Skip to content

Carregant

Què em dius de l’èxit?

Escrit el 19/02/2012 per Jordi Oliveras a la categoria Editorial, Periodisme musical.
Tags:

El periodista Jordi Bianciotto em convida a llegir el seu article “Manel tenen massa èxit”, i suposo que, implícitament, també a comentar-lo, ja que segueix el fil d’una discussió que havíem tingut fa temps. He dubtat en fer-ho per dos motius. D’una banda perquè els pobres Manel deuen estar farts de ser el centre d’aquestes polèmiques. No em semblen del tot alienes a les seves eleccions, però ells no em cauen malament i crec que aquest soroll no els deu fer gaire bé com a artistes. També hi he dubtat perquè tinc més ganes de treballar per un altre model de cultura que en estirar la crítica a un sistema que em sembla que s’acaba. Però bé, com que són coses molt presents en els discursos mediàtics i polítics, aquest dies tornem a tenir campanyes d’aquestes que venen fum, i hi ha coses que tenia ganes de dir, potser val la pena dedicar-hi una rèplica.

Jo no penso que tots els periodistes siguin corruptes com diu el Bianciotto que es diu. Bé, algun cas discutible si que el hi ha, com el de No Sonores, on es combinen periodisme en ràdio pública i management de grups sense gaire escrúpols deontològics, i potser el mateix gremi ho hauria d’assenyalar, precisament per evitar aquestes generalitzacions. Però la majoria no ho són. A vegades, no obstant, es diu la grossa per amagar la petita, i el que si que hi ha és força periodistes a qui els agrada que els portin la feina feta a casa. Crec que n’hi ha pocs que realment facin recerca i elaborin discursos personals. I és des d’aquest punt de vista que les seves unanimitats, que són moltes, resulten comprensibles. No entenc d’altra manera com pot ser que, si les persones som diverses i els gustos personals, els periodistes siguin tants cops tant unànims en les valoracions dels artistes. Explícits o implícits, tendeixen a cànons corporatius, i això potser resta credibilitat a la seva feina.

Una altra cosa que té a veure amb el que considero, efectivament, sobrevaloració d’alguns grups, és que crec que hi ha una cultura del disc massa arrelada. Per a molta gent la referència principal per valorar la música és “l’obra” enregistrada i no el que passa quan els músics pugen dalt d’un escenari. Això em sembla normal quan es parla d’artistes que viuen lluny, a qui podem veure en poques ocasions, o fins i tot només podem conèixer pels seus enregistraments. Ja que no el podem viure de prop, participem del seu treball a través dels discos. Molts hem apres a estimar la música així. Però crec que passa a ser una mica estrany quan facilment tenim l’oportunitat de veure aquests artistes tocant en viu. Ni els Manel ni els Antònia Font, per exemple, són artistes que sobresurtin per sobre de la mitjana quan canten davant la gent, o a mi no m’ho sembla, i és per això, i no per cap d’aquestes dèries elitistes que assenyala el Jordi Bianciotto, que relativitzo la seva excepcionalitat. Però sembla que sovint importa més ser còmplices d’un esdeveniment mediatitzat que viure’l realment.

Referent a l’èxit, valor que defensa l’article referit, hi hauria molt a debatre sobre el benefici que comporta com a suposat motor social. En qualsevol cas, a l’hora de valorar un artista, tant absurd em sembla convertir el seu èxit en motiu de rebuig com parlar-ne com si fos una mena de sant grial col·lectiu. Això és parlar de música com si es tractés de futbol, buscant la identificació nacional amb un equip, cosa que certament forma part del nostre paisatge cultural. A vegades, a més, l’objectiu de fer país es fon amb l’objectiu empresarial: convertir en anhel col·lectiu la construcció d’una indústria. Crec que és per això, perquè fa nosa a aquest plantejament, que darrerament van sorgint comentaris en diferents àmbits que tracten de desqualificar les veus crítiques.

Aquestes coses em semblen ben allunyades del fet de gaudir de la música. Com a escoltador i difusor de música no tinc interès en convertir en empresa personal o col·lectiva l’èxit o fracàs dels artistes. El que em motiva són els moments de felicitat, descoberta, vida i emoció que podem trobar a l’entorn de la música. En ocasions també l’evolució personal d’alguns artistes. Però això de preocupar-se per l’èxit com a objectiu a compartir em sembla cosa de gent de negocis i patriotes.

 

Un apunt final. Per contrastar una mica, aquí va una defensa del fracàs: “Fracasa otra vez”, article d’Enrique Vila-Matas.


11 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Jordi Bianciotto says

    Hola, Jordi! No esperava una rèplica explícita com aquesta. Em sorprenen una mica algunes coses que dius. O potser no tant. Bé, concretant. 1. Dius que, a Manel, aquest “soroll” no saps si els “farà bé com a artistes”. L’altre cop et vaig dir que els volies protegir molt. Crec que no cal: són, voluntàriament, al bell mig del paisatge musical d’aquest país, i jo crec que n’estan encantats, i que se’n surten meravellosament. Fins i tot encara que algú faci articles parlant-ne bé! 2. Les unanimitats. Quina problema hi ha amb elles, si es donen de tant en tant (jo crec que no passa tan sovint com tu dius)? Ha de ser automàticament sospitós un artista que les generi? No és una mica malaltís tot plegat? 3. No entenc perquè consideres el directe com la prova del cotó d’un artista; em sembla un concepte superat, propi del clitxé cultural del rock. A la història del pop i de la música hi ha hagut un munt de grans creadors que s’expressaven molt millor component o enregistrant música que no pas actuant en directe, o que simplement evitaven els concerts (Kate Bush, Steely Dan, Françoise Hardy, Pet Shop Boys els primers anys, Family…) Això els fa o feia pitjors? No ho crec, no? 4. Jo no converteixo l’èxit de ningú en cap Sant Grial. Però tampoc en un motiu de vergonya, ni de desprestigi, ni de recel instantani. A veure, aquest és un punt clau. Al meu article (que no és un article sobre Manel, sinó sobre l’èxit) no m’adreço a la gent a qui no li agrada Manel (cosa, naturalment, del tot respectable, només faltaria), sinó a qui els crea rebuig el sol fet que agradin i que molts crítics en parlin bé. Gent que només se sent gratificada quan allò que escolta és minoritari; llavors fan el discurs falsament dolgut de “quin país, que la bona música només la seguim quatre gats”, i quan aquesta mateixa música ja no la segueixen quatre gats, sinó que s’esten i agrada molta gent, llavors li donen l’esquena, “ui, quan hi ha unanimitats jo ja sospito…” Em sembla una actitud lamentable i destructiva. 5. I l’última frase em deixa estupefacte. Evidentment, que a mi sí que em preocupa que les coses en les que crec o que valoro es “comparteixin”, o donin lloc a un “èxit col·lectiu”! Crec que en això consisteix, en part, el periodisme musical, no? En divulgar i fer que arribin a la gent les coses que valores. I prefereixo que venguin 25.000 discos Manel que no pas Melendi. Tu no?

    Mira, tot és més fácil: Rockdelux, Mondosonoro, Enderrock, diversos diaris… mitjans de perfils molt diferents han col·locat un disc entre els millors de l’any. Pots pensar, com insinues, que és perquè als periodistes “els agrada que els portin la feina feta a casa”, i que s’han mogut tots per la mandra i el corporativisme i la consigna (sincerament, em sorprèn aquest prejudici per part teva), o pensar que, simplement, hi pot haver uns factors artístics respectables. Si aquests factors artístics tu no els comparteixes, em sembla fantàstic, faltaria més, però home, començar amb tot això de “les unanimitats”, d’insinuar que els periodistes som uns mandrosos, etc., no ho puc compartir de cap manera. Ah, i ja que hi som, et diré una cosa: el disc de Manel ha sigut votat disc de l’any de l’estat espanyol a El Periódico pels diversos crítics del diari, però, ves per on, precisament jo no els vaig col·locar en el primer lloc de la meva llista personal, sinó en el quart, al darrere de Senior i el Cor Brutal, Anímic i Christina Rosenvinge, no m’importa dir-ho. Ja veus, quines coses! Salutacions.

    • Jordi Oliveras says

      Hola Jordi. Gràcies pel teu comentari. Intento dir alguna cosa més referent a les unanimitats.

      Sota el meu punt de vista podríem distingir dues maneres de parlar/valorar la música. Una és a partir del llenguatge musical, i tracta d’avaluar en relació als cànons acadèmics el que fa un artista, i l’altra és més contextual, i parla de la música en relació a un temps i entorn. Aquestes dues visions són les que fan, per exemple, que músics i periodistes no acostumin a coincidir. Els músics acostumen a estar més a prop de la primera mirada, i defensen la seva objectivitat, i els periodistes de la segona. En aquesta controvèrsia, jo acostumo a estar més a prop de la mirada del periodista, que també pot ser la dels que simplement escoltem música. La meva manera de veure i entendre la música és més com un mitjà que com una finalitat.

      La qüestió és que si la mirada acadèmica pot pretendre certa objectivitat, ja que l’ajust a unes normes és mesurable, a mi em sembla que la segona té una infinitat de possibilitats i lectures, i és necessàriament subjectiva. No vol dir que no hi hagi un ofici al documentar, mesurar i explicar què és i significa determinada música en determinat context, però es pot fer de moltes maneres, hi ha moltes lectures possibles.

      En el cas català que ens ocupa, no hi ha, sota el meu punt de vista, una objectivació d’uns factors artístics per part de la crítica. Crec que hi ha una lectura de l’estil “contextual” que podríem resumir així: “els grups a que ens referim suposen una major aproximació a un gust “cosmopolita” en comparació a anteriors moments de la música en català, amb els que molta gent no s’hi sentia identificada.” Bé, és una lectura, però suposo que hi ha cinquanta-mil possibilitats més. En aquest cas i en molts altres. Lectures, que no tindríen perquè concloure en un “veredicte” que situï aquests grups en un rànquing. És aquesta la riquesa i diversitat de comentaris que m’agradaria veure i no trobo. I és des d’aquest punt de vista que em queixo de la unamitat existent.

  2. Albert says

    Per al•lusions, volia deixar molt clar que si exercir les tasques de management i treballar en la ràdio pública te algun dany col•lateral, aquest afecta directa i negativament a les bandes que represento. Cap dels grups pels qui treballa No Sonores han gaudit mai de tracte de favor en la ràdio pública en la que faig programa i has de saber també que vaig renunciar a la meva plaça fixa com a treballador de la Corporació per actuar com a treballador extern i evitar així tota mena d’incompatibilitats . Els artistes que representa No Sonores, saben que, per dignitat professional, no sonen mai en els meus programes, en canvi si que hauràs pogut sentir moltes vegades al Delicatessen els artistes de Fina Estampa, B-Core, Bankrobber, Propaganda pel fet, Sones, et, etc, etc. Si creus que la meva tasca afavoreix determinats artistes i que el que es fa des de Delicatessen no serveix de res als grups del nostre país, et convido a que ho argumentis, és molt fàcil parlar de manca d’escrúpols i convidar al gremi a assenyalar amb el dit acusador sense posar ni una sola prova sobre la taula. Cal documentar-se Jordi i saber com es fan les coses abans de dictar sentències com aquesta. Per fortuna són molts els artistes d’aquest país que no pensen com tu i agraeixen tota petita ajuda per donar a conèixer la seva música.

    Albert Puig

    • Jordi Oliveras says

      Hola Albert. D’una banda m’he de disculpar perquè penso que he exagerat el to en la meva menció. M’ha traït la idea que debats que, com bé saps, es tenen en el sector, seria millor que es parlessin en obert, i en aquest afany he exagerat l’elecció del vocabulari. Ho dic de debò: disculpa’m si he resultat massa agressiu.

      De l’altra volia insistir en que la situació a la que faig referència és com a mínim debatible. En el context de la resposta a l’article del Jordi Bianciotto el que pretenia assenyalar és que sota el meu punt de vista la combinació d’activitats resta credibilitat al criteri periodístic. Inclús si, com dius, es mantenen algunes barreres entre elles. Sé que la referència directa és incòmoda, també ho és per a mi, però penso que quan les afirmacions són només teòriques i abstractes no s’acaba d’entendre de què parlem i allò que penses que hauria de ser diferent no queda exposat.

      Probablement tots fem el que fem amb algun impuls relacionat amb la recerca d’alguna idea de bé comú. Sé que efectivament la teva feina contribueix a donar a conèixer interessants músics d’aquí, però també penso que si mantenim cert esperit crític sobre com es fan les coses contribuïm a un desenvolupament més saludable. Hi haurà qui afirmarà exactament el contrari, però jo penso que com a col·lectivitat al sector cultural ens en falta força d’esperit crític i auto-crític.

      Quedo a la teva disposició si creus que val la pena parlar-ne més.

  3. quique says

    Jo si penso que existeixen aquestes unanimitats o corrents d’opinió al que la crítica s’adhereix. Sobre tot en aquests temps en que la separació entre crítica musical i opinió personal és tan difusa i fàcil de confondre.
    Penso que com a periodistes o crítics, no viviu fora d’aquesta realitat i que, de fet, és part de la vostre feina estar atents a aquestes onades i parlar-ne. Ja que se us suposa cert criteri per destriar. I un cop pujat a aquesta corrent, amb la pressió de l’actualitat a temps real que vivim, no és descabellat pensar que en alguns casos ens han donat gat per llebre. Que la crítica també falla i per molt raonat que sigui el criteri d’alguns periodistes, és impossible aillar-se totalment dels inputs que reben i, lamentablement, no sempre hi ha temps como per pair amb prou calma una proposta… La crítica també s’equivoc i no és cap drama ni implica “manos negras”

    Crec que els “crítics amb la crítica” també tenen o tenim un problema semblant al que comenta el teu artícle. Els que ens agrada llegir periodisme musical, al llarg dels anys anem reconeixent les veus “de confiança”, ja sigui perque el seu criteri és més proper al nostre, ja sigui per com expliquen els discos, directes o carreres dels artistes, etc. I el nostre problema és que a dia d’avui tenim tal cantitat de veus que distorsionem una mica el que és periodisme i crítica del que és opinió. I en alguns moments acabem tan atabalats que ens sembla tot un gran complot.
    A mi m’agraden els Manel, i entec el seu èxit. M’agraden les cançons, he vist en directe la reacció de la gent. I me n’alegro. No tant com una cosa de país (tot i que també una mica), sino perque em sembla un bon grup fent bones cançons, penso que ha de ser motiu d’alegría que els vagin bé les coses.

    El problema d’aquesta percepció de l’èxit i aquesta cosa tan cristiana-rokera de “qui se’l mereix, del treball, currars-ho, tenir un bon directe (que és un bon directe?), demostrar coses”, en realitat és una distorsió de la realitat. Tenen un gran reconeixement, toquen a sales plenes, esgoten tirades de discos, però posant les coses al seu lloc, el seu éxit s’ha magnificat fins i tot més que les seves virtuts. Si els paràmetres per l’èxit son la popularitat, el estar en boca de tothom, aquestes històries: Manel tampoc no seríen la Shakira. El seu èxit ho és en una escala bastant petita de les coses.
    Hi ha una mena de bombolla a l’hora de parlar de “l’escena catalana” quan els mitjans nacionals es fan ressó del grandísim éxit que suposa omplir dos dies seguits l’heliogabal o tocar en certs festival. No és real, és una mentida piadosa.
    En aquest cas, Manel, si és més o menys real. Tampoc no és que sigui important a l’hora de valorar un grup o fer-ne una crítica, però si és noticiable a l’hora de fer-ne periodisme.

  4. Juli says

    Totalment d’acord amb el Jordi Bianciotto:
    l’exit és desitjable i positiu per a tot projecte musical. Una ressenya periodística ha de tenir més de divulgació que d’assaig.
    Respecte la queixa de l’Albert (“Els artistes que representa No Sonores, saben que, per dignitat professional, no sonen mai en els meus programes”): La realitat no sembla confirmar el que diu.
    Aquesta és una de les audicions que ens proposa Delicatessen:
    http://open.spotify.com/user/nosonores/playlist/5PcYoZ1ZGkrdXCuX1yxOli
    (Inclou dos temes dels AMics de les ARts i tres dels 4rt 1a)

    • quique says

      homee, tampoc no ens passessim: això és un llistat d’un fotimer de cançons a spotify, et pot semblar millor o pitjor que hi inclogui aquests dos artistes, però un llistat a internet no és un programa de ràdio públic.
      De la mateixa manera que no podem donar per bona una notícia basada en un twit, tampoc no és de rebut jutjar la professionalitat d’algú per un llistat de spotify. no ens l’agafem amb paper de fumar.

  5. admin says

    Comentari de moderador. Estan arribant alguns comentaris amb crítiques a persones i empreses sense signar. No els estem aprovant. Pensem que en aquests casos és important que el nom de l’autor aparegui.

  6. Carles Viarnès says

    Quin èxit és el que busca l’artista en el 99% dels casos?
    És l’èxit que arriba per la cridòria de tres-cents mil fans?
    O és el que arriba gràcies a un simple reconeixement d’algun mestre o un admirat per part de l’artista?

    I fins i tot no seria èxit el sentir que estàs fent les coses ben fetes, sentir-te còmode i coherent artísticament, encara que no venguis ni un disc?

    En tot cas, em sembla desafortunat, també, la recerca de l’èxit comercial com a motor. Em sembla més sa i enriquidor buscar noves vies d’expressió, buscar el risc per afinar millor aquestes vies d’expressió i dotar-les de més matisos i coherències, tot fent-les més lliures i alhora sinceres.

    Està clar que a l’artista li complau el reconeixement: pot ser una força creativa i de recompensa d’allò invertit; de tota manera aquesta discussió ja es centra en la psicologia de l’ego i els esforços inútils per calmar-lo.

  7. Amós says

    La veritat és que em perdo amb tan escrúpol discursiu de tots el que heu opinat fins ara, per això intentaré donar la meva opinió simple i directa.

    Primer. Efectivament, hi ha una diferència clara entre la persona exitosa i la persona que s’ho mira des des fora alimentant l’èxit del triomfador o mostrant indiferència o rebuig. Jo sempre seré el tio que s’ho mira des de la barrera com el 99,99% dels individus d’una societat.

    Segon. Personalment a mi l’èxit, ara em dona pel cul més que mai. Els temps són complexos i la societat fa molt temps que està en crisis. L’aparició de les noves tecnologies de la informació i la seva implantació ho estan canviat, tot però encara ens aferrem a veure les coses com sempre les hem vist. Amb tantes variables sembla molt difícil assolir una empresa que aporti, a més, èxit. Per això, cada cop sóc més escèptic a “fenòmens” d’èxit contemporanis com el fenomen musical dels Manel. L’èxit ha de ser una conseqüència i no un fet per ell mateix.

    Finalment, des d’aquesta posició d’observador i a partir dels darrers casos d’èxit musical al nostre territori, m’aventuro a descriure un patrons em resulten coincidents i que ajuden a entendre el meu rebuig a tot lo que faci tuf a èxit.

    (a) Qui assoleix l’èxit té una proposta musical prescindible per meva teva existència, m’hi esforço però no puc arribar a veure quina és l’excepcionalitat que provoca tanta admiració al meu voltant. Al meu entorn sempre hi ha algú que queda enganxat.

    (b)Referent a la audició de les propostes, les sensacions provocades són de no tenir gaudi, no provocar repulsió, ni res de res. Em deixen apàtic. A més, com que sempre són molt costumbristes, al·lucino de no poder-hi “connectar”. Jo, que sóc tan fàcil de convèncer.

    (b) La proposta musical exitosa és sempre és un soufflé. No hi ha risc, no hi ha novetat, és continuista, és sonorament correcte i tradicionalista.

  8. Miguel Martínez says

    Hostias, cómo mola esto, cuánta polémica. ¡y en público! (no parece que estemos en Catalunya, ¡os habéis soltado el pelo!). PD: A mí Manel me parecen de una mediocridad notoria -no pasa nada, hay cuestiones culturales cercanas chungas más importantes: ese Palau de la Música Catalana, reino de taifas y chanchullos, verbigracia-. Pero ese, el de la mediocridad, talking about Manel again, no es el problema (total, en aquest país tan petit és EL PAN DE CADA DÍA), el problema es que están por encima de la media catalana sónica “oficialista”, los que chupan del bote, para entendernos. Visca Xavier Baró, el més gran dels nostrats.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )