Skip to content

Carregant

La canibalització de les idees

Escrit el 15/04/2012 per Olga Ábalos a la categoria Editorial.
Tags:

Suposo que tots ho fem d’una manera o altra. Així com aprenem a parlar a través d’imitació, aprenem a pensar per nosaltres mateixos fent remakes de les idees dels altres. Sense anar més lluny, el títol d’aquesta editorial l’he mig copiat del títol d’un llibre sobre Guy de Maupassant. Simplement creia que em serviria i me l’he apropiat. D’una idea en saltem a una altra per un procés d’associació. D’una cançó en surten altres cançons composades per altres persones que segurament mai es coneixeran personalment i mentre això passa és com si s’anés saltant de casella en casella, endavant i enrere, en una mena de joc de l’Oca etern que acaba transformant-se en un llegat, una tradició, un fons comú que tothom és lliure de remenar i usar, almenys teòricament.

La incorporació d’internet en les nostres vides i de les plataformes d’intercanvi d’arxius ens ha ajudat a prendre consciència d’aquest llegat musical aparentment infinit, com la Biblioteca de Babel del conte de J.L. Borges (una altra cosa és quin preu hem de pagar per accedir-hi). L’home és “el bibliotecari imperfecte” i els llibres estan col·locats als prestatges sense cap ordre aparent. Cada nova descoberta musical és com si obríssim un d’aquests volums que està escrit en una llegua incomprensible però que es pot acabar entenent com tu vulguis. Heus aquí una altra metàfora, la de la Biblioteca de Borges, que hauré llegit en algun lloc i que ara me l’he fet venir bé.

Un bibliotecari imperfecte és el pianista texà però resident a Brooklyn, Nova York, Jason Moran, membre d’una generació de jazzmans afroamericans que alhora que defensen una veu pròpia reivindiquen el jazz, el blues i el soul com una base cultural pròpia que dóna sentit al que fan. En un concert al passat Festival de Jazz de Terrassa, Moran va seguir insistint en una pràctica molt particular, que d’una banda l’autoposiciona com un esglaó més en la història no lineal del jazz i de l’altra posa en qüestió el concepte d’originalitat. A l’inici de gairebé tots els temes que va interpretar al costat de la seva banda Bandwagon, pitjava el play del seu minidisc i feia sonar peces de Billie Holiday, Fats Waller, Roy Haynes, Gladys Knight. També un vell tema de blues, alguna cosa de hip hop. Després que músics i públic estiguéssim escoltant la música en silenci, potser un minut, o dos, el grup començava a tocar imitant alguns patrons rítmics i melòdics. Llavors la gravació desapareixia i el trio avançava construint el seu propi material més o menys improvisat, més o menys compost. Però a tenor del resultat musical final ningú hagués pogut discutir que Moran no n’obtingués un so original tot i “copiar”. De fet, és un dels músics de jazz amb més renom del present.

“A mi m’encanta escoltar música. Per què no la podem escoltar tots junts?” li va dir el músic a qui subscriu, després del concert, sobre aquesta pràctica amb la qual ell mateix es reconeixia en la figura d’un dj que adora fer barrejes per fer avançar la música “tal i com ho han fet sempre els músics de jazz”. Al final del concert, la naturalitat amb la qual un acabava acceptant que la música ve de la música i que hi ha un fil conductor que tot ho connecta era reconfortant i et feia pensar en aquella idea de la música com un “etern flux d’un riu” que defensava un altre pianista, Cecil Taylor. Aparentment cada peça musical té un principi i un final marcats per la presència del silenci però aquests no són definitius: la música continua més enllà del seu acabament formal i ja estarà sonant quan comenci la primera nota de la següent peça. Taylor també apunta que la vida mateixa és ritme, un ritme marcat per la presència de les estacions, els moviments dels astres, els naixements i les morts de les persones,… Aquest sentit global de la música que frega el misticisme em fa saltar cap una sentència del musicòleg Luis Nacenta durant en el passat Fòrum d’Indigestió 2012. Arrel d’una reflexió sobre com l’SGAE categoritza absurdament la música per classificar-la, va concloure que “podem dir que en realitat no existeixen les obres musicals sinó que en realitat existeix la música”.


Una resposta

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Borja Duñó says

    M’agrada ;-)



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Hara: Iru for precious friend!
  • Montserrat Iniesta: T’aplaudeixo amb les orelles, Ramon. Confio en una nova generació que comença a imaginar...
  • Masnel Gris: Molt necessari. Gràcies, necessitava un article com aquest. Em qüestiono molts dies coses com aquesta,...
  • carme rodriguez: Molt be, Ramón, molt interessant la revisió del concepte obrer, l’extensió del terme vers la...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )