Skip to content


Subvencions

Escrit el 06/11/2011 per Ramon Faura a la categoria Comentaris al marge, Cultura i democràcia.
Tags:

Es morien de ganes i salivaven. La crisi sistèmica i les retallades, fetes amb destral abans que amb bisturí, han posat una vegada més sobre la taula la relació entre estat i cultura. Les famoses subvencions… ¿Què vol dir discutir sobre si està bé subvencionar la cultura quan també es subvenciona l’església, la compra d’un cotxe, les fusions bancàries, els mitjans de comunicació, els partits polítics, els sindicats i fins i tot aquell famós xec bebè que tant el podia cobrar una dependenta del súper com una rendista milionària? En altres paraules, si els fabricants de cotxes no es pregunten si és lícit rebre subvencions (la seva feina és vendre; no, pensar sobre “el vendre”), els que es dediquen a la cultura, sí s’han de preguntar què significa una cultura subvencionada. Pensar sobre els origens de la subvenció pot ser útil de cara a preveure certes perversions, ara per ara, congènites al sistema. Escric això pensant en algunes demandes sensates que han aparegut darrerament.

Cito: “Per als intel·lectuals de l’Estat, aquesta situació els permet establir una equivalència entre la funció militar i la de l’escriptor. La gent d’armes i la gent de lletres lluiten en diferents fronts, però la seva tasca és semblant. Lluny de ser rivals o enemics, han de col·laborar per què triomfi la seva causa comuna. Segons l’abat d’Aubignac, un heroi que no es recolza en la ciència només és una “bèstia barroera que pot massacrar però que no sap vèncer”, i, de la mateixa manera, un savi no pot concretar les seves invencions sense l’ajuda dels soldats”. [1]

L’època a què es refereix el text és la França del XVII. Armand-Jean du Plessis (més conegut com a Cardenal de Richelieu) s’està inventant l’Estat modern i també la cultura: una nova fe que ha d’ocupar el lloc de la religió. No es tracta de celebrar Déu, sinó la identitat. Ja no es venera la comunió, sinó la diferència. Fins aleshores, això que anomenen cultura era, més o menys, un àlbum d’imatges familiar dels clans més violents d’Europa. Du Plessis detecta els salons més importants, aquells salons que acullen als erudits, escriptors i artistes més reputats i coacciona als seus assistents per què acceptin ser subvencionats, és a dir, formar part de l’Acadèmia Reial (fundar-la, de fet).

Així, la cultura, embolcall neutre i intrínsecament bo, apareix com un invent uniformitzador que, curiosament, opera des de la diferència. Tots i hem de restar dins i “diferent” vol dir “diabòlic”. Plantejar de nou un món pla on hom cau a l’abisme si supera el límit.

Molts anys després, els grups d’avantguarda trencaran lligams amb l’Acadèmia. Traspassarant el límit i cauran a l’abisme. Però aleshores, la xarxa que els recull resulta ser més tirànica: el mercat. Sorprèn que encara avui, la gent parli de cultura com qui parla de mitjons. Fent èmfasi en la “qualitat”. Com si el valor d’una obra d’art fos un ens essencial, al marge de qualsevol posicionament ideològic. Subvencionar cultura és contractar soldats amb estilogràfica, la pericia amb que l’usen és un altre tema.

[1] Traducció urgent d’un fragment de: Jean-Marie Apostolides, Le roi-machine. Espectacle et politique au temps de Louis XIV. Les Éditions de Minuit. Paris, 1981.

6 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. joan says

    totalment d’acord. mercat o soldat.
    pero el mateix argument podria aplicar a la investigacio cientifica, o a l’educacio escolar en general, no?

    pero la unica via d’escapament a aquest debat seria:
    a) tornar als temps en que la cultura, la ciencia o l’educacio eren tan sols coses privades a l’abast d’una minoria, mes o menys equivalent a una aristocracia ociosa.
    o sino
    b) un estat que enlloc d’estar preocupat per legitimar-se com a forma de poder es considera com un ens de gestio amb la tasca d’assegurar drets basics com educacio, productes culturals del tipus mes variat possible, etc.

    Malgrat que la opcio b) no es impossible, segur que si que es ingenua.

    Per que no es proposa, com a alternativa a la cultura del subsidi, una politica d’autonomia cultural, mes o menys de la mateixa forma que a alguns llocs es defensa una politica d’autonomia alimentaria?

    Com la veu, en Ramon Faura, aquesta opcio?

    • Ramon Faura says

      La veritat és que no sé molt bé què vol dir autonomia cultural.
      La cultura, de fet, és l’expressió d’allò comú, i en aquest sentit se’m fa difícil entendre-la com un ens autònom. La meravella és que l’expressió d’allò comú pren forma posant de manifest la diferència, fent-la visible, expressant un conflicte. Una cultura tutelada per l’estat té tendència a abolir aquestes diferències, a negar el conflicte. D’altra banda, una cultura autònoma, és a dir, neutre, sense friccions, esdevé ornamental.

      Una manifestació cultural és la manifestació d’un grup de gent i dubto que l’estat se’n pugui fer càrrec, si no és des de la uniformització, des de l’anul•lació de la diferència. I és lògic. Si a mi m’interessa, és un exemple, el blues del delta, per què els meus impostos han de finançar concerts filharmònics de música austríaca. Si a vostè li agrada la literatura russa per què els seus impostos han d’anar a parar a editorials que només editen autors francesos? Quins són els criteris autònoms per decidir com repartim els ajuts? La territorialitat, l’actualitat, el natalici de l’autor? És complicat.

      En canvi, tots hauríem estar d’acord en que l’ensenyament públic és una fita indiscutible. I tenir clar que la seva supervivència passa per desmuntar la privatització encoberta de les concertades.

      Podríem pensar que l’estat hauria de fer-se càrrec de la difusió de la cultura (ensenyament) i desentendre’s de la producció de cultura (artistes, indústries culturals, etc.). El problema és que no existeix un límit real entre una cosa i l’altra. La bona literatura acostuma a ser, també, un comentari sobre altres literatures i, per tant, una producció literària és també una difusió literària.

      No estic d’acord en que abans la cultura fos cosa d’uns pocs. Sí que és cert que la cultura oficial (anomenada alta cultura) la generaven uns pocs, però al mateix moment i en el mateix lloc havia altres cultures. És cert que ha calgut temps i gent que miri enrera per recuperar-les. Però hi eren. Cultures populars a l’ancien régime, cultures marginals al segle XIX o Undergrounds al segle XX. Rondalles populars, Rimbaud o Charlie Patton són tres bons exemples. Ara ho considerem cultura, en el seu moment estaven al marge.

      Crec que no he respost, en fi… continuo donant-li voltes.

      • joan says

        hola,
        clar q sempre hi ha hagut cultures marginals, o extingides. Pero tambe queda clar que -per exemple- de la musica del segle XVIII nomes en tenim les traces escrites, i de la musica popular apenes si en tenim tres trossets perduts en algun arxiu polsegos. Que es feia mentrestant a America en cultura popular? no en tinc ni idea. En resum, que clar que sempre hi ha tradicions orals, pero amb la gravacio i la “reproductibilitat tecnica” el q compta es qui pot accedir als mitjans de produccio (i en produccio incloc tot el proces industrial: distribucio, exhibicio i eventualment promocio).

        En el meu comentari he emprat “autonomia” com en el cas de “autonomia alimetaria”, i no com un ens estatal o pseudo-estatal. Els qui proclamen l’autonomia alimentaria, basicament, diuen que per a no depdnre de terceres parts, cal protegir la produccio local. Aixo no vol dir necessariament fer una politica de subvencions agraries. Pero si que implica un mecanisme de redistribucio de recursos.

        Des d’aquest punt de vista, subvencionar els productors de llet europea (o de pelis de hollywood) i despres impedir que tercers paisos posin arancels especifics per a la llet europea (o pelis de hollywood) subvencionada es vengui per un preu ridicul es una mala praxis. La rao es q la llet es posa massa barata al mercat internacional, i els productors locals de llet del tercer pais acaben desapareixent. Una practica similar en el mercat purament capitalista es el dumping: vendre per sota de preu de cost per eliminar els competidors mes petits.

        En el cas de l’autonomia cultural, es podria fer un sistema independent de l’estat, distribuit i transparent. suposaria un sistema distribuit i descentralitzat de suport a la produccio cultural. Veient que aixo del CONCA ha acabat com el rosari de l’aurora, potser es un bon moment per a pensar-hi. Per exemple, si 1 milio de persones van a un concert de la shakira, o a un partit del Barça, una petita taxa podria servir per a finançar una gent que vol fer un concert de la musica que va escriure un esquizofrenic en un manicomi al segle XIX, o un recital de poesia occitana contemporania. Son casos exagerats, pero ja m’entens.

        No es tractaria de subvencionar un grup d’amiguets que se suposa que seran “la proxima revolucio cultural”, sino compensar l’esforç de produccio d’un espectacle mitjançant el pagament d’una part substancial de l’entrada. El criteri podria ser senzill: mentre algu vulgui pagar per a veure un espectacle, hi hauria d’haver marges suficients per a que qui ho vulgui fer pugui produir un espectacle modest. Els diners entrarien d’espectacles de masses, per a anar cap a espectacles minoritaris. Si vols inclus et puc fer el disseny d’un sistema descentralitzat i fet en codi opensource que faria aixo automaticament i de forma distribuida, tipus internet. Funcionaria sol, sense la “ma oculta” del conseller o ministre de torn.

        Al meu parer, el Jordi te rao en el seu comentari (aqui sota), i l’estat te una estructura de decisio molt antiga que en realitat “no ens representa”. Ja fa temps vaig intentar explicar una idea similar a un post a Nativa que es diu “Cultura en banda Ampla”. Si vols el pots trobar aqui: http://www.nativa.cat/author/joan/

        En total, la intencio manifesta d’un sistema aixi seria millorar la salut i la diversitat d’un ecosistema cultural, en la mateixa linia que el que defensen els de l’autonomia alimentaria.

      • Ramon Faura says

        Joan,
        ara em sembla que t’entenc més… (abans no, cosa meva) un sistema de taxes més indiscriminat m’agradaria més, sí. POtser, sobretot, m’agradaria més cert proteccionisme. De la mateixa manera que protegim espais naturals per preservar-los de l’especulació depredadora, protegir determinats àmbits del bombardeig mediàtic. No parlo tant de casals i auditoris públics, com de tot tipus de sales (privades i públiques) i sobretot, mitjans de difusió.

        De totes maneres… ai! encara no ho tinc clar. Al cap i a la fi, entenc que pagar un metge o un mestre és cosa de tots, però la cultura, així en abstracte… no ho tinc tant clar.

  2. Jordi Oliveras says

    Aquí, com a l’entrevista que vam publicar al Guillem Martínez http://www.nativa.cat/2011/10/guillem-martinez-lestat-no-ha-de-fer-cultura/ em pregunto si no estem posant en qüestió un estat que ja no és el que tenim (suposant que ho hagi estat mai), és a dir utilitzant arguments que qüestionen un estat fort quan el que tenim realment és ben feble i submís.

    Jo crec que el problema està en la cultura política (la d’administradors i administrats) més que en cap defecte inherent a la cosa pública, que també els hi ha. En aquest sentit, em pregunto quantes oportunitats hem deixat passar, o potser encara estem deixant passar, de fer una altra cosa amb els diners públics per la cultura, d’exercir la crítica i el control desde la ciutadania sobre ells en benefici d’una altra política.

    Ben al contrari, qui no desaprofita aquestes oportunitats en favor dels seus interessos és el mercat que en treu el millor profit d’uns i altres arguments, tant de la crítica a la cosa pública, com dels diners públics que s’hi esmercen, que també van a parar a les seves butxaques.

    • Ramon Faura says

      Totalment d’acord, Jordi. És per això que confio més en una política que preservi espais per a la cultura de la voracitat del mercat, abans que encarregar-se directament de generar-la.

      D’altra banda, “cultura” així a seques, sense un adjectiu darrere (o davant) és una cosa sense substància i amb una utilitat molt dubtosa i que, per tant, crec, no entenc com a indispensable, o menys indispensable que un metge i un mestre.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Adriana de la Osa: Un texto precioso, Marta. Emocionante e inspirador. ¡Me ha chiflado! Gracias, gracias, gracias....
  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )