Skip to content

Carregant

Apunts per una defensa de l’autoria

Escrit el 17/07/2011 per Jordi Oliveras a la categoria Drets d'autor, Editorial.
Tags:

Molt em temo que el meu sentit de l’actualitat deu patir algun transtorn. Avui hauria d’escriure sobre la intervenció judicial a la SGAE, donar una bona repassada a l’entorn institucional còmplice d’aquestes males pràctiques durant anys, i assenyalar amb el dit, un cop més, el conservadorisme i passivitat del nostre món musical i cultural -el català- que no ha dit ni mu sobre el tema. Enlloc d’això, ves a saber per què, em sento impulsat a parlar de l’autoria. Enlloc de l’església, parlar de la religió.

•    L’altre dia comentava amb uns amics que entenc millor els drets morals dels autors que els drets econòmics. Referent als econòmics tendeixo a pensar que són un altre d’aquests complicats càlculs, -com la borsa, la inversió en pisos, o els rescats bancaris,…- que els humans inventem suposadament per organitzar la vida social. Entenc que es paguin les feines, es clar, però no les especulacions sobre el rendiment econòmic que aporta la música ambiental en una perruqueria. Ho penso ara i ho seguiré pensant quan els drets es gestionin d’una manera més honrada. Sobre l’economia, en general, tendeixo a pensar que hauríem de limitar la seva presència aclaparadora a la vida enlloc de sofisticar-la, i prioritzar realment la recerca de formules que garanteixin a tothom el necessari per viure.

•    Darrerament s’insisteix molt en una visió comunitarista de la creació. Sembla raonable, i ho comparteixo, que es reivindiqui allò que hi ha de col.lectiu en la creació artística. Durant molt de temps hem cregut en un mite de l’artista, geni, creador individual, que no feia justícia ni a la importància del seu entorn ni a la de la tradició en la creació. Però a vegades penso que ara correm el risc de suplantar aquest mite per un altre igualment parcial: el de la intel.ligència col.lectiva i la creació anònima. La idea que col.lectivament generem art o quelcom que el substitueix, sense que el mèrit individual sigui important. I potser és raonable pensar que un col.lectiu sense individus actius pot ser tant estèril com un individu que pretén crear des del no-res.

•    Podríem parlar de dues menes d’acte creatiu. En un l’activitat principal consisteix en posar un ull en el que ja s’ha fet i un altre en el que vol sentir la gent, per acabar fent una bona compilació i remescla que els satisfaci (o provoqui). En l’altre cal arribar a expressar alguna cosa que un assumeix realment i que li sembli interessant de ser dita. Aquesta segona opció comporta vèncer mil pors i contradiccions. No es tracta de ser original sinó d’estar compromès amb el que es mostra. Qualsevol que s’hagi enfrontat, encara que sigui una sola vegada, al repte de dir amb responsabilitat alguna cosa en públic, haurà experimentat el vertigen que això suposa.

•    Aquesta expressió compromesa és un acte individual. El compromís el reconeix i assumeix cada u, però hi ha entorns i moments col.lectius que afavoreixen aquesta autoria i n’hi ha d’altres que no. Per exemple, l’ambient col.lectiu i l’energia alliberada a l’entorn de les acampades i el 15M han estat molt afavoridors perquè cada u el.laboréssim i mostréssim en públic coses, posicions polítiques en aquest cas, que mai havíem dit de la mateixa manera. Idees expressades en diverses direccions, es clar: tant apassionats s’han mostrat, per exemple, els institucionalistes com els que no ho són.

•    Aquest hàbit d’expressió individual compromesa, que és difícil i a l’hora necessari tant per la vida individual com per la col.lectiva, i que depèn en part del social, és el que entenc que volen protegir els drets morals de l’autor, i per això m’interessen. Assumir que la col.lectivitat ha de donar espai a aquestes actituds. Ara bé, també tendeixo a pensar que les lleis són més útils per definir el que no s’ha de fer que el que s’ha de fer. Així que potser la feina més important la tenim en una altra direcció. Suposo que aquest no és un debat central per què son els que tenen conseqüències econòmiques els que tenen  més tirada, però crec que ho hauria de ser si posem el focus en la vida social i cultural.

Sovint les coses importants no tenen sol.lucions homologables.


4 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Bagdadcafebcn ( Roser Mendoza) says

    Bon article, Jordi. Et recomano aquesta entrevista
    Jean-Luc Godard «El derecho de autor realmente no tiene razón de ser. Yo no tengo derechos. Al contrario, tengo deberes» El Cultural, 3-9 desembre de 2010 p. 45

  2. Jordi Oliveras says

    Gràcies pel comentari i la recomanació, Roser. Godard va molt més lluny que jo, es clar,… “El derecho de autor realmente no tiene razón de ser. Yo no tengo derechos. Al contrario, tengo deberes.” Té molt de valor que un autor com ell digui aquestes coses. En general, jo crec que fa molta falta sentir més veus d’autors parlant del tema, amb matisos, profunditat, sinceritat,… més enllà del pur pragmatisme (m’ha sortit això un altre cop!).

    Adjunto l’enllaç a l’article: http://www.elcultural.es/version_papel/CINE/28261/Jaen-Luc_Godard

  3. Amós says

    Et dono la raó, Jordi. Jo tampoc entenc el silenci i desinterès dels autors. Les possibilitats que puc pensar que els fan romandre callats poden ser per vergonya, per escepticisme, per ignorància, o per voler continuar amb l'”statu quo” d’aquest sistema injust, inútil, que potència la mediocritat de la música, els autors i els oients.

    No passarà res si definitivament desapareix i es comença alguna cosa des de zero. Jo ho tinc clar.

    • Jordi Oliveras says

      Gràcies pel comentari, Amós. Si, potser tots en tenim de contradiccions: posem els diners en bancs, les pràctiques dels quals no només no ens agraden sinó que fins i tot ens poden perjudicar, el mateix amb telèfons, electricitat, gas i tantes coses, i també ens costa reaccionar. No només els creadors callen.

      Però aquest cas sembla tant flagrant,… ja no és que ens enredin als usuaris, sinó que tot sembla indicar que també han jugat amb els seus diners, els dels autors. Hi hauria doble motiu per reaccionar: evitar que tots els autors i editors siguin identificats amb aquestes actuacions, i reclamar pels seus propis diners. Al final sembla que les coses es belluguen des de Madrid, a partir dels Almodovar i companyia, no?



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Hara: Iru for precious friend!
  • Montserrat Iniesta: T’aplaudeixo amb les orelles, Ramon. Confio en una nova generació que comença a imaginar...
  • Masnel Gris: Molt necessari. Gràcies, necessitava un article com aquest. Em qüestiono molts dies coses com aquesta,...
  • carme rodriguez: Molt be, Ramón, molt interessant la revisió del concepte obrer, l’extensió del terme vers la...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )