Skip to content


Roberto Tierz

Escrit el 05/04/2009 per admin a la categoria Activistes.
Tags: , , , , .

Nat 42 gen_08 Marçal Lladó

Per l’escena musical de Barcelona, la celebració entranyable de l’any 2008 va ser els 25 anys de la sala Sidecar. La llista de grups —petits i grans, de tots els estils— que han aixoplugat seves cançons al petit soterrani de la plaça Reial és inacabable, de manera que són molts els músics i els melòmans que tenen la sala marcada en la seva geografia sentimental. Una de les ànimes del Sidecar, Roberto Tierz, ens explica com ha anat aquest any de celebracions i el paper que ha jugat el Sidecar en l’escena musical de Barcelona.

Les grans històries sempre comencen igual: un grup d’amics i una nit de copes…

No trobàvem un bar que ens agradés i va sortir la idea de crear el nostre, sí. La idea era donar un tractament especial a la música. Als bars deixaven un casset sonant i nosaltres volíem que sempre hi hagués algú punxant, com si fos una discoteca. I vam trobar aquest local a la plaça Reial, que abans era el lloc de reunió dels primers punks, i el vam convertir en un local estil New Wave. El nom ve d’una revista de còmic de mitjans dels 70, El sidecar.

Quant vau trigar a programar concerts?

El primer concert el vam fer al cap d’un mes d’obrir, amb Distrito V, però no hi havia infraestructura per programar regularment. Inicialment fèiem una mica de tot. Teníem molt interès per tota la cultura pop: exposicions de còmics, projeccions, cicles de cine gore,… Tot era molt amateur. Havies de demanar el projector, les cadires, fer la pantalla amb un llençol…

Quan us vau adonar que el Sidecar era sobretot una sala de concerts?

Deu fer uns 10 anys, perquè per professionalitzar-te t’has de definir. Ara tenim 20 grups cada mes.

Si hi ha una llegenda del Sidecar, està relacionada amb els concerts sorpresa de Manu Chao…

Això va sorgir de manera espontània. Nosaltres no hem buscat aquest tipus d’històries, però si apareix Manu Chao i et diu “escolta, puc venir a tocar quatre dies?” Doncs com si vol venir un mes. Els concerts sorpresa d’aquella època eren molt mestissos: Amparanoia, Ojos de Brujo… Tots buscaven recuperar el contacte directe amb el públic en un local petit.

L’encant del Sidecar es resumeix en aquesta proximitat entre l’artista i el públic?

Una màgia que no es dóna en altres sales, tot és més visceral i canyero. I si estàs acostumat a tocar davant 5000 persones, recuperar aquesta proximitat no té preu. És el que va passar amb els New York Dolls. “És com fa 30 anys al CBGB”, deia al·lucinat el David Johansen. Per un paio d’aquests és molt potent tornar-se a trobar en un espai així.

A part dels New York Dolls, amb quin record et quedes de la celebració dels 25 anys?

Ens ha agradat recuperar les maquetes que teníem aquí criant pols i hem cedit a la biblioteca Vapor Vell. Ara hi ha gent que havia perdut totes les gravacions que pot recuperar alguna cosa, o també fans de Sidonie que busquen aquell tema que no està a cap disc. Nosaltres també hem trobat sorpreses, com una cinta de los Canguros, un grup mod on tocava el cuiner Sergi Arola. També em quedo amb el concert a la plaça Reial, on feia molts anys que no s’hi feia un concert de rock i hi vam portar Undertones, Sidonie, Robocop Kraus i Poet in Process. La barreja és significativa del que és el local: un grup de la New Wave, un altre que comença però ens agrada molt, els Sidonie que havien començat aquí i ara són punters… Va ser una festa, ens va felicitar fins la Guàrdia Urbana.

A part de la programació de l’aniversari, al Sidecar quasi no organitzeu concerts, treballeu sobretot a lloguer. Nosaltres tenim una sala, el nostre ofici és donar cabuda als concerts, no pas fer de promotors. Sí que acabes fent filtre i això dóna personalitat a la sala, però a partir d’aquí són els altres que han de fer de promotors. Les sales han de mantenir un criteri però han de centrar-se en la seva feina.

Quins serien els criteris, aquesta personalitat del Sidecar?

A les empreses petites es nota la mà de la gent que està al darrera. La programació sempre ha sigut molt eclèctica, piquem una mica de tot arreu. No rebutgem ningú perquè faci un rollo més negre o més techno… Simplement ens ha d’agradar i ens agraden moltes coses.

El disc publicat per Rockdelux recull aquest eclecticisme?

No és exactament el que volíem perquè la selecció l’han fet ells. La nostra seria una mica més rareta, amb capricis personals. Pel que han significat a la història del Sidecar hi posaríem el Manu Chao, Sergio Makaroff i també coses sorgides del G’s Club, que és una de les coses més interessants i arriscades que ha passat al Sidecar. Algunes han tingut repercussió, com Pascal Comelade, i altres eren tan difícils que no podien tenir èxit de cap manera.

Quin ha estat concretament el teu paper a la història del Sidecar?

La meva missió és aconseguir que l’esperit no es desvirtuï, tenir uns resultats professionals però mantenir un esperit amateur. Mentre m’agradi la història, puc jugar a perdre calers. No té sentit acabar fent coses només pel fet que donen diners, perquè acabes perdent credibilitat. I la pasta no es fa amb els concerts, sinó la gent que es queda després a prendre una copa.

Els concerts no donen diners, directament?

Tenim un aforament que tampoc ho permet. És una limitació, perquè el dia que omples no tens molt marge, només hi caben 200 persones. I quan punxes, perds tot el que havies guanyat. No és un negoci, ens agrada i punt.

Com ha canviat la plaça Reial en 25 anys de camí cap al civisme?

Era un lloc amb personatges molt curiosos que ja han desaparegut. La delinqüència ha baixat una barbaritat. La plaça ha perdut esperit aventurer, però encara té coses que m’encanten. En un sol espai hi trobem tres sales de concerts, i està al cor de Barcelona. A tot arreu s’han recuperat els centres de la ciutats, però a alguns llocs semblen Disneylàndia. Comparativament, la plaça Reial es conserva molt bé.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Adriana de la Osa: Un texto precioso, Marta. Emocionante e inspirador. ¡Me ha chiflado! Gracias, gracias, gracias....
  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )