Skip to content


Activistes: Pere Camps

Escrit el 06/03/2009 per Xavier Guillaumes a la categoria Activistes.
Tags: .

Nat 16. gen_04. Xavi Guillaumes

Cinc minuts amb en Pere Camps són prou temps per adonar-te que amb ell com interlocutor no pots evitar plantejar-te la música com quelcom que va més enllà de la pura combinació d’acords, melodies i paraules. Habitual de reunions políticament perilloses durant la transició, ben aviat va començar a programar concerts, sempre amb consciència política darrera. Ara, entre organitzar macro festivals contra la guerra i homenatges políticament correctes, dedica gran part del seu temps al BarnaSants. Li agrada definir-se com un promotor cultural per al que desvincular ideologia i música resulta impossible.

Vaig ser militant del PSUC, com la majoria d’antifranquistes, partit que a la llarga ha esdevingut la gran escola catalanista i d’esquerres. Ara les coses són més complexes perquè contra Franco les opcions eren molt més clares. En una democràcia les coses són més confuses cal tenir una major capacitat d’anàlisis de la realitat, perquè sense un bon coneixement, sense saber establir clarament els matissos, et pot semblar que tothom és igual.

Enfrontar-me a un personatge com ell mereixia fer abans una reflexió pròpia sobre la cançó d’autor. Què coi és un cantautor? Poques vegades m’havia fet aquesta pregunta. Segurament, perquè jo, com molts, tenia clar QUI eren els cantautors. Però necessitava alguna cosa més que la meva primera i pobra definició: algú que interpreta les seves pròpies cançons.

La gent intueix què vol dir ser un cantautor, però de totes maneres no és, com pensa molta gent, un pallissa que agafa una guitarra i ens fot un míting. Fins i tot si partim d’aquest sarcasme, en podem treure quelcom de positiu, perquè no van mal encaminats. És a dir, estem parlant d’una persona que prioritza la lletra per sobre de la música, perquè entén la música com una eina que acompanya a allò principal, què és un text amb el que vol dir coses, parli de l’amor o d’una situació social determinada. I tot això ho fa des d’un sistema de valors i amb la intenció de gairebé agermanar-se amb la poesia. És una manera d’entendre la cançó, al mateix temps que adoptar un posicionament personal, ser crític amb el sistema de valors predominant i plantejar altres maneres de veure les coses.

Així doncs, sembla que parlar del món musical pel que es mou el Pere és força més complex que parlar tan sols de creació artística. Encara que ell no se sent diferent a altres programadors.

Tothom que canta, digui tonteries o no, té una implicació política. Darrera de qualsevol manifestació artística hi ha una implicació política. Ara bé, està clar que per ser un bon artista no s’ha de ser ni de dretes ni d’esquerres. Si t’hi fixes, també són polítics el Julio Iglésias o la Jurado, però el sistema de valors que venen no m’interessa, perquè són reaccionaris. Ells no s’impliquen en res, perquè de fet, ja els hi va bé el que hi ha. Jo puc programar gent que no m’agrada artísticament,  si té una determinada visió de les coses. Ara bé, no puc programar al Raphael, perquè no és un cantautor tal com nosaltres ho plantegem. I de fet no puc entendre que es desqualifiqui per polítics al Sabina, a l’Aute o al Pi de la Serra, i en canvi no es faci el mateix amb Perales o Julio Iglesias, que són tan polítics com els altres. Mira, si tu parles de l’amor, depèn com ho afrontis darrera hi ha un sistema de valors o altre.

Així doncs el BarnaSants és el resultat  de tot aquest pensament a l’hora de programar i d’entendre la música.

El BarnaSants va sorgir en un moment molt complicat. No hi havia cap festival de cantautors, i de fet ja és el degà i el més important dels festivals d’aquesta mena a Espanya. Els criteris del Festival beuen de la il.lustració de Catalunya de tota la vida, d’aquesta vocació cosmopolita, plurinacional i internacionalista. Però sempre sense renunciar a una cosa fonamental, com és el català, la llengua del festival. Però sense confondre la llengua pròpia del país amb la programació cultural, que pot ser en moltes llengües.

Arribats a aquest punt entrem en un tema clàssic: parlar d’activitats culturals de risc. Com afrontar els problemes de pressupost i comprensió institucional. Per a ell, el problema de fons és que a les altes esferes hi ha una visió de la cultura postmoderna (“la gent que fa els Fòrums i aquestes coses”)  o una concepció barretinaire estreta (“que tan sols donarien subvencions a la sardana”)

El festival té coherència, perquè intenta portar gent més aviat marginada pels mitjans i les subvencions. Però la meva complicitat amb les institucions és difícil. El ministeri de Cultura aporta sis mil miserables euros al BarnaSants, això vol dir que molta complicitat no n’hi ha. El BarnaSants no és un festival barretinaire ni post modern, i això descol.loca a molts dels tècnics de cultura. A vegades sembla que les coses sempre les fan les mateixes persones. Qui programa el Fòrum? Doncs els mateixos. La postmodernitat és reaccionaria, però són els que tallen el bacallà. Són fruit de l’amnèsia col.lectiva, de la pèrdua de la memòria històrica. De no pensar que el Fraga hauria d’estar al talego per tot el que ha fet i no pas de president de Galícia. La transició va implicar acabar amb tot el que significava la resistència contra el franquisme, com els cantautors. Va fer falta un pacte, que va ser l’amnèsia, no demanar responsabilitats, i van tenir que aparèixer els postmoderns.

Després d’una bona estona parlant, començo a veure clar que no sé si per bé o per mal, a la música actual li falta certa implicació i activisme.

Generalment hi ha la tendència a separar la música, el teatre o el cinema de la situació en la que es mou la societat, i tots aquests elements de creació no n’estan al marge. Si a la societat domina un sistema de valors determinat, aquest afecta en tots els terrenys. Els grups musicals actuals, son fills de la seva època. És falsa la teoria que pel sol fet de ser jove has de ser revolucionari. L’embolcall canvia, ara potser hi ha el rap o el hip hop, però el posicionament de les lletres, reflecteix les realitats socials, i en aquest moment els aires són conservadors. Però jo crec que això canviarà. Aquí hi ha hagut moltes mobilitzacions en contra de la guerra i això ha fet que molta gent jove voti a les esquerres. Crec que aviat hi haurà gent que en les seves disciplines faran amb actitud professional, però també amb una visió diferent.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...
  • Ángel Suso Calvo.: Aupahí. La estamos ensayando para incluirla en nuestro repertorio. Ya están “paseo con la...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )