Skip to content

Carregant

La implicació política dels artistes (2)

Per Cristina Tascón i Xavi Urbano

Després d’escriure el text sobre la implicació política dels artistes vam decidir demanar l’opinió a unes quantes persones que es dediquen a la creació i producció cultural afegint més matisos respecte a aquest assumpte que, parteixi o no de l’artista i la seva obra, és qüestió d’urgència. Com pensàvem, no hi ha una opinió unívoca però si algunes coincidències, com el fet de preguntar-se perquè es demana més a l’artista que a qualsevol altre professional, posem per cas un funcionari de l’estat.

Hem preguntat a :

Chus Dominguez. Cineasta.
Jordi Puntí. Escriptor.
Pablo Tudela. Comissió de programació de les festes alternatives de Sants.
Joni D. Manager i promotor d’Hace Color, impulsor de la discografica Kasba.
Pau Llonch. Músic. At Versaris.
Marc Serrats. Músic. Dijous Paella,Xerramequ Tiquismiquis,…
Mónica Muntaner. Ballarina, membre del col·lectiu Las Santas.
Rubén Pozo Usieto. Músic. El Chico con la Espina en el Costado.

Us deixem doncs els textos en resposta a una pregunta molt senzilla:

QUE EN PENSES SOBRE LA IMPLICACIÓ POLÍTICA DELS ARTISTES?

 

Chus Dominguez. Cineasta.

Creo que lo principal es partir de que el arte o la creación son espacios de libertad, no se les puede imponer nada. Estoy harto de oír que el arte debe ser esto o lo otro. El arte es una expresión de un individuo o grupo de individuos dentro de una sociedad, y es lógico que esté imbuido de la forma en que la sociedad afecta al individuo, pero como expresión personal y vital

Estoy harto de oír que el arte debe ser esto o lo otro.

dependerá de cómo ese individuo o grupo vive su relación con lo social, de una forma más o menos crítica  más o menos explícita. Decir “el arte debe ser político” es decir “el artista debe ser político”, o sea, es decir a alguien cómo tiene que ser. Y puede ser que lo aparentemente menos político tenga una carga de profundidad que la ausencia de hipocresía no deja ver de un primer vistazo. Sí, creo que un artista pueda cambiar la sociedad (para bien o para mal), pero en el mismo grado en que la pueden cambiar un carpintero, una surfista o un monje.

Jordi Puntí. Escriptor.

L’artista forma part de la societat. La seva obra, per tant, forma part de la societat. Tots els artistes, volent o sense voler-ho, emeten amb la seva obra un discurs sobre la realitat i, per tant, prenen una posició ideològica. Tot això és inevitable i s’entén millor, sobretot, quan ens ho mirem amb la perspectiva del temps. Ningú no dubta avui dia que els discos de The Doors, per exemple,

Ningú no dubta avui dia que els discos de The Doors, per exemple, continguin una posició política. Tampoc, encara que sembli menys evident, els discos dels Tres Tenors.

continguin una posició política. Tampoc, encara que sembli menys evident, els discos dels Tres Tenors. Totes les circumstàncies que els envolten –per fer servir una idea hegeliana– són més concretes que el disc mateix, que les cançons. Em refereixo als llocs on se’ls escolta, quin és el públic que busquen, quina mena d’arranjaments decideixen per acostar-se a la popularitat. Tot això, doncs, ens dóna una idea del rerefons político-social de l’obra. Aquest contingut ideològic, com deia, és inevitable. Per sort, la majoria d’artistes no el busquen, sinó que proven d’ignorar-lo o, si de cas, l’utilitzen com a motor creatiu. En el moment en què el discurs polític pren una posició central, l’art es pot convertir fàcilment en propaganda. Vet aquí la diferència: quan la implicació política no és un mitjà, sinó una finalitat. L’artista ha de tenir clars aquests límits.

Pablo Tudela. Comissió de programació de les festes alternatives de Sants.

A veces creo que esta percepción de distancia que se da entre arte o artistas y movimientos sociales o círculos de acción política viene generada por el poco feedback que existe entre las dos esferas, así como la poca consistencia de los canales comunicativos entre ellas. La relación ni es bidireccional ni esta muy normalizada, de ahí que pronto se caiga en los estereotipos y las suposiciones erróneas.

También me da la impresión de que en los últimos años no se ha cuidado la faceta cultural de los espacios políticos autónomos

Generando eventos culturales desde los movimientos sociales me he encontrado con personas y colectivos de músicos, grupos de teatro, etc.. que piensan que porque su propuesta no es explícitamente política en cuanto a contenidos, no tienen cabida en los espacios militantes.

También me da la impresión de que en los últimos años no se ha cuidado la faceta cultural de los espacios políticos autónomos (facilidades, condiciones técnicas, trato, difusión..) y se ha caido en la fórmula fácil de cualquier tipo de música enlatada para aderezar los eventos. Por otra parte puede que si esto ha ocurrido es porque quizás desde el circuito artístico más cercano a la órbita militante no se ha cultivado la necesidad de enlazar referentes culturales y referentes políticos de una manera sencilla y constante, sin más pretensiones.

Joni D. Manager i promotor d’Hace Color, impulsor de la discografica Kasba.

estic convençut de que això és una qüestió individual, de tarannà personal

És molt difícil generalitzar però en principi diria que és molt fàcil demanar als altres un compromís que tu no tens. Per què dic això? Per que parlem de la nostra professió i, en general això que es demana als “artistes” no es demana a d’altres professionals com ara tècnics, transportistes, impressors o muntadors. D’altra banda, la gent que demana aquesta solidaritat són generalment voluntaris i llavors es pot comprendre aquesta demanda de voluntarisme solidari. Per últim, estic convençut de que això és una qüestió individual, de tarannà personal, i en el meu cas, com que no puc callar, de vegades, per no quedar-me afònic prefereixo treballar colectivament i voluntària… És la meva aportació… Què és l’art? Creus que la política pot fer alguna cosa per la societat? Art es viure cada dia amb 30€ i somriure quan surt el sol, política és planificar com robar els 30€ al qui somriu…

Pau Llonch. Músic. At Versaris

Primer de tot, no estic segur que existeix aquesta demanda social que esmenteu (es refereix a una suposada demanda social d’implicació). No en tinc constància, vaja. No crec que hi hagi dades objectives al respecte, i si es tracta d’una hipòtesi de treball o una conjectura més o menys informal, em sembla interessant i respectable, però jo no la detecto. Segonament, i sobre això de la implicació en els problemes socials i polítics, no veig perquè ha d’anar de la mà de la vocació o

entenc que el paper de l’artista com a mobilitzador se’ns presenta com una eina per les possiblitats que té com a persona pública, que ressona i que influeix

instrucció artística de la gent. En realitat, no sé si la pregunta es refereix al meu desig personal en aquesta societat capitalista donada, o al paper que creiem que ‘hauria’ de tenir l’artista en una societat futura on es fessin efectius el principis fundacionals il·lustrats de la llibertat, la igualtat i la independència civil -incompatibles amb el capitalisme-. En el primer cas, entenc que el paper de l’artista com a mobilitzador se’ns presenta com una eina per les possiblitats que té com a persona pública, que ressona i que influeix. En el segon cas, penso que l’art hauria de ser una fase més de l’instrucció o educació obligatòria, a l’abast de tothom.

Sincerament, penso en l’art com una cosa que pot fer alguna cosa per les individualitats que l’objectiven. Com una recerca personal de la bellesa i la felicitat. Sona -volgudament- molt inocu. Però penso que és el què acaba sent. Malgrat tot, ja et vaig dir que no sóc un catedràtic d’Estètica, precisament. Així que no crec que les meves reflexions al respecte us serveixin de massa res.

Marc Serrats. Músic. Dijous Paella, Xerramequ Tiquismiquis,…

L’artista d’entrada i més enllà del “show-business”, és una persona normal, i com a tal, s’expressa en funció de les seves motivacions personals, socials, etc.

No podem confondre l’art amb les ganes de vendre. A vegades les dues coses poden anar relacionades per be o per malament, i una cosa no implica l’altre, però moltes vegades el creador crea amb un a finalitat artística i altres amb un objectiu més laboral. Les dues opcions, evidentment són lícites, i l’art que d’elles s’en despren és utils per a la societat, però a nivells diferents.

Sense oblidar-nos, i més en els temps en que vivim, que la música que ens diverteix també pot portar implícita tot aquest tipus de reivindicació. Divertir sota uns parametres, també es fer política.

Ara be, el show-business ho ha prostituit tot plegat, però també és normal que la gent es busqui la vida, en el sentit que ha fet que els discursos de molt creadors, encoberts en discursos molt artístics, tinguin tan sols una finalitat, ego-laboral, carregats tant de panflets socio polítics redundants, com d’una normalitat sobreactuada; és a dir o sóc super activista, o sóc tant anti panflets que no sóc res.

Personalment, i pel món que vivim, l’art m’ha de portar reivindicació, perquè l’exces de normalitat, almenys per a mi, el banalitza. Però portar reivindicació, no vol dir a base de panflets, sinó que pot ser a base de lletres, dels diferents estils musicals que utilitzes, formes de funcionar i grau d’arrelament social envers la societat que t’envolta i de la qual tu nets particep. Sense oblidar-nos, i més en els temps en que vivim, que la música que ens diverteix també pot portar implícita tot aquest tipus de reivindicació. Divertir sota uns parametres, també es fer política.

L’art sempre ha fet coses per la societat sinó no hagues existit. Te utilitat i diria més, el necessitem, encara que la societat actual, en molts casos no el valori. L’art ha fet evolucionar la moral, la ment, el cos ( ens ha fet ballar ), i ens ha fet evolucionar com a persones i per tant com a societat.

Mónica Muntaner. Ballarina. Membre del col·lectiu Las Santas

Yo creo que hay artistas que con sus trabajos se implican políticamente sin necesidad de hablar explícitamente sobre el tema político.

Hablo de artistas que tienen una visión no comercial del arte, de trabajos que reflexionan, se planten y buscan otras formulas para expresarse  con la intención de no hacer arte únicamente para distraer. Hablo de personas que se cuestionan a si mismas y el mundo que les rodea, y de obras que te hacen pensar, reflexionar y preguntarte cosas.

La Política sobretodo defiende este tipo de arte, el arte que funciona, se vende, da beneficios. Creo que eso es un grave error.

Por otro lado creo que hay una gran mayoría (estoy hablando de cultura de entretenimiento) que no solo no hablan de política sino que están a favor del sistema sin cuestionarse ni plantearse nada. La Política sobretodo defiende este tipo de arte, el arte que funciona, se vende, da beneficios. Creo que eso es un grave error.

Con este comentario no quiero decir que el arte que se dedica únicamente a entretener desaparezca sino que se debería potenciar y apoyar mucho más  al  arte reflexivo y comprometido (cosa que no ocurre).

El arte puede hacer mucho para la sociedad y también puede hacer daño si solo existe arte para distraer. También creo que el arte debe tener una  función sociabilizadora. Pienso que la responsabilidad de cada artista, como de cada ser humano es la de implicarse de una manera sincera y profunda con el mundo que nos rodea y con nosotros  mismos. No creo que sea necesario que todos hablemos de Política de la misma manera.. Pero tal vez si hecho de menos que existan más artistas que se cuestionen la política y su funcionamiento.

El verano pasado estuve en Chile y allí por el contrario todo lo que vi tenia un fondo claramente político, eran obras que utilizaban el teatro para hablar de la disconformidad del sistema político, obras que reivindicaban un espacio de libertad, y que no podían dejar de lado la historia de ese país.

Rubén Pozo Usieto. Músic. El Chico con la Espina en el Costado.

Sospecho de los que se acercan al poder y sospecho de los que gritan contra el poder, y sospecho porque no considero que esa sea la función de un artista. Diría que estos dos prototipos están más interesados en el asalto al poder que en cambiar realmente las cosas.

El poder de influencia de la esfera artística sobre decisiones cotidianas políticas (leyes, presupuestos…) es ínfimo, y creo que es apuntar al lugar equivocado. Donde de verdad es potente el arte es creando realidades futuras alternativas, imaginando cual podría ser el camino a seguir como sociedad, el clásico papel de los intelectuales que han perdido en favor del todopoderoso mercado (antes fue la iglesia). Debemos recuperar ese papel creador del arte en la sociedad, pero claro, para conseguir eso antes deberíamos recuperar el poder de la política,

Donde de verdad es potente el arte es creando realidades futuras alternativas

actualmente la política no es más que una herramienta de gestión ya que la ideología y las decisiones importantes vienen siempre dadas desde ámbitos supraestatales. Si los estados (por lo menos los paises de la OCDE) y la política no crean, sólo gestionan, ¿Cómo van a poder crear los artistas que se implican en política? Para mí no son más que propagandistas, tanto los que hacen con su dedo el signo de la ceja, como los que escupen contra el poder establecido juegan al mismo juego.

La función más importante del arte según esta óptica sería tratar de crear un estado de opinión para cuestionar el sistema de poder (y reparto del mismo) en el mundo, más que posicionarse a favor o en contra de alguien, es decir, ir conformando una ideología que poco a poco pueda ir ascendiendo e impregnándolo todo. Esa es la capacidad que tiene el arte para transformar la sociedad y esa es precisamente una de las funciones que ha perdido -o le han extirpado- el mundo de la cultura.

El anterior párrafo puede parecer pretencioso, pero en realidad el arte (o mejor, la cultura) es más poderoso de lo que creemos, partamos de algo tan inocente como el costumbrismo instalado en el nuevo pop catalán. ¿Qué pasa cuando tresmillonesymediodegrupos hacen letras costumbristas, sedosas y incapaces de provocar la mínima perturbación? Pues que se va creando poco a poco una sociedad domesticada, anestesiada, de pensamiento único y débil y poco preocupada por la creación de nuevas realidades o nuevos futuros hipotéticos, alejada de la esfera de decisión y por tanto, del poder, eso no es arte, es ocio, y el ocio en la actualidad es un instrumento del mercado para llenar el vacío ideológico dominante (que como bien nos recuerda Slavoj Zizek no es un vacío, es más bien una cortina de humo). Es una droga sedante, que hace uso del poder emocional del arte pero que se deja por el camino su poder transformador.

El arte tiene que volver a ser sustancial o no será, bueno, será, pero será entretenimiento y ocio, emoción sin contenido, pura estética, arte no transformador.

QUÍ ÉS QUÍ

Chus Dominguez
Web de Chus Dominguez

Jordi Puntí
Entrevista a Jordi Puntí, a Nativa

Pablo Tudela
Web de l’Assemblea de Barri de Sants

Joni D
Entrevista a Joni D, a Nativa
Web d’Hace Color

Pau Llonch
Pau Llonch
Entrevista a Pau Llonch al bloc de Roger Palà

Marc Serrats
Web de Xerramequ Tiquismiquis

Mónica Muntaner
Pàgina de Las Santas a La Poderosa

Rubén Pozo Usieto
Pàgina web de El Chico con la espina en el costado
Entrevista a El Chico con la espina en el costado, a Nativa


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )