Skip to content

Carregant

Entrevista a Daniel Granados

Per Marçal Lladó

És ben fàcil posar banda sonora a aquesta entrevista. Abans de començar a llegir, aneu a www.produccionesdoradas.com i descarregueu-vos algun dels seus discos, el que més us cridi l’atenció. No descobrim res de nou si expliquem que aquest segell va demanar a la SGAE que donés de baixa els seus artistes i, des de llavors, ofereix tots els seus llançaments de manera gratuïta. Això no ha suposat cap problema, sinó més aviat una ajuda, per donar a conèixer noms tan rellevants de l’escena barcelonina com Joe Crepúsculo o Tarántula. Però Producciones Doradas és més que una discogràfica a l’ús. Els han dit –i els agrada l’etiqueta- que són una plataforma d’investigació-acció sobre els nous camins del negoci musical. En parlem amb Daniel Granados (un dels fundadors i ànima del segell i també membre de Tarántula), accentuat per la seva companya d’aventures Elena Barreras, component de Tu Madre.

Vam començar l’any 2004 per publicar els discos dels nostres grups. Era pura autoedició emmascarada, però estàvem obsessionats perquè els discos semblessin de veritat. Dipòsit legal, codi de barres, tot la parafernàlia aquesta… Amb el Joel (Joe Crepúsculo, que estava entre els fundadors del segell) i el Daniel Magallón compartíem moltes lectures sobre política, filosofia, temes musicals… i vam analitzar la situació: canvi de formats, devaluació del CD com a objecte… Vam repensar com enllaunar la nostra música, per exemple fent miniCDs amb un troquel especial, regalant un pòster…

Els discos-objecte són maquíssims, però fabricar-los acostuma a sortir car…

De fet vam demanar un crèdit per començar Producciones Doradas, un milió de peles. Ma mare em va dir “Quién no se embarca no se moja”. Millor fer les coses en sèrio que a mitges, no? Amb el crèdit vam treure dos discos i jo vaig començar a treballar per promocionar la història. I es van anar obrint portes. Mentrestant anava treballant d’altres coses: he pintat tot l’hotel Apolo per dins.

I la vessant política i militant de Producciones Doradas, quan sorgeix?

Des d’un primer moment ja pensàvem que el projecte tenia una part de militància política, tot i que ho associàvem més al món de l’objecte artístic. L’any 2005 vam anar a les jornades Copyfight, la punta de llança per introduir les llicències lliures aquí, i vam conèixer la gent de Creative Commons. Ens vam interessar per la dimensió política que tenia tot allò i ho vam integrar a la ideologia del segell. Vam repensar com havíem de publicar la nostra música.

I vau apostar decididament per la descàrrega lliure.

El moment va arribar amb el disc de Tarántula. Com que érem socis de SGAE, vam anar a explicar-los el que volíem fer, que implicava flexibilitzar el contracte que havíem signat amb ells. Ja sabíem que no es podia fer, però volíem trencar aquesta manera determinista i encarcarada de gestionar els drets de tots els autors de la mateixa forma.

“Estem davant la fi de la indústria discogràfica”

La seva proposta era que paguéssim uns cèntims d’euro per cada cançó descarregada. O sigui, que per promocionar la meva música, jo havia de pagar uns diners que em retornarien al cap de mesos, deduint el percentatge de gestió… i en funció dels meus drets! La reacció natural va ser trencar el contracte i marxar, i a part de l’espera no ens van posar problemes per sortir. Llavors vam apostar pel model de Creative Commons, que no nega els drets d’autor, senzillament els flexibilitza. Jo, com a autor, puc fer una llicència lliure però assegurar-me que, si me l’agafen per un anunci, cobraré directament els diners que es generin.

Havíeu arribat a cobrar molts drets d’autor en l’etapa a SGAE?

No, només una cosa simbòlica, era molt cap als inicis.

Però ara grups com Tarántula o Joe Crepúsculo ja haurien generat uns guanys editorials prou interessants. La renúncia a aquests ingressos compensa?

Depèn del model empresarial que plantegis. Nosaltres partim de la base que, avui, no té sentit que una empresa musical centri el seu model econòmic en un intangible tan abstracte, volàtil i fins i tot fals, o poc constatable, com és el dret d’autor sobre una cançó que forma part de la música popular. S’ha de regenerar l’economia del sector. Els drets d’autor són el passat, per molta gent també el present, però està clar que no són el futur. A més, per mi és una paradoxa que qui està més interessat a promocionar-se a través dels mitjans de comunicació també acabi cobrant per què utilitzin la seva música. Si et promocionen, a sobre vols cobrar? A mi em sembla aberrant, especialment si et programen en mitjans públics.

I com us ho feu per sobreviure, quines són les fonts d’ingressos del segell?

Hem mirat cap a altres àmbits de la indústria musical, molt sovint actuem com una empresa de serveis: formació, producció i coordinació d’esdeveniments, programació de cicles de concerts… Exemples concrets: vam coordinar els continguts del Primavera Pro, ara preparem el Barcelona International Music Observatory, comencem també un cicle de formació… I a més tenim la Doropaedia, que no és un projecte propi d’una discogràfica a l’ús, sinó que integra altres disciplines artístiques com arts visuals, textos i assaigs acadèmics… Ara entrarà a la programació del CCCB.

La part discogràfica, doncs, és promoció pura, perquè no teniu compensació editorial i la majoria de discos els oferiu purament per descàrrega lliure…

Lo comido por lo bebido. Cost zero. El que editem ho recuperem però no guanyem diners amb la discogràfica ni de conya.

Si no sou només un segell musical, què podríem dir que sou?

Un company de ZZZinc, professor de la UOC, Pau Alsina, em deia una vegada que el més interessant de Producciones Doradas és que és una plataforma d’investigació i acció sobre els nous camins del món de la música. Integra la vessant teòrica però també la pràctica. Ell ho considera un projecte d’investigació-acció, on es pensen quines han de ser les noves pràctiques dins aquest sector i es porten a terme.

I després d’aquest temps d’investigació i acció, heu tret alguna conclusió?

Hem obtingut algunes respostes que són molt simples i, alhora, molt representatives. Amb Tarántula vam fer el primer disc publicat a Espanya mitjançant una pàgina web, sense cap format físic. El resultat va ser excel•lent: en 30 dies teníem més de 15.000 descàrregues. És evident que amb cap altre format hauríem aconseguit aquesta difusió, perquè érem un grup conegut només a escala local. Crec que permetre les descàrregues legals pot funcionar a mitjà i llarg termini, perquè per als segells els ingressos no vénen de la venda de discos.

Qui hi surt guanyant i qui hi surt perdent, amb aquest canvi de model?

Ens trobem davant una cosa per mi tan positiva com la fi de la indústria discogràfica en aquest país. Estic molt content que desaparegui, perquè que ha estat abusiva i injusta. I quan sento artistes que es queixen d’aquest fet, al•lucino

És que tota la vida hi ha hagut reconversions de sectors industrials. La mineria, les drassanes… Se n’han anat a prendre pel cul i ningú ha mogut cap dit. Ara ens trobem en el nou context de la cultura digital, que permet posar en contacte directe el creador i el consumidor. Des del meu punt de vista, això els beneficia a tots dos. I el que deixa en entredit són una sèrie d’intermediaris. Ens trobem davant una cosa per mi tan positiva com la fi de la indústria discogràfica en aquest país. Estic molt content que desaparegui, perquè que ha estat abusiva i injusta. I quan sento artistes que es queixen d’aquest fet, al•lucino, perquè mai he sentit cap artista content dels tractes que té amb el seu segell.

Però la desaparició d’intermediari també pot implicar convertir el músic en un gestor…

Jo no estic en contra que els músics puguin trobar el suport d’una estructura. És més, crec que organitzar-se és imprescindible per ser eficaç. Però sí que el músic té molt més poder que abans i aquest poder l’ha de saber utilitzar. Ha de tenir la possibilitat d’escollir.

Com veieu Producciones Doradas d’aquí a cinc anys o deu?

Jo crec que intensificarem aquesta línia de formació i divulgació, compartint experiències amb altres col•lectius. Ens interessa participar en projectes i difondre’ls. I llavors tenim la Doropaedia, que és un projecte que dóna sentit a tot el que fem.

Entenc que poseu l’activisme per davant de la dimensió estrictament musical, doncs?

Sí. Jo cada cop tinc més clar que el nostre projecte és d’investigació.

I no us sap una miqueta de greu que els temes extramusicals pesin més que els musicals?

No. La part musical parla per si sola. Nosaltres som músics i la proposta artística ja queda clara… I per sort, perquè com a músic realment em sento molt estrany parlant de la música que fem. Per nosaltres la música és com el punt de partida. Quan tenia 15 anys ja militava en un partit polític –em ve de tradició familiar- i en començar el segell ja pensàvem en un discurs i que tingués una part ideològica. I sobre això és el que realment m’agrada parlar. Com a segell discogràfic seguirem publicant discos i buscant nous grups que ens captivin, però sobretot em motiva descobrir els nous camins del sector.


Una resposta

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Eduard says

    M’agrada veure que la part ideològica és fonamental dins d’un projecte artístic.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Hara: Iru for precious friend!
  • Montserrat Iniesta: T’aplaudeixo amb les orelles, Ramon. Confio en una nova generació que comença a imaginar...
  • Masnel Gris: Molt necessari. Gràcies, necessitava un article com aquest. Em qüestiono molts dies coses com aquesta,...
  • carme rodriguez: Molt be, Ramón, molt interessant la revisió del concepte obrer, l’extensió del terme vers la...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )