Skip to content

Carregant

“Diana en espiral”. Tarannà. HPS1

La convocatòria Hipersons, en la que buscàvem un treball de col.laboració amb un grup per fer una recerca a l’entorn de les connexions entre música i política, ha derivat en una col.laboració amb diversos grups per la composició i presentació de cançons, a l’entorn de les quals establim un diàleg entre músics i no-músics sobre el tema. Aquí presentem la primera d’aquestes col.laboracions amb el grup Tarannà.

Cançó: Diana en espiral, de Tarannà:

“Diana en espiral” és una obra de Tarannà, i es troba subjecte a una llicència cc by/nc/sa
Tarannà treballa amb el suport de la Cooperativa Integral Catalana.

 

Ficada en aquest embolic de xerrar sobre una cançó m’adono de les dificultats afegides a que sigui en un mitjà escrit. Hi ha por a ficar la pota, de semblar no entendre, de caure malament al músic o dir alguna cosa que no agradi, de pixar fora de test, de ser massa sincera i que tot quedi escrit. Però si la intenció és parlar sobre música que a més té vocació de denuncia, de fer política, de generar missatge, aquest no és un bon començament per part meva: una condició necessària per a què l’art sigui nostre, que el missatge sigui directe o que pugui esdevenir una eina com a mínim per afavorir la comunicació, és treure-li a l’obra el seu vestit d’intocable. Així, una vegada motivada per fer sense por comentaris a la cançó Diana en espiral de Tarannà començo i trenco el gel per iniciar la conversa que tenim el Jordi Oliveras i jo amb el Sisu Coromina, de Tarannà:

Cristina Tascón – La cançó sembla que té dues parts, la cantada i la instrumental. Són molt diferents entre elles. Per què aquesta diferència?

Sisu Coromina – Aquest tema ha sofert múltiples transformacions, originàriament és instrumental, la lletra va venir molt més tard. En realitat són quasi dos temes empalmats. Es purament fruit de la casualitat.

C- La cançó es va girant i cap al final es torna més inquieta per acabar amb unes notes molt agudes del piano que s’esvaeixen lentament. Hi ha aquí una imatge de la mort de la que es parla?

S- Només si a tu et serveix d’alguna cosa! No era intencionat. En general no em satisfan aquestes referències explicites, em desconcentren. El final inquiet en realitat és tranquil·litzador, és un “tu tranqui, que el món seguirà girant facis el que facis, no ets tant important”.

Al contrari que l’acceptació de la derrota, és el descans de saber que no podem fer més que el que fem, per descansar, baixar el nivell d’exigència i les expectatives.

Jordi Oliveras – Ho interpreto de manera similar a la Cristina. El que m’estranya és que, més que inquietud la part final em transmet pau, i en canvi el que expressa la lletra en el darrer paràgraf em sembla trist, en certa mesura una derrota. Ja sé que és arriscat dir-ho així, i potser no coincideix amb el que voleu expressar, però en la meva visió particular esperaria un aire més positiu en la primera part -malgrat l’angoixa que expressa- i un final més tèrbol. Estirant l’argument, és com si el final suposés l’acceptació plàcida de la derrota…

S- Al contrari que l’acceptació de la derrota, és el descans de saber que no podem fer més que el que fem, per descansar, baixar el nivell d’exigència i les expectatives. Es un conformisme en positiu, per a seguir sense tensió. Es entrar a girar amb el cosmos, sense voler ser tota l’estona protagonistes del món. Cosa que és una tirania, sobretot en detriment dels propis nervis i que només alimenta l’ego, i ens allunya de la unitat entre nosaltres. No som supermans, som un granet de pols.

C- A la cançó el jazz juga amb el hip hop, amb la glossa, amb el vers… Suposo que és per que la lletra s’entengui millor, per fer més directe el missatge, per que tingui el seu protagonisme. La cançó parlada, una mica hereva de la poesia i la crítica política, tenen  tradició…

m’interessa la mística de la política, i això va més amb l’arrel jazzera afro (Coltrane…) que no amb el hip hop

S- A mi m’interessa la mística de la política, i això va més amb l’arrel jazzera afro (Coltrane…) que no amb el hip hop, que és més social… En realitat la feina a dins i a fora de l’individu és la tesis d’aquesta lletra.

J- M’agrada la tradició amb que entronca. Em fa pensar en Jazzmatazz i en aquell Red hot and Cool que parlàvem, que m’agraden. Em pregunto què passaria si es cantés més lent. Suposo que es busca expressar confusió i s’aconsegueix, però potser va una mica en detriment del text. Potser hi hauria una forma més lenta d’expressar el mateix.

S- Es veritat, a vegades en el rap en general es passa per alt coses de la lletra, però es part del joc, com dius crea confusió, llavors el missatge conceptualment t’ha arribat. Crec que més important que reflexionar sobre cada una de les frases és fer una síntesi del que se’t queda quan acaba, un núvol conceptual. No obstant, si l´hagués de gravar de nou, buscaria la manera de fer-ho més lent.

C- Dius que la base de la cançó es la feina del dins a fora de l’individu però per mi la lletra té una barreja de món interior i missatge críptic… havia pensat que seria més explícita.

S- No té res a veure amb la política cap a fora, és purament una organització dels pensaments. Intentava no caure en l’explícit tot i que, pel que jo m’havia de dir a mi mateix, es bastant directa.

Pastant el dubte com si fes pa, tenia la intenció de trobar alguna pista.

J- Jo entenc en la lletra alguna cosa així com que respon a allò de que la lluita política comença per un mateix.

S- És tal qual això.

J- I també incertesa sobre per on anar.

S- Pastant el dubte com si fes pa, tenia la intenció de trobar alguna pista.

J- I potser enyorança d’alguna cosa d’un passat més punk (“Necessito la guitarra d’aquells dies quan cridava,…”).

S- Crec que l’actitud punk d’avui té una vessant constructiva o inclús terapèutica, una eina per a dir les coses com puguis però sobretot que no es quedin al tinter. El punk d’avui ja no és el “no future”, crec que s’ha polititzat en positiu. Hi ha coses que s’han de fer com sigui, i a vegades els procediments no són sempre agradables. Ens hauríem de plantejar si el final sempre justifica els mitjans. Em decanto en principi cap al no. Aquí s’obre un debat inacabable sobre l’equilibri entre el Lama del Tibet i la opció  punk. Recordeu els monjos activistes que es cremen en públic en un acte de denúncia a la repressió del poble tibetà, portada d’un disc de Rage Against the Machine?

J- Em quedo entre dues aigües. El caràcter explícit que esperes, Cristina, connecta amb el meu interès per allò que sobrepassa el món interior, però entenc que la cançó en part expressa això: la voluntat de transcendir la mirada interior, i la dificultat per fer-ho.

Un món d’individus desafinats no farà sonar cap simfonia social…

S- Exactament, és el plantejament obert de tot dubte sobre l’actitud d’un mateix, ofici bàsic per a maniobrar en societat. Si alguna cosa no em mola del rap com a estil literari és que normalment alliçona, fot el rapapolvo i es posiciona en un to paternalista a tope. Trobo més suculent preguntar que no respondre. La política comença en cada acte de la vida quotidiana: Primer, per dins, amb un mateix, ser conseqüent i ordenar pensaments. Segon, verbalitzar pensaments de manera correcte, o/i l´art com a suport per a treballar aquests i que es transformin en estratègies. Finalment, passar a l’acció seguint el pla traçat. Amb un mateix, amb la parella, el grup, la societat. Com a consumidor, treballador, artista… Quantes vegades s’ens ha caigut un artista del pedestal al saber que era un mamón, o un nazi, o pegava la seva dona…? Vaja carrera artística, si el dia a dia no s´aguanta per enlloc… Ja els hi regalo.

C- Què vol dir Diana en espiral?

S- La punteria, apuntar-se a un mateix, fer diana al teu centre… és una imatge que està a l´interior del primer disc de Tarannà. Tarannà va néixer amb la intenció de buscar un llenguatge propi, fer punteria a dins. D’aquí ve el nom del grup. I la història de la diana i les fletxes, ve del llibre “El zen en el arte del tiro con arco”. Resumint, cada fletxa que dispares (llegeixi’s la nota que toques) te la dispares a tu mateix, hem de buscar el nostre centre, fer diana als nostres cors, buscar l’explosió individual per a la revolució social. Lo d’espiral ho vaig escriure compulsivament, no gaire racionalment, però l’espiral em fa pensar amb un viatge al·lucinogen, místic i artístic, que et porta a fer diana.

Un món d’individus desafinats no farà sonar cap simfonia social… La propera revolta, ha de ser la interior. Sinó estem perdent el temps.

Cançó: Diana en espiral, de Tarannà:

“Diana en espiral” és una obra de Tarannà, i es troba subjecte a una llicència cc by/nc/sa
Tarannà treballa amb el suport de la Cooperativa Integral Catalana.
 

Lletra de “Diana en espiral”

Buscant-me a mi mateix una manera d’explicar-me tots els dubtes i les pors,
esquivant la teranyina del desert de la moral i la raó. I com es fa?
Com es fa per lluitar amb un mateix sense fer-se massa mal ni acabar malament dels nervis?
No tinc massa pràctica. Reciclo avantpassats. Dono gràcies a la gent que descantilla davant meu.
Ni es pot tenir tot ni es pot estar a dos llocs alhora.
Sento com em mou el motor còsmic de l’amor. Faig el que puc.
Però de repent un dubte com una fletxa em passa a dos dits de la cara i m’espanta.
Reflexiono. Flexiono les cames.
Vull trobar l’espasa d’aquell somni on vaig somiar que matava algú de negre.
Necessito la guitarra d’aquells dies quan cridava i m’enyorava d’una calma no viscuda.
Concentrat en la feina d’estimar-te i dibuixar la diana en espiral. Jo no vull justificar–me com un dard.
Faré tota la puntería per partir-me el cor en 2. Que la sang brolli. Ho pintarem tot de vermell.
A veure si la vista finalment s’altera o què. I el terra de la falsa normalitat només serà una crosta roja quan morim.
No quedarà ni un duro, ni un disco, ni un llibre, ningú. No haurem de discutir per qui té raó. Qui té raó?
Ja no haurem de dibuixar cap diana en espiral ni atravessar cap desert de preguntes.
Tots serem morts i només el misteri dansarà.
Només el pes aplastant del poder del misteri universal.
Tots serem morts i només el misteri dansarà.
Només el pes aplastant del poder del misteri universal.
 
També pots llegir i escoltar les altres entregues d’aquest Hipersons sobre música i sentit polític:

Les mans cansades. Inspira
Ells són els radicals. LiannaLlull
Forn de dits. Cabo Sanroque


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )