Skip to content


Joni ho deixa anar

Escrit el 01/04/2011 per admin a la categoria Ho deixo anar, Periodisme musical.
Tags: , .

Per Joni D (Hace Color)

En el nostre planeta, que no te perquè ser l’únic, hi ha especies animals en les quals els seus individus per sentir-se membres de l’espècie necessiten formar-ne part del ramat. Una de les diferències amb l’ésser humà, tot i el nostre innegable animalisme, és que hi ha persones que prefereixen sortir-ne del ramat i ser individus crítics. Aquesta capacitat individual, per a qui ostenta el poder, és un element negatiu doncs les persones, quan se senten part del grup, quan formen part del ramat allunyat de l’existència d’aquest raonament crític, són més fàcilment manipulables, així ens ho ha demostrat la història infinitat de vegades. La burgesia catalana, com a poder real en aquest sistema capitalista que vivim no n’és menys, i, òbviament, preferiria tenir com a súbdits persones membres d’un col·lectiu homogeni en tots els aspectes vitals, inclòs l’aspecte cultural i dintre d’aquest també el musical. D’altra banda, avui en dia, una de les formes més clares que tenen els poderosos de mostrar la seva força és el poder de la comunicació representat pels mitjans. I per acabar de situar en context aquest “Ho deixo anar” no oblidem que patim un moment de crisi creat per aquest capitalisme, representat, al nostre territori, per aquesta burgesia. Crisi que NO TOTHOM pateix per igual i que pot fer despertar consciències adormides en els que més durament la pateixen.

Un cop fet aquest petit i breu anàlisi introductori aniré al gra.

El periodista argentí Horacio Verbitsky va escriure: Periodismo es difundir aquello que alguien no quiere que se sepa; el resto es propaganda.

Quan al nostre país la gran majoria dels mitjans de comunicació es posen d’acord, no és casualitat. Per sort, però, he pogut escriure “la gran majoria” en comptes de TOTS, per que òbviament la gran majoria dels mitjans de comunicació estan a les mans de la nostra burgesia, però NO TOTS, i n’hi ha que encara resisteixen.

Si a més tenim en compte el moment de crisi econòmica en que vivim, crisi que fa més grans les diferències econòmiques i que crea més pobresa mentre continua creant la mateixa riquesa, que, no casualment, continua enriquint als de sempre, el nostre esperit crític ens indica que aquest periodisme homogeneïtzat en comptes d’informar està fent propaganda.

I si afegim la importància que te per alguns que la música catalana sigui nyonya (música per a tietes crec que va dir Pau Riba, jo aniria més lluny i diria música per a padrines de Sarrià i Pedralbes) i reflecteixi el mon que es viu dins una bombolla social, allunyada de la realitat de molts barris, a mi em sembla que alguna cosa fa pudor.

A Cuba durant molts anys el poder va voler fer creure al poble que TOTS eren Fidel, aquí, a casa nostra, ens volen fer creure que musicalment a TOTS ens agrada el mateix.

Ryszard Kapuscinski, un altre periodista, va deixar escrit: Si entre las muchas verdades eliges una sola y la persigues ciegamente, ella se convertirá en falsedad, y tú en un fanático. No hi ha mal pitjor per a la música catalana que aquesta homogeneïtzació.

A continuació algunes de les coses que ens diuen els nostres periodistes (molts d’ells amics meus) en relació a aquests que estan tan de moda a la Catalunya en crisi del segle XXI:

  • Portem anys i panys esperant (…) que un artista alternatiu en català (…) es posi en boca de TOTHOM” (Jordi Bianciotto, Nativa, novembre 2009).
  • ¿Com es porta la pressió de gravar un disc que TOT Catalunya espera?” (Nando Cruz, El Periódico, 15 de març de 2011).
  • Unes lletres (…) en que TOTHOM es pot reconèixer” (Juan Manuel Freire, El Periódico, 24 de març de 2011).
  • En TOT moment, un fenomen qualificat com a positiu per TOTHOM” (Helena Morén Alegret, www.enderrock.cat, 17 de març de 2011).
  • TOTS ens trobarem amb una grata sorpresa” (Xavier Mercadé, www.elpunt.cat, 15 de març de 2011).

Però, per molt que ens vulguin homogenis, recordo els meus somnis d’infància, que no tenen per què ser els de TOTHOM: Tota la Gàl·lia està ocupada pels romans… Tota? No!

Salut i reflexió crítica.

Nota de l’autor: Les majúscules són collita pròpia.


28 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Uri Mas says

    Sempre ha estat un recurs fàcil, enganyós i buit que malauradament s’ultilitza masses vegades… I més pena fa que ho facin servir els periodistes, que suposadament estan formats per dominar el llenguatge i intentar presentar les coses de la manera més objectiva possible…

    Bon article, és bo saber que no estem sols!

    Una abraçada!

  2. Joni D. says

    No estem sols encara que ens ho vulguin fer creure… I és més, diria que som molts!

  3. arecio says

    Ja t’ho vaig dir l’altre dia…la veritat es que si que es moñas, si….

  4. miqueltebar says

    Absolutament d’acord. Potser ho diré massa cruament, però a alguns, les benediccions del Palau de la Musica ens fan cagar. Prou de grupets moderns-independents passant per la vicaria (en el nom de tots).

  5. Joni D. says

    El Palau Millor Sala de Concerts!!! Visca la música popular!!! De les clases vintmileuristes…

  6. Austen says

    Les paraules TOT i RES si no son justícia, son intolerància. ¿parlem com vivim?

  7. Jordi says

    Doncs jo penso que, tot i que bé és cert que generalitzar és de molt mal fer, el que també cansa són les opinions que acusen a la premsa d’exagerar -o fins i tot d’alguna mena de conxorxa- quan es parla dels Manel. Quan un grup ha exhaurit les entrades de vés a saber quants concerts de la seva segona gira abans de que surti el disc, crec que és deu a molts més elements, més enllà del ressò que se’ls dóna. Hi ha molts grups catalans que han tingut una empenta inicial tant o més insistent per part dels mitjans, i grups que ocupen espai a molts diaris i televisions cada vegada que treuen un disc, i que malgrat tot no passen de tenir una audiència mitjana.

  8. Manel Gris says

    A veure… Com poden parlar de modernitat si no deixen anar el record de la “NOVA” Cançó ni amb lleixiu? Com pot ser que aquests gafapastas dels collons intentin (i aconseguixin!) fer passar per modern allò que ja feia en Guthrie o la Baez fa 60 o 50 anys?

  9. Manel Gris says

    I una altra: com és que gairebé totes i tots aquests nous cracks es poden dedicar a fer NOMÉS música? Com és que hi ha tants “fills de” i “nets de” i curiosament els del poble pla no surten a la llum? I no dic noms per no ficar-me en embolics, però a que ja els teniu al cap?

  10. Albert says

    En primer lloc, felicitar el Joni per l’article. Poques vegades m’havien tret tantes paraules de la boca. Molt bona reflexió la de la utilització de certes paraules que impliquen totalitat i posar-les en boca de tothom.

    En segon lloc caldria destacar també altres aspectes que crec que són importants a l’hora de valorar la tasca d’alguns (matiso alguns) periodistes i crítics musicals com, per exemple, la credibilitat d’aquestes persones. Són experts en música? Són experts en sociologia? En què són experts?

    L’altre aspecte a tenir en compte és l’ètica, o falta d’ètica, d’alguns d’aquests periodistes. Per posar un exemple extrem, però real; algú de vosaltres em pot explicar com és possible que una persona que es dedica a la pràctica de la crítica musical sigui, a la vegada, manager d’artistes? Però, per si això no us sembla prou greu, algú em pot explicar com és possible que algú que fa de crític musical en mitjans de comunicació públics pot ser, a la vegada, manager d’artistes? Té collons la cosa. Ara resulta que un crític musical, que és evident que crea tendències en el públic i, per tant, en les empreses contractants ja siguin públiques o privades, pot fer de manager d’artistes, de manera que, les seves opinions, poden beneficiar els seus propis artistes i, el que és pitjor, perjudicar els altres artistes que, a sobre, paguen amb els seus impostos, a qui fa les crítiques partidistes. AIXÒ A CASA MEVA EN DIUEN CORNUT I PAGAR EL BEURE.

  11. Davidtecnic says

    Que torni el PUNK!!!!

    • Nicox says

      Totalement d’acord !!!

  12. Joni D. says

    Jordi, l’ùnic aquí que ha parlat d’un grup has estat tu, no ens enredis…

  13. arecio says

    Bueno, a peticion de algun pajarillo voy a extender un poco la conversación que tuvimos semi-publicamente por el facebook…es lo que tienen las redes sociales!!! perdoneu que escrigui en castellà, però si haig de pensar i traduir a la vegada em costa molt.

    Una de las grandes características de los grupos musicales “modernos” (entiéndase desde Elvis en adelante, para que me entendais) es la capacidad para aglutinar gente bajo un paraguas ideológico (entendiendo la ideologia como algo muy básico). De ésta manera gente que tiene una condición determinada se identifica con estilo y/o grupo musical que les define. La definición es mutua. Los heavies escuchan heavy. Las adolescentes escuchan canciones de amor. La gente que tiene pasta escucha música cara. Etcétera.

    Alrededor de ésta artimaña se construye todo un conjunto de satélites que forman “La industria musical”: discógráficas (ahora no tanto), revistas especializadas, programas de TV y radio, moda….
    Para perpetuar éste intrincado tejido empresarial la Industria necesita “crear” o apoyar a referentes.

    No nos engañemos: la capacidad de consumo musical de la inmensa mayoria de la gente es limitada. Por lo cual, es necesario que los referentes sean sólidos para que el “efecto manada” sea devastador. En ejemplo de ello son los festivales musicales, que “petaron” hace un par de años. (Ojo, la manada no quiere decir exactamente un gran número sino un grupo determinado de gente. Lo que en marketing llaman “target, creo).

    Como dije anteriormente, unas veces “te toca” y entonces estas de moda y los medios te hacen mogollon de caso sin que hagas mucho esfuerzo. En algunas ocasiones esto conlleva a una “instrumentalización” del artista por parte de los medios, como si se crease un “personaje” o un ideario al rededor del artista, independientemente de su música.
    Y ay de ti como se te ocurra salirte por la tangente, como le ocurrio a Beth>/b> hace poquito (ver su post aqui: http://bethrodergas.blogspot.com/2011/01/portada-d-enderrock-i-maxima-sinceritat.html)
    o muchos otros artistas con los que hemos comentado éstas situaciones, con los que me he cruzado en todos los años que llevo tocando.
    En definitiva, ésto de la música no deja de ser un pequeño circo, y una vez que sabes que és así puedes disfrutarlo con más calma.

    También comentaba el otro dia: si cada vez que alguien que critica a Manel por su supuesta falta de calidad, se dedicase a promocionar música que le guste, supuestamente mejor que la de éllos, todos saldríamos ganando. Porque solamente para opinar aquí me he escuchado el disco, y tengo que decir que me parece muy bien que hagan lo que hagan, que vaya a Madrid y revienten dos dias y que vendan todos los discos que puedan. Me parece genial. Para mí personalmente éste tipo de música “no es lo mio” (creo que lo más parecido que tengo debe ser el III de Led Zeppelin. Pero oye, salud y suerte! Y que nos toque!

    Gracias y perdón

  14. Daniel Higiénico says

    Solo decir que eso pasa desde hace mas de 30 años (coño, me estoy haciendo mayor)… Recuerdo (se me quedó grabado) un grupo (sin nombre) al que le dieron un espacio de 30 minutos en TV3 cuando aun estaban empezando, un concierto en directo en un estudio… y encima que les dieron esa oportunidad desafinaban como cosacos (bueno, los cosacos cantarian mejor)… despues aprendieron, claro… que menos.

    Buen articulo, Joni! (aunque no creo que le guste a TODOS)
    Salud!

  15. Pere Jordi says

    Tot això em recorda el que ja sabia: Hi ha envidia al món.

  16. Manel Gris says

    Pere Jordi, envidia de què? O_o

    Hi ha molta gent que el que no acaba d’entendre és que en aquest país o fas folk-pop o vas de cantautor (i això quan malgrat fer rock els mitjans s’entesten a fer-te passar com a tal, com és el meu cas aquí a Tarragona), i SI NO, NO TOQUES/NO SURTS. Si et mires els darrers resultats de concursos com el Sona 9 o el de Salitja, tot va del mateix pal.

    L’article a què fa referència l’Arecio va sortir citat al fòrum de l’Enderrock en una moment en què ja començaven a haver veus crítiques amb tant gafapastisme i tant intimisme, i (pasma’t) van clausurar el fòrum. A la nova Enderrock.cat ja no hi ha fòrum. Val que hi havia gent molt pesada com el capullo que s’entestava a tirar merda sobre en Manu Guix (que síiiii, que ja ens va quedar claaar), però el que calia era que els mods fessin la seva feina. Per cert, sort que la Beth s’ha passat al folk amb en Ricky Falkner, que si nò ni tan sls haguessin parlat malament d’ella. ;-)

    Actualment a Catalunya hi ha gent molt bona que fa una gran música (Transistor Arkestra, Rock Sord, m’en recordo del gran projecte dance d’en Xavi Lloses amb Vladimir o amb Flüor…) i que sembla que no existeixin per la gent d’ICat/Enderrock/TVC.

    I allò que volem no és fer-nos famosos en comptes d’altres (al menys no és el meu cas), sinò tenir l’oportunitat de SALTAAAAAAAAAAAR i botar en un concert com a cabrons. I ara, en català, no es pot gaire: tot ha de ser assegut i íntim. Domesticat. Volem V-A-R-I-E-T-A-T

    PD: És bo i/o reflexa varietat que només hi hagi un mitjà escrit en català sobre música?

    Gràcies i disculpeu el rotllo.

  17. Joni D. says

    Molt bona argumentació Pere Jordi…

  18. Salvador Picarol says

    Més clar impossible ho diu en joni, i si voleu més canya al mono…
    Amb més de 30 anys d´existència el mitjà del que soc pare Ràdio Pica encara estem esperan una regularització legal com al reste d´europa les ràdios lliures…. aquí a Catalunya últimament és parla fins la sopa d´independentisme, però creieu que per exemple si Catalunya fos independent avançariem culturalment ?
    Mireu 7 anys ERC ha tingut la direcció del departament de Cultura que estava inclós Mitjans de Comunicació, doncs bé, no van fer res absolutament per fer un decret llei propi desmarcan.se del creat al govern central, entre altres joies de la corona aquesta llei diu que tenim que emetre en 5 w. si, si, no m´he equivocat… això és burla, on escoltereu de manera fixa músiques arrisgades o experimentals sino és a les ràdios lliures.
    En fi, una Catalunya de cornuts i pagar el beure.

  19. arecio says

    Enllaçant amb el que diu el Manel, jo crec que té raó a mitges. Els grups de capçalera de tota la vida catalans son “pseudo rockeros”, un altre cosa es que ara s’hagi posat de moda aquest estil mes folky…Si que es veritat que crec que hi ha una manca de criteri per part de la gent que ha de promocionar la música. Cosa que no em sorprén, vull dir que sempre ha estat així. Diguem-ne que lo raro es que surti algú que moli.
    Y si, muy buena argumentación Pere Jordi, dime que criticas y te diré de qué careces?

    • Manel Gris says

      Per descomptat que tinc raó a mitges, com tothom, la majoria de cops! XD

      Com a grups de capçalera, a quins et refereixes? Què vols dir amb pseudo rockeros? No és que et critiqui aquest punt, és que voldria que m’ho aclareixis, per seguir-te el fil. Vaja, m’ha sortit una de Beth.

      • arecio says

        ;)
        Em referia als Pets, Lax, sopa…

  20. Joni D. says

    Hola Lina, responc a la teva pregunta: a l’Amadeu Casellas el van deixar lliure el febrer del 2010 menys d’un mes després de que féssim l’espectacle solidari pel seu alliberament i sense que s’assabentès ningú… Una petita gran victoria dels drets humans… Per cert, ahir vaig flipar veient les notìcies, un altre cas d’aquests escandalosos, en Miguel Francisco Montes Neiro ès el pres més àntic de l’Estat, porta 35 anys engarjolat sense delictes de sang, o sigui sense haver ferit ni tan sols una mosca, és una altra d’aquestes vergonyes d’aquesta democràcia classista, digue’m de quina familia ets i et diré com acabaras…

  21. Daniel Higiénico says

    Lo que dice Pere Jordi es importante… es muy facil confundirlo con envidia, eso es cierto.

  22. Albert Mas says

    D’entrada, he de dir-vos que em sap greu amoïnar-vos perquè em disposo a fer una petita anàlisi de la situació actual de la música i sé que això potser serà feixuc per a alguns, però espero que sigui interessant per a d’altres.

    La música mai no va sola. Normalment va acompanyada d’un embolcall que, inevitablement, afecta la comercialització de la música. I no em refereixo a la manera que es presenta la música al públic (CD, vinil, via internet, etc.) Em refereixo a una sèrie de connotacions que envolten la música i que fan que aquesta arribi en forma d’“inputs”, en més o menys mesura, a la societat. El mal ve quan, desgraciadament, tot aquest embolcall pren més valor que la mateixa música.

    Un dels aspectes que formen part d’aquest embolcall són les modes. Aquest país sempre ha anat “al son” (per utilitzar una expressió musical) de les modes, que han fet que, mentre uns treballaven sobradament i a més es permetien el luxe d’establir uns preus fora del normal, la resta d’artistes haguessin d’anar a actuar per quatre rals. Unes quantes modes? L’anomenat rock català, l’anterior moda a l’actual, que era la del mestissatge (potser un tipus de mestissatge, ja que la paraula engloba molts conceptes). I ara, doncs això, la moda del “folk-pop” o pop d’autor, com crec que molts l’anomenen.

    Un altre dels aspectes que formen part d’aquest embolcall són els interessos partidistes de terceres persones, empreses o entitats: Crítics i periodistes musicals, alguns de dubtosa credibilitat, amb ganes de posar-se medalles o amb ganes de posar-se uns diners extres a la butxaca fent a la vegada de mànagers; partits polítics que en pro de no sé quina filosofia afavoreixen un tipus d’artista i posen barreres a uns altres; mitjans de comunicació que lluny d’informar objectivament només pensen en les conseqüències de les seves informacions (això també els passa quan parlen de política), i també dels interessos, totalment legítims, dels mànagers dels artistes i, no sé si tan legítims, de les multinacionals que dominen els mitjans de comunicació a còpia de grans sumes de diners.

    I què és el que acaba passant? Doncs que al final, la gent, el públic, la societat, rep tants “inputs” que acaba consumint allò que, dissimuladament, o no, se li ha imposat. I com que som animals racionals però no deixem de ser animals, ens sumem a allò que pensa la gran majoria, i això no fa res més que augmentar les modes.
    L’única solució passa per combatre tots aquests “inputs” que diàriament rebem tots plegats. Però no amb polítiques basades en ajudes a la producció o a la creació, sinó amb polítiques que culturalitzin la societat, de manera que quan algú decideixi consumir música, tingui prou criteri per prescindir dels “inputs” que li arriben i es decanti per aquella música que a ell el satisfà més amb relació al seu estat emocional, a les seves inquietuds musicals o a tants altres aspectes de la vida que influeixen en la persona. I això, senyors, només s’aconseguirà el dia que els nostres fills creixin en un ambient familiar i escolar culturalment ric. El problema d’aquestes polítiques és que s’han de començar a aplicar en edat infantil i que els resultats són a deu anys vista. I… quin govern s’hi atreveix?

  23. Joni D. says

    Hola Daniel yo diría que más que cierto eso es fácil… ¿Por que los que tienen de sobras se entestan en pensar que todos queremos que nos sobre? ¿No entienden que hay gente que no quiere ni su dinero, ni su fama?¿No entienden que por lo menos hay otro mundo lleno de humanidad y vacio de egoismo y donde las cosas se hacen por necesidad interior de estar tranquilo con uno mismo?

  24. Salvador Picarol says

    Lina,
    conec el programa Carne Cruda de Ràdio 3, precisament em van entrevistar en un especial de les ràdios lliures de l´estat.
    Per desgràcia moltes vegades l´independentisme d´aquí és exclouent i criptoracista…. crec que l´artísta i en concret el músic en general sempre ha tingut necessitat i vocació de comunicació universal.
    Si alguns/es els encanta mirar.se el melic i quedar.se a tv3 com si fos casa seva és el seu problema, motius possibles inseguretat o simplement tenir el sou assegurat. (els 23 anys de Pujolisme evidentment han deixat marcada tota una generació que avui te entre 30 i 40 anys.)
    Curiosament inclùs els anys 20´s – 30´s existia a Catalunya un concepte més internacional dels nostres
    músics.

  25. Daniel Higiénico says

    Hola Joni… La verdad es que en mi primer comentario solo iba a felicitarte por el articulo pero despues me acordé de esa anecdota y la conté con ironía y un poco de sarcasmo… y despues tuve un regusto amargo porque podía parecer que estaba criticando al grupo… y no hablamos de eso… después al ver el comentario de Pere Jordi pensé que era importante tenerlo en cuenta para no caer en la tonteria de hablar de casos concretos… aunque no tengan nombre… para no dar argumentos a los que simplemente dicen eso de la envidia… A lo que me referia es que es muy facil confundirlo todo según lo que se diga y como se diga… Me gusta meterme en la piel de todo el mundo, tengo empatía crónica, no lo puedo remediar.

1 2



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Daniel: Muito bom. Muy Bueno!
  • enric: Grácies Ramon. Ho descrius amb molta profunfitat i bellesa.
  • Bani: He sentido a menudo las mismas cosas pero jamás hubiera sido capaz de expresarlas tan bien… Una abraçada
  • Capi: M’ha encantat.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )