Skip to content

Carregant

Activistes: Lluís Gendrau

Escrit el 06/03/2009 per Xavier Guillaumes a la categoria Activistes.
Tags: .

Nat 20. May_04. Xavi Guillaumes

Tothom té un passat, especialment la gent que pertany al món de la música. M’agradaria saber els teus inicis.

Els meus inicis en el món de la música van ser a través de la ràdio, a l’emissora municipal de Ràdio Malgrat. Allà vaig fer el meu primer programa musical, i paral·lelament vaig col·laborar en el llançament de diverses publicacions locals i comarcals. Sempre he pensat que la ràdio és l’espai natural per a la promoció de la música, i la millor manera de donar-la a conèixer. A casa tenia pocs discos, així és que la ràdio i els companys de classe van ser unes bona manera d’introduir-me en el món.Explica’m com va sorgir la idea de crear la vostra publicació, una aventura molt valenta si pensem que fer escoltar una cançó és relativament fàcil, però llegir sobre música (o sobre el que sigui!) és molt més complicat.

La idea de crear Enderrock va néixer a la facultat de Ciències de la Informació, al darrer curs de Periodisme. Era curiós: l’any 1991 s’havia celebrat el concert del Palau Sant Jordi (Pets, Sangtraït i Sopa de Cabra) que tothom considera un punt d’inflexió a l’escena, però només al País Basc hi havia un fanzine (El Tubo) que n’informava periòdicament (al marge de les mencions puntuals del Popular 1).

Estirant el fil vaig contactar amb d’altres periodistes, fotògrafs, etc. interessats a parlar de l’escena musical catalana al marge d’esdeveniments puntuals: la nostra intenció era fer una revista de rock, escrita en català, que donés la màxima prioritat al panorama que s’havia reactivat arreu dels PPCC, i pensant en la gent jove que havia anat a l’escola en català, llegia en català i comprava discos en català.

Què en penses de tots aquests grups com Glissando*, Sanpedro, Mishima,… procedents de la independència musical, plena de grups que canten en anglés (fins i tot ells), que comencen a utilitzar el català?

És una sort que les bandes apostin per renovar l’escena en la llengua del país, i sense prejudicis ni complexes. Estem massa carregats d’autoodi. Si musicalment tenen coses a dir, i donada la saturació de l’escena indie en anglès, és gairebé de sentit comú ampliar mercat o obrir noves direccions artístiques cap el català (o el castellà a la resta de l’Estat). La veritat és que aquestes bandes —potenciades algunes des de concursos i d’altres fruit de la necessitat creativa— són la punta de llança perquè tant els periodistes com el públic o la indústria manifestin públicament que l’escena es renova i ho fa amb propostes de qualitat.

Potser feia falta que primer ens poséssim al dia musicalment, en el idioma que fos, per exemple en anglès, que costava menys d’acceptar per als amants de la música pop-rock, per després aconseguir qualitat musical en català…

Crec que tens bona part de raó en el plantejament que fas, però veig que aquesta “normalitat” musical prové de molts més factors. Cal pensar que l’escena musical catalana, sense les multinacionals, que van marxar a Madrid a principis dels vuitanta, va quedar orfe. L’explosió de la cançó es va convertir en pólvora mullada, i el naixement del pop-rock en català com a fenomen de masses va permetre tornar a reactivar la indústria: sempre des de segells independents que s’han anat consolidant i ara ja celebren els 10, 15 o 20 anys. En aquest temps també s’ha establert una certa tradició de premsa musical barcelonina o catalana (des d’Enderrock a Rock de Lux, Ruta66, AB, Mondosonoro). En aquestes dues dècades, l’escena del pop en català ha donat bons resultats de vendes, i ara assistim a una nova etapa: de nou, segells independents afloren arreu, sobretot des de Barcelona, i es planteja un nou circuit musical de nou arrelat a la ciutat, però amb capacitat per arribar a la resta del país i de l’Estat.

El rock català ha estat molt poc urbà, això està clar. Potser ara per fi grups de la ciutat comencen a utilitzar el català. Potser, vulguem o no, a una ciutat com Barcelona hi poden aparèixer formes més actuals de veure la música, i per això molts grups de rock català han tingut més problemes per arribar a l’èxit al món urbà.
Aquesta és una visió centralista de la música i del país. És evident que Barcelona actua com a metròpoli: els mitjans de comunicació més importants són a la capital (igual que la majoria de periodistes) i els altaveus que se senten són els que estan enclavats a la ciutat. Però el naixement de grups a Osona als anys 80 (des d’El Último de la Fila fins a Sau) no és fruit d’un entorn rural, sinó de la capacitat d’uns quants individus per anar a Londres, comprar discos i alimentar una generació de joves durant els caps de setmana als locals i festes de la comarca, i a Tarragona el mateix al voltant del fenomen Pets. I a Girona? Què hi ha de més urbà que un esquàter (ara okupes)? Allà va néixer Sopa de Cabra. Per tant, potser si fóssim capaços d’extrapolar els centres de decisió a d’altres punts hi veuríem diferent.

Alguns d’aquests grups van cantar en català, d’altres en castellà o anglès, però la implantació lingüística de la llengua va fer que majoritàriament es parlés de ‘rock en català’, i el circuit —més enllà d’una encotillada Barcelona que havia perdut pes per la movida madrilenya— es va desenvolupar de forma popular: a les places i carrers d’arreu dels Països Catalans, a les Festes Majors. Posteriorment s’han anat creant altres circuits i sales condicionades (per cert, una de les millors del país és a Salt: La Mirona). I Barcelona continua sent una ciutat sense una capacitat musical prou potent, hi ha cada cop més programació musical i més concerts internacionals, mentre les infrastructures són mínimes o bàsiques, i les xarxes de comunicació insuficients (sobretot si ho comparem amb altres ciutats europees amb més tradició).


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Hara: Iru for precious friend!
  • Montserrat Iniesta: T’aplaudeixo amb les orelles, Ramon. Confio en una nova generació que comença a imaginar...
  • Masnel Gris: Molt necessari. Gràcies, necessitava un article com aquest. Em qüestiono molts dies coses com aquesta,...
  • carme rodriguez: Molt be, Ramón, molt interessant la revisió del concepte obrer, l’extensió del terme vers la...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )