Skip to content

Carregant

Entrevista a Oriol Caba

Un londinenc dia de tardor barceloní ens trobem amb l’Oriol Caba a la seva caseta de jardí enmig d’un típic pati de l’Eixample. Fa fred, el cel està tapat i l’ambient és gris. Després de dinar costa engegar una conversa sense caure al tedi. De totes maneres, l’Oriol té coses a dir i escull les paraules amb deteniment per fer-se entendre, no vol donar peu a interpretacions lleugeres. Tots dos ens despedim amb la sensació que ens caldrà una altra conversa per tancar molts dels temes oberts. Ja veurem…

Oriol Caba, entre Marcel·lí Antúnez i Agnès Mateus en un moment del rodatge de ‘El peix Sebastiano’

De moment, comencem parlant dels seus inicis a la producció cultural i ens situem a Arenys de Mar, al voltant de La Festa de la Mare de Déu Fumadora, un misteriós costum ancestral segons el qual per un dia es permetia als nens fumar una cigarreta de matafaluga com a símbol del trànsit cap a l’edat adulta que va servir d’excusa perquè l’Oriol i un amic organitzessin una programació cultural transgressora i alternativa que va arribar a ser una cita destacada per no poca gent.

Va estudiar disseny gràfic però, de seguida, es va interessar per altres coses que passaven al seu voltant. I el que passava aleshores a Barcelona era que hi havia tota una sèrie de fàbriques ocupades on, a banda de fer sessions de música thecno, s’experimentava amb l’art, la tecnologia i la comunicació. A llocs com la General Elèctrica, l’Atelier, el Conservas, l’Heliogàbal… i de la mà del Pedro Soler i altres personatges inquiets, l’Oriol entra amb contacte amb un moviment d’avantguarda que el marcarà per sempre més. Més tard, ara fa quatre anys, dóna un pas més i funda el Tigre de Cibèria….

I aleshores què i qui és el Tigre de Cibèria?

És una empresa que es dedica a la producció, amb la intenció d’experimentar amb nous llenguatges que responguin a les problemàtiques contemporànies. Va néixer amb ganes de convertir un passatemps amb una manera de guanyar-se la vida i, a més a més, poder fer projectes amb una mica més de volum i ambició.

Hi ha una voluntat molt pedagògica des dels nostres mitjans per fer les coses fàcils, populars (…) Són estratègies molt lloables però insuficients.

En quin àmbit treballeu?

Estem centrats en l’audiovisual, tot i que darrerament, per les característiques dels projectes en els que estem treballant, ens toca fer més coses i n’estem molt contents. La nostra activitat es divideix en dues branques: una són els encàrrecs que rebem externs i l’altra són les iniciatives pròpies, projectes que ens agraden tirar endavant.

Pel que fa a les nostres iniciatives treballem desenvolupant projectes en dos camps que ens interessa molt combinar: l’art contemporani —treballant amb artistes de qualsevol disciplina— i els mitjans de comunicació. Pensem que aquest nexe avui no està cobert, o ho està deficientment.

Som de l’opinió que la majoria dels mitjans de comunicació públics no estan fent tot el servei que haurien de fer. Parlant només en termes de cultura, pensem que es cuida molt l’actualitat, la crítica lleugera de l’entreteniment, però està tot molt centrat en el mainstream i en el que passa ara i aquí.

Hi ha una voluntat molt pedagògica des dels nostres mitjans per fer les coses fàcils, populars, accedir a nous públics i apropar llenguatges culturals a una majoria de la població. Són estratègies molt lloables però insuficients… i, a més, tenim dubtes que, només amb això, obtinguem bons resultats: per una banda endolceixen la cultura contemporània, que sovint és aspra i amarga, per fer-la més comestible. I, per l’altra, han de conjugar el servei públic amb molts interessos comercials que hi participen, molt legítims, per descomptat, però particulars. Nosaltres pensem que hi ha tot un sector de gent que està interessat —no sé si dir-ho així perquè sona fatal— per l’alta cultura i no se li està oferint res en aquest sentit i també tenim un convenciment profund que aquesta cultura ha de ser accessible a tothom, no podem marginar a gent que algú pensa que “no està preparada”, això és un menyspreu que no podem permetre.

No només podem fer pedagogia, també hem de fer avantguarda

Per això, des del Tigre de Cibèria hem iniciat un projecte amb Televisió de Catalunya que es diu “ACTV”. Es tracta d’una sèrie de televisió que cada capítol el dirigeix un artista o un creador contemporani diferent. No és una sèrie documental en que els artistes ens expliquen la seva obra o la seva metodologia, és una obra de creació original per ser vista a través de la televisió.

Una obra pensada pel mitjà Televisió?

Exacte. Es tracta d’una peça utilitzant els llenguatges i narratives televisives per fer una obra original però que tracti les problemàtiques que l’artista tracta en la seva obra; no per ser vista en una sala d’exposicions, sinó per ocupar les pantalles de televisió en una graella de programació normal.

Em sembla que això, que ja sé que no és majoritari, és el tipus de coses que un mitjà públic, com Televisió de Catalunya, ha de fer. En aquest cas estem molt contents perquè després d’explicar-ho molt bé i de fer filigranes amb els pressupostos, hem començat el projecte i dels primers resultats n’estem molt contents. La primera peça és d’en Marcel·lí Antúnez i ja està enllestida i ha quedat molt bé: “El peix Sebastiano”. Crec que ho podrem veure no més tard de la primavera que ve.

Com han respost els artistes convidats a participar al projecte? s’han mostrat interessats per treballar a la televisió?

Sí, molt. Perquè és un mitjà molt interessant: tots el consumim, està present a tot arreu i és un llenguatge que, més o menys, tots compartim perquè ens hem educat a través de la televisió.

I creieu que hi ha públic interessat per aquest tipus de projectes televisius?

De públic, n’hi ha, això és indiscutible, el que no hi ha és una oferta que interessi.

Però, a més, crec que un mitjà de comunicació públic té una sèrie de responsabilitats que no necessàriament tenen relació amb la quantitat de gent que ho segueixi. Els mitjans de comunicació públics han de vetllar, entre altres coses, per produir una sèrie de continguts que donin accés a la cultura a l’espectre més ampli possible de la societat.

Estem en un moment molt difícil, tant per les circumstàncies econòmiques com perquè no som un país amb la llibertat de fer el que nosaltres decidim, però ha de valer la pena l’esforç que dediquem constantment a aquesta lluita tant cansada de defensar coses que ens interessen com tenir uns mitjans de comunicació i un sistema cultural que reflexioni sobre els problemes de l’individu, de l’ésser humà en el món contemporani.

I això li pertoca a la cultura?

És un dels papers de la cultura. Vaja, per què escriu la gent? Per què pinta? Per què fa vídeos? Per què fa performances? Per què pensa sobre l’ésser humà? Tot això és el que fa la cultura. La cultura contemporània no són només els Manel, que són molt respectables, o en Sergi Belbel… la cultura no és només això, no és el pop, no és només un entreteniment… és a dir, trobo molt bé que hi hagi un programa de televisió que vulgui acostar l’òpera a la gent.. però i la gent que ja està introduïda a l’òpera? Trobo molt bé que la Bibiana Ballbé agafi un cotxe i es vagi trobant gent i encadenin les ocurrències una darrera l’altra… però penso que seria molt injust limitar les nostres expressions culturals a això. No només podem fer pedagogia, també hem de fer avantguarda. La dimensió múltiple que tenen els individus també es manifesta en la seva cultura i sovint ens falta reflexar aquesta visió complexa, només se’ns mostren un o dos aspectes.

És la uniformització de la cultura? la identificació de la cultura únicament amb l’entreteniment?

En certa manera, sí. Es posa molt accent en el pop, en la cosa fàcil i ràpida. També hi ha interessos comercials. Hi ha grans grups que produeixen cultura i d’això en fan un negoci i, evidentment, pressionen perquè les seves propostes siguin les més visibles. I ho trobo respectable, per això penso que hi ha mitjans públics i mitjans privats, i els mitjans públics, a banda de satisfer en el grau que puguin les necessitats i voluntats d’aquests grans grups, tenen una responsabilitat afegida: que altres manifestacions i altres llenguatges que tenen una dimensió més complexa i profunda tinguin un accés i la gent en pugui participar. I el Tigre de Cibèria vol col·laborar a fer-ho possible.

Em pots posar exemples de produccions culturals d’aquestes característiques que s’estiguin realitzant aquí ara?

N’hi ha moltissims. No seria just que destaqués a ningú. Crec que, malgrat que Catalunya és un país que té una comunitat cultural molt problemàtica, poc solidària i individualista, hi ha propostes que sobresurten i que són molt interessants.

Hi ha gent fent coses extraordinàries. El Roger Bernat, per exemple, és un repte constant per l’espectador. És una persona que experimenta i arrisca, sempre et planteja una qüestió que no té una resposta única ni fàcil i a més, té un ampli coneixement del que passa a fora i té molta curiositat: és un intel·lectual molt sòlid.

és indignant que una institució tant essencial per una societat com el Consell de les Arts, se l’hagin carregada sense miraments

També penso en Jordi Colomer, Marcel·lí Antúnez, Carles Congost, Xavier Bobés o la Núria Martínez Vernis, l’Albert Roig, els CaboSanRoque… Hi ha esforços que Déu n’hi do, com el de l’Eduard Escoffet i en Martí Sales amb el Barcelona Poesia, que és d’aquells equilibris entre pedagogia i avantguarda per treure’s el barret. Penso que l’Albert Serra està fent propostes molt brillants i estic molt intrigat amb la nova pel·lícula d’en Marc Recha; la Sònia Gómez està a punt d’estrenar una cosa en la qual està prenent uns riscos molt grans, etc.  A nivell d’arquitectura hi ha propostes molt interessants; fins i tot en televisió hi ha projectes que em criden l’atenció, com una sèrie en la que està treballant en Jordi Vilches amb una ironia càustica tremenda, i a nivell musical i sonor també hi ha coses sorprenents. El problema és més de visibilitat que de creativitat, de l’absència d’una crítica útil i de l’entorn sociocultural, contaminat de paràmetres que no li són propis o, en tot cas, només són propis d’una certa ideologia que ho vol manegar tot.

Penso que estan passant coses interessants però també crec que som molt indulgents amb nosaltres mateixos. Hi ha postures molt corporativistes, individualistes i egoistes que, al final, són contraproduents pel conjunt.

Però l’artista és un ésser individualista per naturalesa no?

Cada artista és un món, però parlo dels problemes que tenim com a societat. Parlo d’aquesta experiència vergonyosa del Consell de les Arts. És indignant que una institució tant essencial per una societat com el Consell de les Arts, se l’hagin carregada sense miraments i amb una reacció tant tímida del sector cultural perquè tothom vol la seva part i no vol irritar a la gent que li ha de donar. Ho trobo molt trist. La funció del Consell de les Arts era separar els vaivens polítics de la gestió de recursos que destina un país a la seva cultura.D’acord, es pot criticar com funcionava el Consell de les Arts, crec que era necessari que funcionés millor, introduir-hi canvis importants, és una institució de recent creació, acabàvem de començar i no es pot esperar que les coses funcionin bé a la primera però trobo imprescindible que existeixi i que tingui responsabilitat, poder i pressupost… perquè per fer-li auditories al Conseller de turno, no és necessari.

Precisament, el conseller de turno diu que la solució per un país com el nostre que té una molt alta densitat de creadors però poc públic, és la internacionalització. Què en penses?

La internacionalització és una paraula molt utilitzada i hi ha moltes estratègies per internacionalitzar, però si ens dediquem a fer productes mediocres que no interessen a ningú molt difícilment podrem sortir de casa nostra. I això té molt a veure amb produir coses fàcils sobre l’ara i aquí.

Internacionalitzar pot ser fer un Catalan days a Nova York i pot ser anar a la Fira del Llibre de Frankfurt, però si no hi vas amb els llibres de Quin Monzó o amb els poemes de la Núria Martínez Vernís, no podràs internacionalitzar.

La internacionalització està molt bé perquè som un país petit, però s’ha de fer amb coses com Déu mana. Segurament no tenim les estratègies adequades, però també és veritat que les produccions han de ser les adequades. Per exemple el cas de les arts escèniques: un país que ha tingut companyies i autors que han anat per tot el món, a nivell local dóna suport a coses que a fora no interessen a ningú. Mentre els nostres artistes són reconeguts arreu, el nostre Teatre Nacional es dedica a fer les coses que no són les que hauria de fer i, mira, durant un temps hi havia el Lliure que ho contrarestava, però ara ni això. Ara qui hi ha? El Temporada Alta? No sé si disposen dels recursos i les possibilitats per omplir aquest buit. A vegades hi ha interessos que fan que les produccions no siguin el que podrien arribar a ser i que les persones que tenen accés als recursos públics per fer produccions tampoc són les que haurien de tenir-hi accés.

Últimament quan es parla d’internacionalització tothom anomena el cas de “Pa Negre”. Què vol el Conseller de Cultura? Que fem tres pel·lícules a l’any de 8 milions d’euros? Per això ja hi ha Hollywood que fa aquest tipus de pel·lícules… està molt bé que hi hagi dos o tres “Pa negres” a l’any, però oi que el cinema francès no va competir mai amb Hollywood fent grans produccions sinó que va fer un cinema que era diferent, plantejava altres llenguatges i plantejava altres qüestions, doncs això hem de fer nosaltres: som un país petit, amb una densitat de creadors molt gran, celebrem-ho! El que hem de replantejar-nos és la densitat de Consellers de Cultura i, sobretot, la densitat dels seus egos.

Qualsevol ministeri espanyol no ens serveix per res a nosaltres, però el de Cultura el suprimiria avui mateix, tant de bo

Quan dius això de l’accés als recursos públics i les produccions que no són les que haurien de ser a què et refereixes? Més enllà dels recursos públics, quines possibilitats de dotar de recursos a produccions culturals poc convencionals contemples?

No en tinc ni idea d’això. Una part dels recursos han de sortir dels diners públics, evidentment que sí. A través del CoNCA o dels encàrrecs que puguin fer els museus per exemple, o a través de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació… collons, no subvencionem a La Vanguardia o a Ryanair? Doncs a veure si no hem de subvencionar altres projectes culturals d’avantguarda, només faltaria…

Acabem de passar una campanya electoral en que s’ha posat sobre la taula la necessitat de tenir o no un Ministeri de Cultura. Què en penses?

Per nosaltres (fa referència als catalans) no és necessari per res. Que se’l carreguin, a nosaltres no ens serveix per res. És un drama veure la llista de ministres de cultura que ha tingut Espanya. Qualsevol ministeri espanyol no ens serveix per res a nosaltres, però el de Cultura el suprimiria avui mateix, tant de bo.

Amb aquesta línia tant jacobina que tenen els espanyols fotent sempre totes les institucions culturals rellevants i tots els recursos a Madrid, no sé què n’hem d’esperar nosaltres del Ministerio de Cultura. De fet, el PP va votar a favor d’una proposta d’ERC per suprimir-lo, però no pateixis que no ho faran…

Però així ho dius més per una qüestió territorial, de discriminació nacional o també ho creus a nivell conceptual?

Primer hi ha una qüestió de recursos i d’interessos. La cultura no és una cosa innocent que creixi al bosc de forma espontània. És una cosa que fan les persones: hi ha creadors individuals que fan coses i després hi ha les polítiques culturals que defineixen societats i defineixen expressions col·lectives. Les polítiques culturals no són innocents, són fruit d’una ideologia, d’una estratègia i tenen objectius: configurar coses, generar símbols, idees.

Jo no sóc catalanista, em sembla molt important deixar-ho clar. Jo sóc català, inevitablement català. I, per tant, entenc el meu país com un territori geogràfic, però també com un sistema simbòlic que està en relació amb d’altres sistemes simbòlics d’altres països. El Ministeri de Cultura no és que no tingui interès en la meva cultura, ni la respecti ni la fomenti ni hi vulguil conviure, sinó que directament té interès en fer-la desaparèixer. I, per tant, tant a nivell de recursos, per una qüestió funcional, crec que hauria de desaparèixer, però per altra banda també penso que per l’interès que tinc en sobreviure mentalment, ideològicament, simbòlicament, per pensar en llibertat i crear en llibertat… també em convé que se’l carreguin.

Ja, per acabar, tot i el panorama que se’ns presenta al davant i les últimes notícies poc esperançadores pel sector cultural, continues mantenint la il·lusió que et va fer engegar una carrera professional en aquest àmbit?

Sí, jo em sento molt afortunat del que faig, ho continuo fent amb molta il·lusió, aprenc molt del que faig, faig molts amics i descobreixo coses i vaig a llocs que d’altra manera no hi aniria.

Així que…To infinity… and beyond!? (a la seva pàgina web hi ha un link a l’escena final de la pel·lícula d’animació Toy Story on els personatges continuament utilitzen aquest crit de guerra)

Sí! i tant!, em sembla una gran filosofia. Hi ha coses que es fan perquè no hi ha més remei, coses que es fan per desesperació, coses que es fan per guanyar-se la vida, etc… però hi ha tota una sèrie de coses que es fan per convicció, per entusiasme, per alegria, perquè venen de gust i el meu projecte va en aquesta línia, per això em semblava divertit deixar-ho clar amb aquests dos personatges de Toy Story.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )