Skip to content

Carregant

La implicació política dels artistes

Escrit el 12/03/2011 per Xavi Urbano a la categoria Art i compromís polític, Reportatges de Nativa.
Tags: , .

Text escrit a dues bandes sobre la implicació política dels artistes

Per Xavi Urbano i Cristina Tascón

Començar una reflexió sobre art i activisme social és, com a mínim, complex, sobretot si els que escriuen venen d’experiències artístiques i socials molt diferents. De fet, no treuen cap conclusió, sinó que reprodueixen el debat etern entre l’art i l’acció política; entre l’artista i el seu, obligat o no, compromís social.

XAVI: En una entrevista, Claudio Lazzaro, autor del documental sobre l’extrema dreta italiana Nazirock, argumenta, sobre el fet d’utilitzar la música com a fil conductor de la cinta, que “on hi ha una expressió artística hi ha una identitat (…) i a la vegada és un vehicle per a fer prosselitisme”. L’art ha servit per transformar la societat, però també ha esdevingut un excel·lent mecanisme per acompanyar els més diversos discursos.

CRIS: En cada creació artística, en la seva forma, mitja i contingut, es manifesten unes determinades relacions amb l’entorn social, les jerarquies i el poder. Així és com va haver-hi pintors de la cort que podien enaltir un monarca covard enmig d’una batalla o el contrari, pintors com Goya, gairebé caricaturitzant a la famila real.

Això també passa amb moltes de les manifestacions públiques dels artistes independentment de la seva obra. Hi ha artistes que ofereixen publicament el seu vot, que aproven, desaproven o ignoren determinades lleis, que conserven determinats estètiques que diferencien l’alta de la baixa cultura o sigui, l’alta de la baixa societat, o que fan de l’ignorancia l’ideari comú d’una societat. D’exemples n’hi ha un munt a tota la farándula.

Sovint s’acusa l’artista de no prendre partit, d’estar abstret o de que l’única realitat que representa es la del seu propi ego. Com argument demagògic pot funcionar però crec que amb aquesta afirmació es menysprea la funció comunicativa i transformadora que té l’art envers els ciutadans  simplement des de la forma… I es que perdre el temps pintant un quadre “blanc sobre blanc” pot servir-nos per recordar que el no-res també hi és, malgrat no ser productiu…

XAVI: Potser aquí comença una part de la confusió o el distanciament, en el fet de considerar art i activisme com dues esferes separades que només entren en contacte de forma puntual o interessada.

Molts cops des dels moviments socials es té una concepció instrumental de la música o d’altres disciplines, i molts cops des de la vesant artística no és veu més enllà dels “públics”. Estic pensant en el típic concert o espectacle per treure fons per alguna causa noble, res criticable sempre que l’artista no es vegi abandonat a la seva sort, en unes condicions tècniques dubtoses, amb un tracte distant o que havent de pagar algunes de les despeses de la seva propia butxaca.

Crec que el més important, si hi ha voluntat, és trobar aquest punt intermedi de contacte entre l’espai dels artistes i l’espai dels moviments socials. Buscar sinergies en les que els músics, per exemple, trobin circuits d’exhibició fora de l’espai comercial i els col·lectius socials vegin reforçats des d’una vesant artística els diferents projectes o activitats que endeguen.

Una de les primeres tasques que caldria fer és abandonar determinats estereotips: que els músics no tenen inquietuds mes enllà de la seva propia realització personal, que els espais artistics vinculats a moviments socials són de poca qualitat o estan instalats en una precarietat que no volen abandonar….

CRIS: En molts casos des de lo artístic no es veu més enllà dels problemes del propi sector. No se on es pot situar i si realment és necessari trobar aquest punt intermedi.

Moltes vegades, la coherència que es demana a l’artista des d’aquests sectors socials, és superior a la que es demana a la resta d’agents socials, gestors culturals inclosos.  Sospito que això té a veure amb la vessant pública de l’artista i que també hi poden haver altres factors de caire més sentimental per les extranyes relacions que es poden crear entre un artista i el seu públic: pots sentir-te decebut si el teu grup “nacional” canta en una altra llengua, si l’artista a priori defensor del copyleft fitxa per Virgin o si l’artista guerriller actua a Rock in Rio… Altres reclamen la coherencia en base a l’obligatorietat que té l’artista d’ un retorn social d’allò subvencionat amb diners públics, o inclús d’alló narrat i apropiat per al propi benefici partint del que és patrimoni de la societat, com per exemple en el cas del Rock.

XAVI: Crec que cal diferenciar, quan un artista esdevé un producte comercial se l’ha de tractar com a tal, no et pot defraudar si no n’esperes més del que hi ha. El problema ve quan es creen certes espectatives, i aquí és quan crec que l’artista, el creador, té responsabilitat, sobretot com a persona pública. Una cosa és l’artista-onanista, el que dius que es dedica només al seu plaer o al del “seu” públic, aquests sempre han existit i sempre existiran, però el que en el fons ens interessa és el que vol entrar en dialeg amb els problemes del seu temps.

En un documental Morente es preguntava com es podia crear quan hi havia la guerra d’Iraq i no parlar sobre el tema. Suposo que em faig la mateixa pregunta…

És la sensació d’incoherencia que et provoca el fet de viure en una crisi permanent i alhora sentir grups que no paren de parlar-te del cafè i dels dies de sol a la platja. La nostra quotidianitat també te dies de merda i crec que està bé assenyalar-ne els culpables… es casual que la gran renovació del pop a catalunya hagi coincidit amb la pitjor crisi social dels darrers temps?

CRIS: Sembla que ara la “tendència” és tornar a demanar una mica d’implicació i de compromis, si més no, al pop català.  Una mica de continguts i no tanta estrofa buida que el que sembla és una oda al conformisme.

Entenc que hi demanis compromís, inclús puc pensar que sembla poc natural no fer-ho, però per mi també hi ha els altres artistes que amb la seva manera d’arriscar-se formal i vitalment estan fent més política que ningú, i vull tenir-ho en compte. D’exemples n’hi ha molts però sempre m’en recordo d’un amic, el Klaus Filip, que durant anys ha estat, i segueix, desenvolupant, de manera  col·laborativa, un software per generar noves sonoritats, amb un esquema totalment diferent a la polidesa dels programes convencionals (lloopp). Crear nous sons,amb freqüències que normalment no agraden, obre nous camins als diferents modes que tenim de representar, viure o escoltar el món. Com a mínim, amplia diferències en un món cada cop més convencional.  No està recolzant cap bandera però està incidint en les representacions del poder.

L’Olga Ábalos m’ha donat exemples més concrets de músics experimentals de l’antigua República Democràtica Alemanya que amb el seu posicionament formal estaven enfrontant-se  al sistema i a una societat acostumada a unes normes; canviant la manera de composar també es canvia  la manera d’escoltar. Això pot ser un gran canvi.

XAVI: En aquest cas entenc que la transformació és fa amb el proces creatiu. El fet de plantejar un procès artístic de forma cooperativa o el fet de trencar amb les normes establertes gairebé sempre acaba amb resultats interessants. Ara, cal que aquests procesos també siguin reconeguts, que tinguin espais per mostrar-se, per compartir-se. Com a mínim entenc que la persona que crea parteix d’un analisi primer, encarà que posteriorment opti per deconstruir-lo.

En molts casos, aquest pot ser un punt de contacte amb els moviments socials, sobretot per aquest que creen espais autonoms per desenvolupar projectes. D’aquesta forma, fa anys, en ple desert creatiu, els centres socials okupats als barris, van presentar-se com espais de creació i de trobada d’artistes, independentment de que es treballés des d’un punt de vista explicitament polític o senzillament es volguessin dur a terme projectes que tenien dificultats per arrelar en altres llocs. Això és mante així en l’actualitat.

Una altra cosa és quan aquests projectes que vinculen art i activisme neixen o van de la ma de les grans institucions culturals.

Potser aquest apadrinament provoca de la manca de receptivitat dels espais militants. Des d’un punt de vista activista s’es poc permeable amb les propostes/crítiques que venen des dels sectors de perfil artistic que, jugant amb la provocació, busquen qüestionar o transmetre altres discursos. En els darrers anys, institucions com el MACBA han patrocinat diferens projectes (nota al peu) en aquesta linea, amb voluntat d’apropar art crític i moviments socials a Barcelona. Tinc la impresió que la distància no s’ha salvat, i és que el fet que el museu sigui considerat un dels principals agents gentrificadors a Ciutat Vella, ha fet molts cops la contradicció insostenible.

CRIS: L’art polític, l’artivisme, la cançó protesta o el fotoperiodisme per posar alguns exemples, en realitat no formen part més que d’un nínxol de mercat i en determinades ocasions d’auto-consum. Tots coneixem grups de música carregats de bones intencions que han deixat de parlar al general per dirigir-se exclusivament al seu públic que els rep en una comunió de autocomplacença com si tots sols estiguesin canviant el mon.

I es que és normal posar en dubte que una obra, per atrevida que sigui, aconsegueixi objectius com desmantellar els poders del capital, que cap altra nena pateixi una mutilació, la legalització de les drogues o l’autodeterminació d’un poble… es necessiten d’altres elements, d’altres dades per analitzar i mesurar les conseqüències que l’art pot generar.   L’art que demana un canvi, que crida a una acció no més es pot avaluar positivament si l’acció es du a terme. És un clàssic! i per aquesta necessitat que l’acció es compleixi tota l’història de l’art més o menys polititzada es queda en discurs.

Pero bé, mentrestant l’espectador va variant entre els sermons que vol i no vol escoltar a cada moment segons li peti o estigui enamorat, i l’artista mentrestant creu que està fent alguna cosa per nosaltres… millor així, ja que no deixem d’estar rodejats de neo-lliberals que es volen vendre el món I a nosaltres deixar-nos els interessos.  Com diu el poeta Rodolfo Enrique Fogwill se necesitan más de mil malos poetas.

XAVI: No es tracta de que una obra o un artista aconsegueixi objectius que han de ser de tota la societat, potser haurien de jugar un paper mes de catalitzadors. De poder expressar el que en determinats moments sent o pensa la gent però es incapaç de transmetre.

Durant molt de temps, el Rock Radical Basc va ser la forma perque molta gent d’arreu de l’estat conegués una altra versió del que estava passant a Euskal Herria. Com a mínim, en aquell moment la música va ser un gran mecanisme per generar empatia i complicitats.

El rap de Marsella o de grups com La Rumeur juguen també aquest paper.

Ara bé, tot te els seus riscos, la censura que han viscut molts grups bascos o el procés judicial que va haver d’afrontar un dels cantants de La Rumeur per fer un article sobre els morts per la policia a França en són alguns exemples.

CRIS: A mi em sembla més perillòs que la crítica s’assimili i comercialitzi amb tanta rapidesa que ni tan sols ens doni temps a pensar-hi una mica de que és el que ha passat o que ens han volgut dir; quedar-nos amb l’imatge radical, revolucionaria o trapella però veure’l passar com que ve passar un altre gran Hit. També, i ho deixo anar… em provoca una mica d’inquietud que l’influència social real que poden tenir els artistes famosos com la Madonna que, sense que la seva vida reflecteixi cap intenció de canviar  el món, ha pogut tenir més impacte respecte a les qüestions de gènere i l’alliberació sexual de les dones que totes les obres d’art  feministes dels últims 50 anys.

(Aquest reportatge continúa a La implicació política dels artistes 2)


10 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Guillem Ballaz says

    La funció de l’artista és comunicar (i si, he dit funció). A l’hora de comunicar cal que existeixi algun discurs. Aquest discurs el tria cadascú i evidentment és lliure però per a mí no tot és vàlid. No és vàlid fer apologia del nazisme, no és vàlid fer apologia de la violència, del sexisme, del colonialisme… i podria seguir. De la mateixa manera trobo preocupant els artistes que fan la seva carrera d’esquena a les problemàtiques socials (moltes i prou flagrants), sense mullar-se, sense donar contingut al seu discurs. És lícit? Si. És ètic? No.

  2. Xavier Tort says

    Guillem, no n’estic d’acord. Per això que dius hi ha d’altres disciplines. No em crec el que sigui obligació de l’artista el mullar-se per les problemàtiques socials. És clar que és una opció, però també en el fet artístic hi caben les posicions merament personals, metafísiques, antropològiques, estètiques, poètiques, atmosfèriques, espirituals, màgiques, rituals… És més: moltes vegades s’ha donat el cas de que un artista ha exposat la seva obra sense cap intenció política, i ha estat el públic qui l’ha jutjat des d’un punt de vista polític. No m’acabo de creure la idea de que tot el que facis és una manifestació política.

    • Guillem Ballaz says

      ;-) En el que planteges hi veig dos temes i una reducció.
      Primer: No és que cregui que sigui obligació de l’artista el mullar-se per les problemàtiques socials, crec que és la obligació de qualsevol individu i en especial els que tenen una vessant més pública (i evidentment cal actuar en coherència amb el discurs). Per a mí és una pura qüestió de responsabilitat i d’honestedat. Ara, això no vol dir que tot el que es faci hagi de tenir un caire reivindicatiu. Òbviament pots cantar una cançó de bressol sense fer un comunicat prèvi o pintar una natura morta. El meu comentari anava dirigit a gent que de l’ambigüitat en fa norma. Personalment valoro la gent que es mulla i malhauradament en la nostra societat sovint aquesta gent fa por o nosa i sovint surten més ben parats els que decideixen no mullar-se car el seu no-discurs no molesta a ningú.
      Segon: Certament, és prou coneguda les apropiacions polítiques d’obres/artistes per a ser utilitzats com a bandera (de causes en les que de vegades l’artista ni tansols hi combrega…) Lleig, ha passat i segueix passant. Però aquest és un altre tema.
      Últim: Has utilitzat equiparat (reduït) el que jo deia del “discurs” amb la “política” i això no és correcte.

      • Xavier Tort says

        Guillem, al meu entendre, tractar sobre problemàtiques socials, és prendre posició política: una cosa no pot anar sense l’altra. Insisteixo sobre el que he dit: l’art té moltes direccions, per això és tan lliure. Hi ha, per exemple, art molt emocional, sense cap mena de discurs social, sí personal, i que no necessita ser ambigu, simplement, això sí, ser sincer amb un mateix. No acabo d’entendre això que dius sobre els artistes amb un discurs ambigu, ¿respecte a què? ¿a partir de què? ¿què se suposa que han d’estar dient?

  3. Qiman says

    Crec que un dels problemes que tenim alhora d’encarar el debat del compromís polític dels artistes és que la paraula art té masses acepcions, suficients com per enterbolir el debat. Pensem-hi: sota la paraula art es pot arribar entendre: artesania, artificialitat, treball de la forma, entreteniment, espectacle, propaganda (política o no), comunicació, identitat cultural, representació simbòlica, diàleg amb la tradició (continuista o rupturista), expressió de classe i un llarg etcètera de conceptes clau que, en masses ocasions, no només no són compatibles sinó que directament són excloents. Crec que l’atzucac en que molts cops ens trobem és resultat del poc significat que acaba tenint la paraula art avui en dia, s’ha problematitzat en el pitjor sentit de la paraula… No sé si he aportat res de nou però crec que el debat del compromís polític de l’artista pot arribar a variar bastant segons què entenguem per art.

  4. Xavi says

    Doncs jo crec que els artistes, com els esportistes, tenen la responsabilitat social de tornar a la gent tot allò que han rebut. En altres paraules, que haurien d’aprofitar la seva influència a la societat per canviar les coses, perquè de fet, poden ajudar a canviar moltes coses. Això deia fa poc en un article, per si teniu curiositat… http://lajornada.cat/2011/01/29/esport-i-politica/

  5. LaMosca says

    Para mi el arte sin compromiso, sin contenido… está vacío… no importa al nivel que sea, ya cada artista, independientemente de la disciplina que practique, toma sus decisiones he intenta desarrollarse de acuerdo a sus valores, crecer personalmente para crecer como artista. Visto así creo que habrán tantas opciones de desarrollarse como artistas hay, entonces el compromiso de cada uno hablará sobre la temática que mas lo sensibilice, el arte tiene herramientas para luchar a muchos niveles y en muchas batallas… no se… no me cuadra generalizar… Por cierto, tenéis que conocer el proyecto de Nuria Güell sobre como expropiar dinero a las entidades bancarias…

  6. XaviUrbano says

    Per mi el gran quid de la qüestió es si, com diu el Guillem, els artístes tenen una responsabilitat afegida, com a persones públiques, alhora de tenir un posicionament sobre els conflictes del seu temps. En el cas que ens ocupa parlem dels artistes, però el debat suposo que es pot fer extensiu als esportistes i “intelectuals” es a dir, a qualsevol que hagi estat elevat a un “status” diferenciat i la opinio del qual sigui més buscada que la d’altres.
    Ara bé, hem sembla molt arriscat dir que “el arte sin compromiso está vacio”, aquesta sensación és pot donar perque a vegades ens quedem nomes amb la peça final sense donar importància al procés.
    En tot cas, si que sembla que en aquesta edat d’Or del Pop a casa nostra el debat es torni a posar sobre la taula.

  7. Jordi Oliveras says

    Jo trobaria interessant plantejar el debat també a la inversa: s’ocupen realment de la política els qui diuen que hi estan implicats? Sovint el joc polític es converteix en un combat entre forces que lluiten pel poder, perdent el nord i els matisos d’allò que suposadament busquen, i assumint consignes rígides. Això no només ho penso dels grans partits. A vegades sembla quelcom inherent a la lluita organitzada.

    En aquest sentit, hi ha ocasions en que l’art assumeix facetes del que jo identifico com a política que no incorporen els militants. I, pensant en la mateixa direcció, crec que sovint les forces polítiques organitzades (de tota mena) demanen als artistes una simplificació del seu missatge al codi de les consignes, que precisament devalua el seu veritable potencial polític.

Continuant la discussió

  1. ¿Qué opinas sobre la implicación política de los artistas? linked to this post on 02/05/2011

    […] Parte 1 | Parte 2 (los dos en catalán). […]



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )