Skip to content


Què llegeixen els evangelistes de la tecnologia?

Escrit el 26/11/2010 per Jordi Oliveras a la categoria Editorial.
Tags:

Aquest cap de setmana llegia a twitter el següent comentari: “se está viviendo una guerra cultural entre lo no-digital y lo digital…”, que va ser reforçat per un altre: “Hay que elegir bando!!”. No em direu que el bel·licisme i dramatisme d’aquests micro-missatges no té un punt excessiu…

Vivim temps d’evangelització digital. No hi ha setmana en la que no es produeixi algun esdeveniment que convoqui un munt de gent, sempre amb el mateix missatge: “el futur és la tecnologia, la tecnologia ens condueix a un món millor”. I el missatge cala com una veritat evident. En tota mena d’àmbits i projectes s’inclou el nou mantra: “ens obrirem a la participació i al diàleg, participant en les “xarxes socials” per connectar amb els usuaris, públic, socis o el que correspongui, i bla, bla, bla,…”

Quan es parla de cultura, la bonanova és esplèndida: ara la cultura va de baix a dalt, s’han acabat els dictats de les elits culturals, la gent decidirà el que s’ha d’escoltar, llegir i veure. I no només això, sinó que a més tots podem ser creadors per què podem enganxar quatre imatges i sons en un vídeo i pujar la nostra creació al youtube, en una nova forma d’expressió artística l’abast enorme de la qual encara no podem entendre.

Efectivament, jo no ho acabo d’entendre. Em deu haver tocat el paper de Sant Tomàs en aquest nou apostolat. La grandesa dels lipdub i mashup no arriba a trobar lloc en el meu arcaic sistema. I sobretot no puc entendre quina novetat substancial hi ha entre els actuals collages i les grans agregacions que ja són el Quixot, el teatre de Shakespeare, les simfonies de Mahler, les cançons dels Beatles, o la biblioteca de Borges. Presentar el moment actual com un punt i apart en la tradició cultural em sembla una bestiesa. És així com em pregunto què i com deuen haver llegit els nous gurús, per sentir-se autoritzats a anunciar l’adveniment d’una nova cultura.

Marshall McLuhan va tenir un gran impacte al explicar-nos l’impacte de la impremta i el televisor en la nostra cultura i societat, però el seu determinisme tecnològic potser va minimitzar el fet que aquests canvis instrumentals veníen acompanyats d’altres fenòmens històrics: noves classes socials ascendents, crisis religiosa i altres factors col·laterals. On són en l’actualitat aquests fenòmens que acompanyen la revolució actual? També sembla que el pensament de Marx, i més tard el de Marcusse, participaven d’aquesta consideració determinant envers els elements tecnològics com a constituents de la societat. Potser això explica per què el que queda de tradició d’esquerres es troba còmode amb aquests missatges.

En canvi, un altre pensador post-marxista, el filòsof Jurgen Habermas, a “Ciència i tècnica com a ideologia (1.968)” advertia d’una nova estratègia de control del poder consistent en fer-nos creure en la força determinant de la tecnologia per marcar el nostre destí. Explicava també com el discurs de la tecnologia podia ocupar i substituir el camp del simbòlic, el que possiblement podríem identificar amb la cultura. La guerra important, si n’hi ha alguna, és aquesta i no la que anunciaven els piuladors: la que hi ha entre una acceptació determinista i falsament utòpica de la tecnologia i la que suposa que és en la interacció humana on rau el motor de qualsevol cosa que hagi de passar.

  • Nota: D’alguna manera, aquest text està relacionat amb la reflexió que he fet sobre música, noves tecnologies i models de negoci, gràcies a un encàrrec de TuCamon, i a l’experiència de compartir-la amb altra gent. Si vols, ho pots llegir aquí.

13 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Jordi Girbén says

    Em compto entre la gent que, de cap de les maneres, ” quiere viajar a Marte”; just en l’entremig lúcid que assenyala el Jorge Riechmann. Ni entre els rendits a la promissió tecnològica, ni entre els molt més escassos que vindiquen una regressió a fons. Tanmateix, que la proporció entre uns i altres sia de 50 a 1 (quedant curt i molt curt), fa que -per allò de fer costat als perdedors- m’estimi més als uns que als altres.
    Tota manera considero que el temps dels ets i uts s’ha acabat, que els mars es buiden i que els gels es fonen d’un dia per l’altre… Desconec qui li pot posar música a un fenomen d’un abast tan universal.Ni la Sakira amb tot el seu uaca-uaca !!!

    • Jordi Oliveras says

      Hola Jordi. Potser si que és fer bullir l’olla debatre sobre utopies tecnològiques quan hi ha canvis profunds i de transcendència en la vida futura que s’estan produint en la natura. Gràcies per passar per aquí i pel contrast.

  2. joan says

    La dictadura de la novetat… El nou es millor, i la tecnologia sovint te aquest baf de nou.
    Es el resultat logic d’una societat de consum. A partir del moment en que el millor
    que li pot passar a un music es que li seleccionin una canço per un anunci, apaga y vamonos.

    Pero segueixo pensant que la tecnologia tan sols es el que ja era quan els tocadiscos: una cosa que amplifica soroll. Que el soroll soni a Bach o a Eurovision no hi te res a veure.

    I qui parla nomes de tecnologia sera que no vol parlar del mes important: perque se’n fa l’us que se’n fa…

    • Jordi Oliveras says

      Em sembla que sí que part de l’èxit d’aquests anuncis és que ens hem habituat a creure que les coses canvien a tota velocitat. Sembla una bestiesa, però potser si ho veiéssim amb distància podríem dubtar si la cultura rep transformacions més ràpides ara que en el segle XVIII, per dir alguna cosa. Hi ha l’exemple aquell que cita l’Ayats que diu que Mozart al reprendre El Messies de Haendel amb 40 anys de diferència es va veure obligat a re-escriure les partitures de tant com havia canviat la interpretació en aquest temps, per posar en qüestió si en els darrers 40 anys ha canviat tant la música com llavors.

  3. Marisol says

    Seguim a MacLuhan: el mitjà és el missatge. Si fins aquí estem d’acord, els missatges que s’estan emetent per aquest nou mitjà també són, necessàriament, diferents. I tu mateix ho dius al teu text: perquè la gent pot crear i difondre-ho, perquè no calen grans estructures per descobrir nous valors, i crec que la societat està en un canvi que no es pot negar. La història, la distància, ens dirà fins a quin punt aquest canvi ha tingut importància.

    Ara bé, el terme “evangelistes digitals” ja va per altres bandes. En un mitjà en què la informació és a l’abast de tothom pensar que ets un elegit que tens el coneixement i la capacitat d’evangelitzar masses, i que les masses estan deleroses perquè les evangelitzis, és molt suposar. Precisament acabo d’unfollowear un suposat evangelista digital!!!

    O com diria Foix, m’exalta el nou i m’enamora el vell :-)

  4. Jordi Oliveras says

    Hola Marisol. Jo encara no els he trobat a les xarxes aquests nous valors. Ni tampoc que el mitjà hagi generat un nou missatge. Això és el que intentava exposar: que hi ha una esperança exagerada en el lema de McLuhan, com si el canvi cultural fos una cosa que passa automàticament pel fet de tenir nous recursos.

    Crec que la cultura té tant o més a veure amb les formes de vida i l’univers simbòlic, que amb les eines que fem servir. Tindria sentit preveure una nova cultura si hi hagués canvis significatius en aquests àmbits i no sé si els hi ha. Arribo a pensar que la confiança en el mitjà ens té distrets o aturats.

    I també em sembla una distracció la distinció entre cultura digital i no-digital. En aquesta “guerra”, tots dos bàndols estan d’acord. Considerar la cultura pre-digital patrimoni d’unes elits i ignorar el component col.lectiu que conté, és un error interessat que els uneix, als uns per justificar la seva exquisidesa i als altres per afirmar la nova era. A mi no m’hi trobaran. Cervantes va publicar el Quixot per fascicles i jugant amb les novel.letes de l’època, participant d’una xarxa simbòlica i social. No des de cap torre de marfil.

    Gràcies pels comentaris!

  5. BR1 says

    Gracies a la tecnologia puc llegir nativa… ara estic a Australia, el mes passat a Indonesia… porto tot l`any fora sense direccio postal a la que enviar un fanzine i es l`any que mes he llegit Nativa, gracies a la vostra aposta per la tecnologia com a nou suport deixant enrera la era gutenberg del fanzine de paper, mes car i menys ecologic. Ara Nativa es me bonica, mes moderna, mes tecnologica, mes ecologica, mes independent al ser mes barata de produir i no necesitar llavors de (molts) diners publics i amb projeccio internacional. Ja et dic Jordi, us estic seguint pel mon, i m`encanta.

    • Jordi Oliveras says

      Hola Bruno. No és el primer, i resulten agradables aquests feedbacks teus des de ves a saber on.

      Jo també estic content del pas a virtual de Nativa. Suposo que és clar que el meu text no ignora les possibilitats dels nous mitjans sinó que qüestiona que es digui que ells faran la revolució cultural. Vull creure que la virtut principal de la revista, si en té alguna, són les ganes de pensar sobre l’entorn cultural, superant els tòpics, de les persones que escrivim i llegim, i no tant el fet que sigui en paper o electrònica.

      Parlant del medi, el principal que fem servir segueix essent el text, hem perdut els “comentaris gràfics” del Xavier Alamany a la revista en paper -que molts enyoren-, i ens queda molt per aprofundir en els recursos no-textuals del nou mitjà. El que és evident és que hem guanyat en distribució. I també en possibilitats de diàleg amb els lectors, tot i que en això crec que el temps que cada u tenim o no per pensar i escriure segueix essent el principal recurs.

      Gràcies per passar per aquí en els teus viatges!

    • Jordi Oliveras says

      Merci, Aleix. Doncs jo també t’he respost al teu bloc.

  6. Ramon Faura says

    Hola Jordi, una petita contribució dissident:
    La cultura, tal com s’ha entès fins ara, va totalment lligada a la renovació (en alguns casos fundació) de les ciutats cap allà el segle XII. La ciutat, com a futur espai cívic, espai de llibertat respecte les lleis feudals del món rural, i sobretot com a confluència de rutes mercantils, suposava una revolució pel que fa a l’intercanvi d’informació i desenvolupament de tècniques. La creació de la ciutat provoca l’aparició d’un artesanat (els futurs artistes) i la professionalització dels agents culturals, cada cop més desvinculats dels imperatius sacres dels monestirs i les abadies. George Duby ho explica de forma fascinant en el seu llibre “La época de las catedrales”.
    En aquest sentit, les noves tecnologies – per exemple l’oli sobre fusta – si que generen una nova manera de fer cultura, visual i no visual, profundament vinculada a les possibilitats de la ciutat i, sobretot, del mercat. La cultura, tal com l’hem entès fins ara, neix com a producte de mercat (cal no oblidar-ho).
    En aquest sentit, les noves tecnologies digitals sí introdueixen canvis substancials. D’una banda, acompanyen el desmantelament de l’espai físic de la ciutat — les ciutats han deixat de ser el lloc de la comuna per convertir-se en estranyes terres de ningú sota el control dels incontrolats mercats. I d’altra banda, les tecnologies digitals i la seva “desmaterialització” també modifiquen el marc mercantil de l’obra cultural — assistim aquests dies al lamentable debat sobre la llei Sinde.
    Crec, que amb la realitat digital, s’obre una nova fase, de la qual encara no coneixem les conseqüències, però que inevitablement canviara la nostra idea de cultura. Afecta a la materialitat del producte i afecta a la seva mercantilització.

    • Jordi Oliveras says

      Gràcies pel teu comentari, Ramon. Ajuda a pensar, i sembla que el tema ens interessa a molts. Aprofitaré per matisar algunes coses que vaig pensant en la conversa. Jo no nego la influència de la tecnologia en la cultura, de fet crec que en la reivindicació de l’artesania que fem per una altra banda (http://www.nativa.cat/category/temes/artesania-i-creativitat/) hi és implícita. El que si faig és qüestionar coses com:

      1) El fet que s’en parli com l’únic factor determinant. N’hi ha d’altres, econòmics, socials, ecològics, psicològics, inclús personals, que suposo que influeixen i inter-actuen entre ells i també amb la mateixa tècnica, donant forma al que finalment entenem com a cultura. Si no recordo malament, el mateix Duby n’és tot un exemple d’aquesta visió multi-factorial. I crec que també posava molt l’accent en el pes dels relats i creences, que de fet és sobre el que volia posar l’atenció en el meu text: en el que es diu de la tecnologia, més que en el que realment passi.

      2) L’exclusió del factor humà en aquests relats sobre la influència de la tecnologia. La idea d’un destí únic i irreversible, gairebé exempt d’elecció per part dels homes. A mi em fa pensar molt, per exemple, el fet que fa uns deu anys de la xarxa s’en parlava com d’una mena de possibilitat anàrquica i descentralitzada, i en canvi ara comença a ser tancada i molt centralitzada, per l’acció dels governs, per l’èxit d’idees com facebook, google, apple, i companyia,… i per les eleccions dels mateixos usuaris. Aquestes derives -cap a un model obert o tancat- no són implícites en la pròpia tecnologia, sinó opcions amb influència tant o més determinant en l’evolució de la cultura.

      3) El caràcter profètic d’aquests discursos. Es parla més del que passarà que del que realment està passant. No dubto que passarà alguna cosa, però tinc tots els dubtes del mon sobre la capacitat de ningú per preveure-ho ara. I en canvi, per fantasiosos que em semblin, estic segur que tots aquests discursos -els discursos, no la tecnologia- també tindran influència en el que acabem fent.

      4) El sentit d’urgència amb el que es parla. Anem atabalats amb la idea de que les coses s’acceleren geomètricament, quan no sé si és tant important ni cert. Tendeixo a pensar que les coses que interessa certificar es poden percebre amb perspectiva de dècades o segles, no de setmanes i anys.

      5) Que es parli de la cultura “de baix a dalt” i col.laborativa com a suposada novetat del segle XXI.

  7. Jordi Oliveras says

    He llegit aquesta ressenya de José Luis Pardo, sobre el llibre “La obsolescencia del hombre” de Günther Anders, que em sembla que té força a veure amb el que parlàvem aquí:
    http://www.elpais.com/articulo/portada/hay/hombres/repuesto/elpepuculbab/20110219elpbabpor_8/Tes



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Daniel: Muito bom. Muy Bueno!
  • enric: Grácies Ramon. Ho descrius amb molta profunfitat i bellesa.
  • Bani: He sentido a menudo las mismas cosas pero jamás hubiera sido capaz de expresarlas tan bien… Una abraçada
  • Capi: M’ha encantat.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )