Skip to content


Art o artesania

Escrit el 09/12/2010 per Ramon Faura a la categoria Artesania i creativitat, Comentaris al marge.
Tags:

Per Ramon Faura Coll

Arribo a l’estudi cap a les 11. Últimament les arribades són tenses. Fa no gaire em van entrar a l’estudi. L’últim tram d’escales el faig amb la clau llarga encaixada al puny, per si cal començar a repartir bufetades. Avui, tot està en ordre. Obre tots els panys. Entro. El primer és posar en marxa el PC i la targeta de so, encendre la taula i els monitors. Després, amb el tornavís, obro la finestra (la maneta està trencada). La finestra de qui es ventila dos paquets diaris ha d’estar oberta, sempre, sigui estiu o hivern. Ha de córrer l’aire. I això explica que a moltes tomas, especialment de veu o acústica, amb micros oberts de condensador, qui escolti amb atenció pugui sentir una moto, uns ocellets o les campanes de Rius i Taulet. Amb el Neumann, si m’hi poso, puc gravar les converses dels que passen pel carrer; entendre què diuen.

Quan més aprenc, més borro. Curro per intuïció… faig molt i elimino molt més.

Avui treballo en una cançó que encara no té títol. Probablement, “Pel teu amor”. És l’última que falta per acabar el disc (el 5è de Le Petit Ramon). Hi ha feina. De fet hi ha un merder harmònic del qual no me’n surto. La teoria i la orella no sempre van juntes. Alguna cosa rara passa a la tornada. El problema és que l’altre dia vam veure que faltava color a la tornada. El Xavi havia gravat un triangle, que apareix per l’esquerra, i el tema s’obria increïble, com si passéssim d’un passadís a una gran sala d’estar. Tot i així faltava alguna cosa. Vaig pensar que si el triangle obria l’espai per l’esquerra, estaria bé, trobar algun instrument llampant que l’obrís per la dreta. Com últimament flipo amb The Monks, vaig decidir, provar un Hammond. Vaig començar a fer frases sobre la tornada. Notes repetitives, rítmiques, molt tallades, i alguna frase estúpida però insistent. Una mica com els teclats dels Question Mark and The Mysterians a “96 tears”. Vaig trobar-ho. La hòstia, sonava de la hòstia!. Per donar-li més sala, vaig tornar a gravar el so del Hammond passat per l’amplificador Vox i per un delay de cinta (un Dynacord). Espectacular. Ho vaig gravar amb un 57 enganxat a l’ampli i el Neumann a la porta d’entrada, molt lluny, per agafar la reverberació opaca dels llibres del passadís.

Va ser aleshores quan em vaig adonar de les incongruències harmòniques. L’Elvis em va donar el toque: hi havia problemes entre el cello i el Hammond. Tenia raó. Aquest matí m’he obsessionat amb el tema. Ho he repassat tot. He gravat la veu (encara ara em costa escoltar-me i no demanar un ron per oblidar que no tinc la veu del Johnny Cash). Després de gravar la veu principal, he gravat una segona veu per sota, per donar-li gruix. És l’estratègia de, per exemple, “Drive my car” dels Beatles. La del Lennon, de pito com la meva, a dalt i la del McCartney, fen la segona per sota, per donar-li pes. Ha quedat bé, però ara que ja sé com és la segona veu, caldrà tornar-la a gravar d’una tirada per què soni més espontània.

Aleshores, per saber què collons passava amb l’harmonia, he gravat amb el piano la línia de cada veu, la línia de cello i els acords de la cançó. Ha sigut aleshores quan he detectar el problema: el cello fa un si sobre un acord de Fa major… Què fer…? No ho sé… De fet és una tensió guapa… Continuar treballant. Vull provar el wah-wah… no solucionarà res, però mentre gravo aniré escoltant el que ja està gravat, pensaré solucions… El que finalment apareix a les mescles, en el meu cas, acostuma a ser un 50% del que s’ha gravat. Quan més aprenc, més borro. Curro per intuïció… faig molt i elimino molt més. Diuen que Balzac treballava així; Baudelaire no ho recomanava… en fi…que no pari la cosa… hòstia, són les deu de la nit!.. encara no he dinat…


4 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. joan says

    i si al cello li fas fer un si bemol? potser al fer el bemol 11 de l’escala de blues et quadra mes (tot i q al ser major potser no quadra, aixo si no es prova…)

    • Ramon Faura says

      ja ho hem provat ja… però mmmmm….
      gràcies!

  2. Jordi says

    les deu de la nit i encara no he dinat? això és passió, collons!

  3. jack says

    en un dels aforismes del seu llibre “Notas sobre el cinematógrafo”, Bresson deia alguna cosa com: no se llega a la verdad añadiendo sino cercenando.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...
  • Ángel Suso Calvo.: Aupahí. La estamos ensayando para incluirla en nuestro repertorio. Ya están “paseo con la...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )