Skip to content


No existeixen les obres musicals

Escrit el 20/05/2012 per Lluis Nacenta a la categoria Drets d'autor, Intervencions al Fòrum.
Tags:

Intervenció de Lluís Nacenta al Fòrum Indigestió 2012.

El què vaig exposar al Fòrum d’Indigestió es basa, en part, en un article de Ross P. Cameron titulat “There are no things that are musical works” (no existeix cap cosa que sigui una obra musical). Aquest article, que podeu descarregar aquí i la lectura del qual recomano vivament, ve a dir, resumit de forma molt barroera, que no hi ha al món cap cosa concreta que puguem identificar com a l’obra musical (ni la partitura, ni una interpretació feta en un lloc i un moment precisos, ni cap enregistrament), però tampoc podem pensar que l’obra musical sigui una entitat abstracta (diguem, per exemple, una idea en el cap del compositor, o en la memòria o la imaginació d’algun dels seus oients) perquè cap entitat abstracta és capaç d’allò que és propi d’una peça musical: el fet de sonar, d’estimular la nostra oïda. L’autor conclou, doncs, el què anunciava el títol de l’article: no hi ha res que sigui pròpiament una obra musical.

afirmar que no existeixen les obres musicals en el llenguatge d’ús comú és, tot sembla indicar-ho, una bestiesa

Entenc que l’exercici dialèctic de Cameron deixa resolta la qüestió des d’un punt de vista metafísic –que és el punt de vista que interessa l’autor. En algun moment de l’article, però, té la prudència de reconèixer que, si bé el què està dient és ben cert dins la disciplina filosòfica que ell practica, no hi ha cap raó per creure que la frase “existeixen les obres musicals”, dita en la llengua que parlem cada dia, no sigui certa. Ningú dubta que existeix una cançó titulada Yesterday, i seria arrogant o estúpid voler convèncer-nos que cada cop que pensem o diem una frase com aquesta ens estem equivocant.

Com passa tantes vegades, aquest aclariment de Cameron és més interessant, penso, que la veritat que s’esforça a demostrar. A mida que el text avança ens recorda una i altra vegada que la seva tesi –no existeixen les obres musicals– està formulada en el llenguatge de l’ontologia, i que només té sentit i és certa en aquest llenguatge, perquè afirmar que no existeixen les obres musicals en el llenguatge d’ús comú és, tot sembla indicar-ho, una bestiesa. Però quina és la raó per la qual la metafísica –tal com l’entén i la practica Cameron– necessita construir el seu propi llenguatge? Què té la llengua d’ús comú que la fa incapaç d’establir veritats metafísiques?

La llengua d’ús comú no serveix per a establir veritats perquè les paraules i les frases hi tenen un sentit equívoc, un sentit que, per més que ens perdem en l’exploració minuciosa de les connotacions i les ambivalències més subtils, no arribarem mai a aclarir del tot. És una llengua en què, com a la vida, tot hi és barrejat, que no estableix distincions insalvables. Dit d’una altra manera, és l’únic llenguatge que pren en consideració, a la vegada i en un mateix joc, tots els aspectes que intervenen a les nostres vides.

que el sentit que la paraula cançó té a la llengua d’ús comú no sigui apte per a establir la lògica conforme a la qual opera la indústria del copyright és la demostració més clara que el seu model de negoci és obsolet

No sembla que hi hagi cap mal en construir un llenguatge d’ús exclusiu en cert àmbit tancat, separat d’aquell en el què habitualment parlem i pensem. Però aquesta separació es dóna realment? Les afirmacions metafísiques dels catòlics sobre el més enllà estan separades de la vulneració dels drets de les dones i dels homosexuals? La fraseologia metafísica de l’Artur Mas sobre la pàtria està separada de la destrucció de l’estat del benestar a Catalunya?

En el cas a què vaig referir-me a la meva intervenció al Fòrum d’Indigestió –el problema de l’establiment dels drets dels músics en relació a les seves cançons– aquesta separació no s’ha donat mai. Com he dit abans, ningú dubta que existeix una cançó que es diu Yesterday, per bé que no seríem capaços, segons argumenta Cameron a la part inicial del seu article, d’establir clarament a quina cosa concreta ens referim amb aquesta paraula. És interessant adonar-se, però, que aquesta noció comú de la cançó Yesterday, que, essent tan equívoca com vulgueu, serveix perfectament a l’ús que les persones que escoltem i toquem música ens cal fer-ne, no és apte, en canvi, per la defensa de l’interès de la indústria del copyright, interès que no és altre que el de mantenir viu a qualsevol preu un model de negoci obsolet. Aquest és un fet molt rellevant. De fet, que el sentit que la paraula cançó té a la llengua d’ús comú no sigui apte per a establir la lògica conforme a la qual opera la indústria del copyright és la demostració més clara que el seu model de negoci és obsolet, que no s’ajusta a la realitat del fet musical a la nostra cultura.

A l’hora d’establir els termes d’acord amb els quals la indústria exigeix rebre una remuneració per l’ús que fem d’una cançó, aquesta necessita fer-ne una definició en termes legals –una definició artificiosa– que, segons vaig explicar al Fòrum d’Indigestió, és absurda. Si seguim pensant en termes de l’article de Cameron, podríem dir que el què fa la indústria amb aquesta definició legal és, vist que no hi ha cap cosa concreta que pugui indentificar-se amb la cançó, assajar-ne una definició metafísica, una definició del què la cançó és en la seva essència. Cameron ens diu que la caracterització de l’obra musical com a entitat abstracta tampoc és possible. Però per descomptat, la indústria del copyright no està en absolut interessada en el rigor metafísic, sinó en conferir una imatge de consistència metafísica, d’entitat que es justifica per si mateixa, al producte al voltant del qual gira el seu negoci.

Així com els catòlics apel·len a la idea del més enllà amb finalitats políticament repressives, així com l’Artur Mas utilitza la idea de pàtria per intentar sotmetre’ns i fer-nos callar, la indústria del copyright recorre a una idea de la cançó que fa que sembli aberrant el fet d’escoltar-la, copiar-la o tocar-la gratuïtament.

Així doncs, la idea de cançó que la indústria del copyright pretén que tots tinguem és un altre cas en què la suposada separació entre les disquisicions metafísiques i el què diem i pensem en la llengua d’ús comú no és clara. Així com els catòlics apel·len a la idea del més enllà amb finalitats políticament repressives, així com l’Artur Mas utilitza la idea de pàtria per intentar sotmetre’ns i fer-nos callar, la indústria del copyright recorre a una idea de la cançó que fa que sembli aberrant el fet d’escoltar-la, copiar-la o tocar-la gratuïtament.

Aquesta idea de la cançó és present a la llengua d’ús comú, i és assumida de fet per molta gent. No són poques les persones que encara creuen que, tenint en compte el què una cançó és realment, és injust escoltar-la, copiar-la o tocar-la sense demanar permís. És per aquesta causa que em sembla que té sentit, que val la pena, dir en la llengua d’ús comú que no existeixen les obres musicals. Cameron ho afirma dins l’àmbit tancat de la metafísica. Però, vist que la metafísica no està tan separada de la realitat com sembla, i que la transferència de categories metafísiques al llenguatge de cada dia és politicament sospitosa, opino que val la pena estendre aquesta afirmació més enllà d’aquest àmbit tancat. Diguem doncs, en català, que les obres musicals no existeixen, que pensar en Yesterday com una cosa única, original, i per tant valuosa en si mateixa, és cometre un error evident.


4 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Oscar Abril Ascaso says

    Hi ha una anecdota histórica interessant al respecte de l’exemple que en Lluis Nacenta exposa. Paul Mc Cartney va composar Yesterday l’any 1964. En canvi, la canço va ser publicada l’any 1965, en el marc
    de l’album Help. La raó per la qual el tema va tardar aquest temps en ser publicat (cal tenir en compte que, ara, aquest retard pot semblar normal pero que, en aquells anys, els Beatles editaven un nou album cada sis mesos) va ser perque McCartney es va pasar un any mostrant la nova canço als seus amics, preguntant-los si la coneixíen. McCartney va tardar un any en assegurar-se a sí mateix que aquesta bella melodía que havía composat era realment seva. I, llavors, la va publicar, evidentment, sota l’autoria Lennon/McCartney. I es va convertir, amb el temps, en la canço mes versionejada de tots el temps. Pero les sospites inicials de McCartney eren fonamentades. La canço no era estrictament seva. Cap canço ho es. Seva, meva o d’aquell. I, en el fons, tots el compositors de música popular ho sabem.

  2. Lluís Nacenta says

    Óscar, he triat l’exemple de Yesterday pensant en aquesta història, que havia sentit, precisament, de boca teva. Així que gràcies!

    De fet he de donar les gràcies també a la Maria Rodés, al Roc Jiménez de Cisneros i a la Lúa Coderch, que, junt amb l’Óscar, són les persones que m’han donat inputs decissius per la redacció d’aquestes línies.

  3. Manel Cano says

    Bé, per l´esgotament d´aquest llenguatge que és el de la música tonal, els compositors van derivar cap el cromatisme i l´atonalisme. Això no té res a veure amb la propietat (molt menys amb l´existència) de la música i si amb l´esgotament de l´oïda al sentir sempre les mateixes escales, harmonies, etc.

    Cal recordar que la idea d´originalitat “neix” al classicisme. Abans, els compositors no tenien problema en que tal tema d´una fuga recordés a tal missa o el que fos. Tampoc es preguntaven si la música era d´ells i, molt menys, si existia.

    Salutacions.

Continuant la discussió

  1. No existeixen les obres musicals « 19 preguntes linked to this post on 20/05/2012

    […] (Publicat a Nativa) […]



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...
  • Ángel Suso Calvo.: Aupahí. La estamos ensayando para incluirla en nuestro repertorio. Ya están “paseo con la...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )