Skip to content


Article: Autors? Una mirada parcial.

Escrit el 22/05/2009 per Ramon Faura a la categoria Articles "Nativa", Drets d'autor.
Tags:

Nat 49 maig_09 Ramon Faura Coll

0. PRESENTACIÓ

L’aparició dels suports digitals i de les xarxes virtuals de transmissió i creació de continguts ha provocat que, en els darrers anys, es reobri de forma especialment cruenta el debat sobre la figura de l’autor. D’una banda, usuaris de la xarxa que defensen el dret a la lliure circulació d’informació (descàrregues gratuïtes, etc.). De l’altra, les societats d’autors intentant establir un control legal i econòmic en les pràctiques que tota nova tecnologia genera.

Aquest text no pretén entrar en aquest debat. Per diverses raons:

La circulació mai no ha estat lliure, ni en el segle XII (drets de pas de les sobiranies feudals) ni en el segle XX (peatges, combustible, bitllet, etc.).
D’altra banda, allò que inevitablement ha de passar mai no pot ser debatut en termes morals. Qui ho legisli s’haurà de limitar a formalitzar determinades conseqüències, però no el fet en ell mateix: prohibir les descàrregues és tan inútil com prohibir que mirem a través de la finestra.
El debat sobre les descàrregues és un debat sense solució ja que hi conflueixen molts debats. Discutir moltes coses a la vegada és no discutir-ne cap: què s’entén per autor; la legitimitat de la propietat privada; la moralitat de l’actuació ambigua d’una entitat privada (SGAE) que sovint es presenta com a organisme estatal; el repartiment de beneficis dins l’SGAE; la criminalització dels compradors de cedés verge, etc. Massa coses i massa diferents per discutir-les conjuntament. La barreja de debats fa que proliferin la demagògia i les argumentacions insostenibles. D’altra banda, tal com ha passat en altres debats (minifalda, OTAN, etc.), plantejar la discussió en termes ideològics és una ingenuïtat. Si bé el debat moral va a càrrec de cadascun, el debat públic és una qüestió purament econòmica en què l’usuari, realment, només triarà a qui pagar, i no quant pagar. Com en tantes altres coses, és el mercat qui acabarà imposant la seva llei. Els polítics, calladets, la sancionaran, li donaran forma legal i, alguns, els més espavilats, en trauran algun benefici. La tecnologia és una eina de poder i en l’era post-industrial on ens aboquem l’usuari no té potestat sobre res.

1. CONTRA EL MITE DE ‘ROBIN MP3 HOOD’

Per cert, els autors i els descarregadors són persones diferents?
Convé redibuixar les parts, si és que n’hi ha. En qualsevol cas, el debat no es divideix en dos faccions: altruistes melòmans amb l’estómac inflat per la gana i sense cap altra alternativa que no pagar la música, contra cobdiciosos productors musicals amb rínxols que compten un cop i un altre els diners que guarden al matalàs. La lluita és entre les companyies telefòniques que controlen les xarxes i les societats d’autors; entre els fabricants de software i les discogràfiques. I no cal recordar que, sovint, les mateixes companyies tenen paquets d’accions tant en un lloc com en un altre.

Lliure circulació de continguts
No cal saber gaire de física per comprendre que la circulació mai no és lliure. Si no ho recordo malament, Newton és el primer físic que estableix que la força del fregament és el factor que explica la suposada tendència aristotèlica dels cossos a la quietud. En altres paraules, el fet que les coses es moguin implica una despesa energètica. Qui generi, gestioni i vengui aquesta energia és, òbviament, qui té més interès que les coses circulin: les telefòniques. Cal no oblidar que el mateix PP, tan poc interessat (en comparació amb el PSOE) a recolzar  l’SGAE, ha col·locat homes clau prop del control d’algunes “telefòniques”: Eduardo Zaplana, Juan Villalonga, etc.

Drets d’autor i propietat privada
És curiós observar com les circumstàncies històriques i tècniques han fet coincidir dos fenòmens profundament oposats: l’accés al nou paradís virtual i el boom hipotecari. Al mateix temps que àmplies capes de població accedien a l´ús domèstic d’un ordinador i, en conseqüència, accedien a allò que tant tem l’SGAE (les descàrregues d’internet i les  còpies digitals). Es produeix, també, el fenomen del boom immobiliari: tothom vol ser propietari de la casa on viu. Paradoxa curiosa: una gran massa que anhela, generosament, la lliure circulació de continguts es capaç, al mateix temps, d’acceptar unes condicions ignominioses i pròximes a l’esclavatge, per posseir un pis miserable. Propietat privada sí, propietat privada no.
El debat sobre els drets d’autor és, fonamentalment, un debat sobre la propietat privada. L’autor oficial del “Guantanamera”, José Fernández Díaz, no va cobrar mai drets d’autor perquè la revolució castrista implicava, entre altres coses, abolir la propietat privada. En altres paraules, el Joselito Fernández cedia la seva propietat a la revolució. En aquest cas, a més, de forma totalment voluntària.
En una societat com la nostra, fonamentada i articulada al voltant de la propietat privada, qüestionar la propietat intel·lectual té quelcom de demagògic. Les noves tecnologies permeten i faciliten la descàrrega gratuïta. Això és tan cert com inevitable. Però la tecnologia no pot, en cap cas, convertir-se en un argument. Quan ha passat, les conseqüències han estat nefastes (el gas mostassa en la primera guerra mundial, els camps d’extermini en sèrie a l’Alemanya nazi, l’apoteosi de la lobotomia de Walter Freeman als EUA dels anys 40, per exemple).

Pirates
La nova ministra de cultura, entre altres, parlen d’una guerra contra la pirateria. Pirateria, com terrorista, és una paraula carregada d’ideologia. Guerra semàntica i violència d’Estat, diríem. Avui en dia, els soldats són “forces de pau”, els establiments on es prohibeix fumar, “espais lliures de fum” i algú que copia un CD i que el deixa a un amic (abans ho fèiem amb cintes de 90’) un pirata somali.
Dit d’una altra manera, parlar de “lluita contra la pirateria” per referir-se a les descàrregues ja és un acte de violència institucional, en aquest cas per part de l’SGAE i el ministeri. Per descarregar-se un arxiu mp3 ningú recorre a la intimidació, al segrest, a l’abordatge, a la pallissa dissuasiva… Només cal fer clic amb el ratolí.

Defensar l’autor no és defensar la música
Seré franc: quan reivindico l’autor, reivindico aquell autor que resta al marge de l’SGAE i de coses per l’estil (més avall en parlarem). És més, penso que bona part dels detractors de la paraula “autor”, ho són perquè són incapaços de crear res. Ara bé, dit això, també crec que és d’una solemne ignorància (o demagògia o simplement manipulació partidista) afirmar que defensar els autors és defensar la música; de la mateixa manera que és absurd dir que defensar els arquitectes és defensar l’arquitectura. La gran majoria de projectes arquitectònics no són arquitectura, sinó simple edificació especulativa amb una unívoca vocació lucrativa. Podríem dir el mateix dels autors que registren cançons. L’honestedat i el talent de pocs no ens pot fer caure en l’error de pensar que la música, que genera un sistema basat en autors, signifiqui, sempre, enriquir el patrimoni sonor: jingles de ràdio, publicitats estúpides, cançons de l’estiu (amb vocació depredadora), operacions televisives (OT), himnes nacionals, etc. D’altra banda, és evident que molta música que es fa (interessant o no) no passa pel registre d’autors. En efecte, l’arquitectura, la música i la pintura van aparèixer molt abans que l’estructura productiva basada en la figura de l’autor. Si la música existia abans que l’autor musical, el més sensat és creure que la música pot continuar existint sense ell.
La defensa del concepte “autor” no es basa en una defensa de la música, sinó en una defensa d’ordre civil com pot ser defensar el dret a l’avortament, que els impostos no vagin a Roma o accedir a una cobertura social justa. Defensar els autors és defensar una estructura productiva concreta, no la música.

Autor i autoritat contra autoritarisme d’estat
No queda clar quan apareix això que anomenem autor. La historiografia clàssica sempre es refereix a la lluita laboral de Brunelleschi per construir la Cúpula del Duomo de Florència (c. 1418-1444). Sí que queda més clar quan apareix l’autor com a figura legal. Roger Chartier va publicar un assaig molt interessant en referència a això [Les origines cullturelles de la Révolution française; Éditions du seuil; Paris, 1990]. Una de les tesis del llibre és que la revolució francesa es precipita a causa d’un conflicte entre autors i autoritats. Qui fa declinar la balança, com sempre, és el mercat. L’autoritat ideològica la tenen els autors (enciclopedistes com Diderot o pre-enrotllats com Rousseau) i l’autoritat política està en mans de l’administració de Lluís XVI. Aquest divorci entre poder efectiu (rei) i el poder moral (autors) és el que converteix una revolta en una veritable Revolució. En la França pre-revolucionaria del XVIII, els autors es van erigir en figures legals. Precisament, establir la figura legal de l’autor, una propietat intel·lectual i uns drets d’autor, són fites jurídiques que, a més d’afavorir els autors, permet establir un debat públic (i racional) sobre qualsevol cosa. Significa, doncs, a la llarga, la fi d’un règim basat en l’aristocratisme medieval d’origen diví. Significa el sorgiment d’un estat laic i, més o menys, democràtic. La lluita pels drets d’autor i el dret a publicació guarden certes similituds amb el debat actual. La possibilitat de publicar opinions contràries al rei en la França de Lluís XVI no ve imposada per un poder que els autors encara no tenen, tampoc per la benevolència d’un rei comprensiu (no conec cap Bourbon comprensiu); ve imposada per una qüestió de mercat. La Corona pren consciència, vulgui o no vulgui, que els llibres contraris al règim es publicaran. Si es prohibeixen, enlloc d’imprimir-se a Paris o Lyon, s’imprimiran a Ginebra o a Londres, però s’imprimiran i circularan. Per tant, la Corona entén que l’única diferència entre un llibre legal i un de prohibit, és que els beneficis econòmics seran per a la Corona si el llibre és legal (taxes pels dret d’edició i per obtenir el placet reial, etc.) i a Anglaterra o a Suïssa si se’n prohibeix la publicació. Cal tenir en compte dues coses: el mercat sempre s’anticipa a la moralitat i a la ideologia. L’autor neix com una figura legal, sobre ell recau la responsabilitat d’allò que es publica (per bé i per mal) i, per tant, és l’existència legal de l’autor allò que permet, provoca i garanteix un debat lliure entre iguals. No és casual que els diaris exigeixin el nom de l’autor per publicar una carta al director. Saber qui ha dit allò, eximeix el diari de qualsevol responsabilitat; permet, per tant, publicar tot tipus d’opinions al marge de la línia editorial.

2. SOCIEDAD GENERAL DE AUTORES Y EDITORES

Qualsevol persona que s’erigeix en figura legal frueix del dret d’associació. Fins aquí cap problema. Els dubtes apareixen quan aquesta associació actua amb la impunitat que atorga ser un organisme públic. El fenomen no és, ni molt menys, patrimoni de l’SGAE.

Objeccions formals: públic i privat

L’Ajuntament de Barcelona, per posar un exemple, s’associa amb empreses privades per dur a terme alguns projectes públics. Això crea situacions ambigües en les quals determinats interessos privats es poden dur a terme gràcies a l’omnipotència de l’organisme públic. Evidentment, les administracions ho expliquen a la inversa: gràcies a la participació pública, hem pogut millorar el patrimoni públic. En tot cas, els resultats són clars. S’entén millor el fet que es tolerin operacions com la de l’Hotel Barceló a la Rambla del Raval quan se sap que l’operació pública de “millora” urbanística s’ha finançat, també, amb capital privat (l’anomenat sèrie B) provinent de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona (Caixa Holding SA: 10%), del BBVA (7%), de Caixa Catalunya (Invercartera; 5%), de Telefónica Soluciones Sectoriales SA, (3%) i de Saba Aparcamientos, SA (2,5%). El problema amb l’SGAE és similar. No es tracta de discutir sobre la legalitat de determinades actuacions, sinó d’aclarir i determinar la relació ambigua entre el bé públic i l’interès privat. Si l’SGAE pot entrar en un restaurant i exigir el cobrament d’un impost per haver posat música (així ho van dir a un amic meu), aleshores l’SGAE s’hauria de convertir en un organisme estatal i, entre altres coses, assegurar cobertures concretes als seus membres. No és el cas.

Pràctiques intimidatòries i aritmètiques del Caos
El cas d’aquest amic meu no és únic, m’han arribat històries similars. L’ambigüitat en què es mou l’SGAE permet que alguns dels seus representants caiguin en pràctiques intimidatòries, practiquin la coacció i, sobretot, no diguin la veritat. D’altra banda, quin particular no s’acovardeix davant l’amenaça de plet d’una societat que opera amb milers d’euros cada dia? La llei és cega, però també és cara, i qui no té líquid no es pot defensar.
Diametralment oposat és el problema que suposa per a l’SGAE repartir els diners. Quan l’SGAE cobra indiscriminadament (taxes del CD verge, del disc dur, música en un restaurant, etc…) a quin autor dóna aquests diners? Gran pregunta. Fa un repartiment proporcional. Més diners a qui més factura. Com si hisenda retornés més diners a aquells que n’han guanyat més. Encara més greu: qui pot assegurar científicament que tots els compradors de CD no odien mortalment el Lluís Llach i compren CD verge amb l’únic i sa objectiu de reproduir una i una altra vegada còpies il·legals de Le Petit Ramon? Sona absurd, oi? Doncs tot el contrari. Quina relació de proporcionalitat hi ha entre un suport escolto-música-en-un-camp-de-futbol o un suport em-passo-a-CD-una-descàrrega-que-he-fet? Encara més: qui es passa a CD la música que es descarrega? A quins autors arriba la pasta de la quota del meu mp3, en el qual, ara per ara tot el que sona són hippies californians de finals dels seixanta? El  Lluís Llach s’està embutxacant una pasta, a través de l’SGAE, que jo he pagat i que hauria de ser pel David Crosby? Encara més greu: i si a més del Byrds hi aboco demos de les meves cançons? El Lluís Llach s’emporta diners gràcies al fet que jo escolto les barreges provisionals de les meves cançons? Curiós, oi? Campanades a morts…

Per acabar, un problema de fons: fixar la música
La partitura musical era l’única manera de fixar la música abans de la invenció del gramòfon. Com en qualsevol tècnica de representació (com l’escriptura respecte a la paraula o els plànols respecte a l’arquitectura), la partitura genera un art en ell mateix. En certa manera, l’evolució de la música es pot estudiar des de l’evolució de la partitura (quan s’inventa la corxera, l’armadura, etc.). Fins al fonògraf. Aleshores, les partitures s’omplen d’ironia (Satie n’és un cas exemplar) o es converteixen en documents artístics (Cage, Stockhausen, Xenaquis). Tots saben que la música ha quedat fixada en la gravació i que la partitura explica altres coses.
Tanmateix, avui en dia, per registrar una peça a l’SGAE encara és indispensable presentar una partitura. Probablement, el més característic d’una melodia tan trillada com el “Satisfaction” és el so del fuzz i la pandereta del Charlie Watts; quin interès pot tenir transcriure la melodia bluesy que canta Mick Jagger, tan similar a les 200 melodies que abans que ell han cantat 200 negres en 200 cançons diferents de rythm’n blues?
Un dels greus problemes en la gestió de la propietat intel·lectual pel que fa a la música és que allò que es registra (lletra, melodia i xifrat) acostuma a ser el menys específic de la peça. Com si per registrar un edifici, haguéssim de triar entre dòric, jònic i corinti.



Últims comentaris

  • enric: Grácies Ramon. Ho descrius amb molta profunfitat i bellesa.
  • Bani: He sentido a menudo las mismas cosas pero jamás hubiera sido capaz de expresarlas tan bien… Una abraçada
  • Capi: M’ha encantat.
  • Fausti: No ho descriguis tan bé, coi!

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )