Skip to content

Carregant

A fons: Topografia de l’èxit (III)

Escrit el 01/06/2010 per Olga Ábalos a la categoria Reportatges de Nativa.
Tags:

Per Olga Ábalos

En aquesta darrera entrega del reportatge sobre l’èxit (v. 1 i 2) recollim algunes de les opinions, comentaris i apunts més o menys espontanis que hem anat rebent sobre el tema. Fa una setmana us vam formular unes preguntes per animar-vos a participar. Alguns comentaris ja s’han publicat en els darrers dies i altres els hem rebut en el nostre correu intern. Com ens temíem, l’èxit és un aspecte ambigu i difícil d’acotar i dóna per a escriure moltes línies.

Comencem el nostre recull amb un relat signat per Miguel Sospedra i inspirat en la recerca de l’èxit, que ens ha fet arribar via correu electrònic:

“Treus el cap estirant el coll a la plaça Catalunya, allà a l’estrella. Ni una llambregada. Puges a una caixa de cervesa Damm, la vermella, i mirant al terra gargamelleges. Ho dones tot. Tímid però simpàtic. Regales coses rodones i el comptador de visites regula el teu estat d’ànim. Ets pesat. Vols ser jutjat, perds les amistats, els diners, la feina i la família. Coneixes a tothom i et jutgen. De tant en tant beus i menges. Et pregunten i somrius. Demanes una tela negre per tapar la caixa de cervesa Damm vermella. Guanyes el judici. Coneixes a la senyora claqueta i les coses rodones venen en caixes de cinquanta. Viatges i rius. Moles.

Mires de no creuar, si es possible, pel bell mig de la plaça Catalunya. Et porten trenta caixes de cervesa Damm, de les vermelles, i les tapen amb una tela negre de fibres no sintètiques. Visites vint-i-cinc mitjans de comunicació en un dia, amb ressaca. A la nit ho dones tot, la gent contenta i agraïda, lamo satisfet, lequip enfeinat i tu, mentre xerres amb persones dulls de vidre, penses que només és la  vegada tres mil que cantes la lletra de l’última cançó de la nit. I les que et queden. Són pesats.

Treus el cap estirant el coll, amb bambes noves i barba, a la plaça Catalunya, allà a l’estrella. Mirant al terra gargamelleges. Tothom et coneix. Ja no moles, però insisteixes”.

L’autor del text en cap moment anomena ni la paraula èxit ni fracàs, però tot i això vehiculen aquesta història d’algú que anhela ser conegut i pateix les conseqüències. Una d’elles pot ser la fama, el reconeixement popular, que pot ser més o menys buscat i més o menys fàcil de suportar. Precisament d’això en parlàvem breument en la segona entrega d’aquest reportatge i sobre la relació entre l’èxit i fama vam formular una primera pregunta als nostres lectors que ja ha tingut algunes respostes interessants.

La Montse Baste-Kraan: Per a mi èxit vol dir complir satisfactòriament allò que t’havies proposat mentre que la fama la pot assolir un patata amb connexions, tot i que no sempre va així. Hi ha molts famosos dolents i conec molta gent que fa molt bé la seva feina i que, fins i tot amb una mica de sort, els seus més propers li reconeixen els mèrits”. D’una opinió semblant és Jennina, que signa el següent comentari. “Entenc que l’èxit és aconseguir el què volies o el que s’espera de tu, i que la fama és ser conegut per allò que fas o que ets. No crec que sigui el mateix. Hi ha molts casos d’èxit poc coneguts i per tant no famosos, i també hi ha l’èxit personal, el que un es concedeix per saber-se satisfet del teus objectius assolits, que per mi és el més important”. Xavi Tort amplia una mica el concepte de fama: “crec que l’èxit està directament condicionat per un objectiu assolit sempre de manera personal (o col•lectiva), en canvi la fama és un concepte un tant més abstracte i de múltiples cares el seu rang moral del qual depèn, directament, de la percepció o la interpretació pública i social. Per això, ben al contrari que l’èxit, que inclús en assolir quelcom negatiu sempre és per ser desitjat, moltes vegades ocorre que la fama s’obté per alguna cosa negativa i no desitjada. En canvi, pel que fa a allò assolit positiu, els significats es poden juxtaposar quan en ambdós conceptes és desitjat. Tanmateix quan el desig de fama és assolit s’ha assolit l’èxit”. Pedro Calero aposta per una separació encara més contundent dels dos conceptes i afirma que l’èxit i la fama no tenen res a veure: “Avui en dia es confon un amb l’altra permanentment. Per ser famós es valoren coses que no tenen cap importància, en un món que prioritza coses que no tenen importància. A més, la paraula “èxit” també és enganyosa i actualment només és sinònim de ‘conegut per una majoria de gent’”.

Un fet clau dins d’un context capitalista i de consum és que l’èxit pot suposar per un artista una oportunitat de seguir vivint o no de la seva activitat i això pot entrar en conflicte amb les inquietuds creatives del mateix artista. Martí Farré escriu que l’èxit influeix en aquest procés creatiu en el fet de que al darrera d’una creació artística prevalen més els aspectes comercials – dissenyats per una colla de cretins, narcisistes i ignorants – que els merament artístics. Ara bé, això no vol dir que no hi hagi coses comercials interessants, com per exemple la pel·lícula ‘Des de Rússia amb amor’ de James Bond. També val a dir que hi ha una altra colla de cretins, narcisistes i, el què és pitjor, pretesament il·lustrats, que odien qualsevol cosa que olori a èxit o fama i enalteixen productes lamentables, simplement perquè no tenen èxit o fama. Prefereixo no posar exemples”. Bernie, via correu electrònic també, ens fa la següent reflexió a col·lació: Normalment, un artista busca l’èxit com a reconeixement d’haver aconseguit un producte que satisfà a cert nombre d’espectadors. Hi ha artistes que consideren l’èxit i la fama com a indispensables per donar un sentit a la seva carrera professional. Hi ha molts tipus d’artistes però crec que l’artista integral no cerca l’èxit com a finalitat de la seva obra, sinó la materialització de la seu art en la modalitat que practiqui. L’èxit no dona més o menys rellevància qualitativa a una obra, perquè aquesta és molt subjectiva”. Pedro Calero continua en la mateixa línia d’opinió: “la creació ha de ser independent de tot, i especialment del públic. La creació ha de buscar anar més enllà, aportar alguna cosa, no atraure públic. Un artista de veritat pensa en l’obra, no en el públic”. Sobre aquesta suposada independència de l’artista dels imperatius socials de ser reconegut, la Montse Baste-Kraan ens envia una cita del cantant Nick Cave molt il·luminadora: “Visc una competició amb ningú. La meva relació amb la meva musa és delicada en el millor dels casos i sento que és la meva obligació protegir-la de les influències que poden posar en perill la seva fràgil condició. Ella ve cap a mi amb el regal d’una cançó i jo li torno tractant-la amb el respecte que crec que es mereix – això vol dir no sotmetre-la a la indignitat del ser jutjada i a la competició. La meva musa no és un cavall i jo no estic en una cursa de cavalls i si ella ho fos, no li posaria l’arnès”

La tant desitjada visita de les muses és comentada també per Joan Lloberta que ens il·lumina amb una distinció entre dues vies exitoses: Potser cal tenir en compte que en la nostra societat hi ha dos visions sobre l’èxit. La primera, molt influenciada per certa idea de progrés personal típica d’Estats Units, identifica èxit amb adquirir notorietat i diners. Vist així, la fama és un pas més per l’èxit. La segona, que potser arrela una mica més enrere, estaria relacionada amb certa honradesa amb sí mateix. És una visió típicament relacionada amb la voluntat personal. Alguns creuen que aquesta voluntat personal va lligada amb algun tipus de destí. Potser apareix de forma més descarnada en el pessimisme de Schopenhauer. Per exemple, Èdip només pot aconseguir l’èxit matant el seu pare i tenint un fill amb la seva mare. És el que ha de fer per a convertir-se en sí mateix plenament.

A partir d’aquí, es poden fer caricatures. Per exemple, Paris Hilton creuria que el seu destí la duu a la fama, diners i poder. Tom Waits creuria que ha de ser fidel a sí mateix evitant curosament les temptacions de la notorietat. Kurt Cobain seria un cas de seguir la pròpia voluntat i no poder suportar-ne la fama i els diners”.

LES CONSEQÜÈNCIES DE L’ÈXIT

I què succeeix quan la creació ha de conviure amb l’èxit aconseguit? Joan Llobera posa l’accent en els perills del ressò popular: “És evident que cert èxit pot ajudar a consolidar un artista, però que un èxit desmesurat pot destrossar-ne l’ànima. Avui, potser més que mai, els artistes estan sols davant d’una societat que els mira. Tothom pot tenir els seus 15 minuts de fama. Per mi el repte consisteix en arribar al minut 16. I estar content de com s’hi ha arribat”. Jennina també una opinió clara sobre com es pot afeblir la força creativa: “Crec que l’èxit pot ser perillós en relació a la creació artística, la primera part de l’èxit és positiva, confirma allò que l’artista intueix que agrada o té qualitat i li permet (en el millor dels casos) viure del seu projecte artístic. Però l’èxit sobtat o destacat fa que les expectatives pesin més que els objectius o idees inicials i per tant es debilitat l’impuls creatiu”. Mario Granados també alerta sobre els perills de la fama: “L’èxit ens fa un 10% més estúpid. Sempre he tingut en compte aquesta premissa al llarg de la meva carrera professional (i de la vida!). No, no crec que s’hagi de fugir de la recerca de l’èxit, però sí que s’ha de fugir de les conseqüències que pot portar al darrera. És comú que els èxits facin que les persones tendeixin a sentir-se per sobre de la mitjana, creguin que ja han abastat tot, que a partir d’aquell moment no queda res per demostrar, i que la resta dels mortals està per sota teu. En definitiva, l’èxit és un mal company per l’ego si no es sap portar. Quantes persones triomfadores hem conegut que han canviat la seva formar de ser a partir de l’èxit? Doncs… això”. Xavi Tort, en canvi, aporta alguns exemples que volen demostrar que ser famós no té perquè voler dir baixa qualitat: “Quan el desig de diners – o de fama – s’aconsegueix aleshores es pot parlar també d’èxit independentment de la qualitat de l’obra. Però l’èxit econòmic en l’art tampoc té per què significar baixa qualitat. Sovint ha passat, en un camp tan intrínsecament majoritari com és el del pop, que l’èxit econòmic no ha significat un “fracàs” artístic sinó ben el contrari, ja que el pop, per definició, és el que marca els referents pel que fa el gust estètic de les masses. Clars exemples d’això en són els Beatles, Michael Jackson o Prince”.

Tot i que ens hem centrat els efectes de l’èxit en el procés creatiu, cap de nosaltres és aliè als encants i les llumetes de colors que semblen acompanyar les persones que aconsegueixen èxit (i fama). Al respecte, Lucía Peregrín ens ha fet arribar un text molt personal que ha titulat “Preferiria no hacerlo”:

“Nos engaña el éxito al creer que con él llega el bienestar, nos alimenta de una absurda sensación de poder que tarde o temprano pasa factura. Nos sentimos cómodos, satisfechos, al haber alcanzado metas, al ser reconocidos y preferimos tener una vida llena de triunfos antes que vivir en el silencio, pero con el tiempo, vamos ajustando cuentas y la voluntad de superación es anulada a fuerza de desilusiones y malos tratos.

La preocupación por figurar es cada vez inferior y desarrollas más el gusto por el conocimiento. Preferiría no hacerlo también es mi dirección de correo electrónico personal, en honor y admiración al Bartbely de Melville, que nada tiene que ver con la ambición de éxito personal y con la vanidad, ni con el espectáculo moderno en el que estamos obligados a participar. Los ‘Barlebys’ destacan por su sencillez que es el verdadero modo de distinguirse y aunque viven con una estrategia difícil de llevar en estos tiempos son los verdaderos héroes.

Solo pensar en el éxito me invade la pereza y desarrollo mi mayor admiración hacía los que viven en el silencio”.

Precisament l’èxit en l’àmbit personal també era un altre dels objectius d’una altra de les preguntes que us formulàvem. El personatge de Bartleby, creat per Hermann Melville (1918 –  1891) introdueix un element d’indiferència sobre aquest tema o almenys de la voluntat de mantenir-hi una relació de distància, que, segons les opinions recollides, sembla que és una característica en comú entre els ens heu escrit. Aquí hi ha una mostra:

l’èxit no té cap mena d’influència en la meva vida. Simplement té a veure amb el fet de poder ser feliç, prendrem un gintònic en un bar simpàtic i en bona companyia, escoltar un bon concert…” (Martí Farré)

Per mi l’èxit és important, magrada pensar que les energies que col·loco en qualsevol activitat (de feina o de la meva vida privada) serveixen per alguna cosa. Busco l’èxit constantment, però gaudeixo dels petits fracassos que mensenyen molt. (Jennina)

Tots anhelem l’èxit. Aquest té moltes formes diferents. A nivell de parella, a nivell d’amics, professional, etc… L’èxit és allò que ens fa sentir satisfets per la transcendència que agafem envers els altres o fins i tot en nosaltres mateixos a partir d’un progrés amb els seus esforços, o simplement d’un estat de sort, heretat o trobat. En la meva vida l’èxit consisteix en aconseguir un equilibri personal que em permeti gaudir de la vida sense mancances a nivell de salut, d’amor, amistats i sostenibilitat econòmica. Diuen que un és ric no en proporció a les riqueses sinó inversament proporcional a les necessitats. (Bernie).

L’èxit és una guerra personal. Tu et marques uns objectius i només t’has de donar explicacions a tu mateix. Si a partir d’aquí et coneixen, és un fet secundari. (Pedro Calero)

Els qui tenim voluntat de fer les coses que sabem fer ben fetes (això de l’èxit) sovint ens mantenim en aquesta tessitura. Si a més algú de nosaltres acaba o acabés assolint (merescuda?) fama, doncs mira, tindrà més pasta i potser ens hauria de convidar de tant en tant! (Montse Basté-Kraan)

Després de mig segle en aquest planeta, he arribat a la conclusió de que l’ èxit es el títol d’una comèdia d’El Tricicle. Fama era un musical televisiu dels 70, a més d’una cançó del David Bowie. (Francesc Diaz i Melis)

I per anar acabant, una bona anècdota del polític britànic Winston Churchill aportada per Mario Granados:

“Evidentment, no és que la gent hagi de ser perfecta sempre i que el fet d’haver tingut èxit t’hagi de convertir en un model humà d’irreprotxable comportament. Tothom té dret a ser estúpid, almenys 10 minuts al dia. En una reunió del govern Britànic, dos ministres van arribar als insults, i es deien estúpid l’un a l’altre. Churchill, cansat de la discussió, els va fer callar dient-los que tots dos eren estúpids. De fet, ell també era estúpid. Davant la sorpresa dels ministres va explicar que tothom era estúpid almenys 10 minuts al dia. El realment important era adonar-se que hi ets en aquells 10 minuts, o si més no envoltar-te de la gent adient que et pugui dir: ‘ei, para! Estàs als teus 10 minuts!’

L’èxit és el resultat d’un esforç, a vegades fet en solitari, a vegades col·lectivament. I té molts pares. El fracàs, de moment, continua orfe”.

Per cert Churchill, autor de grans frases mítiques, també va signar la següent:  “l’èxit és aprendre a anar de fracàs en fracàs sense desesperar-se”.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )