Skip to content


La cultura del treball

Escrit el 29/10/2010 per Cristina Tascón a la categoria Editorial.
Tags:

A la campanya pre-electoral d’Esquerra Republicana de Catalunya hi ha diverses fotos i un sol lema: “gent valenta”. N’hi ha vàries, però dues d’elles em criden realment l’atenció. Una és una mare que treballa a jornada complerta. Aquesta dona és una “dona valenta” segons els encarregats de comunicació d’aquest partit, però jo, quan llegeixo el text que acompanya la foto penso automàticament en altres lemes com per exemple “gent hipotecada” o “gent a qui el seu fill el cuida un altre” (si és el pare el que ha reduït la jornada per compartir amb el fill el seu temps, ell seria el valent.)

En una altra foto, també d’una dona, el text diu: “paga cada mes els autònoms i no té hora de plegar. Gent valenta”. Ens hem tornat bojos? Automàticament penso en lemes tipus  “gent tonta”, “valenta tonteria” o altres ximpleries, és cert, però  per mi aquesta gent  NO ÉS valenta. Els agradarà treballar, produir o tenir un nivell de vida determinat, però no, l’adjectiu no és valent.

Per què sinó jo, que he reduït la meva jornada de treball, obviament reduint el sou però a la fi treballant gairebé les mateixes hores que abans, no és que sigui estúpida, és que sóc valenta. Uuuaaaala! ara em sento molt millor.

Tot just fa una setmana, m’han regalat un llibre que es titula “El derecho a la pereza” de Paul Lafargue. Resumint, sembla que quan Marx parlava de plusvàlues i les forces del treball, Lafargue abominava de l’amor al treball que porta fins l’esgotament a les forces vitals de l’individu… “es necesario que el proletariado pisotee los prejuicios de la moral cristiana, económica y librepensadora; es necesario que vuelva a sus instintos naturales, que proclame los derechos a la pereza, mil y mil veces más nobles y más sagrados que los tísicos derechos del hombre, concebidos por los abogados metafísicos de la revolución burguesa; que se empeñe en no trabajar más de tres horas diarias, holgando y gozando en el resto del día y de la noche.”

Encara que alguns ho mirem amb certa enveja, segur que a molts ens sembla una mica exagerat aquesta cosa que els ha donat als francesos per que els pugen de 60 a 62 l’edat de jubilació… si ho comparem amb els 67 als que volen pujar aquí sembla de riure, però es que clar, aquest home que als seus pamflets promulga que s’ha de treballar tres hores al dia i la resta dedicar-les a l’oci va arribar a ser diputat al país veí.

Doncs aquí l’esquerra s’entossudeix a diferenciar-se de la resta amb la cultura de la feina, que és tan catalana!


2 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Pruden Panadès says

    A tots i totes els qui no el coneguin suggereixo vivament el llibre “Elogi de l’educació lenta” de Joan Francesch Domènec. Ed. Graó., apte per a tots els públics i imprescindible per a “valents” i “valentes” !

  2. Amós says

    Jo ja no tinc remei. A mi la feina em dona sentit a la vida. Suposo que duc l’estigma judeocristià ben endins. D’altra banda crec que la mandra és un sentiment tant inofensiu que de cap manera pot suposar una amenaça. Altra cosa és voler-se aprofitar i fer de l’enginy i la vagància una “manera de treballar” i a partir de la feina dels demés.

    La majoria de les persones que prediquen amb el valor del treball en la nostra societat són precisament els que guanyen calers sense fotre ni brot i aprofitant-se de les necessitats bàsiques de la resta. Per a ells només puc desitjar-los una mort lenta i dolorosa.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Daniel: Muito bom. Muy Bueno!
  • enric: Grácies Ramon. Ho descrius amb molta profunfitat i bellesa.
  • Bani: He sentido a menudo las mismas cosas pero jamás hubiera sido capaz de expresarlas tan bien… Una abraçada
  • Capi: M’ha encantat.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )