Skip to content

Carregant

L’evasió en els temps de còlera

Escrit el 30/10/2011 per Kike Bela a la categoria Art i compromís polític, Ho deixo anar.
Tags:

Per Kike Bela (Associació Ultrasònica)

Què passa amb la música actual catalana?

Últimament em crida molt l’atenció que en el panorama català musical modern i emergent, els grups que aconsegueixen èxit siguin gairebé exclusivament de pop. La tendència general sembla que sigui la de fer música suau i dolça. I gairebé tot el que està funcionant sona a pop amb alguna cosa més… a pop amb reminiscències folc, o intimistes, o malenconioses, o electròniques, o tropicalistes, o un llarg etcètera…

I la veritat és que no deixa de sorprendre’m, perquè si, de cop i volta, se m’ocorre considerar el context d’òbvia crisi general que ens envolta avui dia, és xocant veure que la música que està funcionant ara i aquí, no reflecteix de cap manera el gran conflicte econòmic, social i humà que estem vivint a occident. És a dir, pot ser que la tendència d’ara sigui la de crear música per a evadir-se de la realitat que estem percebent?

Reflexiono sobre aquest tema i em quedo perplex. Em sembla curiós que, tenint en compte el que estem vivint, no hi hagi una resposta artística que reflecteixi una ràbia o angoixa equivalent a la frustració que la crisi del sistema actual ens està generant. Potser és una associació d’idees superficial pensar que la frustració ha de tenir un reflex musical de resposta en forma d’agressivitat, encara que la història del segle XX així ens ho hagi demostrat múltiples vegades. Moltes èpoques de crisi social (sobretot a occident) han tingut un reflex musical transgressor equivalent. I per què no ara? On són el rock’n’roll, les lletres reivindicatives, el garatge, la pirotècnia, el punk, el hardcore, les agulletes, la música industrial, el metall o el hardcore techno (per dir alguns estils)?

Se m’acudeixen diversos motius. Encara que al final no em queda clar ni resolc el dilema. Un seria que aquesta tendència es dóna perquè el creadors–músics joves catalans estan aspirant a triomfar a través d’estils de música més comercials. Potser pensen, freda i innocentment, que posteriorment podran guanyar-se la vida amb això. I ara, més que mai, en aquest context advers sonaria lògic i estratègic fer una música que tingués més sortida, no sé.

Un altre motiu podria ser perquè l’evasió en la societat és ara més necessària que mai, ja que estem essent literalment bombardejats constantment per massa informació alarmista, nociva i innecessària. I com a conseqüència, molta gent només desitja desconnectar, per exemple, a través de l’oci, i en aquest cas, de la música.

En tot cas, crec que és un bon moment perquè la creació musical sigui sincera i mostri les seves vísceres, sense amagatalls ni artificis, sense por a sentir-se jutjada ni ferida al fer-ho. I si gran part del sentiment que pugui experimentar és el de la frustració, és una bona opció expulsar l’angoixa i enfrontar-se a la realitat, en lloc de buscar refugis subsidiaris i edulcorats.

Realment, de vegades em pregunto: no és potser ara el moment que la música transgressora torni a estar on ha estat en altres èpoques més propícies?


21 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Xavier Estríngana García says

    Puc respondre?
    Es curiós que aquest comentari sigui fet per una persona que programa en la Fira de Musica al carrer de Vilaseca, on, per motius com dius comercials????????, programeu també aquest reflex d’escena pop. Perquè lletres i estils “contestaris, compromesos, durs”, n’hi han, n’hi han hagut i n’hi hauran sempre. No els programeu i prou.El tema és,. que no es programa per un senzill i evident motiu; no interessa al públic!¿?Perquè crec que ja n’hi prou de creure que el públic és una massa desinformada, amorfa i sense criteri…potser el que està passant és que aquest pop -indie català ” agrada” a la gent? I PUNT!, no cal donar-hi massa voltes més. La gent vol coses noves, normalment el que és nou absorveix el què ara queda com antic i així ha estat sempre, una autèntica antitesi del que una generació mostra, reflexe la següent…..la vida i la seva música és “ondulant” no pas lineal…..la gent vol innovar, conèixer altres móns, atres ports.I ara la música és ni més ni menys reflex de la generació que la composa, que l’escolta , que la consumeix; intel.lectual però “casual”, senzillla però sofisticada en un món naïf (reflex que avui significa tenir 35 anys és com tenir 20 en les generacions anteriors per una questió biologica d’allargament de l’existència), silenciosament costumista i optimista, volgudament encriptada……els concerts son actes socials on prima més el ser-hi que el què escoltes……els concerts ja no són reivindicatius; són consum cultural habitual,. Queda clar que ja no agraden, pel moment perquè tot pot tornar a ser, les músiques sofisticades sino volgudament senzilles, normalment executades per “no-músics” i recolçades en lletres, actituds i look. No passa res, no és pas dolent, reflexa, com sempre ha fet però el rocanrol, la gent a la que va dirigida, no és una punta de llança, és resum! és mirall!. de les postures vitals, de les aspiracions generacionals……Què vol dir que els joves músics aspiren a triomfar i viure més endavant de la seva música?. FALTARIA MËS!!!!!!! els músics han ve poder viure del seu treball, heu sentit bé, “EL SEU TREBALL” sigui quin sigui el seu estil, lletres, melodies, el músic profesional, no més endavant, ara i aqui ha de poder viure del seu treball. I em sembla que vas errat quan dius que fan música comercial per viure….viuen perquè la seva música agrada a la seva generació; cosa per cert que no passa amb els “lluitadors musicals”; molt criticar el món, molt tenir discursos alternatius, molt atacar….però aquesta mena de públic no està pas disposat a pagar ni 3 euros per un concert d’algú desconegut. En canvi aquesta generació, que és la més culte a nivell musical, amb més hores escoltades de música internacional en general, omple els recintes…i jo me’n alegro, tot i que estic a anys llum d’aquest estil de pop-indie. Ja no suporto les crítiques, els peròs, a tot allò que funciona i bé. I acabar dient que aquesta escena pop català indie ha estat fraguada en la solitud de molts locals d’assaig, en molts fracassos,de moltes constàncies, de molta feina……Les coses no passen perquè si…..Hi han grups que porten una dècada mirant de convèncer una massa critica de públic. I ara que els hi funciona, mirem les raons de no sè què. Omplen les taquilles amics…és això; agraden!

    • ManelGris says

      Amb tots els respectes (faltaria més)…

      Crec que tot anava bé fins a arribar a “… no interessa al públic” Cert. A partir d’aquí, hi ha massa coses que no comparteixo com per deixar-ho passar sense una rèplica, de bon rotllo.
      Efectivament, si l’indie-pop català triomfa és perquè agrada a un nombre suficient de gent com perquè sigui comercialment viable.

      Ara bé, no puc estar d’acord amb què es faci passar l’indie-pop per “novetat” i “avanguarda” quan no deixa de ser una mescla de pop i el folk que ja feien Guthrie, Dylan i Baez fa 50, 60 anys, de la mateixa manera que jo pot ser una nova tendència en moda reciclar roba d’èpoques passades. Pot molar més o menys, però assumim-ho: NO ÉS NOU NI MODERN (sí, potser contemporani). Si la gent vol innovar, perquè no arrisca amb coses noves?

      Em pots explicar què vols dir amb “casual”? Què vol dir que la gent és sofisticada en un món naïf? En un món innocent? No ho veig pas així, i si et crees un món naïf voldrà dir en tot cas que, de tant en tant, t’hi fiques per evadir-te, perquè el real no ho és, de naïf. Volgudament encriptada…? ???

      Si un concert és més un acte social i no té importància el que escoltes, no seria el mateix anar a un velatori? Podríem anar a un concert o no hi hagués un músic a escena? I on no hi hagués música? No és això enviar una miqueta – i sigui qui sigui el tipus de música que s’escolta – a prendre pel cul a la música?

      Com es pot menjar això de que les músiques siguin interpretades per no-músics i després reivindiquis que puguin viure del seu ofici? No hem quedat que no és el seu ofici? Seria legitimar l’intrusisme, potser?

      I certes afirmacions, com la de que la música combativa no té audiència (crec que simplement no interessa fer-li ressó) o que la gent que escolta aquesta música no està disposada a pagar 3 euros per un concert, són certament tan subjectives que aguanten un anàlisi o una rèplica seriosa.

      I sí, aquesta generació hauria de ser la millor preparada, la més culta a tots els nivells, i també a nivell musical, però lamentablement t’he de dir que, segons el que porto veient i treballant en els darrers 15 anys com a músic però també com a mestre, la gent – com a massa – cada cop més ignorant. I el que és pitjor, és que sembla que volgudament ignorant.

      Disculpa el rotllo.

  2. Sara says

    Una reflexió interessant… Però és clar el que passa. Els models que han funcionat fins ara ja no serveixen. En la música i en tots els àmbits. Estem vivint un canvi monstruós a nivell intel.lectual, espiritual, psicològic, emocional… Ja no ens serveixen les queixes que no porten enlloc, les baralles innecessaries, les tendències carregades de contingut buit… Ara la necessitat és retrobar-nos, arribar a les entranyes del nostre ser, de saber qui som i què fem aquí, de sentir que formem part del món sense maquillatges ni eines que malmetin el nostre entorn, ni persones ni natura. Aquest és el moviment modern, un retrobament amb la nostra essència. Prou de superficialitats. Aquest és el c

  3. Kike Bela says

    Tot i que l’article no té l’objectiu de parlar de la música pop, ni de criticar-la, aquí va un extracte d’una entrevista recent a Bjork que crec pot complementar amb aquest tema altres punts de vista (entrevista de El País d’IKER SEISDEDOS del 06/11/2011).

    Tras 30 años de abnegada dedicación a la innovación continuada en su arte, ha quedado claro que la rutina le incomoda. ¿Se plantea cada nuevo disco como una distinta y fenomenal forma de complicarse la vida?
    No, me sale así; desde mis tiempos en la escuela de música sabía que lo mío no era seguir el camino pautado.

    ¿Dónde se colocaría usted en el pop de nuestro tiempo, que a veces resulta tan escorado hacia la simpleza y la gratificación inmediata?
    Siempre me ha gustado el pop. Y de hecho, ahora escucho a Beyoncé, me encanta su voz…

    ¿Qué me dice de Lady Gaga y de sus afanes vanguardistas?
    No sé, no me gusta mucho. Su música es demasiado fría. A mí me gusta Beyoncé; es una buena cantante. Pero, insisto, siempre me gustó el pop, solía escuchar a Michael Jackson…

    ¿Recuerda qué estaba haciendo el día en que murió?
    Recibí un mensaje de texto de mi amigo [el diseñador de moda dadaísta] Jeremy Scott. Él estaba en Los Ángeles, así que se enteró muy pronto. Sufrimos mucho juntos por teléfono. Todo el mundo necesita la sencillez del pop a veces, ese poder único para hacer a las personas comulgar de una misma copa al mismo tiempo. Luego siempre he tenido un gran interés, por razones obvias, por la música experimental. Creo que tampoco es tan malo el momento actual. En los sesenta también había pop de pega, pero lo hemos olvidado y solo recordamos a Jimi Hendrix y cosas así. Hay una cosa buena de la crisis de la industria: que la gente que quiere hacer dinero se dedica a otra cosa.
    Como oyente, ¿de qué modo se enfrenta usted a la música? La música es algo bastante simple. Te hace sentir bien, la necesitas, la disfrutas… Y eso sí que es simple. Nada la destruirá. Creo que esto de la música grabada durará. Pero a lo mejor peco de romántica.

    ¿Es posible seguir siendo punk cuando uno es millonario y famoso?
    Depende de lo que se entienda por el término. Nunca me gustó la música punk en sí misma, sino más bien la infraestructura, la autosuficiencia… Se trataba más bien de no ir de víctima por la vida. Si quieres sacar un álbum, hazlo por ti mismo y no te lamentes por las esquinas. En ese sentido me sigo sintiendo así. Nunca seré una víctima.

    Si voleu llegir-la sencera aquí teniu l’enllaç

    http://www.elpais.com/articulo/portada/culpa/crash/ha/sido/conjuncion/vejestorios/banca/ninatos/elpepusoceps/20111106elpepspor_8/Tes

  4. Marc says

    La música que arriba a les masses, aquest indie pop català, és gairabé l’única que es promociona a Catalunya, en els mitjans, en els festivals… no hi ha cap moviment “underground” perque estàn esmorteits, esclafats i ingorats. Hi han centenars de grups catalans (que potser no canten en català, però són catalans) boníssims que no els coneix ni Déu, i ningú els valora. Ni el públic, perque el públic s’empasa el que vol sentir i sembla que no tingui capacitat de reacció. No em carrego aquests grups “nous” que han sortit, ja que n’aprecio a molts que per mi són genis de la música pop i electronica: Mine!, Rosa-Luxemburg, Mazoni, Guillamino… però també cal reivindicar la música totalement fora de circuit.

  5. Jordi Oliveras says

    M’agradaria saber on són aquests artistes underground que esmenteu el Marc i el Xavier. Jo no els trobo, no trobo gaire músics que expressin disconformitat amb el que vivim. I quan ho trobo no és necessàriament entre els que fan música més enèrgica, que sovint em semblen tant estilitzats com els altres.

    D’altra banda, penso que estem parlant d’un tema que és especial a casa nostra. És significatiu, per exemple, que al darrer Primavera Sound les referències l’acampada de Pça Catalunya vinguessin de grups estrangers (Pulp, Swans,…) i no dels grups locals que actuaven. En aquest sentit, l’absència de component polític en la cultura em sembla símptoma de dèficit i endarreriment cultural i no de modernitat i adaptació als nous temps.

  6. Xavier Estríngana García says

    m’agrada, m’agrada…. i like it! uuuuuuhmmmmmm

    veure que els meus comentaris, personals, en part segurament erronis, en altres inconscientment exactes, provoquen una mínima atenció d’en manel gris (no tinc el gust diu ser músic, potser ens coneixem?) o altres rèpliques. Això sí, Manel, molt pobre argumentació, només subratlles el què he dit i no aportes cap idea o comentari. Només rebats el meu escrit, només t’hi fixes en el què he escrit, no aportes res.
    On poso que el pop ésavantguarda? i novetat? crec que vols que digui el que no dic.
    Ja que demanes explicacions d’alguns termes que faig servir “ahi van” (incís; al tractar bàsicament de músiques d’arrel-transformades però arrelades- anglosaxona, he fet servir conceptes que són habituals en la cr ítica i el pensament del periodisme anglosaxó, que inagino hauria de ser un mirall, ja he dit qure transformat, per l’escena indie-pop. simplement perquè en saben molt més. saben definir, saben dir, són resoluitus des d’un aspecte artístic fins a un empresarial.
    Som-hi doncs;

    “casual”- és el terme que es fa servir per descriure alguna cosa vulgar, normal massa convencional, habitual. es com als clubs anglesos et fan fora per ser el contrari de “cool” per entendre’ns. “Vesteixes too casual, vol dir que no moles! Vaig fer servir el terme en contraposició al previament utilitzat “intel.lectual” . i crec que és exacte i concret. El públic d’aquestes ordes poppies,tenen posicions clarament intel.lectuals però fan com si no les volguessin evidenciar. Mai, i dic mai tenen discussions en públic sobre idees o res que pugui arribar a la discrepància…tothom sap que és el que pensa l’altre però ni es diu ni es manifesta. Intel.ectual però sense manifestar-se, aixi està fet servir el mot “Casual”
    Seguim
    “sofisticada però volgudament naïf” altre cop estem en un terme força anglosaxó, i que m’ha portat alguns malentesos perquè la gent no sap aplicar el terme naïf fora de la seva representació pictòrica. Es fa servir per copsar una contradicció. naïf representa una certa infantilitat, senzillesa, si vols un tant perversa, de la manifestació artística. Es a dir ” soy tan sencillo que reivindico lo infantil”. I ho faig servir altrament per descriure el públic indie-pop i els seus artistes, no tots però una gran majoria, que adopten canons, referents molt infantils, tant en moda, com en art visual , com en consum tv o d’internet, en contraposició a una sofisticació en el gustos musicals, la manera de viatjar, treballar etc…social…d’una certa sofisticació.

    Espero quedi clar el meu discurs. I podries aportar el que realment penses i no el que et produeixen les meves opinions.

    I per acabar;

    la rèplica del Kike Bela, (ei kike amb bon rotllo com diu el marc Gris, no t’ho prenguis malament) em sembla d’un surrealisme sublim….no se de què parla citant a Michael jackson, Bjork, Lady gaga……no has trobat res més per analitzar la nostra escena pop? disenyador dadaista Jeremy Scott????????? que en penses tu? vaja! ostia, la referencia a MTV oGrammys (con medio ya me conformo jejejejeje)seria l’ultim que em vindria al cap per parlar de la nostrs escena

    • ManelGris says

      Veja’m… Part del que jo penso queda exposat en el comentari de més avall. Part, perquè potser no cal dir més, però si se m’acudeix ho faig. Com diuen, cal que siguem més sintètics, i crec que tenen raó. No crec que argumentar el teu escrit sigui dolent en si mateix -si no ja haguessin tret el botonet de “respon” – i si em fico amb el que has escrit és perquè… rebato quelcom que has escrit!!! De tota manera no vull ferir sensibilitats ni que se’m malinterpreti, i disculpa si això és el que ha passat.

      D’altra banda – i creu-me, ho dic sincerament i sense cinisme o ironies -, t’agraeixo els aclariments respecte a la terminologia que feies servir en el teu primer comentari (casual, naïf…); bé, naïf sabia què vol dir, però no aplicat al context en què ho apliques.

      Jo no he posat mai en boca teva que el pop sigui avantguarda, o novetat. Dic que buscar quelcom que sigui nou en alguna cosa que ja està molt sobada és una mica contradictori, tot i que sempre es pot renovar el llenguatge musical (mira si no alguns dels participant dels darrers anys al premi Albert King i el Blues Challenge de Memphis).

      I sí, sóc músic. No te la recomano, però pots sentir la meva darrera i humil maqueta a http://www.reverbnation.com/manelgris

      He girat per Espanya, Catalunya, Andorra, França i Itàlia i actualment porto una vida tranqui·la i familiar que ja m’està bé (tot i que si puc fer soroll el faré) ;) Qualsevol aclariment posterior queda supeditat a un parell de cervesetes ;) Una abraçada!

  7. ManelGris says

    Com diu la Björk, no tinc res en contra del pop comercial. Adoro gent com en Terence Trent D’Arby, els mexicans Jesse & Joy, no sé, gent que canta sense pretensions – no és que m’ho empassi tot…

    Només estic en contra de 2 coses: una, que s’enganyi a la gent (aquella masa crítica!) fent passar per modern allò que només és moda. L’altra és que es faci servir la cultura – o l’absència d’ella – com a eina de dominació. Hi ha una tesi doctoral que parla de com a BCN i rodalia la gent es classifica en funció de la música que escolta i de com s’han creat guettos lúdics de classe baixa (pol·lígons) i de classe alta (certs locals del centre de BCN).

    D’altra banda, els grans mitjans de comunicació només estan fent d’altaveu als bons minyons amb roba dels seus pares, barba i ulleres de pasta gruixuda que no parlen de res i, per descomptat, no es fiquen en política. És molt patètic veure que dels 16 seleccionats per al Sona 9 hi ha 13 grups de pop-folk-indie. Sembla un concurs del gènere! I això sí que em molesta: que com a país siguem tan petits com perquè hi hagi només lloc per a un gènere, un autor, una novel·la, una revista, i per descomptat els mass media escullin la sacarina per omplir el 100% de l’emissió/edició.

    Però potser ens estem ja reiterant…

  8. admin says

    2 comentaris de moderador:
    – Proposo que eviteu judicis i qualificacions personals. Tot el debat i confrontació d’idees que vulgueu, però no alusions personals.
    – En la mesura del possible, sigueu sintètics en l’exposició d’idees.

    • ManelGris says

      Ja m’agrada que el mod faci de mod!!!

      No he volgut mai fer judicis i qualificacions personals, i si ha sonat així quelcom del que dit ho lamento i em disculpo. També sé que m’allargo massa.

      D’altra banda, no puc respondre a un comentari amb un altre comentari? Prescindim del botonet “respon”?

  9. david sitges-sardà says

    la que has liat Kike :-)
    mmm… “responent” a Jordi Oliveres, penso que un músic s’expressa amb música, i que no li cal dir explícitament què pensa de l’estat de les coses. També crec que la disconformitat rau en la intenció amb la que es fa la música. Si fas música perquè simplement et surt de l’ànima, aquesta música té un valor, sigui pop, almeja, contemporània, jazz, etc… I bueno la puresa de la intenció és de per sí lo més inconformista, si bé no es percep a primer cop d’ull…o sí. Si fas música per intentar agradar, triomfar, aquesta música…ja no és música.
    I pel Kikez, respecte a música de per aqui que reflexi el moment actual, em permeto posar un link, però adverteixo que per escoltar.ho es necessiten dos coses en perill d’extinció: temps i un bon equip de música.

    http://www.experimenttaranna.com/a/discografia/odaalfolklore?lang=es

    Per acabar reivindico la figura de Sisu Coromina, compositor/intèrpret del que sona al link en qüestió, i home polític i activista on els hi hagi.
    Sara acaba el teu comentari que promet!
    bliss and love

    • Jordi Oliveras says

      A mi això que dius, David, em semblaria bé si no fos un mantra que repeteixen de forma idèntica la majoria de músics catalans amb qui he tocat el tema. Que uns quants músics expressin això em semblaria normal, una opció personal, però quan tots diuen el mateix em sembla que denota una mena de tic col.lectiu que amaga alguna cosa, en aquest cas la renuncia a la música com a mirada al món en favor d’un individualisme amable però extrem. I, potser és que m’ho faig venir bé, però això no m’ho sembla només a partir de la manca de proclames a l’escenari, que trobo mes un símptoma que una acció determinant, sinó també en l’expressió musical tal com la percebo. També s’ha de dir que no és només una cosa dels músics, també ho és del públic. Caldria veure com rebria una altra actitud. La música en viu és un diàleg on la gent compta. Tots participem d’aquesta cultura.

      D’altra banda, en referència al comentari de la Sara, a mi això no em sembla modern, sinó més aviat un símptoma de cultura poc desenvolupada. Com insinúa el Roger Palà en el seu darrer article, és prou evident que l’Ordinary People dels Manel diu una cosa ben diferent al que expressen els Pulp en la seva versió original.

  10. david sitges-sardà says

    mmm…jo que pensava que era original!!
    salut

  11. Kike Bela says

    Potser ja estem una mica desfasats amb aquest article veient el ritme de publicacions noves. Bé, tot i així ho provo…
    Acabo de trobar un nou article de Kiko Amat en el que, en certa mida, toca el tema del que estem parlant aquí (o no;). És a dir, de la música que s’està fent actualment aquí i del reflex (o no) que està tenint la crisi econòmica i el context social que estem vivint en la món de la creació musical ara mateix.
    Aquí va un petit extracte del seu article. I si el voleu continuar llegint teniu l’enllaç tot després:

    “Desde que amaneció el soleado 15M se ha hablado mucho de su banda sonora, de la necesidad de una nueva canción protesta y de cómo el pop en España es un hobby pequeñoburgués que solo se nutre de liviandades del espíritu, banalidades camufladas de costumbrismo, babuchas deportivas y otras anemias coyunturales. Esta perspectiva ha sido el germen de propuestas lúdico-políticas tan audaces como Operación Robo, un colectivo musical izquierdista que anhela gestar “rimas contundentes” y nuevos himnos para las indignaciones que se avecinan…”

    http://www.kikoamat.com/web/2011/11/indignacion-antigua-protesta-veloz/

  12. Marta F. Soldado says

    Hola kike, aquí una aportació a la música catalana en temps de crisi: http://wp.me/p1TRlL-i8 Salut! Coincideixo amb tu en l’edulcorat i escapista de molta de la música mainstream catalana…

  13. Jordi Pèlach says

    Intenta fer música transgressora a Catalunya i ja sabràs el perqué. L’artista és un reflex de la societat, i no al revès.

Continuant la discussió

  1. Música en català…en temps de crisi « Nervi linked to this post on 03/03/2012

    […] de Revolució, dels Dept. Concretament, són les paraules de Kike Bela a l’escrit “L’evasió en temps de còlera” les que m’impulsen a fer-ho. Tu que tens por que el teu món es desinfli d’un […]

  2. Música en català…en temps de crisi | Nervi.cat linked to this post on 12/03/2012

    […] de Revolució, dels Dept. Concretament, són les paraules de Kike Bela a l’escrit “L’evasió en temps de còlera” les que m’impulsen a fer-ho. Tu que tens por que el teu món es desinfli d’un […]



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )