Skip to content


Entrevista: Lola Huete

Escrit el 18/05/2010 per admin a la categoria Activistes.
Tags: , , .

Lola Huete, trenta anys al Taller de Músics

Text i foto: Borja Duñó

Es va jubilar fa unes setmanes i l’hem feta venir expressament. La Lola Huete, fins fa dos dies responsable de les relacions externes, de la comunicació i de la imatge del Taller de Músics, encara no ha assimilat que ja no hi treballa. Hi ha estat trenta anys, gairebé des de la seva fundació, i és per això que ens interessa el seu punt de vista: l’escola del carrer Requesens, al Raval, ha estat un dels epicentres més importants de la música de les tres últimes dècades a Barcelona.

Recordes quan vas començar a treballar al Taller de Músics?

Sí, conec el Taller des d’abans d’entrar-hi. L’any 79 es va fer el primer seminari i el 81 vaig començar, o sigui que hi sóc gairebé des del principi. En aquella època, l’Antonio Narváez feia els reportatges dels concerts i els seminaris del Taller. Hi havia un seminari a Alcalá de Henares, ell no hi podia anar i jo era molt aficionada a la fotografia. Allà el Lluís Cabrera, el director del Taller, em va pescar. Em va demanar que vingués a arreglar la biblioteca el curs següent. A l’estiu, jo m’estava a Menorca, pintant i fent tapissos, pensant que el curs començava a l’octubre, però l’1 de setembre em va trucar dient, “què fas encara a Menorca?”.

Vas fer la maleta i fins avui.

Sí, aleshores el Jazz Sí Club era el bar del Pepitu, on veníem a dinar, hi havia un parell de classes molt petitones que anomenàvem “el psiquiàtric”, perquè només hi cabia una persona i el profe; la dona del Lluís i del seu soci estaven a secretaria; el Lluís tenia un despatxet a dalt… Hi havia un ordinador prehistòric.

La zona no era com ara. Estava molt degradada?

Sempre s’ha mitificat una miqueta. Jo, que sempre m’he mogut en el barri antic de la ciutat, no penso que estigués tan degradat. Es venia molta droga, era el punt on es venia més xocolata i la majoria dels que en venien eren ionquis. Ja no en queden perquè es van morir tots, va ser bastant dur. El barri era pobre però sempre en relació a la resta de la ciutat. Va canviar molt quan van treure les voreres i va deixar d’haver-hi cotxes aparcats. Aquests nois els coneixíem i estaven molt ben enrotllats amb nosaltres i els veïns. La poli venia cada mitja hora, els sacsejava una miqueta, i no pescaven mai res perquè quan cridaven “aigua” ho deixaven al vorell de la porta metàl·lica. Una vegada van canviar el policia. Els altres estaven una estona parlant amb ells i després se n’anaven. Però en va arribar un d’aquests justiciers, que va dir “esto lo arreglo yo” i aquest va palpar el vorell d’una xapa de la Coca-cola que els altre polis no miraven mai, com tampoc miraven els parafangs dels cotxes. Li havien posat merda de veritat, i va fer xaf! Li va quedar “el mierdas”, ha ha! Més tard es va intentar vendre cocaïna i aquí al carrer havia vist pistoles, hi havia poli secreta, gent de la màfia dura. Però els que venien xocolata prenien cafè amb nosaltres aquí al Pepitu. Potser sí que per la gent de l’Eixample ha costat molt baixar al Raval.

Tu representes el Taller de Músics a la Fundació Tot Raval. Ha fet mal la campanya mediàtica contra el barri?

Sí, hi ha gent que està fent molts esforços pel barri i que ara vinguin a dir que molesta el soroll, doncs un barri vell d’una ciutat ja se sap què és, que hi haurà borratxos i gent dormint pel carrer. Tot això només és evitable si tens una dictadura que te’ls treu de sobre contínuament i va fent ràtzies. En temps d’en Franco deien “no hay pobres”. És clar, se’ls emportaven del metro i després no en veies ni un. Quan vaig anar a Suècia per primera vegada, em va xocar molt que, al metro, a les nou del matí, la policia agafava els borratxos i els posava sota la dutxa. Jo no n’havia vist mai d’aquesta gent! Els he començat a veure a partir de la “democràcia”, des que no hi és Franco. Però el que és clar és que si vols un altre tipus de barri te n’has d’anar a Sarrià o a l’Eixample.

Has vist un canvi al Raval en els darrers trenta anys? Es va posar de moda fa un temps.

Sí, quedava guai perquè hi ha botigues de disseny, de moda i tot això… però després tens por a la nit perquè tens un nen petit. Però penso que s’ha dignificat la vida. La gent ara té dutxes, les cases estan arreglades, quan jo vaig arribar la gent no tenia dutxa ni una cambra de bany normal.

I vosaltres teniu una mena de campus al barri, al carrer.

Sí, sempre ho diem, el hall del Taller és el carrer.

Teniu molt contacte amb els veïns?

Sempre hi ha el que se surt de la norma, però en general els veïns estan molt contents. Els donem molta vida, hem ajudat a dignificar el barri. Pensa que tenim uns vuit-cents o nou-cents alumnes. Si més no, sense nosaltres aquest barri seria molt més desangelat. Hi ha molta gent gran i hi ha un 55% d’immigració. Això ningú no ho entén perquè a partir d’un 50% es considera un polvorí. En canvi aquí es manté bastant la calma, jo no veig que hi hagi baralles.

Ara mateix hi ha tres centres que ofereixen una titulació oficial de música moderna: l’Esmuc, l’Aula i el Taller de músics. Però ha trigat molt, no?

La música moderna no s’ha reconegut fins que sorgeix l’Esmuc. Hem estat 20 o 25 anys sense aquest reconeixement i nosaltres no l’hem assolit fins aquest any passat i això és molt fort. I encara no tenim subvencions com el Conservatori, i això vol dir que tenim competència deslleial, però bé… Quan l’Esmuc va regularitzar els estudis de música moderna, el Taller de Músics i l’Associació Internacional d’Escoles de Jazz  – l’IASJ, de la qual som membres fundadors – els vam assessorar. El Taller ha estat el focus on s’ha reunit la professió, aquest ha estat el pol d’atracció, sigui pel barri on som, sigui pel tarannà del Cabrera… El 95% de la professió ha passat pel Taller, d’una manera o altra.

Dius que al principi l’ensenyament era molt anàrquic.

Sí, perquè teníem alguns professors de fora com el Peter Delphinich, el Mario Lecaros, el Ze Eduardo… Eren senyors que venien d’altres països i van començar a ensenyar el que sabien, sense una norma o un programa d’estudis. El Ze Eduardo, que va ser director pedagògic del Taller durant bastants anys i va ser el que va muntar la big band i va crear el pla d’estudis. El que va fer va ser regular una mica el que ja hi havia. Per què es va començar a estudiar el jazz? Perquè a banda de la clàssica és la única música que té una normativa. El rock, per exemple, no ha desenvolupat cap mètode. El Ze Eduardo va recollir la metodologia dels americans, que d’això en saben molt. Fer conjunt instrumental des del principi, tenir classe particular d’instrument… I el JazzSí Club el vam muntar el 89 o el 90 perquè els alumnes tinguessin la oportunitat de tocar en directe.

Et refereixes a la metodologia d’escoles com Berklee?

No! Nosaltres no hem estat mai de la Berklee, en tot cas, posats a comparar, penso que estem més a prop de la New School, una escola de belles arts que ensenya totes les branques artístiques, però la Berklee és d’aquells mites que corren. Berklee és molt coneguda perquè agafen els millors professors i fan molt bon màrqueting, però per fer aquest ensenyament han de tenir un gran nombre d’alumnes. Les beques que donen són només d’una quarta part del que valen els estudis i, és clar, ells van a la cacera d’alumnes. En realitat és una fàbrica de músics. Sí, d’allà han sortit músics molt bons, amb una gran tècnica, però tu has de tenir les dots perquè el tracte no és el mateix per tothom. Els de Berklee van venir a oferir-nos el seu programa i que féssim els exàmens, i encara veig la cara que van fer quan els vam dir que moltes gràcies però que no ens interessava, ha ha!

Vosaltres ja portàveu els professors que us interessaven.

Sí, en els moments en què era molt car anar a Estats Units, nosaltres portàvem els professors, per això els seminaris que organitzàvem eren tan importants. A més, sempre hem procurat que els diversos creadors que venien a fer de profes es trobessin. Per exemple, el Max Roach va coincidir amb l’Enrique Morente i aquesta trobada va tenir els seus efectes. Això ha estat important pels alumnes però també per a la música: a l’Expo de Sevilla del 92 Roach i Morente feien una estrena conjunta gràcies a una producció nostra.

El programa d’estudis, però, és rígid. No pots venir al Taller i fer el que vulguis. O sí?

Hi havia un temps en que sí, que podies venir a estudiar només guitarra, però al cap de sis mesos t’adonaves que et faltaven altres coses o no podies avançar. T’has d’apuntar a fer el nivell de solfeig que et toca o d’harmonia… Si et vols apuntar a tot el programa d’estudis oficial sí que hi ha moltes altres assignatures. Pensa que nosaltres ja impartíem el grau superior, però sense titulació oficial.

Els alumnes que venen al Taller tenen un perfil determinat?

No, hi ha de tot. Encara que la majoria de gent va dels 18 als 30 anys, també hi ve gent de 60! A vegades també hem tingut gent de 15 anys, tot i ser una escola d’adults, perquè han tingut una gran predisposició. De gent que es vulgui dedicar claríssimament a la música… No tothom es veu com a compositor, i si et veus només com intèrpret el tocar amb una banda se t’acaba. També hi ha molt poca gent que inicialment vulgui ser profe, perquè sembla l’opció avorrida.

Però per ser professor també has ser un músic en actiu.

És clar, hi havia professors com el Joan Vinyals, el Sean Levitt…! El Sean Levitt era un gran guitarrista, fill del bateria de jazz Al Levitt. Els guitarristes d’aquí anaven bojos pel Sean Levitt, era un profe molt irregular perquè estava penjat del cavall i això va ser horrorós, però els alumnes s’apuntaven com bojos a les seves classes, encara que no se sabia mai quan les donaria. Va morir fa uns sis anys a París i amb la discogràfica del Taller vam publicar un recull de gravacions seves. La discogràfica es va muntar per això, per recollir els músics lligats al taller, com els A-Free-K (el Jorge Rossy, Eladio Reinón…) que van ser dels primers alumnes del Taller.

I també feu produccions pròpies.

Hi ha un departament que encara es diu de “management”, de quan es feia més management, i que ara es dedica a les produccions que es fan amb les orquestres del Taller (tenim una big band professional i una altra d’estudiants). Les darreres produccions importants han estat la del Santiago Auserón, la del Cris Juanico, i s’han fet gires. D’algunes d’aquestes produccions hem fet discos, com aquests dos que et dic. També un parell del Miguel Poveda quan estava al Taller,…

Parlem de flamenc. El Poveda i la Mayte Martín han sortit del Taller, oi?

Sí, el Lluís sempre ha estat un apassionat del flamenc, ell diu sempre que el flamenc és el jazz d’aquí, el que passa que no hem sabut fer el marketing que fan els americans. Sempre li hem donat suport, hi ha una part del pla d’estudis dedicada al flamenc i també hem procurat sempre que hi haguessin produccions de flamenc. Tampoc ho hem imposat, sinó que ha sorgit de forma natural. L’Enrique Morente quan ve a Barcelona, amb qui té afinitats és amb el Taller de Músics. La Mayte Martín originalment va venir a estudiar guitarra i quan es va posar a cantar se li va donar tota la cancha que va necessitar, fins que va volar. De fet ella va ser professora del Miguel Poveda. Ella donava cante i teoria del flamenc.

Així com el jazz té una metodologia molt clara, el flamenc, tradicionalment, s’ensenya d’una manera molt diferent. Com es combina això al Taller? Com s’ensenya el flamenc?

Un cop tens els coneixements de música et pots especialitzar en una cosa o una altra. Això que el flamenc només es pot transmetre per tradició oral és una trola com una casa, en el blues abans tampoc es llegia, parla amb el Chicuelo i ja veuràs què et diu. Tot es pot escriure! És com allò d’”el flamenco se lleva en la sangre”. No hi ha res que es porti a la sang! Aquí els que ensenyen flamenc són flamencs, tot i que han après jazz. Coneixen perfectament els dos mons i et poden fer el pont, t’ho explicaran amb el llenguatge que tu coneguis.

Les polítiques culturals, com es veuen des del Taller de Músics?

En aquest país la cultura ja és una “maria”, i en això potser s’ha millorat una mica, jo crec que quan va entrar el Carles Sala a la Generalitat va haver-hi un punt d’inflexió. De totes maneres estem a anys llums de països com Alemanya o França. Si la música es “maria” més “maria” és la música moderna: no es pot comparar el que rep la música clàssica amb el que rep tota la resta de música. Penso que s’ha de recolzar la creació, el laboratori, que és el que la gent no coneix. Si hi ha un espectacle que ja omple, perquè l’has d’ajudar? Perquè has d’ajudar l’espectacle del Nacho Cano? S’ha de recolzar la gent no coneguda, procurar que tinguin públic. La gent que ja ha tirat la seva carrera endavant ja se l’ha ajudat, perquè se l’ha de seguir ajudant?

Barcelona és una de les ciutats on potser hi ha més músics per metre quadrat i menys música en directe. Quin és el problema?

El problema dels bars amb música en directe és que el tio que porta el bar ha de pagar els músics. I, és clar, surt més a compte posar discos que pagar cent euros per músic. Com és que ha funcionat tan bé Mas i Mas? Perquè després del concert fan discoteca. Al JazzSí Club programem gairebé cada dia de l’any, però fem un horari només de vuit a deu, perquè no volem fer competència als locals nocturns, tot i així, s’omple cada dia. És impressionant.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )