Skip to content


Quim Monzó i la polèmica sobre el monument d’Antoni Llena

Escrit el 25/09/2011 per Ramon Faura a la categoria Comentaris al marge.
Tags:

La política cultural de l’administració pel que fa a les escultures de Ciutat Vella és, com a mínim, peculiar. L’escriptura d’una història oficial des del monument troba un dels seus casos més interessants i torbadors en l’eix de Laietana. Potser ell és qui ha malformat el gust artístic dels veïns de Ciutat Vella, i els ha condemnat per sempre al prejudici de bar i a la resposta miserable.

Incapaços de venerar i agrair el pronunciament majestàtic de les elits culturals del país que tant alt han posat el llistó a Frankfurt, Kassel o Berlin. Aquest eix escultòric comença i acaba amb els monuments de dos grans prohoms: López i Cambó. El trajecte inclou noms com Antoni Maura o Jaume I. Tots recordem les heroïcitats del conqueridor. Les d’Antoni Maura han quedat més diluïdes. Ell és el responsable últim de la sagnant repressió durant la setmana tràgica i també ell és, segons molts historiadors (i malgrat el seu fort accent català, motiu de befa entre els seus alumnes de Madrid), un clar exponent de liberalisme conservador, defensor a ultrança de la unitat d’Espanya.

En tot cas, l’eix ve marcat per tres monuments: López, Ramon Berenguer III i Francesc Cambó. L’estàtua d’Antonio López, marquès de Comillas (Santander) és de Venanci Vallmitjana (1884). Es solemnitza la figura d’un indiano que va fer molts diners i que es va erigir en portaveu de tota aquella burgesia catalana que estava en contra d’abolir l’esclavitud i que, malgrat les proclames catalanistes, volien conservar al preu que fos la integritat del mercado unitario español. El monument de Ramon Berenguer III, el Gran, és de l’encara més gran Albert Llimona. És de l’any 1880, encara que premiat després, l’any 1888 en motiu de l’exposició universal. Ramon Berenguer III va néixer a Rodez (un poblet al sud de França que té una peculiar catedral de visita obligada). Dues de les seves peculiaritats són haver-se casat amb la filla del Cid Campeador i el seu odi aferrissat als sarraïns, contra els quals no es va cansar de perdre. Finalment, davant de la Caixa d’Estalvis, edifici d’Enric Sagnier, construït l’any 1917, trobem el bust de Francesc Cambó, obra de Víctor Ochoa. Aquesta escultura és de 1997, tot i que sembla feta cent anys abans per un mal deixeble de Rodin. De Cambó ja s’ha dit pràcticament tot. El seu sentit dins l’eix de Laietana potser s’explica pel seu peculiar catalanisme: finançar el bàndol que afusellaria al president de la Generalitat.

Però no ens espantem. Ciutat Vella també té escultures modernes. Tenim el gat “gorditu” del Botero, la sinistre peça de Roy Lichenstein i la solitària gamba de Mariscal, la reproducció (totalment fora d’escala) d’una peça de Leandre Cristòfol a la plaça George Orwell, l’ideograma de Joan Brossa, etc. Malgrat aquest seguit d’obres exemplars els veïns de Ciutat Vella continuen donant l’esquena al futur. Al menys, segons Quim Monzó, que com a bon opinador que és ha decidit no informar-se i dir que les reaccions en contra del monument responen a prejudicis estètics. És evident que una explicació com la de Monzó, facilita la feina als administradors de la ciutat. Al cap i a la fi, es tracta de convertir el barri en un palimpsest sense cap resistència vers la implantació de més hotels, més apartaments turístics, i més botigues de souvenirs (Xapes irreverents, no! i és clar). Confinar l’art públic en un higiènic debat poètic.

No deixa de ser graciós que mentre Quim Monzó ens alarma dels prejudicis dels veïns de Ciutat Vella davant d’allò nou, Antoni Llena publiqui un article al diari ARA on mostra la seva desconfiança vers les noves formes “tecnològiques” de l’art d’avui en dia. És evident (només cal pensar en Giacometti, mort gairebe fa 50 anys, o en Calder, mort gairebé fa 40 anys) que si algun valor té el monument dels Castellers no és  el de la innovació, potser sí el de la bellesa… en tot cas i segons Monzó, els cavernícoles de Ciutat Vella no es queixen per la possibilitat d’usar els diners d’una altra manera (630.000 euros). Això és inversemblant. Al cap i a la fi, Ciutat Vella és un barri sense cap dèficit, on ciutadans i turistes conviuen en jovial harmonia.


2 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Borja Duñó says

    Molt bé, Ramon! vaig pensar el mateix quan vaig llegir l’article del Quim Monzó, sembla que els faci en cinc minuts i sense donar-hi gaires voltes.

  2. Amós says

    Costa construir explicacions coherents des de relats diferents però, cony! Aquest, és a més, brillant.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...
  • Ángel Suso Calvo.: Aupahí. La estamos ensayando para incluirla en nuestro repertorio. Ya están “paseo con la...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )