Skip to content

Carregant

“Ells són els radicals”. Liannallull. HPS4

Escrit el 02/04/2012 per Ramon Faura a la categoria Art i compromís polític, Articles "Nativa", Arxius d'audio.
Tags: .

En principi, si no ho vaig entendre malament, m’havia d’encarregar de tutelar un projecte musical on es reflexionés sobre les relacions entre art i compromís polític. Apareixen dues preguntes: Quina mena de política es pot fer des de la cançó? On està el significat polític d’una cançó? En el text? En el tractament del so? En el procés que escollim per fer-la, produir-la, i distribuir-la?

Escolta la cançó ELLS SÓN ELS RADICALS:

 

Personalment, crec que el model avantguardista està superat. Més aviat, desmentit. Una ruptura estètica no té perquè implicar una ruptura ideològica. El concepte “progrés” està en crisi. Com el concepte “llibertat”. L’especulació bursatil i la crema de contenidors parteixen de premises idèntiques: reivindicació de progrés (sense cap determinant que ens expliqui “progrés cap a on”) i reivindicació de llibertat (sense especificar com es gestiona una llibertat que condiciona altres llibertats).

També crec que la vessant “ser original” de les avantguardes històriques avui ja no és defensable. Ser original, erigir-se en origen, és literalment abolir el passat i la memòria.

També crec que la vessant “ser original” de les avantguardes històriques avui ja no és defensable. Ser original, erigir-se en origen, és literalment abolir el passat i la memòria. I tots sabem quina mena de règims polítics fonamenten el seu èxit en l’abolició de la memòria: la França de Lluís XIV i el triomf dels moderns a l’acadèmia (ridiculitzant Plató); l’estalinisme (la salvatge campanya contra els mujics); el nazisme (i la demencial voluntat d’erradicar la component judaica de la cultura europea). Però no ens enganyem, els simulacres de passat que detectem en ciutats com Barcelona (mantenir de peu una xemeneia obrera quan tot Poble Nou s’ha convertit en un 22@; mantenir una volta gòtica quan tot el centre s’ha convertit en un parc d’oci en mans del lobby turístic), els simulacres de passat, dèiem, també són un atemptat contra la memòria, el passat i la prexistència. I aleshores, tot dóna la volta: aquelles estètiques més rupturistes, aquelles intervencions més aferrissades contra el passat, són més honestes en la mesura que ens informen de la ruptura i no la falsejen.

Tot això ho dic perquè no crec que els Liannallull siguin originals i per això m’agraden tant.

Tornant a la música: Cal ser original? Quina és la utilitat d’infinits autors originals? Al cap i a la fi, és impossible que tothom sigui original. És impossible que tothom sigui simultàniament origen d’alguna cosa quan tota la resta, en la seva voluntat d’esdevenir origen, no reprèn el fil del que ha dit o fet el del costat.

Tot això ho dic perquè no crec que els Liannallull siguin originals i per això m’agraden tant. Perquè quan els escolto, a més de divertir-me, em faig preguntes. Aquestes preguntes sovint s’acompanyen de reflexions sobre el passat: que si els Violent femmes, que si el Bo Diddley, que si el Bob Dylan.

No es tracta de simulacres de passat. Es tracta de d’actualitzar i revisar l’únic tema veritablement original: la dignitat de l’home. La resta són palles.

Un dels pocs compromisos polítics que una cançó pot defensar és no caure en la urgència de qui vol reposar noves mercaderies al prestatge.

Com hem treballat? Molt fàcil. M’hi he ficat el mínim possible. No calia. Ells han fet la canço i l’han gravat. M’han passat la lletra ja acabada. Mai he tingut la intenció d’intervenir ideològicament. L’única cosa, ha estat intervenir laboralment. Ho he mesclat el millor que he pogut. I com em faltava un puntet de color, els he presentat un amic que toca el piano de meravella i l’he gravat: l’Ignacio Lois. Ha afegit dinàmica al tema, i també ha servit per marcar més l’estructura de la cançó. Els ha semblat bé. Com ni la cançó dels Lianna ni l’arranjament del Nacho són “originals” han trobat un espai comú, nodrit de referents comuns, on poder establir un diàleg. I a mi aquest diàleg m’agrada.

Un dels pocs compromisos polítics que una cançó pot defensar és no caure en la urgència de qui vol reposar noves mercaderies al prestatge. Els bons artistes mai tenen pressa.

Escolta la cançó ELLS SÓN ELS RADICALS:

 

1.- LA LLETRA

ELLS SON ELS RADICALS

Jo no els obligo a feinejar per als demés
Jo no els obligo a decidir per als demés
Jo no els obligo a dictar res al demés
Si s´han posat serà perquè ells així han volgut

Jo no els imposo cap sistema financer
Ni els imposo totes les regles del joc
No tinc exèrcits, policia ni espies
Per aturar-los quan van per on no han d´anar

Van de moderns, d’il·luminats
Dicten allò que ens convé més
Però jo em pregunto:
Qui són els radicals?
Aquells que obliguen o qui som obligats?
Després encara diran que jo estic fet un radical
Però són ells, ells són els radicals
Són ells qui obliguen i nosaltres obligats!

Jo no els obligo a legislar per als demés
Ni a que obeeixin certes lleis que a mi em van bé
Tampoc als obligo als seus dinars a restaurants
Que estan pagats amb la suor de tanta gent

Jo no els obligo a estudiar fins als setze anys
Ni a burocràcia, paperots ni perdre el temps
Tampoc els obligo a pactar amb usurers, amb mala gent
Que estan venent-nos, el que naltros produïm

Van de moderns, d’il·luminats…

Jo no els obligo a competir amb ningú
A ser un producte, a desconfiar del teu companys
Tampoc els dic que han de ser bells, han de ser sans, han d´estar bé
Si volen ser com es suposa que has de ser

Jo no els obligo a sentir propaganda
Des de que et lleves fins que te´n vas a dormir
Tampoc tinc pedagogs al meu servei per instruir als seus fills
A produir i consumir com conillets

Van de moderns, d’il·luminats
Dicten allò que ens convé més
Però jo em pregunto:
Qui són els radicals?
Aquells que obliguen o qui som obligats?
Després encara diran que jo estic fet un radical
Però són ells, ells són els radicals
Son ells qui obliguen i nosaltres obligats!

2.- INTERROGATORI

1.- Penses en persones concretes escoltant la teva música quan composes una cançó?

La veritat es que no, jo intento que la cançó generi algun tipus d’emoció en mi quan la composo a casa, o en nosaltres, el grup, quan estem assajant al local, i si ens convenç suposem que farà el mateix efecte en el públic, així que penso més en compartir algun tipus d’emoció amb la gent que satisfer algun tipus d’oient en concret. Després hi ha situacions diferents per al públic segons les condicions ambientals on es trobi, hi ha cançons que les reps millor sol a casa escoltant música amb tranquil·litat i d’altres que son millors per escoltar en “societat” o sigui en directe o a la discoteca. A mi m’agraden molt Nick Drake o Leonard Cohen però no en totes les situacions. Hi ha cançons nostres que no acostumem a fer en directe, no perquè no ens agradin sinó per què pensem que funcionen millor a l´intimitat.

PREGUNTA QUE FEM ALS LECTORS: És possible doncs, extraure alguna lectura ideològica d’un format (cançó) que només és socialitzable quan s’adapta a determinats formats?


2.- Quan composes, què va primer la lletra o la música? Quin és el procés?

Normalment primer la lletra, intento escriure amb una certa mètrica de manera que quan li posi melodia sigui més fàcil de quadrar, i un cop ja tens la melodia feta, doncs retalles, allargues o enganxes el que calgui com un petit artesà. D’altres ocasions em poso a jugar amb la guitarra i si surt alguna cosa que m’agrada li poso lletra, suposo que com tothom. Hi ha algun cas particular en el que penses “vull dir això” o “vull que soni així” i treballes a partir d’una idea preconcebuda, però normalment no es el cas, intento que música o lletra sorgeixin de manera natural.

3.- Quines són les teves eïnes per composar?

Llapis, paper i guitarra, o si no a partir d’improvitzacions al local d’assaig. Penso que no tinc cap mètode gaire original. Darrerament potser bec més de llibres que de música, a vegades m´ha passat que hi ha èpoques que si estic escoltant molta música, acabo treballant sense adonar-me’n a partir de referents externs a mi, i em perdo en factors aliens, i si estic “desintoxicat”, o directament m’aïllo de tendències, revistes o hypes de temporada, sento que puc comunicar-me sense condicionants estilístics, o per la pressió que ara tenim d´estar obligats a ser moderns, almenys a mi a vegades m´ha passat allò de plantejar-te si el que fas es una mera còpia del passat o estàs fent coses originals. Es com si tingués èpoques d’anar a buscar propostes noves, conèixer grups, lectures, etc… i èpoques de silenci per pair tot el que he vist o sentit. Al final he decidit no plantejar-me res i fer el que surti.

4.- Què valores en una cançó? I en les teves, què et fa decidir a donar-les per bones i acabar-les?

Normalment el que a mi em queda al final d’una cançó es la melodia de veu, a no ser que escoltis propostes purament instrumentals com Lee Morgan, Blue Mitchell, entre molts altres exemples. Hi ha grups que musicalment potser m’agraden, però si al final la melodia de veu no m’atrapa deixo d´escoltar el disc. M´he donat compte amb el temps que encara que m´agradi la lletra o la música, el que fa que recordi i valori positivament la cançó es el que he dit, la melodia de veu, que la pugui “cantar”.

Per la segona part de la pregunta, doncs el mateix m´ho aplico al meu procés.

PREGUNTA QUE FEM ALS LECTORS: Així, doncs, és podria dir què feu música melòdica. Què distingeix doncs, la música melòdica dels Liannallull d’altres músiques propiament melòdiques com Manel o Julio Iglesias? Hi ha implicacions ideològiques i polítiques en una música melòdica l’any 2012?

5.- Fer música és un treball?

Penso que sí, i que es pot abordar des d´una perspectiva molt artesanal, allò de fer les cançons al “taller”, o des d´un punt de vista molt de directe i que vagi creixent a base d’anar treballant nit a nit com han fet sempre els jazzeros, o la gent més experimental. El que es la música moderna sempre ha arrossegat l´estigma de la nit, la festa i tot el que comporta, i penso que la majoria de gent no ho veu com un ofici en el que has d’assajar, quedar unes hores abans del bolo per carregar, cotxe, provar so i després tornar a casa havent fet el millor possible la teva feina. En moltes ocasions se´ns veu o bé com a respectats creadors o bé com a borratxos a qui els deixen pujar a l´escenari a tocar una estona i encara gràcies, això al final depèn de l’estatus que t’hagin otorgat com a músic. Jo, depèn on he tocat m´he sentit d´una manera o un altre, i al capdavall penso que el meu ofici es fer cançons com qui es dedica a fer pa o arreglar cotxes.

6.- L’autor és l’amo de la canço que composa?

Deixant de banda la part pragmàtica, que per a mi es si la cançó li permet al músic tenir un plat a taula i pagar-se un lloguer o no poder-ho fer, et diria que no, perquè tu pots usar una determinada paraula o expressió en una lletra que per a tu no te gaire importància, més enllà de narrar una història i per a “x” persona aquesta mateixa paraula té molt significat per que li recorda fets viscuts el millor estiu de la seva vida, o moments íntims amb el seu fill, per exemple. Penso que aquesta professió té una part d’ego important, que et vegin, i una altra molt maca que es voler compartir o generar emocions en la gent, comunicar-te, i en el moment que llances un missatge no el pots controlar, i aquí està la màgia, quines sensacions pot generar en l’oient i que mai sabràs. La majoria de músics/compositors que conec busquen generar emocions, ja sigui nihilisme, humor o tendresa, etc… això es una cosa que he vist en el fons dels creadors de cançons des de sempre.

PREGUNTA QUE FEM ALS LECTORS: Quan determinats col·lectius es posicionen en contra dels drets d’autor, com és possible viure de l’ofici de “fer cançons”? És lícit voler pagar-se el plat a taula amb els diners que un ha fet “només” escrivint la cançó? O preguntat a l’inrevés: en un marc que qüestiona la propietat intel·lectual, l’autor com paga “el plat a taula”?

7.- Una cançó per a què serveix?

Per a moltes coses!! Per a posar banda sonora a un enamorament, per descarregar bombes sobre Irak i posar-te a tope, per començar una revolució, per comprar roba a un centre comercial i fer-te sentir guay, per a posar música a la tristor, per fregar els plats, per celebrar que ets viu i que t´ho estàs passant molt bé, per expressar la teva ràbia, com a vehicle per arribar a l´èxtasi religiós, per fer-te veure petites coses en les que no pensaves, per distingir-te intel·lectualment dels demés, per integrar-te amb un grup de gent, per crear un ambient romàntic, per anar en cotxe per la carretera…

8.- Què és una cançó? Una cançó pot no ser política?

Tècnicament no sé que es una cançó, suposo que deu ser una seqüència d’acords i de paraules distribuïdes harmònicament. Una cançó serveix per apropar-nos, per sentir-nos menys sols en com percebem les coses i veure que hi ha gent amb qui tenim elements en comú, llavors aquest apropament pot ser des d´un punt de vista emocional, per expressar l’enamorament, un clàssic per exemple, o per denunciar fets injustos. Una cançó penso que no es política ja que no executa, però serveix per obrir consciència, com si ajudés en un “part” a veure-hi una mica més clar, pot ajudar a fer créixer la massa de gent, però la política en sí l´ha de fer la mateixa gent, no la cançó, que es una eina més, com un llibre. O sigui que la cançó podria ser una mena de comadrona i la gent la “parturienta”, i el fill, la revolució o un règim feixista!

9.- Una cançó pot canviar el món?

Pot servir per posicionar-te, per mostrar als altres el que penses. Personalment sempre he cregut en la funció religiosa de la música que es la causa per la que els antics van començar a crear melodies, en condicions socials ideals aquesta podria ser la finalitat del fet musical, però com no es així, també s’usa com a vehicle per expressar malestar o per denunciar injustícies, o simplement com hedonisme més o menys buit vestit de mil joies, cosa que no trobo ni bé ni malament, simplement existeix. No conec profundament la historia de la música, però sé que des de l’edat mitjana hi ha manifestacions musicals que han fet crítica social, com els Goliards, i em sembla que els grecs ja feien comèdies on s’ho carregaven tot, es teatre però segur que hi haurien rapsodes fora dels canals de la cultura oficial. El segle XX està ple d´exemples des de els work songs fins avui. Els himnes nacionals o d´equips de futbol tenen la funció d’unir sentimentalment al poble al voltant d’una ideologia, fan una funció propagandística tot i que tècnicament son cançons igual que les d’Eskorbuto o els Monkees. Una música pot ser usada per a diferents fins, depèn del que busqui l’emissor i aquest emissor no té perquè ser un músic, pot ser un estat, una secta, una agència de publicitat… però crec que la cançó sola no canvia el món, es un instrument més que es pot usar en moltes direccions i si hi ha un bon camp de cultiu ajuda com aglutinador per fer canvis que haurà de fer el poble amb la seva immensa força. Per exemple, a la guerra d´Irak es posava música heavy com AC-DC, Van Halen o Metallica per posar més agressius als pilots i que visquessin l’atac d’una manera una mica mes fictícia, com un videojoc, suposo que aquests músics no sé si estarien gaire d´acord amb aquest us pervers de la seva música, però està clar que s´usava aquesta música de retruc per canviar una part del món i “amenitzar” la tasca de matar gent.

10.- Es pot disfrutar d’una cançó ideològicament oposada al que un pensa?

Crec que això depèn del grau de flexibilitat de cadascú, potser no cal ser sempre coherent. Hi han cançons destinades a l´ús massiu que poden ser molt bones i divertides i no passa res, les balles, fas broma amb els amics i passes una bona estona. Es pot reconèixer el valor artístic d´una obra més enllà d’ideologies. A mi m’agrada Antonio Machín i pel que sé era afí al règim franquista, o com a mínim el veia amb bons ulls, i cada cop que l’he escoltat no estic pensant en aquest fet. El guitarrista dels Ramones era força conservador i pro-Bush, però es l’última cosa que se m’acudiria pensar en escoltar-los.

 

Escolta la cançó ELLS SÓN ELS RADICALS:

3.- ELS CRÈDITS

Jordi Espinach: Veu, Guitarra, Pandereta
Pablo Acosta: Baix
Dalmau Boada: Bateria
Llum Pepa: Veus
Nacho Lois: Piano, Teclats

Enregistrat entre Sant Celoni, Riells i Barcelona per Jordi Espinach i Ramon Faura al gener/febrer de 2012

Mesclat per Ramon Faura

Música i Lletra: Jordi Espinach

També pots llegir i escoltar les altres entregues d’aquest Hipersons sobre música i sentit polític:

Diana en espiral. Tarannà
Les mans cansades.
Inspira
Forn de dits. Cabo Sanroque


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )