Skip to content


Reivindicació de la cursileria

Escrit el 14/10/2010 per Jordi Oliveras a la categoria Editorial.
Tags:

Suposem que Lhasa de Sela se’m va aparèixer en somnis aquest estiu i em va confessar una preocupació que la torbava: “Darrerament, tinc por de resultar cursi…”. “Cursi tu?” -vaig dir perplex-. “Però si sort en tenim de la teva sensibilitat i atreviment per expressar sentiments de ràbia, amors mal portats i culpes amagades!. Com et pot preocupar, això?”. “Ja, -em va dir ella-, però ja coneixes els teus amics barcelonins, tant mesurats, estilistes i elegants ells,… qualsevol relliscada meva em pot fer caure en el sac de les cantants sensibleres, i condemnar al més obscur dels mainstreams per sempre,….”

Em vaig despertar, preocupat i escandalitzat per la pressió que patia una de les cantants que més m’agrada, i vaig decidir que havia d’afrontar el problema. El primer era definir l’assumpte. Què vol dir cursi? El diccionari (DIEC) diu que qualifica algú que “volent aparentar elegància, finor, riquesa, en manca visiblement”, i el de la RAE fa diferència entre la seva aplicació a artistes, persones i objectes. No, no era això, aquesta qüestió de voler aparentar no era el problema de Lhasa, i no obstant el seu temor semblava comprensible. Calia seguir buscant.

Confiant en el poder de les idees per afrontar les pors, però dubtós de trobar res, vaig dir-me “hi ha d’haver arguments intel.lectuals per combatre aquesta censura”. Em vaig posar a buscar, i em va sorprendre trobar ràpid coses escrites sobre la cursileria. Dos textos semblaven indicar el camí: un de Xavier Rubert de Ventós, inclòs al seu llibre “Teoria de la sensibilidad”, i sobretot un fantàstic “Ensayo sobre lo cursi” de Ramón Gómez de la Serna.

El text de Rubert de Ventós em va mostrar que el tema de la cursileria és cosa de moderns. Diguin el que diguin els diccionaris, en el cursi principalment es refusa l’ús dels tòpics, i això és un problema de la sensibilitat moderna, que busca el bell i la veritat en allò que és nou. Quan no hi havia problema en repetir tòpics, no hi havia cursileria.

El del gran Ramón, és una altra cosa. Text exuberant, fa una defensa d’allò cursi dient que és una forma de contradir les línies rígides del classicisme. En la imperfecció del que és cursi hi ha tota la vida que ell troba a faltar en les coses “de bon gust”. I, encara més, ho defensa com una mena de refugi a la cruesa dels nous temps: “Yo creo que hay que volver a lo cursi porqué se está verificando un desengaño de lo rectilíneo, de lo claro, de lo cortado en superficies demasiado evidentes. El objeto nuevo es como una evitación de las formas, como una renuncia a equivocarse, a tener el alma porosa que tenían los objetos cursis”.

Arribats a aquest punt em vaig dir que la Lhasa del meu somni -en el fons, tant elegant- potser tenia raó en témer la meva ciutat. Un lloc poc donat a aquestes concessions, potser en el fons cursi per què com deia Gómez de la Serna de la seva època, “¡Si serà cursi que no quiere ser cursi!”, però que en aquest afany és restrictiu. I si no, ja em direu si trobeu gaire artistes que traspassin la línia de la mesura. A mi no m’ho sembla. Només se m’ocorre algun exemple que ho fa per la via de l’humor patètic, però ben pocs que ho siguin per què se’ls hi ha anat de la ma el compromís amb la vida. I em vaig adonar que la desmesura m’interessa.


7 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. chicoespina says

    Elogi de la desmesura a Nativa, ja!
    Llarga vida a Raphael, Screamin Jay Hawkins, Calamaro, Falete, Mucho Muchacho i a tots els grans mestres de la desmesura.

    • Jordi Oliveras says

      Sóc un bloger patètic contestant tant tard,… Tens raó chicoespina, ens hauríem de prendre seriosament (o potser hauria desmesuradament?) aquest elogi que dius. Potser és una qüestió dels temps que corren, amb aquesta insistència en el fons tant aclaparadora i histèrica, pel contrari, per la contenció i l’ordre. Merci per estar per aquí.

  2. Carles Sala says

    Desgraciadament Lasha de Shela ens va deixar el passat any nou. Crec que era l’única cantant capaç de cantar ranxeres cap a dins. La seva versió de la Llorona es impressionant, no dic insuperable perquè per sort tenim a la gran Chavela que la canta cap a fora.

    • Jordi Oliveras says

      Ostres, m’ha agradat molt això de les ranxeres cap a dins i les ranxeres cap a fora, Carles. A la Lhasa vaig tenir la sort de veure-la a l’Apolo i em va semblar única la seva manera d’expressar la seva sensibilitat. Cap a dins i cap a fora a l’hora.

  3. Manel says

    La diferència entre sensibleria i sensibilitat, em sembla, sovint només depen de l´oient. I aquí poc es pot racionalitzar o discutir. Cal només (i no és poc) respectar.

    Salut.

    • Jordi Oliveras says

      Totalment d’acord en el que dius de la subjectivitat, Manel. D’altra banda, jo crec que no estaria malament anar més enllà del respecte. El respecte tal com sovint s’entén nega el diàleg. Per això em sembla defensable i positiu manifestar alguna cosa sobre qualsevol cosa, potser d’alguna manera diferent al binomi acord-desacord.

Continuant la discussió

  1. Tweets that mention Reivindicació de la cursileria – Nativa -- Topsy.com linked to this post on 14/10/2010

    […] This post was mentioned on Twitter by Cristina Riera, INDIGESTIÓ. INDIGESTIÓ said: Reivindicació de la cursileria http://goo.gl/fb/YeSw4 […]



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Adriana de la Osa: Un texto precioso, Marta. Emocionante e inspirador. ¡Me ha chiflado! Gracias, gracias, gracias....
  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )