Skip to content

Carregant

Una qüestió de confiança

Escrit el 18/09/2011 per Ferran Farre a la categoria Cultura i democràcia, OPINIÓ.
Tags:

La confiança és un sentiment cap a les altres persones que ens fa creure que compliran els acords, tàcits o explícits, en què es basa la relació o que seran capaces de fer una tasca concreta, d’escometre una missió…

Hem constatat que, en molts casos, hi ha estructures i mecanismes que haurien de permetre l’articulació de processos entre ciutadania i administració pública en relació a la cultura, que no satisfan prou els objectius que persegueixen, per manca de la confiança mútua necessària perquè les dinàmiques progressin. Problemes de confiança que afecten per exemple a la credibilitat dels processos consultius, a la delegació en associacions i institucions privades, en l’aplicació real de la subsidiarietat… entre moltes altres qüestions. Per parlar de qualitat democràtica ens sembla del tot prioritari parar atenció a aquesta qüestió.

Els resultats de la quarta edició de l’Enquesta social Europea (ESE) confirmen que Espanya continua sent el país Europeu en el qual els ciutadans es veuen afectats per una desafecció política més gran.

Espanya (i Catalunya) és molt més procliu a atorgar credibilitat als mitjans socials (blogs, plataformes de continguts generats per usuaris com Youtube, xarxes socials, Twitter…) respecte a altres països (ho diu l’ estudi Edelman).

No tenim cap estudi ni cap enquesta sobre el que realment pensa la classe política (i l’estament funcionarial) de la societat civil i la ciutadania, tot i que ens agradaria molt.

El punt de partida no és el millor possible, però és el que tenim i amb el que hem de treballar.

Assenyalar els polítics és força fàcil, la veritat és que cada dia assistim a vergonyants actuacions que fonamenten la desconfiança. Prometre una cosa i no fer-la no té cap conseqüència, fer una afirmació vehement un dia i al cap de quatre dies la contraria, no passa factura, etc, etc. Fa temps que alguns pensem que s’hauria de crear un jutjat on poder denunciar aquestes coses. Si no hi ha la “creença que compliran els acords…” no hi ha confiança, i sense confiança, a qui representen?

Assenyalar la casta funcionarial és una mica més complicat, la gent tendeix a pensar que la maquinaria de les administracions públiques està comandada pels polítics, i aquests pels seus respectius partits; i per tant, tornem als culpables d’abans, però no és ben bé cert; la burocràcia està més marcada per les inèrcies que per les ordres explícites, per l’opacitat de càrrecs intermedis que per la il·luminació dels grans caps, o les directrius teledirigides. Diuen que el nostre estat de dret és molt garantista, però els procediments administratius estan més basats en la desconfiança que en la proactivitat.

Assenyalar la iniciativa privada és la cosa més senzilla del món, ja que amb aquest vernís esquerros que plana pel país, tot allò que és privat és dolent. Una simplificació exitosa però que no sempre és certa. El privat no és dolent per naturalesa, ho és quan juga dobles papers, quan allarga la ma als recursos públics i després planta la cara de la independència liberal; ho és quan no accepta que per més privat que sigui, viu en i d’una societat, cap a la que hauria de tenir una altra actitud.

I per tancar el cercle; qui s’atreveix a assenyalar la societat civil? instal·lats com estem en una mena de bonisme contagiós cap al sector, les associacions són intocables, la societat civil és la dipositaria de tots els (bons) valors. Però tenim una llei que permet crear una associació amb tres persones, que poden funcionar durant anys sense tenir socis, que poden fer negocis passant per una maroma de legalitat i competència deslleial amb altres formes empresarials, que diguin el que diguin només representen als associats i que ningú sap com es legitimen.

El panorama no és molt encoratjador, però la necessitat és imperiosa: la cooperació entre els diferents estaments, àmbits i sectors, és del tot imprescindible per vertebrar de debò la cultura del nostre país, i per fer-ho segur que la confiança ha de jugar un paper important; una confiança que s’ha de poder basar en un major control de l’acció política, una major transparència en la gestió administrativa, una recuperació de la iniciativa privada responsable i benvolent i una redefinició de la societat civil, de la seva funció, del sistema d’organització i de la seva legitimitat.

Reformular els mecanismes és important, però no serviran per a res, si no hi ha un rearmament moral, tant individual com de les organitzacions.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )