Skip to content


Consum musical i posició social

Escrit el 30/06/2009 per Josep Verdaguer a la categoria Articles "Idees per la música".
Tags: .

Per Josep Verdaguer

  • Enlace a la versión en castellano de este artículo.
  • Aquest article és part del llibre “La música i el seu reflex en la societat”. Descàrrega en pdf i informació per comprar-lo aquí

Totes les societats han fet servir la música per expressar les identitats i construir barreres simbòliques entre els grups. La música té un gran paper en la construcció i la manifestació de les classes socials, l’estatus i el poder. Per això la creença en la igualtat davant la música resulta ingènua, excepte que es tracti d’una desiderata. Però només és possible plantejar-la partint del fet que, davant la música, ni som lliures ni som iguals.

La societat ens imposa un determinat consum musical en funció del lloc que ocupem en l’estructura social

El consum s’associa a l’estructura social en la mateixa mesura que a cada posició li correspon un estil de vida que la societat exigeix coactivament. Si això val per als vestits, per al lloc de residència, per a les vacances, per al col·legi on cal portar els nens i per a la mena de parella que cal tenir, era d’esperar que afectés el tipus de música que cal escoltar, la mena de concerts als quals cal anar i els aparells de música que cal tenir a casa. Un bon exemple el trobem en un anunci publicitari en què un jove executiu, amb pretensions, està aconseguint un important negoci, mentre porta al cotxe (motiu de l’anunci) qui ha de prendre aquesta decisió. Però la inoportuna posada en marxa de l’aparell de música està a punt d’engegar a fer punyetes l’oportunitat. La representació, muntada per donar el perfil adequat de qui és mereixedor de la mena de confiança requerida, no s’escau amb la música que ha sonat accidentalment i que identifica el consumidor. La capacitat de classificació social que hom atribueix al consum musical és molt superior a la del consum d’altres productes, raó per la qual la utilitzem per identificar i identificar-nos socialment en moltes ocasions. La pressió de l’entorn afecta la nostra relació amb la música. I quan no s’acompleixen les expectatives, es posen en marxa mecanismes de control social.

La capacitat de classificació social que hom atribueix al consum musical és molt superior a la del consum d’altres productes

El gust musical és après

A la pressió externa que la societat exerceix per fer-nos escoltar la música i els silencis que ens pertoquen, en funció de la nostra ubicació i de la circumstància social en què ens trobem, cal afegir-hi una pressió més subtil, però encara més poderosa. Cal tenir present que la societat no només és allà fora, sinó que la tenim dins nostre. En molt bona part som productes socials. Fins les característiques més íntimes estan condicionades per l’experiència que hem tingut dels altres, des del néixer. Tenen una especial importància les influències de la primera socialització, el nostre origen social. Allà on hem fet el primer aprenentatge del llenguatge, a partir del qual ens relacionem amb el món i li donem sentit, on ens hem adaptat a les rutines quotidianes bàsiques, on hem après a interpretar els nostres sentiments i emocions i la manera d’expressar-los. És allà on es comença a formar el nostre gust en general. I és en aquest context social primari on participem en les pràctiques que comencen a educar el nostre gust musical. La relació dels primers agents de la socialització amb la música, el tipus de música que s’escolta, la manera com s’escolta, la seva presència en les converses, la pràctica informal de la cançó sota la dutxa, l’existència d’instruments musicals en el paisatge domèstic, l’hàbit d’assistir a concerts i altres experiències de la música en el nostre entorn immediat van formant la nostra relació i el nostre gust per aquesta. Ens instal·la en uns hàbits musicals o en uns altres i passa a condicionar la possibilitat dels coneixements i les pràctiques futures.

No estem parlant de cap determinació. En societat, els accidents són prou freqüents per acabar circulant per àmbits institucionals que no eren fàcilment previsibles, que també afectaran la nostra subjectivitat i els nostres gustos musicals. Però sempre arrossegarem les influències dels paisatges humans pels quals hem passat anteriorment. Per aquesta raó, en principi, un jove contemporani que té com a experiència musical infantil l’audició de José Luis Perales, de qui la mare es mostrava una incondicional, no està en igualtat de condicions davant de la música que el jove, de la mateixa edat, recorda amb emoció de l’àvia, que li interpretava determinades cançons infantils tradicionals al piano. Per cert, és gairebé segur que la mare d’aquest darrer no és la senyora d’en Perales. Encara que ambdós joves coincideixin, demà passat, en el mateix concert de hardcore, les seves maneres de rebre la mateixa música seran força diferents. I molt probablement els seus consums musicals futurs, també.

Els pares acostumen a decidir l’escola a la qual van a parar els nens, si més no pel que fa a la primària i la secundària. De fet, no es tracta exactament de decidir, sinó de fer allò que pertoca en funció del lloc de residència, del tipus d’escola on hom “dóna per suposat” que han d’anar. Les conseqüències d’anar a parar a una escola o una altra poden ser determinants amb vista a la formació del gust musical. Tant pel que fa al tractament que la música tindrà a l’escola com, sobretot, pel tipus d’infants –i, per tant, pel tipus de pares d’infants– entre els quals s’establirà una relació diària, que en moltes ocasions anirà més enllà de la mateixa escola i que es convertirà en amistat a l’adolescència i, qui sap, a l’edat adulta. És en aquest context que augmentaran o disminuiran les possibilitats que té l’infant d’acabar anant al conservatori municipal. L’escola escollida afecta les possibilitats de tenir una formació musical suplementària de la mateixa manera que afecta les possibilitats d’aprovar l’ESO. Els col·legis en què la meitat dels infants no aproven acostumen a acollir fills de pares amb feines poc remunerades i socialment poc reconegudes, que demanen poc capital cultural. Els nois i noies procedents d’aquests contexts tenen poques possibilitats de tenir una formació musical o d’acabar essent clients assidus de l’Auditori, del Palau o del Liceu. Quan les enquestes detecten que la variable més influent en el consum cultural és el nivell d’estudis estan assenyalant un indicador de la posició social dels individus, definida per la possessió de capital econòmic i cultural. El capital cultural que consisteix en coneixements, hàbits, gests, creences i actituds socialment rendibles (d’aquí que Bourdieu l’anomenés capital) s’aconsegueix a partir de l’origen social (heretant-lo) i en la trajectòria que porta fins al lloc actualment ocupat.

L’aprenentatge d’una actitud

La socialització en els gustos musicals no passa només per les activitats musicals. Forma part d’un fenomen molt més complex, que consisteix a aprendre, per la via de les pràctiques, determinades actituds que es traslladen a les esferes més diverses de la vida. L’aprenentatge d’una actitud reflexiva i analítica en el treball pot fàcilment correspondre’s amb una determinada manera de consumir música socialment reconeguda pel seu elevat valor simbòlic. L’aprenentatge d’una disposició negativa pel que fa a les coses fàcils pot fonamentar el disgust respecte de la música “simple” i “enganxosa”. Ara bé, el menyspreu pels camins fàcils costa de trobar entre les persones que pertanyen a col·lectius que sempre ho han tingut difícil, sense proposar-s’ho. I, per tant, sense obtenir el rèdit de prestigi que aconsegueix qui busca voluntàriament dificultats.

Ara bé, el menyspreu pels camins fàcils costa de trobar entre les persones que pertanyen a col·lectius que sempre ho han tingut difícil, sense proposar-s’ho.

El consumidor que cerca “la música per la música” d’una manera desinteressada i distant, pròpia de qui freqüenta la música més distingida, és difícil de trobar entre els que viuen en un context en què el que prima és la cultura de la necessitat, i en què l’interès material es converteix en una base moral. Aquí, el consum en general es justifica quan hom pensa que té clares virtuts instrumentals i funcionals, que en el cas de la música seria la música per “cridar l’atenció des del cotxe”, “ballar”, “lligar”, “sentir-se acompanyat”, “fer festa”. Exactament el contrari de l’actitud desinteressada que es requereix per gaudir adequadament de la música clàssica menys divulgada, de la contemporània més experimental, del jazz més difícil o de la música més distant de la pròpia cultura.

Entre les classes populars les actituds individualistes davant la de la vida i, per tant, també davant de la música són difícils de trobar. El judici que mereix escoltar música tot sol és equivalent a beure tot sol. No s’escau amb la necessitat amb què s’experimenta la comunió amb el grup. Darrere d’això hi ha la idea, transmesa des del naixement, que no hi ha salvacions individuals, que només és possible sortir-se’n tots junts. Per això queden molt lluny de l’actitud individualista, pròpia d’una concentrada audició musical en solitari, davant d’un sofisticat equip, de l’espectador d’un concert simfònic a l’Auditori o d’un del festival de jazz al Palau.

En el cas dels concerts de música de “bon gust”, la manera d’asseure’s, amb l’esquena dreta, la contenció en el gest i la participació ritualitzada, sense parlar, ni tossir, aplaudint i demostrant entusiasme només quan toca es refereix a una exigència d’autocontrol i contenció, que és la base del principi d’individuació. Exactament el contrari que es representa en determinats escenaris de música popular, on tot plegat sembla dirigit a dissoldre les fronteres que separen uns individus dels altres.

L’aprenentatge de les actituds té una relació directa amb les posicions ocupades i la trajectòria seguida per arribar-hi. Això explica la correspondència entre posició i estils de vida, en què el gust musical té un paper prou important. Però aquesta relació entre les posicions socials, jerarquitzades, ens porta a parlar de la jerarquització de la cultura.

La relació entre el consum cultural i la dominació social

Amb la modernització, la justificació del privilegi, el prestigi i el poder comencen a ser reivindicats des d’una nova manera d’entendre l’espiritualitat. El paper que abans tenia la religió el passarà a tenir la cultura. Els gustos passen a ser vistos com manifestacions de l’excel·lència moral. Comença la distinció entre el “bon gust”, espiritual i elevat, que es contraposa a allò que “fa sentir gust”, allò que només necessita els sentits, l’animalitat, per ésser immediatament gaudit.

Amb el desenvolupament de la classe mitjana, que tendeix a imitar el consum de les elits, però sense disposar dels recursos necessaris per aconseguir-lo, apareix la categoria de la midcult, la música mediocre,…

Amb la millora de les condicions de vida de la població en general, producte del progrés econòmic, la multitud passa a convertir-se en consumidora de música. Però la irrupció de les multituds comporta la institucionalització dels nivells culturals, que són interpretats com a nivells de qualitat estètica, intel·lectual i moral. Per una banda, queda definida la música de les “masses”, “comuna”, “vulgar”, sense cap subtilesa, fàcil, fugaç, que només requereix una tosca sensibilitat i en té prou amb una elemental capacitat de percepció. Consisteix fonamentalment en una oferta de distracció i diversió. A aquesta música se li atribueix un baix valor simbòlic. Per altra banda, a l’altre extrem, la música de la cultura superior, original, seriosa, penetrant, subtil. Amb vocació de permanència, a la qual es reconeix un valor simbòlic transcendent.

Amb el desenvolupament de la classe mitjana, que tendeix a imitar el consum de les elits, però sense disposar dels recursos necessaris per aconseguir-lo, apareix la categoria de la midcult, la música mediocre, amb les mateixes pretensions que la superior, però sense satisfer-ne les exigències. Es tracta de la divulgació de la música culta més coneguda, o de la seva imitació, sumada a la música popular amb més pretensions culturals. Una mena de simulacre de la música de l’alta cultura, però sotmesa al canvi de les modes. És la del gust petitburgès, contra la qual es construirà la música en majúscules del segle XX.

La funció política i ideològica de la música radica en el fet que és la més espiritual de les arts, per la seva capacitat de posar-se per damunt de la narració, pel grau d’abstracció que és capaç d’assolir i de reclamar, pel fet que, essent tan espiritual, sigui alhora la que més influència és capaç de tenir en el cos. Gairebé no hi ha res més enclassant que l’assistència a un concert de música distingida.

La resposta postmoderna als nivells culturals sovint ha consistit en la seva discussió, en la seva relativització, però sense poder-ho aconseguir. O aconseguint l’efecte contrari. Un clar exemple d’estratègia postmoderna podria ser el de la reivindicació de les manifestacions musicals populars més vulgars, fins i tot les més galdoses. Veiem que el que es produeix és l’efecte contrari. La distància dels rics en capital cultural respecte d’aquestes manifestacions és la que permet recuperar-les. La manera d’apropiar-se d’aquestes manifestacions passa a ser la pròpia de la cultura distingida. Així es produeix un efecte d’apropiació imperialista de les manifestacions pretesament populars i una expulsió dels originàriament consumidors. No hi ha res més enclassant que l’assistència a una manifestació musical popular, amb l’actitud pròpia de qui consumeix la música més distingida.

No hi ha res més enclassant que l’assistència a una manifestació musical popular, amb l’actitud pròpia de qui consumeix la música més distingida.

Les polítiques musicals realment existents i l’oblit del consumidor

Les polítiques musicals contemporànies estan centrades en la perspectiva de la producció, no en la del consum. Respecte de les polítiques centrades en la producció hi ha dos models que poden servir per entendre les posicions en joc en relació amb la política musical. D’una banda, la pretesament liberal, que té tirada a tractar la música com una mercaderia, sotmesa a les lleis del mercat, respecte de les quals no demostra gaire desconfiança. Parteix de la idea que tots som formalment lliures i iguals davant la música i que les nostres opcions també ho són. Té molt clar que fer de consumidor és triar i que les opcions musicals, en principi no condicionades, són una qüestió individual i privada. La música consumida per un individu només depèn dels recursos econòmics necessaris i del gust que aquest tingui. La competència assegura que els productors responen a les preferències expressades pels consumidors, oferint els productes a un preu adequat. A l’altre factor, el del gust, li atribueix una dimensió màgica i misteriosa que només li pertany a l’individu consumidor. Un discurs així només és capaç de fer-lo el representant d’una de les big four de la indústria discogràfica. Hom calcula que hi ha unes 2.600 indústries de producció i distribució discogràfica al món, però vuit controlen el 80% del negoci mundial. A l’Estat espanyol, les quatre grans companyies controlen el 90% del mercat . El que caracteritza aquestes companyies i les diferencia de les petites és la seva capacitat per invertir en estratègies de direcció de la demanda: la promoció, la publicitat i el màrqueting. Tot i que el seu discurs és liberal, voldrien que l’Administració es gastés molts més diners en política musical i que lluités amb molta contundència contra l’enemic contemporani de la creativitat musical, la pirateria.

D’altra banda, tenim el model intervencionista. El seu portador podria ser un alt representant i responsable de la política musical d’esquerres, talment com aquella de què gaudim en el nostre país. És el defensor de la regulació. Procedent del discurs de la crítica a la cultura de masses, també constata que la música és una mercaderia, sotmesa a les lleis del mercat. Però no el té en tanta consideració. El consumidor està condemnat a ser manipulat en funció dels interessos de la producció, raó per la qual únicament té sentit preocupar-se per la música des d’aquesta perspectiva, això sí, sense deixar-la en mans de qui només té l’objectiu d’aconseguir un bon resultat econòmic. Cal una regulació que permeti sobreviure a les manifestacions musicals més valuoses, raó per la qual no veu cap inconvenient a abocar gran quantitat de diner públic en les manifestacions culturals més consagrades, encara que només arribin a menys de l’1% de la població. Cal fer-ho per la cultura, per la música, pel patrimoni cultural del país, de la comarca o del municipi. Instàncies que han passat a substituir el consumidor, vegeu ciutadà, com a destinatari últim de les produccions culturals. Però, d’altra banda, no creu que la política musical hagi de ser elitista i creu convenient atendre els gustos majoritaris per la seva rendibilitat social. Des de la caiguda del mur de Berlín s’ha adonat que això de viure en una societat de mercat va per llarg. D’altra banda, no es pot obviar la importància econòmica de la indústria cultural, els llocs de treball que pot generar la música. Aquí el regulador ha d’intervenir per fomentar una indústria pròpia, capaç de produir pel gust majoritari, sense que aquest hagi de dependre dels productes que vénen de fora.

Trobem a faltar una tercera instància, capaç de posar el consumidor al centre de les polítiques musicals, capaç d’adonar-se del que hi ha en joc des d’aquest punt de vista.

Com hem vist, ambdós discursos tendeixen a prescindir del consumidor. Conseqüència: les indústries més poderoses continuen dominant el mercat, els recursos públics afavoreixen els seus interessos quan es dediquen a buscar rendibilitat social. Quan es dediquen a la cultura menys rendible, hi ha moltes possibilitats que el consumidor que se’n beneficia disposi de força capital cultural i no sigui dels que té menys capital econòmic. Trobem a faltar una tercera instància, capaç de posar el consumidor al centre de les polítiques musicals, capaç d’adonar-se del que hi ha en joc des d’aquest punt de vista. Una que, més enllà dels tòpics postmoderns, entengui que una política musical adequada pot arribar a convertir-se en un instrument per dotar de defensa simbòlica els més desposseïts de capital cultural. Treballant per ajudar a fer accessibles les formes musicals distingides als que habitualment en són exclosos, sense haver de proposar-los que per salvar-se culturalment hagin de prescindir de l’alegria de viure.

Referències bibliogràfiques:

Bourdieu, Pierre, La distinción,  Madrid:  Taurus, 1998.

Frith, Simon,   Performing Rites. Cambridge, Mass.: Harvard University Press, 1996.

Fumaroli, Marc,  El Estado cultural. Ensayo sobre una religión moderna. Barcelona: Acantilado, 2007.

Hebdige, Dick, Subcultura. El significado del estilo, Barcelona:  Editorial Paidós, 2004.

Hennion, Antoine,   La pasión musical, Barcelona: Paidós, 2002.

Peterson, Richard A.  and Roger Kern,  ‘‘Changing Highbrow Taste: From Snob to Omnivore’’ a  American Sociological Review, 61:900–907, 1996.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Adriana de la Osa: Un texto precioso, Marta. Emocionante e inspirador. ¡Me ha chiflado! Gracias, gracias, gracias....
  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )