els nostres diferents dispositius digitals és més semblant a la que té un DJ amb els seus materials sonors que la que teníem fa uns anys amb els nostres discs. L’escolta musical s’apropa més a un procés de creació que a una escolta passiva, i tot sembla indicar que anirà en augment.

El context sorgit de les noves xarxes socials del Web té unes conseqüències impossibles de predir. S’han creat dinàmiques socials que donen lloc a formes d’intercanviar experiències, d’aprendre i d’expressar-se col·lectivament que són radicalment noves. El projecte Freesound.org (http://www.freesound.org) desenvolupat i mantingut per la Universitat Pompeu Fabra és un exemple de la potencialitat de les xarxes socials en l’àmbit del so. A partir d’un portal web on els usuaris poden compartir sons de forma lliure, no músiques, s’ha creat una comunitat de més de mig milió de persones interessades en el so i que ha generat propostes creatives de tot tipus. En aquest nou context de les xarxes socials no hi han tantes barreres ni diferències culturals com en el passat i s’afavoreixen noves formes de creativitat personal i col·lectiva.

Podríem dir que el nou context tecnològic i social està tenint un impacte molt gran en la producció, distribució i consum musicals. Ja no són vàlids els models culturals tradicionals i estem en un moment molt dinàmic, amb moltes iniciatives creatives, tant individuals com col·lectives, que estant redefinint completament el concepte de música i el de la seva funció social.

Conclusions

He intentat explicar i posar en context alguns canvis culturals que estan modificant el paper que la música té en la societat. Si l’anàlisi d’aquests processos es fa des d’un punt de vista de les tradicions, fàcilment arribem a conclusions pessimistes com: que la cultura està desapareixent, hi ha molta música dolenta perquè no hi ha filtres, la indústria musical no pot sobreviure, hem perdut les tradicions, els músics no poden viure de fer música,… Però si l’anàlisi es fa des d’una visió més oberta, podem arribar a conclusions més esperançadores. Segurament, mai al llarg de la historia havíem tingut un context cultural tan dinàmic i obert com ara, un context on la participació social fos tant important. Encara no podem avaluar l’impacte social i cultural d’aquests canvis, però podem afirmar que el procés és fascinant i que depèn de tots nosaltres saber aprofitar aquests processos per enriquir culturalment la nostra societat.

Xavier Serra
Grup de Recerca en Tecnologia Musical
Universitat Pompeu Fabra
http://mtg.upf.edu



Últims comentaris

  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...
  • Ángel Suso Calvo.: Aupahí. La estamos ensayando para incluirla en nuestro repertorio. Ya están “paseo con la...
  • Hara: Iru for precious friend!

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )