Skip to content


Introdució – Idees 4

Escrit el 30/06/2009 per Jordi Oliveras a la categoria Articles "Idees per la música".
Tags:
  • Enlace a la versión en castellano de este artículo.
  • Aquest article és part del llibre “La música i el seu reflex en la societat”. Descàrrega en pdf i informació per comprar-lo aquí

Per Jordi Oliveras

Hi ha qui parla de la música, i de la cultura en general, com d’una mena de regne que ens permet escapar de les dinàmiques i regles de la societat en què vivim. Per a altres, la separació entre música i societat és falsa i el vincle, evident. Les dues visions tenen els seus motius i, tot i que no ho sembli, potser no sempre són contràries.

La creença en la música autònoma posa l’accent en l’existència de la música al marge de la humanitat. Suposa unes dinàmiques físiques i còsmiques que sostenen la possibilitat de la música independentment de qui l’escolta i potser també de qui la fa. Vista així, la tasca de fer música consisteix a captar el moviment de l’univers, i es pot arribar a pensar com una mena d’exercici religiós a la recerca d’un coneixement o veritat, no dependent dels humans.

Per a altres, en canvi, la música té les seves relacions de concordança amb les maneres de viure, i més que representar aquesta alternativa a la vida social, troba el seu reflex lògic en el món dels sons i les harmonies, i en el seu ús i consum. Potser hi ha música alternativa en la mateixa mesura que hi ha grups socials que busquen maneres diferents de veure la vida i, igualment, hi ha moltes músiques que són el mirall lògic de la nostra manera de viure. Des d’aquí, no s’entén la música sense la intervenció de les persones, tant per produir-la com per escoltar-la. És el cervell de les persones el que dóna sentit a aquests fenòmens físics, i es fa difícil parlar de música sense tenir en compte aquestes interaccions. Encara més, és el cervell de les persones, inserides en un context determinat amb altres persones que estableixen pautes col·lectives d’interpretació, qui escolta. És a dir, escoltem i fem música influïts per la manera com hem après a escoltar.

Des d’aquest punt de vista, no tenen sentit els mites de l’Arcàdia cultural, entesa com a escapatòria als mals, febleses i servituds de la vida humana. Si els homes són dolents, la cultura també pot ser dolenta. Si els homes són bons, la cultura també pot ser bona. No hi ha frontera entre els cultes i els que no ho són. Tothom té la seva cultura. No hi ha una cultura bona “per se”, només hi ha la cultura que correspon a cada grup i individu, i aquesta és modelable en la mateixa mesura que ho pot ser la vida.

Posar en qüestió aquest mite forma part del to general d’aquest llibre, però això no vol dir que ens quedem en una negació o crítica merament qüestionadora. Constatar on som pot resultar un exercici frustrant per a aquells que tenen una imatge idealitzada i indiscutible de la bondat de la música. Però, vist d’una altra manera, també pot ser una manera de tocar un terra més sòlid per redefinir els nostres desitjos. Acceptant que la música pot ser tan bruta i limitada com la resta de coses humanes, també podem trobar un nou camp de batalla per assajar els canvis i exercir les nostres revoltes.

L’article de Jaume Ayats que obre aquest llibre està plenament immers en aquest discurs, i gairebé n’és inspirador. Des de la seva mirada heterodoxa i pluridisciplinar concreta un discurs inconoclasta que, en el fons des d’un amor profund per la música, posa en qüestió moltes de les convencions des de les quals l’acostumem a pensar. Defensa la vinculació entre els fets socials i els sonors, i troba motius per a un futur esperançador en els nous usos provocats pels canvis tecnològics.

Per la seva banda, Josep Verdaguer parla de llibertat i música amb el gust musical com a referència, qüestionant si realment tenim capacitat per triar el que escoltem. I ens fa pensar sobre el grau de determinació que exerceix el grup social al qual pertanyem envers la nostra relació amb el fet musical. De passada, ubica la música en un marc conceptual més ampli que els sons i la seva combinatòria, que té en compte els usos i models de consum. Al final, es pregunta sobre les actuacions polítiques en relació amb la cultura.

D’alguna manera, Perfecto Herrera fa un viatge invers, en preguntar-se sobre la capacitat de la música per transformar conductes, actituds i valors. Fonamenta el poder de la música en el vessant emocional, i ho conclou relativitzant algunes exageracions literàries, per apuntar que només des d’una concepció sistèmica àmplia podem afirmar el potencial transformador de la música.

Xosé Aviñoa ens il·lustra sobre l’aparició històrica del públic, com una manera de relacionar-se amb la música vinculada a un determinat model de consum musical, i es pregunta quina  influència té en la creació musical.

Per acabar, el filòsof Antonio Castilla, reflexiona sobre algunes noves tendències en els models de difusió i consum, després de preguntar-se què hi ha al darrere del consum gratuït de la música, en el context actual. La seva perspectiva filosòfica ens obre més interrogants dels que teníem al principi.

Esperem que el llibre resulti tan apassionant i suggeridor per al lector com ho ha estat per a nosaltres participar en la seva elaboració.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...
  • Ángel Suso Calvo.: Aupahí. La estamos ensayando para incluirla en nuestro repertorio. Ya están “paseo con la...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )