Skip to content

Carregant

Efervescències metropolitanes.

Escrit el 05/11/2009 per Jac Cirera Val a la categoria Reportatges de Nativa.
Tags: , , .

Nat_52_nov09. Jac Cirera.

“Als locals s’hi van fer festes, mostres de vídeo-art, de tot. La comunió era molt forta i tothom anava a veure els bolos de tothom” recorda en Xavi Carbonell. “Vivies moments molt curiosos, de cop et trobaves que en 5 minuts, a l’escenari, saltaven del HipHop a la Cobla” diu en Fèlix Vives. “La gent venia a veure uns Tokyo Sex Destruction, però abans es podia sorprendre amb un grup local desconegut que també tenia coses a aportar” explica en Toni Ramon.

Qui més qui menys guarda algun record especial de les vivències musicals a la seva ciutat. Moments en que la música i l’ambient que genera van marcar un episodi. Aquest reportatge es desplaça a Terrassa, el Prat i Badalona per intentar explicar part del que es mou, musicalment, en les ciutats metropolitanes d’influència barcelonina a través de moments, flaixos de l’activitat musical de cada ciutat, recordats pels seus protagonistes.

Terrassa, l’escena indie-ferent

En parlen:

  • Toni Ramon – President i+D Indirecte, Locutor de radio, Programador musical. Servei de cultura de l’Ajuntament de Terrassa.
  • Ruben Martínez – Menage i To be continuedRaul Barbero – To be continued
  • Lluís Paloma – To be continued i col·laboracions amb Tired Hippo a part de la seva creació en solitari.

Des de fa temps, Terrassa és una ciutat coneguda pel Jazz, les institucions han posat esforços i recursos perquè així sigui, però a banda d’aquest fet el jovent s’ha interessat sempre per altres estils com la rumba, el mestissatge o el punk, lligat al fort moviment okupa.

“Jo diria que, Terrassa és de tot menys independent. La rumba, el punk, el jazz i el hip-hop es veuen arreu, però la música independent és més que minoritària” TR

En aquest context apareix el 2004 una programació diferent de música en directe a l’Spay 9. Decidida a trencar aquests estereotips.

“L’espai era una discoteca i el propietari va decidir fer-hi música en directe. Jo era una mica escèptic davant d’això, però quan ens va ensenyar com havia adaptat el local vam veure que la voluntat era ferma i vam aconseguir convèncer-lo amb el nostre projecte. Sincerament, pensàvem que duraríem 1 o 2 mesos i al final vam estar un any i mig fent 175-180 concerts” TR

“La nostra idea era portar grups de fora de Terrassa, emergents però amb nivell, i conjugar-los amb grups locals que crèiem que complien amb l’esperit de la lliure creació” TR

Això va generar un impuls important pels grups denominats indie de la ciutat, que quasi es podien comptar amb els dits de la mà. To be continued n’era el representant més Pop, Ménage el rock de regust americà, Tired Hipo el Folk lo-fi acústic i Cristian F l’emo-core compacte i potent.

“Intentàvem que els grups locals toquessin regularment” TR

“Veies que més o menys tenies un bolo cada mes i intentaves renovar-te” LP

“En el moment que veies que contínuament et posaven de teloner de grups amb molt nivell, intentaves assajar per poder donar la talla.” RM

“Primer portaves a Ménage o To be continued i els veies justets però al final van acabar fent directes molt bons” TR

De cop una música obviada a la ciutat trobava el seu espai, i els seus seguidors es sentien a gust veient que setmana rera setmana podien veure grups com Delorean, Nueva Vulcano, Statistics, Unfinished Sympathy o la Habitación roja al costat de casa i al mòdic preu d’una consumició obligatòria.

“L’Spay 9 era un punt de trobada, el divendres hi anaves sense pensar-t’ho, no quedaves amb ningú, però sempre hi havia gent que coneixies” RB

“Els concerts eren gratuïts perquè a Terrassa poca gent coneixia els grups que portàvem i crèiem que calia potenciar-ne el coneixement. No crèiem que els grups no haguessin de cobrar, però nosaltres no gestionàvem els diners i fèiem el que podíem, molts grups acceptaven perquè els interessava fer bolos en una ciutat gran com Terrassa” TR

Malgrat l’enginyeria econòmica i l’habilitat d’en Toni i els seus col·laboradors per portar aquest nivell de grups, i oferir-los al públic gratuïtament, passaven els mesos i no s’afegia gent nova a veure els concerts.

“La programació era molt bona però no va acabar de convocar prou gent a Terrassa, no se si és perquè encara som molt provincians o què” RM

“El local era molt gran i els grups que portàvem no eren el suficientment mediàtics com per emplenar-lo” TR

“La gent que havia descobert l’Spay 9 era molt fidel, el problema és que sempre érem els mateixos” LP

Això va fer que al cap d’un any i mig l’aventura de la música en directe a l’Spay 9 acabés, sense que la major part de la població no s’hagués ni adonat que durant aquella època el bo i millor de l’escena independent catalana i estatal havia fet concerts memorables dins la seva ciutat.

El Prat i la capsa de sorpreses

En parlen:

  • Marta Ardiaca: Directora de La Capsa
  • Fèlix Vives: Programador de La Capsa
  • Iñaki Ezcurra: Arreglista i productor, membre de Zulu 9.30
  • Fossi: Elsa Benaquel i els Blues que diu, Kaj Tiel Plu.
  • Pikostylo: La Clase. Locutor el Prat Radio
  • Willy Macià: Carrots i Pigmy

Ningú dubta que un dels esdeveniments més rellevants sobre la música del Prat en els últims temps ha estat l’aparició de La Capsa.

“La Capsa va sorgir amb la idea d’equipament per donar resposta a temes musicals i de joventut. Al principi les activitats de promoció musical convivien amb un servei d’informació juvenil, un servei d’informació sobre la sexualitat, varies associacions de teatre, rol i la radio, entre d’altres, després va anar prenent més protagonisme la part musical.

Les 4 línies d’acció musical de La Capsa eren i són:

  1. Suport als joves creadors: acollir i donar suport a les iniciatives i projectes de la gent, i incentivar la creació
  2. La “Community music”: dedicada a la inclusió social a través de la música
  3. Una vessant de recopilació de documentació musical de la ciutat.
  4. I finalment la música en viu” MA

“Cuando se abrió La Capsa se llenaron los bucs de ensayo, a los dos días eran una necesidad” WM

“Cada divendres hi havia concert i no era un “relleno”, com a les sales de copes, l’ambient era agradable, hi anaves sense pensar qui tocava” F

A la Capsa també es donava la opció de gravar maquetes, i això va ajudar a la moguda del Hip hop pratenc, segons ens expliquen Pikostylo i els seu amics. El poder sentir-se gravats els animava a pujar dalt d’un escenari. La Capsa ha acollit multitud de propostes des de la seva creació, però tampoc ha donat l’esquena a una de les mogudes majoritàries del Prat, el Hip Hop.

“La cuna del rap está en El Prat” P

“El micro abierto és una passada perquè pots veure nens de 16 anys sobre l’escenari cantant hip hop súper emocionats, perquè saben que després, en aquell escenari, cantarà un dels seus referents” MA

Tothom recorda multitud de moments especials a La Capsa però, segons l’Iñaki, un de particularment especial va ser el Happening, i la veritat és que deu tenir raó, perquè al treure el tema no hi ha ningú que no en guardi un record peculiar.

El Happening era una espècie de festa o festival musical i artístic en general, una convocatòria massiva d’artistes a la Capsa durant un o dos dies per mostrar part de la seva obra que organitzava l’associació “los del Valle”, va començar a finals dels 90 i va acabar al 2000.

“Era una marató nonstop, començaven al migdia i anaven fent. No hi havia cap mena de filtre”. FV

“Se utilizaba toda La Capsa, en el bar había los artistas gráficos, fuera se hacían grafitis, pero sobretodo era música, los grupos subían al escenario, hacían 3-4 temas y se cambiaban”. P

“Lo maco era que no es tractava d’un concurs, no es tractava de veure qui era més que qui” F

“Era un ambient molt festiu i el públic també era molt divers, músics, familiars, amics” IE

“A lo mejor un padre se enteraba ese día que su hijo tocaba la guitarra” WM

Propostes com les del Hapening s’han seguit desenvolupant a La Capsa, que continua el seu camí amb noves i dinamitzadores propostes per als artistes locals, conversant amb la gent que hi ha col·laborat i els artistes que hi han passat, t’adones que la Capsa és un lloc molt estimat. Propostes com l’actual 08820 són un element fonamental per la promoció local de la música del Prat.

Badalona, l’ofegament de l’acció musical

En Parlen:

  • Xavier Carbonell – Associació de músics de Badalona, Mushka
  • Ferran Amado – Locutor radio Ciutat de Badalona, Co-fundador de la revista Enderrock

A Finals dels anys 80 Badalona vivia, per part dels grups que van protagonitzar la dècada, un cansament simptomàtic, segons explica Ferran Amado en el llibre “La música del dimoni”. Els locals on practicar música en directe eren poquíssims i tenien precàries condicions, i no existien locals d’assaig. En aquest context, aparentment poc propici per la creació musical, apareix un dels moviments més potents de la història de la ciutat.

“L’escena hardcore dels 90 era autènticament underground, perquè a Badalona no hi havia llocs per fer música, van sortir de sota terra” FA

“Jo crec que l’escena hardcore de Badalona dels 90 és de les millors que hi ha hagut a Espanya” FA

La banda seminal del moviment va ser, sens dubte, Afraid to speak in public, amb un hardcore innovador i compacte que introduïa elements de jazz, metal i funk en les seves composicions. Dificil equilibrio, Decadentes, Vizio o J6  confirmaven l’existència d’una nova generació musical.

Però, lluny d’estancar-se, aquest nou impuls, va créixer exponencialment amb la inauguració, el 1995, dels locals d’assaig del carrer Indústria. Un dels moments més recordats.

“Era una nau industrial que un empresari llogava com a magatzems, alguns músics van començar a assajar en locals de la nau, el propietari va veure el negoci i va acabar muntant tota la nau de locals, n’hi havia més de 100” XC

L’arrencada inicial del moviment hardcore amb Afraid com estandart juntament amb l’existència d’un lloc per poder assajar va multiplicar l’activitat musical de les bandes. Es calcula que a mitjans dels 90, Badalona comptava amb més de 300 grups, es deia que era la ciutat d’Europa amb més músics per km2. B-Violet, Dirty Lust, Prisma d’Horus, E-150, Ley de Murphy, Gums, Alquilbencil, Difícil equilibrio o Five mix colors, entre d’altres, confirmaven el millor moment musical de la ciutat.

“Als locals hi havia de tot, però destacava la diversitat de propostes: Jazz, rock progressiu, hardcore,…” XC

“Si algun grup tenia algun músic de baixa, algú altre s’oferia per reemplaçar-lo en el bolo. El que la gent recorda més dels locals era la bona convivència entre els grups. Els locals d’assaig eren una merda com tots, caríssims, t’ho havies de fer tot tu, però l’ambient i la unió entre la gent era immillorable” XC

Aquesta eclosió de bandes i activitat musical es va traduir en la creació de circuits de directe com el Transmúsica, un circuit estable d’actuacions en directe als diferents casals i centres cívics; la mostra de pop-rock ciutat de Badalona, macroconcert de rock estable durant les Festes de Maig o fins i tot una edició del Pop festival l’any 1995, especialment recordada, amb actuacions com les de Sonic Youth o Yo la tengo, 11 hores de música que van ser inaugurades per  Afraid to speak in public.

Liquid records, discogràfica barcelonina, es va adonar del gran moment badaloní, i va fitxar varis dels grups de l’època: Afraid to speak in public, Dificil equilibrio o B-Violet

Fins i tot, explica Ferran Amado en el seu llibre, es va generar un estil musical genuïnament badaloní, el Rock&tul impulsat per Prisma d’Horus i que era sinònim d’ambigüitat estilística.

En poc temps però l’idil·li musical de la ciutat es va veure estroncat per la reforma del front marítim de Badalona que va obligar a tancar els locals del carrer Indústria. Aquest fet deixava els músics sense el punt neuràlgic de la creació musical badalonina. Fet que va motivar la creació de l’Associació de músics de Badalona, decidida a reivindicar la creació d’un espai musical on poder assajar i actuar en directe.

“Quan es van perdre els locals es va perdre la unió entre els grups” XC

“Per tancar la boca a l’associació es va dir que l’antiga fàbrica Piher seria una sala de concerts, locals d’assaig i gravació, però mai es va dur a terme aquest projecte” FA. “L’Ajuntament no va saber veure el moment creatiu que vivia la ciutat i va perdre una gran oportunitat” FA

Davant d’aquest maltractament polític de la música i de la cultura en general, l’Antoni Poch, arquitecte reconegut de la ciutat, va muntar, de la seva pròpia butxaca, una moguda artística que encara ara és recordada. Sota al nom d’Artistes del Geni, pintors, músics, actors i altres artistes van omplir la ciutat de moments singulars, obres de teatre, exposicions itinerants, concerts, durant 2 o 3 mesos. Una llàntia dalt d’un edifici a la sortida de la c-31 recorda el màgic moment. L’hereu d’aquesta moguda és la sala “els Genis” que encara segueix programant diverses activitats artístiques, sobretot musicals. Malgrat tot, tampoc aquesta reivindicació va tenir efecte i actualment, regna el pessimisme entre la gent que ha intentat dinamitzar l’activitat musical de Badalona, no veuen sortida a la passivitat de l’Ajuntament.

“El segon regidor de cultura em va dir un dia: Quants grups hi ha a Badalona? 15 o 20 no? 15 o 20 grups hi ha a Tiana que són 6.000 habitants, a Badalona superen el centenar. Quan un càrrec de cultura et diu això et desesperes” XC

“Dóna la sensació que hi ha gent que fa molt temps que està a l’Ajuntament. No hi ha dins d’aquest organisme gent activa, amb ganes i interès per la música i la gent jove” FA

És possible fer comparacions?

Tot i que en aquest reportatge tan sols s’han tractat alguns flaixos de l’activitat musical de cada ciutat, s’intueix certa diferència entre les realitats de Terrassa, el Prat i Badalona que poden ser elements de debat:

– És necessari pensar en una línia política a seguir a nivell musical? Pensar a priori quines propostes es volen potenciar o mostrar a la ciutat?

Si ens fixem en Badalona, crec que els músics agraïrien el fet, degut a la falta d’iniciatives de l’ajuntament, ja que com a mínim es pensaria més en la música. A Terrassa, sembla que la promoció del Jazz ha servit per crear una marca i poder portar artistes de reconegut nivell, i això també ha incentivat els músics locals de Jazz. No obstant, també ha generat una certa marginalitat d’altres estils i n’ha maltractat el seu públic.

“Jo crec que és un error utilitzar la Jazz Cava exclusivament pel Jazz. És una sala municipal i el fet de complementar amb altres propostes donaria molt de joc” TR

A El Prat en canvi, no s’ha seguit una línia prefixada, sinó que s’ha donat suport a les propostes musicals que anaven sortint a la ciutat i en tot cas s’ha incentivat la creació amb nous reptes o s’ha potenciat l’aparició de determinades escenes amb espais i festivals. A priori, i veient l’opinió dels músics, programadors i activistes musicals de les diferents ciutats, l’opció del Prat ha estat la més positiva.

– Quina influència tenen els equipaments musicals municipals en la promoció de la música local? I quina ha de ser la seva gestió?

Queda clar que a la regió metropolitana els equipaments dedicats a proporcionar locals d’assaig i espais de música en directe són una necessitat. En aquest sentit El Prat n’és el més clar exemple. La Capsa ha proporcionat aquests espais als músics i això ha creat un impuls important i una unió entre aquests. El mateix va passar a Badalona amb els locals del carrer Indústria, tot i que eren de promoció privada, i ara la falta de locals ha tingut una influència negativa en la motivació i unió dels diferents sectors musicals de la ciutat.

“Totes les ciutats tenen un equipament musical com a mínim i Badalona no” XC

“Jo crec que a Badalona fa falta l’impuls polític per crear un equipament musical, però que després aquest sigui gestionat pels músics” XC

El tema de la gestió dels equipaments municipals és un tema determinant. A Terrassa s’ha optat per una gestió des de l’ajuntament seguint en la línia de la promoció del Jazz, amb equipaments com la Jazz cava, però s’ha delegat al consell de joventut, per exemple, tota la programació dels concerts de la festa major encarats a jovent. Això ha generat, també, una discriminació de determinats àmbits de la música al marge del moviment juvenil i jazzístic. Al Prat, en canvi, gestiona la Capsa a partir de músics i moviments juvenils, però amb una direcció municipal i això ha permès donar un suport més equitatiu.

– Finalment, és tant determinant l’acció política sobre la creació musical?

Escenes com les del Hardcore Badaloní de principis dels 90, demostren que segurament siguin molt més determinants les circumstancies socials i individuals dels diversos músics de la ciutat que el suport institucional.

Al costat de Barcelona

Tot i que el Prat està a uns 3 km de Barcelona, Badalona hi limita, i Terrassa està a uns 35 km, tothom considera que està al costat de la capital. Però no es considera que la percepció, a nivell d’activitats musicals, es doni a la inversa. És a dir, la gent de Barcelona no té la mateixa consideració a l’hora de pensar en les ciutats de la regió com a extensions de possibilitats per veure música en directe

“La oferta gorda la tens a Barna” F

“Molts del grups que han passat pel Jamboree, han passat pels Genis de Badalona, la diferència es que allà l’entrada val 10-15 euros i als Genis 3-5, i tot i així costa que vingui la gent.” XC

“La gent de Barcelona es reticent a venir a La Capsa i de fet, des de Gràcia al Razzmataz trigues el mateix que de Gràcia a La Capsa. I quan parles amb gent que ha vingut des de Barcelona a sobre et diuen: hòstia si es pot aparcar!” FV

Interrogants de futur

És interessant veure les percepcions dels actors musicals d’aquest reportatge, sobre l’estat actual de la música en la seva ciutat després dels flaixos i condicionants que hem explicat:

A Badalona regna el pessimisme davant la passivitat de l’ajuntament. Hi ha un desànim important “Badalona serà la capital de la cultura catalana el 2010 i, que jo sàpiga, encara no s’ha parlat amb cap músic de la ciutat” XC

“Jo puc viure sense Badalona però com que hi visc, m’agradaria que hi passessin coses” XC

A El Prat la Marta i el Fèlix es pregunten si amb l’arribada de la L9 davant de la Capsa, arribarà més gent de Barcelona per veure el què s’hi fa, o la gent del Prat marxarà a Barcelona més sovint a aprofitar la seva oferta cultural.

Pel que fa a Terrassa en Toni Ramon apel·la a la paciència i la constància: “Amb l’Spay 9 ens va faltar paciència, recordo que vam demanar una subvenció i no ens la van donar perquè faltaven poc mesos per fer els dos anys de programació, però en canvi, demanaven un mínim de 40 concerts i en portàvem 170-180”

“Jo crec que sobretot és important que es segueixi parlant de música a Terrassa” TR

El que queda clar és que les ciutats de la perifèria de Barcelona estan creixent en pes a la Regió, musicalment són moltes les sorpreses i moviments que s’hi segueixen donant, potser cada cop amb més assiduïtat, La Capsa amb el 08820, Els Genis de Badalona, Can Xalant a Mataró, la xarxa de Cases de la música popular, repartides a vàries ciutats, festivals com l’Altaveu a Sant Boi, el Faraday a Vilanova o el Let’s Festival a l’Hospitalet, etc. Són mostres d’aquestes efervescències metropolitanes que de moment no acaben de consolidar-se però que sorgeixen cada cop amb més força. Serà convenient no obviar-ne el potencial.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )