Skip to content

Carregant

El patrimoni històric: de bé comú a procés de reflexió col·lectiu

Escrit el 26/05/2012 per Vicenç Ruiz a la categoria Intervencions al Fòrum.
Tags:

Intervenció de Vicenç Ruiz al Fòrum Indigestió 2012.

Podem considerar el patrimoni històric un bé comú? O, per contra, cal un procés de reflexió col·lectiu i constant per evitar el biaix social i ideològic en la interpetació del passat que la mateixa noció de patrimoni comporta?

El concepte de patrimoni històric sorgeix, de fet, al període del Renaixement però es consolidà amb la Revolució Francesa amb una clar objectiu: legitimar la identitat de les nacions que tot just llavors s’intentaven refermar. Cossificant les contradiccions socials, polítiques i ideològiques inherents a l’esdevenir humà, la transformació de la història en patrimoni històric ofereix un únic i unívoc discurs interpretatiu sobre el passat a gust del consumidor. Ja sigui aquest l’estat liberal del xix, les nacions sense estat del xx o els moviments socials que aboguen per la fi del capitalisme i l’inici d’una economia del bé comú la temptació de recórrer a la patrimonialització de determinats processos històrics per a legitimar els projectes socials de present o futur sembla inevitable.

Així, no deixa de ser inquietant –sobretot per a un medievalista– l’apologia que es fa dels comuns d’època medieval i moderna per part de col·lectius, com els autors de La carta de los comunes, situats a la vantguarda del moviment d’indignació actual. Inquietant, perquè, conscient o inconscientment, es proposa una visió dels comuns absolutament hereva de la historiografia burgesa del xix i xx que, paradoxalment, ha ajudat a consolidar i legitimar la formació social contra la qual aquests col·lectius hi lluiten. A La carta es presenten els comuns com “una estrategia para garantizar la reproducción social de forma independiente del poder arbitrario de los señores feudales” o com la forma “más acabada de vínculo comunitario de la que queda registro”. Certament, algú format amb els treballs de Hume o Macauly (els primers al segle xviii en reivindicar els commons anglesos) o Pirenne a cavall del xix i xx a nivell europeu, o els Sacristán, Hinojosa, Valdeavellano, Font Rius (per als segles xix-xx espanyols) pot mantenir aquest topos d’“illa de democràcia en un mar feudal”. Però, de nou, no deixa de ser inquietant que aquests col·lectius que excel·leixen en l’ús d’internet i les xarxes socials no hagin estat capaços de consultar cap de les obres dels últims trenta anys que han desmontat per complet aquest mite.

Així, els comuns medievals estaven perfectament integrats en la dinàmica feudal, eren controlats per oligarquies locals i, de fet, els béns comunals que es gestionaven de forma col·lectiva eren, normalment, una part marginal de tot el conjunt de propietats. Si bé la documentació generada pels comuns reflecteix un discurs basat en el bé comú (el procomún castellà) i la justícia, no hem d’oblidar que aquest no era més que un recurs retòric destinat a identificar els interessos particulars del patriciat urbà de torn, amb els generals de la comunitat. Emprant, per a fer-ho, des de la filosofia política d’Aristòtil, al dret romà o l’escolàstica medieval, com féu Francesc d’Eiximenis al Dotzè llibre del crestià: “no y haurà reys, ne duchs, ne comptes ne nobles ne grans senyors, ans d’aquí avant fins a la fi del món regnarà per tot la justícia popular e tot lo món … serà partit e regit per comunes”. Exactament, la mateixa crida cap a l’extensió universal dels comuns que proposen els autors de la carta: “el programa de los comunes será global o no será”. Fins i tot, superen al franciscà català i, directament, entronquen amb Torres i Bages (qui també defensà els comuns medievals en oposició als feudals a La tradició catalana), quan afirmen que això s’aconseguí gràcies a “fuertes redes de pertenencia como la familia o la aldea”. Potser, caldria recordar, que “família” i “aldea” eren els nuclis d’una societat heteropatriarcal, estamental i, evidentment, xenòfoba.

Entenc que fóra bo demostrar un major rigor intel·lectual, a l’hora de legitimar en els comuns medievals (i m’atreveixo a dir que posar-los com a model) les alternatives a aquest injust ordre social i polític que ens toca viure. Segurament, tot plegat té una genealogia ideològica (de nou, no sé si conscient o inconscient) que passa per l’esquerra castellana dels anys setanta (que reivindicà l’exemple comunero en contraposició a l’imperi dels Habsburg idolatrat pel franquisme), l’ecologisme i, en clau socialista, una versió actualitzada del populisme rus (els narodniki) que havia identificat en les comunes tradicionals agràries (les mir) el potencial revolucionari necessari per superar el capitalisme (com també féu el Marx tardà, si seguim Teodor Shanin). Ara bé, seria interessant preguntar-se perquè cal recórrer a (suposats) exemples de gestió comuna de l’Antic Règim, quan en aquest país hem tingut una sòlida tradició, al llarg del segle xx, de lluites polítiques i socials en defensa de la gestió col·lectiva de tot allò que ens afecta? Per què emmirallar-nos en (suposades) experiències autònomes del poder, quan el que cal fer és transformar-lo? Per què, finalment, optar per un discurs on els components ètics s’imposen als polítics (bé comú vs públic!?), emulant el que paral·lelament s’està fent des del poder en un gens atzarós retorn al lèxic medieval (bon govern, governança)?

Com dèiem a l’inici, es fa necessari un consant procés de reflexió col·lectiu sobre els fenòmens del passat que convertim o volem convertir en patrimoni històric comú. Només així evitarem la feblesa del nostre argumentari contra la desigualtat i només així podrem reivindicar tradicions de resistència i lluita coherents amb les nostres necessitats i aspiracions.



Últims comentaris

  • Marta: Fantàstica entrevista, moltes gràcies!
  • Rosa: Entenc que estàs parlant de la música interpretada i escoltada com a manifestació artística. En el meu àmbit...
  • DaN Él: Uf, sap greu però això de la porta que es tanca i una altra que s’obre em sona a allò de «Dios...
  • Jordi Oliveras: Tal com jo ho entenc, Pruden, les teves preguntes també posen en qüestió la possibilitat d’un...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.
fesnos_indies

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )