Skip to content

Carregant

Guillem Martínez: “L’Estat no ha de fer cultura”

Guillem Martínez parla molt fluix. “I no és solucionable”, m’avança. Tota una paradoxa, en algú que exposa reflexions tan estridents i punyents sobre la cultura espanyola. Autor dels llibres “11-M. Pásalo” (Debolsillo, 2004), “La canción del verano” (Debolsillo, 2007) i “Barcelona rebelde. Guía histórica de una ciudad” (Debate, 2011), es defineix com “més aviat llibertari” i anuncia que al maig editarà amb altres autors un volum que vol ser la carta de defunció de la Cultura de la Transició (a partir d’ara CT). Però anem a pams.

Dius que “La llibertat en una democracia és la seva cultura”. Perquè?

En un país no totalitari, el limit de la llibertat sempre és la llibertat intel.lectual: la cultura. La cultura estableix els límits del que pot fer un parlament, un ciutadà, un autor, un intel.lectual, un cantant…

Això no ho marca la política amb les lleis?

No. I si ho fa, és a través de la cultura. Per exemple, la Restauració va durar des del 1874 fins el 1931. En 24 hores va desaparèixer el marc cultural que impedia que la gent sortís al carrer; no només a proclamar la república, sino a fer una altra cultura. Aquell dia podies obrir les presons perquè el marc cultural i legal d’un empresonat havia variat. I el 15-M és un altre canvi de paradigma cultural. La idea restrictiva de llibertat va canviar en setmanes.

Ara no estàs parlant d’un canvi social?

Encara no sabem què és el 15-M. Són moltes coses, però, per sobre de tot, i el més important, és un canvi cultural absolut. La cultura de la transició ha quedat vista per a sentència i molta gent ja l’està condemnant a mort amb la seva vida quotidiana i els seus usos culturals. Passi el que passi, el 15-M ja ha triomfat: ha enviat a la merda un periode nefast de la cultura espanyola.

Passi el que passi, el 15-M ja ha triomfat: ha enviat a la merda un període nefast de la cultura espanyola.

Et noto fins i tot més beligerant amb aquesta etapa que fa quatre anys.

Estic convençut de què tot el cànon cultural dels darrers vint-i-tants d’anys desapareixerà. Qui se’n recorda ara d’algun autor de la Restauració? Ningú! Doncs, ara passarà el mateix. S’hauran de reescriure tots els ‘Babelia’ dels darrers 35 anys. I els llibres de crítica, que només primaven l’absència de conflicte. A partir d’ara es castigarà l’absència de conflicte. Una novel.la o una notícia que no tingui conflicte –i no parlo de militància, perquè el conflicte pot ser estètic– no tindrà cap interés. I penso que la música era el mateix: gent que accedia a l’èxit sense utilitzar el conflicte. El conflicte com a llenguatge és l’abecé de la cultura. La cultura ha de tocar els collons.

Parles d’Espanya com una excepció. A Europa no passa el mateix?

Aquesta és la teoria de la CT. Des de 1968 la cultura s’ha desarticulat a occident. La cultura va deixar de ser una opció beligerant per passar a ser una regió de l’oci. Però Espanya no va accedir al 68 i aquesta desarticulació de la cultura la va fer l’esquerra per facilitar un procés de transició. Es va pensar que desarticulant la cultura com a conflicte es podrien eliminar molts problemes. El resultat ha estat una cultura incapaç de parlar de la realitat, incapaç de plantejar conflictes i molt vinculada a l’Estat.

I no hi ha excepcions? Penso en el moviment musical del rock radical a Euskadi, fonamentalment alimentat per la idea del conflicte.

Sé que existeix, però el desconec. En tot cas, novel.les de conflicte no hi ha hagut. I la premsa durant gairebé 30 anys no ha exercit la seva funció, que és controlar el poder. Hem tingut productes culturals que donaven la raó a l’Estat. En literatura no hi han crítiques negatives i quan han existit s’han interpretat com el póquer d’una empresa contra una altra o contra una persona, no com un exercici de llibertat. De música no parlo perquè ho desconec, però Espanya és l’únic país que no té una gran revista de crítica literària com qualsevol altra llengua europea. No li cal perquè el cànon literari es marca a través del mercat i dels premis i honors de l’Estat.

I dels premis de la indústria.

Exacte: mercat i estat. Però el mercat és comú a tota Europa. L’estrany és aquesta vinculació de la cultura espanyola a l’Estat. Això no passa enlloc més. I el do de pit va ser l’11-M. Durant tres dies no va haver cap article a Espanya explicant què passava. La cultura, els diaris, els periodistes es veien amb el deure de protegir l’Estat i no amb el d’informar al ciutadà.

Ara diria que parles de mitjans de comunicació i no de cultura.

Parlo dels mitjans de comunicació com un exemple més de cultura. Els mitjans practiquen cultura i durant 30 anys han practicat una molt concreta: centralitzada, vertical i molt vinculada a l’Estat. Cal fer entendre que hem estat vivint amb una cultura que va renunciar a la beligerància l’any 76.

De fet, quan dius “la llibertat en una democràcia és cultura” i que “la gran aportació de les esquerres a la democràcia ha estat la desactivació de la cultura” estas denunciant que a Espanya no hi ha llibertat.

Segons els paràmetres de la CT hi ha hagut llibertat absoluta, però segons uns altres paràmetres cal parlar d’una democràcia tutelada, que no planteja problemes, fins i tot corrupte. Culturalment no era un país lliure.

Quina possibilitat hi ha de què l’Estat premïi el conflicte en la cultura?

Bona pregunta. Però et posaré un exemple: fa un any tres periodistes van rebutjar la Legió d’Honor de l’Estat francès. Van dir que la seva feina els impedia acceptar honors de l’Estat. Aquesta possibilitat culturalment no ha existit a Espanya. Aquí un periodista guanya més diners quant més aprop està de l’Estat. I quan més lluny està, menys periodista se’l considera: és més marginal, més amargat… Et diré més: no hi ha països amb tants premis nacionals com el nostre. Espanya té premis nacionals per tot. L’últim que s’han inventat és el de Periodisme Cultural. A França no existeixen o se’ls considera propagandístics. Els premis importants els donen col.lectius: de crítics, per exemple. A França, quan l’Estat es fica en cultura és foragitat. I s’ha ficat molt perquè el model espanyol és gairebé el francès. Però a Jack Lang no se li acudiria anar a actes on aquí els ministres van tranquilament.

Però el ciutadà no hauria d’estar orgullós d’un Estat interessat per la cultura?

A l’Estat mai li ha interessat la cultura. Ni a Pericles li interessava. I és molt perillós que l’intelectual pensi que comparteix interessos culturals amb ell. L’Estat del benestar té determinats deures: la sanitat, l’ensenyament… Però dubto que tingui la cultura com un deure. La cultura, en última instància, és un deure individual. És més, pots renunciar a llegir, a escriure, a escoltar música… I és més raonable això que esperar que se’t pagui per llegir o sentir música, que és el que passa ara. L’Estat no té cap atribució cultural. Pot contribuir en formació (en escoles, en ensenyar a llegir…), però dubto que hagi de formar actors, músics o escriptors. I dubto que hagi de portar una cartellera de teatre al meu poble perque jo accedeixi a la cultura.

Des de fa força anys es demana justament el contrari, que l’Estat arribi allà on el mercat no pot o no vol.

Aquesta és la gran trampa. A França van inventar una cosa terrible que es deia Ministeri de Cultura. Espanya la va adoptar molt ràpid i la va adaptar dins l’Estat del benestar. Però l’Estat no pot fer cultura: ha de fer escoles, hospitals… La Barraca, el grup de Lorca, no era de l’Estat. Era l’aposta d’un grup d’amics i feia el mateix que l’Estat: dur els autors clàssics als pobles. Els homes sempre fan cultura. Ara mateix nosaltres n’estem fent. Però no hem de convidar l’Estat a aquesta festa. I la fi de la CT suposa el final de la subvenció. L’Estat ja no té diners; per tant, s’ha acabat el monopoli cultural.

La segona gran contribució de l’esquerra a la democràcia no haurà estat deixar el poc que queda de la cultura en mans del mercat? I el mercat encara té menys interés per la cultura…

Crec que això ja és secundari, un cop han fet el primer. A la Barcelona dels anys 70, la cultura era principalment llibertària i horitzontal i la gran tasca de l’esquerra va ser imposar una cultura vertical i acabar amb aquell perill. Perquè si fas teatre horitzontal, literatura horitzontal i música horitzontal, el següent pas és fer política horitzontal. És a dir, sotmetre a crítica a l’Estat.

Quin partit creus han pres els artistes a la CT? Vist així, sembla que tots han acceptat les regles del joc: la subvenció, la no beligerància…

Coneixem Víctor Manuel i tota la seva obra, però no coneixem el Víctor Manuel que va rebutjar els premis. No puc posar exemples musicals, però jo no conec artistes problemàtics. En literatura, el tio més problematic formalment dels darrers anys és Roberto Bolaño. A Estats Units és molt valorat, però aquí és un marginal, un artista formalment conflictiu. I els companys el van ningunejar fins uns extrems… Li va costar molt arribar a poder viure. I parlo només de menjar tres cops al dia i pagar un lloguer.

Suposo que tot depén d’on posa cadascú el llistó de dissensió. Allò que jo veig com un indici de disensió a tu et pot semblar pur conformisme.

Ja no parlo de disensió, sino de beligerància, i no només política. Coneixes aquí algun grup homosexual beligerant com els que hi havia a Anglaterra?

Ara no caic, però recordo que quan Albert Pla tocava “La dejo o no la dejo” (la cançó on el nòvio d’una terrorista no sabia si tallar amb ella o no), molta gent es va posar en guàrdia. Allò era o no era beligerància?

En qualsevol cas, anava més enllà d’aquest model de cohesió on se suposa que només hi ha bogeria. En aquest cas el que hi ha és algú que diu: faré un objecte cultural i m’importa un pepino la seva repercusió moral i política.

Cal recordar que veniem del franquisme. Potser és humà que artistes i societat ens haguem apalancat en aquest model còmode i poc crític…

I tothom venia d’una època en què no existia la professionalitat cultural. Però ara veurem desaparèixer tots els tècnics culturals de l’Estat. I amb ells, tota una sèrie de pintors, d’escriptors… Tots perdran la seva feina. Ben aviat a un regidor de cultura d’un poble li costarà reconèixer un objecte cultural perquè amb el canvi de cànon cultural tota la seva cultura desapareixerà.

No creus també que l’artista és menys crític amb governs d’esquerra per por a fer el joc a la dreta? I això no és un tret característic de la CT: s’ha vist amb Blair a Anglaterra i ara a Estats Units amb Obama.

Ja que cites Estats Units, allà existeix el mercat, però no hi ha només una cultura: n’hi ha milers. Allà hi ha comunitats de 10.000 persones disposades a pagar perquè s’editi el seu llibre. Hem d’aspirar a això, a descentralitzar la cultura. I no ens hem de conformar amb dues cultures: la de la transició i l’altra. Hem d’aspirar a quatre mil comunitats diferents d’usuaris de cultura. No vull que això de la CT sembli un dogma. Jo només plantejo un punt de vista. Jo soc periodista: no aporto cap solució. Però, de fet, proposo trencar amb qualsevol dogmatisme: jo vull deu mil cultures paral.leles.

Fins i tot quan s’engresca amb un argument, el llença com un secret a l’oïda. Quan acaba de respondre, se li acut un exemple més. I llavors una puntualització. I una acotació al marge. Amb el xiuxiueig subversiu i la mirada fixa en l’interlocutor, crea un efecte hipnòtic semblant al de la serp d'”El llibre de la selva”. S’ha fumat cinc mitges cigarretes en una hora. Ahir va enllestir una feina en la sèrie de TV3 “Gran nord”. “Demà torno a fer de periodista”, diu amb l’eufòria del futbolista que porta tres mesos lesionat. Se’l veu amb ganes de tocar pilota. Ara, però, les regles del joc ha canviat.

“L’Estat ha llençat la tovallola. Ara l’únic que pot fer és prohibir-te fumar. Pot tocar els collons, però no pot fer política. La única que pot fer és donar la raó al mercat. I això fa”, diu. Està tan engrescat amb el 15-M que profetitza canvis imminents. “En cinc anys o abans hi haurà productes periodístics sorprenents. Tota aquesta gent que fa columnisme en blanc, humor en blanc, moralina en blanc, denúncia en blanc… Desapareixerà tota perquè hi haurà objectes culturals de debó: beligerants. Això és un canvi de paradigma i els canvis de paradigma són ràpids. I quan guanyi el PP s’accelerarà més perquè collarà més fort la cultura i farà el ridícul”.

Martínez reconeix que ha passat tants anys estudiant la funció de l’Estat en la cultura que ha descuidat l’observació del mercat. I aquest és el nou camp de batalla: “La bona notícia és que l’Estat no podrá dominar res, però ara el dolent serà el mercat. El mercat no dialoga i, com s’ha vist des del 2007, té una set tremenda. Hem de plantejar-nos com sobreviure amb dignitat com a lectors i com a creadors”. Però, tot i el sol que fa aquest matí, el seu entusiasme encara enlluerna més. “Espero que d’aquí uns anys un ‘pazguato’ pugui vendre cent mil llibres perquè una comunitat de lectors l’ha evaluat positivament; i que no hagi de sortir cada dia a la tele, que sigui el contramercat. Perquè quan estiguem abandonats al mercat necessitarem una indústria de la crítica que ara mateix no existeix”.

Què et fa pensar que una societat que va sortir del franquisme per entrar en una etapa críticament feble tindrà prou força per combatre una dictadura encara més salvatge com la del mercat?

No cal massa força per fer crítica literària. Aquest any he conegut gent de vint-i-pocs anys, grans consumidors culturals, que fan crítica de manera innata. Pots estar-hi més o menys d’acord, però tenen deu mil lectors que valoren la seva opinió. No sé com s’ho han fet, però han llegit el que havien de llegir. Han llegit poca literatura espanyola. No s’ha format a l’Estat: ni a l’ensenyança ni a la universitat. Tenen una cultura anglosaxona que els impedeix haver viscut la cultura de la transició. I em tenen fascinat.

A ‘Nativa’ s’ha apuntat què el problema de les polítiques culturals és que només responen als precs de la indústria i el creador i consideren la societat un subjecte passiu: el consumidor. Assumir que la societat té el dret i el deure de demanar una cultura, fins i tot generar-la, s’acosta a la teva idea de cultura horitzontal, tot i que no crec que els qui l’han exposat es plantegin encara aquest rebuig a les polítiques culturals.

El contrari a una cultura vertical i autoritària com la CT no és una cultura llibertària. És l’establiment, en règim d’igualtat o, al menys, de competència,  de diverses cultures. És, doncs, una societat més lliure. Fins i tot culturalment. El paper de l’Estat en tot això? Hem d’aprendre a mirar l’Estat –l’Estat central, l’Autonomia, l’Ajuntament- amb cara de pòquer. I, sobre tot, quan fa polítiques culturals. Els Estats, de fet, no fan polítiques culturals. Fan polítiques. Quan fan cultura estan fent política i ideologia.

No creus que al 2045 podem estar no només penedits si no avergonyits d’haver cregut que era possible aquesta guerra de guerrilles i que, com havia de ser, el mercat haurà imposat una única cultura, la seva?

És clar. La CT ha estat un festival diari contra la llibertat d’expressió. Però el futur és brutal. Una de les proves de la seva brutalitat és la desaparició de la CT, la progressiva desaparició de l’Estat. En els darrers tres anys hem pogut veure que l’Estat fa dècades que no existeix més enllà del que el mercat necessita com a Estat. En tot cas, serà atractiu disposar d’una sèrie de cultures, d’aportacions culturals i creacions, que ens ajudin a veure la violència d’un món governat per la banca. Serà divertit veure que l’Estat no té un programa cultural, una agenda de temes, un límit de la llibertat, una autoritat que assenyali qui és freaky i què és cultura. I d’altra banda, què és la cultura? Guerra de guerrilles o música d’ascensor? En quina de les dues categories rau el ridícul i el fracàs que apuntes com a futurible?

Quan donem per acabada l’entrevista, el Guillem deixa anar: “Espero haver-te contagiat el meu entusiasme”. I recolzats a la barra del bar, mentre esperem per pagar les begudes, afegeix: “Saps? Hi ha una cançó d’Astrud que explica perfectament tot això de la CT: ‘Hay un hombre en España'”.


12 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Jordi (@jp23_bcn) says

    A mi l’entrevista em crea postures contradictòries. En algunes coses penso que té raó, el pes de l’estat marca massa la cultura que es fa. Però per altra banda penso que seria difícil a Europa determinades creacions culturals sense ajuts públics. Sense voler ser ofensiu, aquesta mateixa revista on es publica l’entrevista té el suport del Conca, l’ajuntament i la Generalitat. Tampoc m’ha quedat clar quins són els criteris d’en Guillem a l’hora de valorar la cultura que s’ha fet. Realment no hi ha quasi res salvable? No és un punt de vista massa polític de la cultura?

    • ManelGris says

      Potser he llegit malament, però em sembla que l’argument de que l’Estat no ha de fer cultura no és de l’entrevistador, sinò de l’entrevistat. Em sembla tanmateix que potser els punts mitjos entre els dos extrems són salvables (i en això crec que estic d’acord amb tu).

  2. Glutamatik says

    Molt interessant. Els patrons conductuals estan canviant rapidament, i l’Estat i el mercat van moooolt per darrere. Però en la meva opinió falta el “nou mercat”, aquest mercat creat pel consumidor, horitzontal, on la barrera de creador i consumidor és dilueix…. I ES QUE TOTS SÓM ARTISTES!! Ara penso en NO-RES, tot el CC, els oxcars…. Això ja ningú ho pararà…

  3. Marc Espronceda says

    Tot això èsta molt bé, però ja va sent hora de deixar de fer ànalisi genèrics i començar a donar noms propis (que n’hi ha i molts). Entenc la crítica abstracte: no perdre la feina i aquestes coses. Però tots sabem qui són els principals uniformitzadors culturals, en cada àmbit… continuar pronunciant allò que ja fa temps que és evident, sense assenyalar a ningú ja no serveix de res… de res….
    D’altra banda, d “‘autors de la restauració” (1874-1931), en recordem uns quants: Benito Pérez Galdós, la Pardo Bazán, el Clarín, Narcís Oller, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Antoni Gaudí, Domènech i Muntaner, etc…
    Potser un dels problemes de la cultura d’ara és la pèrdua de memòria, En fi.

    • josep says

      Els autors que cites són, de fet, autors contra la Restauració, més que de la Restauració. La pèrdua de la meòria aquesta.

  4. CusCus says

    Oh! ho pot dir més alt, però no més clar.

    Tot enllaça amb el paternalisme de l’Estat envers TOT. L’Estat ens tracta com a nens (i ens hi acomodem, és fantàstic ser una criatura i no tenir certes preocupacions) i ens diu què es bo per menjar, què és educat pensar, que fumar no és bo, que certes pel·lícules sèrbies són dolentes…

    En aquest sentit que aporta Guillem, és paradigmàtic veure qui són ministres de cultura en països amb una tradició cultural diferent: Austràlia el té fusionat amb Medi Ambient (Pete Garrett, ex Midnight Oil, conflictiu fins a cert punt, si ho voleu), Hong Kong amb Interior (aquí no hem arribat a tant, però Rajoy fou titular d’ambdues carteres consecutivament), a EUA no existeix…

Continuant la discussió

  1. Maketo power » El relato linked to this post on 24/10/2011

    […] más. Aprovecho para recomendar una entrevista a Guillem Martínez sobre el mismo tema. Anda preparando para la próxima primavera una propuesta […]

  2. No a la violenza (Viva Guillem Martínez) linked to this post on 13/04/2012

    […] reflexiones sobre la violencia (no las de Sorel; la violencia sobreamplificada del pasado 29M) y la Cultura de la Transición. Ambas de nuestro admiradísimo Guillem […]

  3. Txalo Toloza-Fernández » Contrastos culturals a l’entorn del 15M, de Jordi Oliveras. linked to this post on 23/05/2012

    […] manera. Alguns la veuen com un estrany privilegi. També hi ha qui, com Guillem Martínez en aquesta entrevista, o en el llibre que acaben de presentar, pensa que la cultura ha estat una mena d’instrument de […]

  4. Nativa entrevista a Guillem Martínez (16/10/2011) « informa't! linked to this post on 02/07/2012

    […] Entrevista de Nando Cruz Share this:CompartirFacebookTwitterCorreo electrónicoMe gusta:Me gustaBe the first to like this. « Bien, pero se puede mejorar, por Pep Campabadal (Maketo Power, 26/6/12) […]

  5. 12D: Fòrum Indigestió – Les lluites de la cultura | Nativa linked to this post on 02/12/2012

    […] Diàleg 2 Sector públic i Cultura de la transició (CT). Amb Guillem Martínez (Periodista)  i Rafa Milán (Cap del Departament de Cultura de l’Ajuntament d’El Prat) + Info: Temptatives, entrevista a Guillem Martínez […]

  6. 12D: Fòrum Indigestió – Les lluites de la cultura | MuroTRON linked to this post on 10/12/2012

    […] Diàleg 2 Sector públic i Cultura de la transició (CT). Amb Guillem Martínez (Periodista)  i Rafa Milán (Gestor Cultural. Treballa com a Cap de Cultura a l’Ajuntament del Prat) + Info: Temptatives, entrevista a Guillem Martínez […]



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Rosa: Entenc que estàs parlant de la música interpretada i escoltada com a manifestació artística. En el meu àmbit...
  • DaN Él: Uf, sap greu però això de la porta que es tanca i una altra que s’obre em sona a allò de «Dios...
  • Jordi Oliveras: Tal com jo ho entenc, Pruden, les teves preguntes també posen en qüestió la possibilitat d’un...
  • Pruden Panadès: Potser com a conseqüència de la patacada, algunes persones quan acabem de caure de l’arbre,...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.
fesnos_indies

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )