Skip to content


Crònica de l’esmorzar: Crisis econòmica = crisis artística?

Escrit el 24/02/2009 per Sara Revilla a la categoria Cròniques dels Esmorzars.
Tags: .

divancuadratCrisis econòmica = crisis artística?_ 24/02/09

Introductor: Andreu Puig (Administrador General del Consorci de l’Auditori i l’Orquestra)

La crisi econòmica és també crisi cultural? Cóm afecta aquesta crisi a la nostra vida i a la seva relació amb la cultura? Aquestes, entre d’altres qüestions, van ser les destinades a estimular el debat tan bon punt l’Andreu Puig va finalitzar la seva exposició.

Els participants van exposar els seus parers, sempre en relació a les experiències personals de cadascú. Des de l’escena musical catalana, es va exposar que just en resposta a la davallada econòmica havien aflorat grups que eren molt més interessants, agrupacions que sempre havien tingut ganes de fer coses i als quals ara els hi era possible fer-les degut ala nova situació. Pot ser, van continuar argumentant, “la raó principal té a veure amb que la indústria musical seleccioni sempre grups mediàtics que puguin entretenir i actuar davant d’un públic quantiós”. En aquest moment de crisi, estem segurs de que aquest sistema està condemnat a desestabilitzar-se.

Un exemple citat respecte als efectes de la crisi sobre la cultura és el de Jamaica. Els índex de pobresa i delinqüència registrats a l’estat jamaicà són increïblement elevats; malgrat això, hi ha una activitat musical enorme i existeixen indústries musicals pròpies. “Els àmbits d’acció són més reduïts, els artistes són locals, tot es troba minimitzat” però funciona a nivell socio-cultural. De l’exemple de Jamaica, passem a mencionar l’exemple paradigmàtic del blues. El seu naixement sorgeix en un moment d’ofec i angoixa on aquest estil esdevé una eina indispensable per expressar aquests sentiments. Es conclou dient que “aquesta crisi afectarà a les grans discogràfiques que ja estan pensant el canvi de paradigma industrial que han de dur a terme”.

També s’esmenta, a mode de paral·lelisme, el món del teatre i el seu funcionament davant l’època de crisi. La indústria de les arts escèniques s’ha adaptat ampliant el seu registre i programant més musicals i obres còmiques que contribueixen a desinhibir el públic en front a les diverses problemàtiques. Es puntualitza en que la crisi és econòmica, no cultural. En èpoques difícils la gent necessita més que mai la distracció que li pot oferir la cultura i, més concretament, la música.

S’estableixen debats paral·lels que proposen l’anàlisi de la crisi vista des del sector programador d’activitats, és a dir, des de la perspectiva capitalitzada, i la crisi vista des del punt de vista del ciutadà músic que veu una oportunitat per igualar les accessibilitats a la cultura degut a la crisi de la industria. L’Andreu Puig ofereix una visió des del punt de vista que li ofereix la seva professió, mentre que els músics i els demés ‘consumidors culturals’ n’ofereixen la pròpia de qui busca treure el màxim profit al panorama actual.

Així, un participant proposa parlar de la ‘festivalitis’ que omple les agendes dels ciutadans. Actualment “Barcelona es ven com ‘la ciutat de la música’ degut a la gran quantitat de festivals que es programen” i hem de ser conscients que “la crisi comporta repercussions socials molt dramàtiques en alguns casos però també ens pot ajudar a recol·locar les coses. No pot ser que allà al Fórum, cada dos setmanes, es programin els mateixos concerts amb embolcalls diferents, amb preus d’entrades i de consumibles espectaculars”.

Altres proposen noves preguntes com “què passarà amb l’art més difícil, més minoritari, més extrem? Cóm pot afectar la crisi a la gent que produeix art i que no viu de l’art?”, qüestions que queden respostes rotundament amb l’afirmació “a l’art no li passarà res. A qui sí li passarà serà a l’artista! El que es dedica a la creativitat seguirà creant però a lo millor canviarà alguna cosa”. Els que tenen més experiència amb el món del concert corroboren que “la crisi afecta al sector de la música per capes. Jo em dedico al directe i al meu grup no ens afecta gaire perquè ja fa temps que estàvem en crisi. En definitiva, “la crisi afecta a la gran industria musical, als festivals, etc. Al llarg del dia a dia dels grups normals no hi ha diferència”.

Durant la recta final de la trobada, es comencen a proposar hipòtesis de futur sobre cóm podria veure’s afectada la rutina de la gent. Exposen que “una reacció viable podria ser que la gent comencés a deixar d’anar al Palau Sant Jordi per anar als llocs de concert alternatius, molt més assequibles”. Tot i això, es veuen problemes com que “els regents de les petites sales de directe comencin a tancar-les degut a la recessió i a la pressió veïnal”.
Amb el problema de la inconformitat dels veïns, es proposa una interpretació possible per entendre aquest tipus de reaccions. A la nostra societat i de forma molt més accentuada durant l’època de crisi, es fomenta l’individualisme. “El pensament de que un a casa està més tranquil és molt comú i la gent no surt perquè a casa, avui en dia, pot fer tot més tranquil·lament”. També té molt a veure els valors que atorguem a cada esdeveniment cultural i que estan condicionats per la mediatització: “hi ha gent que prefereix gastar-se més diners anant a un concert perquè així té més sensació d’estar participant en un gran aconteixement”.

Com a proposta optimista i alternativa, s’enfatitza en el dret de gaudir de la cultura que tenim més a l’abast, “reivindiquen el ‘botellón’, les festes clandestines, els concerts pirates a polígons industrials, etc. També és el moment del hip-hop i de la música feta amb ordinador. Seria una mena d’adaptació post-industrial dels xirucaires que anàvem a masies”. No ha de ser incompatible fomentar els festivals i els concerts de petit format a l’hora. Cada un d’aquests esdeveniments aportarà un tipus de públic concret a la xarxa cultural.

Sara Revilla.



Últims comentaris

  • Adriana de la Osa: Un texto precioso, Marta. Emocionante e inspirador. ¡Me ha chiflado! Gracias, gracias, gracias....
  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )