Skip to content


Parla la música -tota la música- d’una eternitat?

Intervencions al Fòrum 2011. Xavier Maristany, músic. www.xaviermaristany.com

se’ns ha fet una proposta de xerrada sobre el fons i la forma. Jo parlaré de l’eternitat, però això afectarà la forma. No serà un monòleg infinit i, un cop més, serà la música qui doni la sensació d’assenyalar que s’acaba el temps de la meva xerrada. Un límit aparent, un final fictici, perquè, de fet, la música no té principi ni final o, si més no, no el podem copsar, fer nostre, tenir-lo.

Realització de vídeo: Xavi Guillaumes.

perquè tota música és eterna, ve d’abans, és un re-coneixement d’allò que Eliot en diu “el primer món”, un espai que encara ara és infinit, tot i que coneguem les dimensions del nostre planeta. És un re-coneixement i és també una re-sonància que ens remet constantment al límen, l’orígen, l’estat pre-liminar on tot era foscor, on no hi havia imatge, només oïda.

vivíem, abans d’aquest moment terrenal que vivim ara, en trànsit entre els dos límits, un espai pre-natal, aquàtic, liquid, en constant moviment, sonor. Un Solaris -si heu vist la pel.lícula de Tarkovski- on l’aigua, i no l’home, és el protagonista.

situats al present, davant els intents -la majoria amb gran èxit, també cal dir-ho – de l’anomenada societat de consum, de parcel.lar en individualitats l’experiència creativa, cal -penso- saber entendre el fet sonor com una realitat col.lectiva i infinita que ens remet constantment a un espai que és alhora abans i ara, el lloc de l’esglai, immens, antic. És el “més enllà” en el temps i en l’espai, però també el ”més endins”, allò que ve de la panxa, des de sempre. Ressò uterí.

si la música ve de l’ancestre, si és un crit anterior a l’home i possiblement a la vida (si informa d’un abisme), cal tenir una mirada infinita, escoltar lluny, saber-se món i integrar-se a l’espai públic.

la música -que abans era el so- té així una dimensió col.lectiva que afecta tots els aspectes que abraça el fet sonor i, molt particularment, l’àmbit de la creació. Quan sona, informa d’una eternitat, d’un big bang inicial que vam sentir tots, encara que no tinguéssim ni cos ni orelles. Érem món.

si la música ve de l’ancestre, si és un crit anterior a l’home i possiblement a la vida (si informa d’un abisme), cal tenir una mirada infinita, escoltar lluny, saber-se món i integrar-se a l’espai públic. I hem de ser capaços d’entendre aquest espai en la seva dimensió històrica, gairebé eterna, i saber-lo intervenir amb modèstia. Justament la gran diferència entre els espais fabricats per l’home i els llocs naturals és que els primers modifiquen els segons. Acoten, dimensionen. Millor donar-se a l’aire que reduir-se en una sala de concerts. No bandejar els sons “naturals” sinó integrar-los. Ens precedeixen. Els pertanyem.

els músics, quan composen (composar vol dir refer allò que hom troba, els sons que existeixen, que ja hi eren), es mouen així en una contradicció irresoluble entre l’eternitat i l’instant, el fons i la forma, allò que és privat i allò que és públic, intimitat i extimitat. Volen -o, millor, creuen- explicar-se a sí mateixos però usant gairebé sempre fórmules comunes imposades per una societat que incentiva la propietat, l’espai privat, i exalta el narcisisme. Ens creiem diferents, però fem servir espais de construcció comuns, sobretot en les músiques populars contemporànies, sigui quina sigui: totes tenen uns patrons fàcilment reconeixibles pel públic i, particularment, dos, un tempo -un beat, una pulsació constant – (en el cas de les músiques populars contemporànies, sempre un 4/4), i una tonalitat. Així el públic, el receptor immòbil, extern, assisteix passiu al ritual de sentir-se en un lloc, un espai que el situa entre allò que coneix i que li assegura en un lloc confortable, i allò mínimament inesperat: una mínima expectativa, el simulacre d’una incertesa. El que fa qualsevol dels músics coneguts és bastir mínimes variacions sobre un patró re-conegut per tal que la gent, sense necessitar d’un gran esforç, cregui que ha “viatjat”, que ha descobert un univers sonor –i sobretot social- gran. U2, Wilco, Strokes, qualsevol que es dediqui a la música popular contemporània no ha inventat res des dels Beatles, com a mínim. Fa cinquanta anys que està sonant la mateixa cançó. Però això no atorga cap llibertat al compositor i tampoc a l’oient. Tot està previst, no hi ha emoció, perquè no hi ha sorpresa. Només una sensació –que s’extingeix a l’instant mateix de ser percebuda- de que tot continua al seu lloc i, com a molt, un ritual que, per repetit, ja ha perdut tot misteri: tots pertanyem a la mateixa tribu, tots entenem el que passa, tots estem junts i és agradable. Sense més.

El que fa qualsevol dels músics coneguts és bastir mínimes variacions sobre un patró re-conegut per tal que la gent, sense necessitar d’un gran esforç, cregui que ha “viatjat”,

A la música tecno –l’electrònica “de ball”-, si se li pot dir música, ja no hi ha ni melodia. Només una trivialitat tímbrica, una simple base on l’únic al·licient és extramusical: el nirvana assolit per la repetició i el volum, la comunió en l’espai únic, el beat, la pulsació constant, l’ordre servil, el terra. La dissolució en l’altre. L’anul.lació d’un mateix. Pel que fa a la mal anomenada “música contemporània”, gairebé mai no entenem res. Ni ens agrada ni ens emociona, però als demés tampoc. Ajudats per l’escenografia (sala frontal, el públic callat, el vestuari, la il·luminació gairebé religiosa), ens sentim partícips d’un ritual de classe, incomprensible. Però ens permeten pertànyer, per uns instants, a la tribu més culta de totes.

el vestuari també hi ajuda, al ritual: en la música clàssica, farcida de convencions, la disfressa és sempre la mateixa, l’avorrit color negre, imitació-ostentació de la riquesa (sobretot en el cas del més ric i qui té més poder, el director d’orquestra) i l’ordre (fins i tot en el moviment). En qualsevol altre gènere passa el mateix: la disfressa ajuda a contextualitzar i exagerar la situació dominant del músic i, especialment, la seva condició d’oficiant del ritual: rock, pop, etc. En les músiques populars contemporànies (Rollings, Muse, qui sigui) en tenim un exemple clar: cal disfressar-se de manera transgressora per poder simular que la música extremadament tradicional que sona sembli actual, feta d’ara, inventada, sense qüestionar-ne cap paràmetre essencial. La imatge de la indústria.

així, el poder ha condemnat l’artista, davant la passivitat d’aquest, en un no-lloc, un espai ubicat “fora” la societat, un terreny decoratiu, exent de construcció social. Només per la via dels diners, de la “possessió de les coses”, com deia Debord, (sigui en vendes o presència mediàtica) se’ls permet accedir a la societat de l’espectacle. Aïllats, els músics tendeixen a considerar l’espai en clau local -el jo- i el temps en clau present -l’ara-, sense saber-se part d’un tot. De fet, no ens caldria ser uns, diferents, originals, sinó saber pertanyer al món, compartir un llenguatge, el crit animal, record persistent.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Adriana de la Osa: Un texto precioso, Marta. Emocionante e inspirador. ¡Me ha chiflado! Gracias, gracias, gracias....
  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )