Skip to content


A fons: Música i arts escèniques (I)

Escrit el 30/06/2010 per Laura Sangrà Herrero a la categoria Articles "Nativa".
Tags: .

Per Laura Sangrà Herrero.

Músics i actors tenen finalitats i mètodes diferents, però s’assemblen, almenys, en una cosa: el seu principal camp d’acció és l’escenari. Però, què passa quan el comparteixen? Sobre les sinèrgies, els beneficis i les servituds que es creen en reflexionen en aquest reportatge un dels violinistes del Quartet Brossa, Aleix Puig; la cantant d’Anímic, Louise Sansom; el baixista de la Orquesta del Caballo Ganador, Alberto Alegre, i el músic d’electrònica Pablo Rega.

A finals de juny el dramaturg i director d’escena Omar Porras va presentar al Festival Grec de Barcelona el seu muntatge sobre Simón Bolívar, una de les figures cabdals de la emancipació americana envers l’Imperi espanyol. I de tots els actors que intervenen a ‘Bolívar, fragmentos de un sueño’ –que així és diu l’obra–, només n’hi ha un de professional. La resta són músics que van anar ‘allistant’ durant un llarg viatge per Colòmbia.

En la roda de premsa que van fer per presentar l’espectacle, els periodistes van preguntar reiteradament al director en què consistia l’obra: si era teatre, si era un concert dramatitzat on es recitaven fragments de text,… Els descolocava que els intérprets d’una obra teatral fossin músics. Porras va acabar dient que es tractava d’un “poema èpic musical” interpretat per “actors que toquen”, i va reivindicar: “La música també és llenguatge teatral. No és accesori”. Alguns van discrepar, i Porras va anar encara més enllà: “No pot haver teatre sense música; és un dels seus personatges més importants”.

Fent un sondeig entre músics que han format part d’espectacles teatrals veiem que no hi ha consens sobre la qüestió. “És clar que pot haver-hi teatre sense música. Un monòleg no necessita música i és teatre, no? Per exemple, quan Pepe Rubianes no feia servir cap tipus de música a la seva obra, encara que digués ‘choa, choa, choa’ a un ritme de puta mare, no crec que volgués expressar res musical”. Qui parla és Alberto Alegre, baixista de la Orquesta del Caballo Ganador, grup basat en la improvització conduida i que posarán la música en directe al muntatge ‘Anirem a les festes amb el pit ben armat’, de Xavier Giménez Casas sobre textos de Joan Maragall, el 7 de juliol a la Biblioteca Bonnemaison.

Pablo Rega és músic d’electrònica que ha participat en projectes teatrals de diverses companyies espanyoles i ha creat el seu propi grup músico-teatral, Kozmic Muffin. Ell creu “rotundament” que el teatre pot existir sense música pero no sense musicalitat, de la que la paraula n’està carregada i, a més, “el silenci no existeix”.

Un dels violinistes del Quartet Brossa, Aleix Puig, grup que també ha colaborat amb ballarins i actors, opina que pot haver-hi teatre sense música “si la proposta artística ho defensa amb criteri”, però tot depèn de “les etiquetes”. És a dir, si s’entén el concepte “música” de manera “generalitzada com un acte de comunicació a través de la gestió de sons i silencis, és difícil entendre la vida sense “música”. I també el teatre, és clar”. Ve a ser la “musicalitat” que Rega defensava que està a tot arreu. La més radical dels entrevistats en aquest aspecte és la cantant d’Anímic, Louise Sansom, que concep un teatre sense “paraules ni so. De vegades l’expressió d’una cara o un gest pot ser pur teatre”, diu.

Arran d’això, tots creuen que la música és un llenguatge teatral, “per a bé i per a mal”, segons Rega, i perquè música i teatre comparteixen “tantes coses”, començant pel terreny de joc, l’escenari, que és difícil dir on comença una i on acaba l’altra”, reflexiona Puig, qui, a més, raona: “I si cal ser precisos amb les fronteres artístiques que les avantguardes s’han encarregat de bombardejar, música i teatre tenen el comú denominador de ser activitats comunicatives”.

Llavors, en els espectacles que creen conjuntament músics i actors, els primers assumeixen el paper de músics que actuen o d’actors que toquen? Doncs segons Alegre, depèn: “Camarón seria un músic que actua, i Keanu Reeves amb el seu grup, un actor que toca”, i riu desde Tailàndia, on ha estat durant l’últim mes fent d’extra en una pel·lícula en què cap actor “tenia res a veure amb un músic”. “Tot i que hi ha excepcions, no tenen gaire a veure una disciplina amb l’altra”, comenta, rebatent les paraules del violinista del Quartet Brossa, que posa de bracet i en el mateix terreny de joc la música i les arts escèniques. Molt més reduccionista és en aquest aspecte la cantant de Anímic, ja que quan interpreten dalt de l’escenari “no existim, només la nostra música”.

Per a Sansom també té avantatges cedir el focus a un altre, i és “la tranquilitat de no ser observat i jutjat mentre toques”, però tot té una contrapartida: “Tens la responsabilitat de no equivocar-te per no treure l’espectador del seu trance”, diu. Precisament el baixista de la Orquesta del Caballo Ganador destaca que tens “menys responsabilitat” quan li brindes el paper principal a un actor, una cesió de protagonisme que a Puig li aporta “moltes coses”, tantes com “no ser egocèntric en la vida qüotidiana”.

Si Sansom defensava la reducció total a la seva música quan són dalt de l’escenari, el del Quartet Brossa critica aquesta “tradició que ha fet que els músics sovint ens oblidem que tenim un cos i ocupem un espai escènic”, igual que els actors “sovint s’han oblidat de la musicalitat de la seva veu en les seves interpretacions”.

El que també passa sovint és que, posats dalt de l’escenari en un únic muntatge, sol predominar el paper dels actors per sobre del dels músics. Això subjuga els músics o ells també treuen alguna cosa d’estar a l’ombra, fent el coixí dels que se la juguen? “Hi ha casos de tot, però és cert que treballar per a espais diferents al que és un concert a l’ús i amb còdics diferents enriqueix l’experiència i obre nous camins”, diu Rega, i Sansom apunta en el mateix sentit perquè creu que es “realcen” mutuament i fins i tot la música “pot arribar a dominar bastant encara que sembli que está en un segon pla, perquè et dirigeix cap a les emocios o camins pels que has d’anar. La música al teatre té un paper més humil però no menys important”, resumeix.

Alegre és molt més pragmàtic i ho posa en termes de “pasta”: “El benefici que treuen els músics és la pasta que guanyen, perquè al teatre amb música el primer pla, tant en l’actuació com en les lletres dels programes i les fotos, està sempre ocupat pels actors i el director”, diu.

Alguns ratifiquen que “mai” s’han posat en el paper d’artista escènic quan han compartit tarima amb actors, com diuen Sansom i Alegre, però els altres dos entrevistats sí que s’hi han assumit alguna vegada aquest rol “difícil d’aguantar durant molt de temps”, segons Rega, que sempre l’ha disfrutat “de forma inconstant, perquè no forma part de la meva disciplina i no m’interessa”, revela. Puig també considera que és un paper difícil de fer, però per altres motius: “Cal saber-ne molt per a fer-ho bé”, justifica, tot i que sempre li ha agradat “intentar-ho”, com a mínim, i adonar-se que “és millor deixar-se aconsellar per les persones adequades, i en tot cas, establir-hi diàleg fructífer”.

Sobre els bisos, consens total: cap d’ells troba a faltar-los quan fa un espectacle d’aquestes característiques “perquè el que és, es”, diu Rega, i de vegades són un “protocol innecesari”, apunta Puig, que altres cops es poden convertir en el moment més “fresc i autèntic” de tot el concert. Sansom afegeix: “Però són bonics quan no te’ls esperes, quan la gent realment ho vol, així que si ja vas mentalitzada…”.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Adriana de la Osa: Un texto precioso, Marta. Emocionante e inspirador. ¡Me ha chiflado! Gracias, gracias, gracias....
  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )