Skip to content


Entrevista: Miquel Sospedra

Escrit el 05/12/2009 per Marçal Lladó a la categoria Entrevistes a músics.
Tags: .

Nat 52 nov_09 Marçal Lladó

Un baixista sota els focus intermitents

Primer de tot, posem les cartes damunt la taula. A diferència d’altres entrevistats, conec força bé en Miquel Sospedra. Hi treballo habitualment. És un dels músics habituals de l’escuderia Bankrobber, de la que formo part.


És el baixista fixe de Sanjosex i Mazoni, també s’ha involucrat en projectes puntuals com eXile i la Banda dels Lladres, a més de tocar en un disc de Le Petit Ramon. El seu nom figura en un terç dels discos que hem publicat. Resumint: em trobo en Miquel a la sopa.

En Miquel és un dels molts músics –un grapat- que estan implicats al màxim nivell en algun projecte musical però es mantenen en un segon pla, sense deixar que els focus acabin d’il·luminar-los. Es queden a l’ombra d’una figura que acapara la composició, la veu i la personalitat del projecte. D’exemples en trobaríem molts. No els toca fer promo, no surten a les fotos ni als videoclips, però en el terreny musical sempre estan allà. Tocant en directe. Gravant a l’estudi. Aportant idees. I sacrificant molt de temps i esforç al servei d’un projecte musical que, al cap i a la fi, porta el nom i el segell d’una altra persona.

Qui són aquests músics? D’on vénen? Què els motiva a estar sota els focus i, a la vegada, a l’ombra? Però comencem pel principi.

Miquel, quins van ser els teus primers passos musicals?
El meu primer grup seriós es deia Bluestock –més tard Nadir- i fèiem blues. Tenia 18 anys i ja tocava el baix. Després van venir Business i Quién Mató A Brian Jones, on tocava al costat del meu pare [Sebastià Sospedra, històric baixista de Los Salvajes] i en Jordi Calvo dels Bretones, amb qui després formaria Browbeat. Gràcies a en Jordi vaig entrar en contacte amb el món del pop independent: vaig estar un any amb Matamala i després amb The Libs. Com a guitarrista vaig tocar amb Strawberry Pills for Eva, que més tard serien els Chéveres, fent música disco.

Ets d’aquells músics que estan en 15 històries a la vegada?
En 15 no ho sé, però sí que porto molts anys tocant almenys amb dos grups a la vegada. No ho busco expressament però sí que és una cosa habitual quan ets instrumentista. I no és una cosa que em desagradi. Sempre aprens coses de tots. Matamala, per exemple, va ser una lliçó brutal a nivell de vida, perquè ja no eren tan populars però sortien amb una actitud brutal toquessin on toquessin. Em van ensenyar què era el rock’n’roll, sortir de gira, la furgoneta… Amb The Libs també va ser una experiència molt enriquidora per entendre el món de la música i alhora per descobrir nova música que desconeixia.

Quins projectes has engegat personalment tu?
Nadir era un projecte propi i fèiem nosaltres les cançons. Els Strawberry Pills For Eva també els vam engegar entre tots. Hi havia algunes cançons meves, tot i que es tractava sobretot de tenir un directe divertit. I sí que he estat en molts projectes des del principi, per exemple Xerramequ Tiquis Miquis. Jo coneixia en Marc Serrats de Goldfinger i Matamala, i em va interessar molt que sorgís un projecte en català fet des de Barcelona, cosa que ara pot semblar molt normal però que en aquella època era tota una raresa. M’hi vaig involucrar de seguida, fent les línies de baix, gravant el disc, fent les gires… Arran d’això vam formar Safanòria, on fem una mescla de tradicional i pop.

Safanòria és un dels tres grups que, en aquests moments, té en Miquel Sospedra com a músic fixe de la formació. Els altres són Mazoni i Sanjosex. I quan Txerramequ Tiquis Miquis acabi el període d’hivernació, en Miquel també estarà allà amb el seu baix. Dels grups actius, excepte en el cas de Safanòria, que “en teoria funciona com un grup democràtic”, la resta de projectes tenen un líder clar i unipersonal, responsable màxim i única cara del projecte. Carles Sanjosé seria un sinònim total de Sanjosex, igual com Jaume Pla de Mazoni. Com porta aquesta situació el fidel músic de segona línia?

Fa molt temps que no crec en la democràcia en els grups. Algú ha d’assumir la responsabilitat, si no és un caos. No funciona. Ara, això no vol dir que jo no pugui aportar idees. Però si el líder em diu “això no”, doncs ho accepto, perquè és el seu projecte i és ell qui ha de decidir. I crec que això també millora el resultat final.

Et sents còmode, per tant, en uns grups que són el reflex d’altres personalitats?
Sí, sobretot en un context de grups de cançons, on les lletres són importants. S’ha d’estar a favor de la cançó. Dit això, no tinc la sensació que en cap dels projectes on estic involucrat em tallin les ales. Encara que Sanjosex o Mazoni no es considerin estrictament grups, a la pràctica treballem com un grup. El que sí que és veritat és que has d’aprendre com és cada persona i adaptar-te, perquè ningú funciona de la mateixa manera. Per mi també és un repte. A mi em toca captar què vol l’autor, quina idea té al cap, quins són els seus referents. Llavors tu dones la teva visió i a vegades l’encertes, altres vegades no, o a vegades aportes un nou punt de vista que no s’haurien ni imaginat.

T’influeix el que diu una cançó pel tipus de línies que vas traient?
No és que m’influeixi, és que necessito saber-ho, per ficar-me a l’ambient. Si no, és molt estrany. I a vegades és difícil, perquè quan estàs treballant-hi encara no s’ha acabat la lletra. Això em passava sovint amb en Jofre Bardagí. Però sempre pregunto a l’autor que m’expliqui de què va i sempre toco diferent en funció del projecte. I quan més gaudeixo és quan trobo la línia que és perfecta per aquella cançó. No cal que sigui complicada, és senzillament posar les notes adequades.

Això trenca el tòpic del gran baixista exhibicionista…
Cadascú va pel seu camí, però això passa amb tots els instrumentistes: els més famosos són sempre els més exhibicionistes. Però això és ciència-ficció. La realitat del meu instrument, el baix, és una altra. No pot ressaltar gaire, no té sentit que ho faci. Està en una tessitura fosca i s’ha de mantenir en uns paràmetres discrets. Jo fa temps que gaudeixo d’aquest paper, a mi m’agrada tocar cançons.

Com veus la feina del músic de sessió estricte?
Algunes vegades m’ha trucat gent de confiança per fer-ho, ja sigui per publicitat o per gravar un disc en dos dies. Però els veritables músics de sessió són màquines. Jo a cada projecte on toco he d’entendre quina personalitat té i posar-hi una miqueta de la meva. Un músic de sessió ha de fer aquest mateix procés a una velocitat supersònica, perquè els encàrrecs li canvien d’un dia per l’altre. Només cal veure què passava amb els músics de la Motown, quina versatilitat tenien. En sessions d’encàrrec, et pots trobar casos en què les pautes estan molt clares i altres que et deixen fer molt. I no és el mateix tocar una línia de baix que inventar-te-la.

Què et porta a implicar-te en un projecte? Per quin tipus d’històries trobes temps?
Jo tinc una història molt bonica amb Mazoni. Vaig gravar algunes cançons pel disc “Esgarrapada”, el primer que feia en català, però va ser com una cita a cegues que ens va muntar en Xavier de Bankrobber. Quan en Jaume em va passar el disc acabat, em va encantar. En aquell moment no tenia temps per res, però recordo un dia que estava al costat de l’estació de Sant Andreu i el vaig trucar dient-li que jo volia tocar aquelles cançons en directe. De cop em vaig adonar que em sabria greu que ho fés algú altre. Ara seria molt fàcil dir-ho, però en aquell moment Mazoni com a grup no existia. I vam fer uns quants concerts davant de molt poca gent.

El fet d’estar treballant en projectes que lidera altra gent, representa algun tipus de renúncia per part teva?
No. Si no tiro endavant un projecte propi és cosa meva. Sempre he anat fent cançons i algun dia encara gravaré un disc, però mai m’ha preocupat no dedicar-hi prou temps. A mi el que m’agrada és posar el baix a les cançons d’algú altre. Ja em sento realitzat així. Mai he tingut la sensació que els projectes on estic involucrat em robin temps d’un hipotètic projecte personal.

Creus que aquesta sensació teva val per la resta de músics que es troben entre dues aigües, que tenen un compromís artístic amb el projecte però estan a mig camí entre formar part del grup i ser músics de sessió?
Això és un gran debat, no acabaríem. Tots estem còmodes amb algunes coses i amb altres no. Però la nostra situació també té avantatges: a mi mai em toca anar a fer promoció amb Mazoni o Sanjosex. En canvi, amb Nut o Glaucs, que sí que era membre de ple dret, sí que em tocava i no m’agradava especialment. I curiosament, potser llavors tenia una implicació artística menor que ara.

A Glaucs hi vas entrar al final però com a membre de ple dret…
Ells eren un grup i hauria estat molt estrany que hi hagués un músic a sou. Em van deixar triar i vaig preferir implicar-me com un més, formar part de la banda a tots els nivells. A ells no els hauria importat que jo fes de mercenari, però crec que no m’hi hauria sentit a gust, perquè hauria estat l’excepció. I no seria tan estrany, perquè hi ha moltes bandes ja consolidades que agafen músics de suport.

Què et sap greu de no ser un membre de ple dret dels grups on toques?

El que em sap més greu és quan veig que els líders fan concerts sols o amb formacions reduïdes i jo no hi puc ser. Jo m’ho sento molt meu, hi ha un vincle. I per res del món em perdria cap concert. És per una qüestió emocional. Però si ho penses, fins i tot els Beatles van fer uns quants concerts sense el Ringo Starr i no va passar res. Amb Mazoni i Sanjosex és estrany perquè en moltes coses són un veritable grup, però en canvi que els cantants-compositors facin coses per la seva banda és habitual. I sobretot, és molt còmode per tractar amb la discogràfica o amb la premsa: hi ha un sol punt de vista, una sola veu.

Tampoc acostumes a sortir a les fotos…
Amb el darrer disc de Mazoni hem sortit tots els músics a les fotos de promo. Inicialment no era una banda però amb el temps s’hi ha anat acostant molt, de manera que vam decidir que hi sortiríem tots. De fet, moltes vegades surt en Jaume sol, i és normal, però que alguna vegada també sortim els altres m’agrada.

I quin és el límit de la teva aportació amb els grups? Fins on pots arribar?
Quan he vist que podia aportar més a algun projecte ho he proposat. En el cas de Nut vaig composar un parell de cançons, per mi era un incentiu tocar-les en directe. Això sí, la lletra era d’en Jofre Bardagí, perquè no m’atreveixo a escriure coses que ha de cantar un altre. Amb Safanòria és el mateix.

A part d’estar involucrat en grups, també has fet alguna substitució. Recordo el cas de Sanpedro, que et vas aprendre tot el repertori per fer un parell de bolos… Què et porta dir que sí en casos com aquests?
Ho vaig fer amb els Sanpedro, també amb els Whisky’ns… És un curro brutal, però sempre que ho he fet ha estat per una qüestió personal. Per pasta, mai compensa. És mig favor i mitja feina. Però també és un plaer. En el cas de Sanpedro, el grup ja m’agradava i tocar les línies d’en Ricky Falkner m’estimulava molt, perquè és un baixista molt complert. És melòdic, té tècnica però és zero exhibicionista. Ara, això no treu la feinada que vaig tenir!

1×1

Miquel Sospedra ens comenta els projectes on ha tocat.

Txerramequ Tiquis Miquis
El que més valoro és haver impulsat un projecte en català des de Barcelona fa uns quants anys. I també m’ha servit per conèixer músics de qui he après moltes coses, especialment del camp de la música tradicional. Un exemple seria en Joan Garriga, que va fer la primera gira. La manera d’engegar el projecte va estar molt bé i ha donat alguns concerts molt divertits.

Safanòria
És una plataforma que em permet fer moltes coses que no puc fer amb altres projectes. Fins i tot he fet un videoclip. Allà tothom pot fer el que vol, però ara mateix sóc una mica qui estira el carro i això també és divertit, perquè pots prendre decisions i jugar.

Chop Suey
Em va ensenyar a tocar amb màquines i una manera diferent d’entendre la música. I també vaig tenir l’ocasió de tocar en festivals com Benicàssim o el Festimad.

The Libs
Vaig aprendre coses bones i dolentes. Em van obrir les orelles a la música nord-americana i als seixantes. I també em va ensenyar alguna cara de la petita indústria musical que no em va acabar d’agradar.

Le Petit Ramon
Va ser la primera vegada que tocava amb gent de qui havia estat fan abans. És una sensació molt diferent, quan et truca algú que t’agrada i et diu “necessitem un baixista…” En Ramon és un tio molt curiós, molt meticulós, molt treballador. Potser massa i tot. En aquell moment el projecte era igual de marciano però amb una banda flipada: molts músics i molt diferents. Econòmicament era inviable però tothom va estar allà. Vaig fer la gira de “Luxúria” i la gravació del tercer disc, en un moment delicat per tothom i accidentat. Però s’havia de fer, deixant a banda qüestions personals.

Sanjosex
Jo era fan d’en Carles abans de tocar amb ell i ara mateix m’omple molt el que estem fent. Però té una manera de treballar que t’hi has d’adaptar molt, sempre canvia les coses… Et dóna molta joc i et permet obrir les cançons, a vegades massa. I és un plaer tocar amb en Pep Mula a la bateria.

Mazoni
Amb en Jaume va ser com una història d’amor. Jo vaig creure molt en les cançons des del principi i em flipa tocar-les. Em fa il·lusió veure que hi ha un reconeixement ara perquè jo m’ho sento molt meu, tot i que diguin que no és un grup. Vaig gravar “Esgarrapada” i he viscut tota l’evolució del projecte des de dins. I a més, he tornat a viure una mica el rollo d’anar de gira, el rock’n’roll.

Glaucs / Nut
Amb en Jofre Bardagí és complicat saber per on aniran les cançons, sempre comences a treballar-les quan les té zero acabades. I és una guerra, perquè molts cops no saps per on aniran. Vaig estar amb ell a la darrera gira de Glaucs i també a Nut, on vaig poder composar algunes cançons. I encara juguem a futbol junts tot sovint.



Últims comentaris

  • Adriana de la Osa: Un texto precioso, Marta. Emocionante e inspirador. ¡Me ha chiflado! Gracias, gracias, gracias....
  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )